Suposa que

Suposa que perds la por i et creixen les ales i et llences de cap al desconegut i voles i voles i voles i res ni ningú pot aturar-te i la màgia inunda la teva vida fins al punt de creure que és una altra vida (com si haguessis mort i fossis al cel) i cada minut etern i cada mirada sincera i cada rialla vertadera i cada paraula transparent i cada carícia i cada petó i cada silenci tendres tendres tendres més tendres que la neu quan surt el sol i no haver de donar explicacions i no perpetrar impostures i ser més lliure que el vent lliure que bufa com vol i cantar i ballar com els nens que no saben cantar ni ballar i canten i ballen de puta mare i engegar a dida tots els ensopits que només parlen de diners i de política i de futbol i ignorar els amargats que pensen que la vida és una merda quan la merda són ells i fotre el camp ben lluny a l'illa més remota del planeta i oblidar el que et van ensenyar els capellans i oblidar els llibres que vas llegir i també els que vas escriure i somiar que somies somnis més reals que la realitat i escarnir els seriosos i els realistes i els que només cerquen seguretats i no dubten mai i els que se l'agafen amb paper de fumar i els capsigranys que ejaculen bilis i després perdre't bosc endins riu amunt fins a la cova més fosca on habiten les ondines entre falgueres i heures i molsa i no dir mai impossible i beure de les fonts més pures i assaborir la carn que batega i gemegar i cridar i aspirar al cim on la matèria es fon per esdevenir energia i adormir-te en els braços de la fada més bonica mentre et xiuxiueja paraules noves que inventa per a tu i ser com ets i no penedir-te i no saber què vol dir culpa i morir qualsevol dia amb el cor tan gran que et rebenti el pit i que les flors facin festa grossa sobre les teves cendres i ser llum definitiva

Suposa que perds la por i decideixes que és l'hora de VIURE

1-1-14

Aquest blog comença l'any al capdamunt del top d'Alianzo (llengua catalana, categoria books), posició que comparteix amb el del "mediàtic" Salvador Macip. Comprovo que l'any 2013 he publicat (només) 95 posts, una mitjana d'un post cada quatre dies. D'ençà 2005, l'any acabat ha sigut el menys prolífic blogològicament parlant. Per exemple, el 2006 en vaig publicar 491, cinc vegades més que enguany, una animalada. Eren altres temps i nosaltres també érem uns altres. El que no em quadra és que, amb aquests canvis, la posició al rànquing continuï igual que aleshores. Misteris dels algoritmes. 

Reconec que el 2013 he tingut altres prioritats. Diguem que m'he distret amb qüestions que sovint no tenien res a veure amb la literatura. O dit altrament: he gosat defugir el meu destí. No sé si perquè m'era prou conegut i ja m'avorria, o perquè em venia de gust dedicar-me a altres menesters. Potser he perdut el temps i les energies, però he après moltes coses, sobretot el privilegi de conèixer-me una mica més a mi mateix i créixer com a persona.

El 2014 em portarà viatges llunyans i textos cabdals. No debades faré 50 anys i arriba l'hora de crear quelcom que pugui quedar més enllà del meu cos extingible. També podria donar-se el cas que, de cop i volta, m'agafés un rampell salvatge i decidís ser sincer... No ho descarto pas.  Avisats esteu.

Tingueu cura de la vostra alimentació; feu exercici; no fumeu; eviteu la carn; no abuseu del vi; aparteu-vos de les persones que brutegen (si fa pudor no us tapeu el nas, foteu el camp i carretera); no us deixeu res al pap, que després es podreix i és pitjor; l'odi, la rancúnia i el ressentiment només us danyen a vosaltres; feu allò que us faci feliços i, si de retruc, feu feliços als altres, millor que millor; no cancel·leu (amb ela geminada) els somnis; que la motxilla pesi cada dia menys; que el cor sigui cada dia més pur; parleu una estona cada dia amb el nen que s'amaga dins vostre; mireu els núvols; escolteu els ocells; canteu, crideu, balleu, masturbeu-vos; estimeu-vos, sobretot estimeu-vos (perquè ningú us estimarà si no us estimeu); i no em feu gaire cas, que jo no sóc cap exemple de res; la vida flueix fins i tot quan s'entrebanca; ella sí, que en sap.         

Feliç 2014.      

La tardor té regust

La tardor té regust de cel dens, castanyes calentes, ocells que piulen encara, fulles grogues de glicina, nu sota el nòrdic, allargassant la mandra, tènue plovisqueig, mudança d'andròmines, passes tranquil·les pel rec de Sant Onofre, deures d'anglès, notes de gospel, projectes ambiciosos...

La tardor té regust de fruita madura, magrana que s'esberla, boira matinera, fum d'encens, vistes a l'horitzó (de la badia de Roses al cim del Canigó), i la calma que resta després de la batalla, i la pau de la vida sincera i sencera, arraulit a l'altra banda dels vidres, dòcil al destí que em regala un tresor de tendreses infinites...

Sota el sol

No hi ha res sota el sol que duri gaire. Ni les cançons que ens agraden (que escoltem quatre mil vegades fins que les avorrim) ni les mirades nítides que ho diuen tot sense paraules (la vida és fressa i confusió fins que no descobrim el veritable significat del silenci) ni els somnis més íntims (que perpetrem amb absoluta impunitat o oblidem sense contemplacions) ni el tacte d'una altra pell que cada dia sembla més nostra (la geografia física dels cossos, quin misteri!) ni la infinita melangia de les pèrdues (perdem els minuts amb una terrible inconsciència) ni la memòria de les cèl·lules (que conserven cada rastre, cada estremiment, cada alenada) ni els somriures més sincers (la sinceritat és una manca de cortesia amb els altres) ni la sobrevalorada coherència (sense caos l'ordre resulta ridícul i depriment) ni la certesa racional (refia-te'n sobretot de la intuïció) ni els murs que construïm contra les presumptes amenaces (la por és una ceguesa que no ens permet evolucionar) ni la confiança gràcies a la qual hauríem de viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres (...) ni la resta de collonades amb les que ocupem les neurones... O aprenem a meditar o estem perduts. 

No, no hi ha res sota el sol que duri gaire. Potser la imprevisible tramuntana que tot s'ho enduu mar endins, tot menys la dèria d'abraçar-te i la ressaca dels teus petons inversemblants.

La màscara nietzscheana

Alles, was tief ist, liebt die Maske [Tot el que és profund estima la màscara]. Així enceta Nietzsche l'apunt número 40 de Més enllà del bé i del mal. I el finalitza així:

Aital emmascarat [Verborgener], que per instint necessita parlar per a callar i silenciar, i que és inesgotable en el subterfugi de la comunicació, vol i procura que sigui una màscara la que circuli pel cap i pels cors dels seus amics; i suposant que no ho vulgui, algun dia se li obriran els ulls i veurà que, malgrat tot, allí hi ha una màscara d'ell, i que és bo que així sia. Tot esperit profund necessita una màscara [Jeder tiefe Geist braucht eine Maske], i encara més: al voltant de cada esperit profund constantment creix [lit. s'enguixa: wächst] una màscara gràcies a la contínua interpretació falsa, o sigui superficial [flachen], de cada paraula, cada passa, cada senyal vital que dóna.

A l'apunt 175 del llibre Humà, massa humà Nietzsche rebla:

La mediocritat és la màscara més afortunada que pot lluir l'esperit superior, perquè la majoria de la gent, és a dir els mediocres, no s'adonen de la disfressa.

Per tant, la presumpta sinceritat pot ser sovint la millor màscara; i la presumpta mediocritat també. Anònim, pseudònim, heterònim o ortònim, no hi ha manera de desemmascarar-se. Les paraules són màscares rere les quals ens amaguem. Per això, jo mai escric el que realment penso o el que realment sento, perquè el que realment penso i el que realment sento no es troba a l'abast de les miserables paraules, que només són ombres, boira, ersatz...

[En castellano]

Veritat i mentida

La ginesta comença a florir. Les flors de les acàcies ja fa dies que escampen la seva fragància. Rododendre esclatant. Roses perfectes. S'enrojolen les cireres primerenques. El rossinyol no calla. Diuen que a França han fet un cop de timó. Candidats somrients als cartells electorals. Tot s'ha de vendre: bou per bèstia grossa. Alguns amb la cara paguen. Fa un sol esplèndid. Última classe de Nietzsche. Llegeixo l'inici de l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral: som mosquits bufats enmig de la immensitat còsmica, mosquits que necessitem creure en la veritat... Jo estic amb Nietzsche: m'estimo més crear que creure, fingir que puc viure sense ficcions. La pitjor mentida és una mitja veritat. La millor veritat és una mentida versemblant. Tu pots creure allò que et convingui i, fins i tot, pots fer creure-ho als altres. És tan fàcil manipular! La millor mentida és la que sembla veritable. La pitjor veritat és la que ens desarma i ens condemna a viure sense màscares: gleichsam eine Maske mit würdigem Gleichmaße der Züge... Per això la sinceritat és el pecat més mortal.

Ens queda el blog

Ens queda el blog com a utopia: l'individu libèrrim que s'adreça al món sencer. Ens queda l'escriptura en línia com a eina revolucionària: ciberliteratura pamfletària. Ens queda el batec efímer, el crit digital, la veu del futur: blogografies insistents, persistents. Som l'escamot que brega contra el sistema obsolet. Poètiques perifèriques. Insolències postejades. Sinceritats iròniques. Llaurem el ciberespai amb dits de foc que cremen dogmes inveterats. Ens queda la fe: tenim la força i la clau. Que tremolin institucions i patums. Una sola línia nostra pot capgirar el món. Ens queda allò que es va pedre, allò que alguns mai no han tingut: la certesa absoluta que avança passa a passa inundant pantalles de mots, imatges i sons. Som l'exèrcit que s'aplega al voltant del nucli veritable. Goliards. Pioners. Viatgers que inventen continents nous. Ens queda la ficció: deliri d'horitzons inabastables.

Fragment II del Tractat sobre la Revolució Intel·ligida

powered by ODEO

Discreció

Mai no has de subestimar la intel·ligència dels altres. Fins i tot els imbècils poden aprofitar les teves debilitats. Tota informació que donis, tard o d'hora, pot ser utilitzada en contra teva. La sinceritat no és cap virtut, ans al contrari. La clau de l'èxit és la discreció. Més que pel que dius, vals pel que calles.