Cercle de pedres amb rossinyol

Deixes el teclat i agafes la guitarra, deixes la guitarra i t'endinses en el bosc...

Man in white

 

Mai m'han fet el pes les gernacions. Tendeixo a la solitud i al silenci. Encara xerro i escric massa. On millor em sento és a la natura. 

Per això avui no he connectat amb l'esperit de la casa Dom Inácio de Loyola on João de Deus fa intervencions diverses. Molt respectable tot plegat. M'he vestit de blanc, he passat 8 hores observant i meditant. Res. O les "entitats" tenien massa feina o no he sabut sintonitzar. 

Demà m'espera Alto Paraiso (el nom fa la cosa) i la Chapada dos Veadeiros. No dubteu que allà la connexió serà immediata.

Abençoados

Abans que surti el sol et vull escriure. El sol i la lluna es troben com ens vam trobar nosaltres. Mirant-se de fit a fit. Reconeixent-se. Llum amb la llum. Cor amb el cor. Dóna’m la mà que caminarem junts en la mateixa direcció. Vet aquí el regal. Vet aquí el miracle. Quanta joia de patac. Quanta. L’univers s’ha conxorxat. Bendicions. Gràcies!

Antes do nascer do sol eu quero escrever. O sol e a lua são como nós achamos nós. Olhando em si para se adequar. Reconhecendo-se. Luz com luz. Coração a coração. Dê-me sua mão para caminhar juntos na mesma direção. Voilà o presente. Voilà o milagre. Quanta alegria de repente. Quanta. O universo tem sido confabulado. Abençoados. Obrigados!

Vipassana

El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%. 

Si, segons Buda, l'aferrament és dissort, desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. Mentrestant, nosaltres seguim encaparrats amb aquesta dèria grafomaníaca, deixant un rastre d'ombres rere nostre... 

Bhavatu sabba maňgalam. Que tots els éssers siguin feliços!

Dones d'aigua

La sirena puja a l'escenari, gesticula amb un megàfon a la mà, recita frases misterioses, perd el tren i, sota la lluna taronja, se submergeix en la màgica mar... (la sirena pinta plomes)

La fada del bosc encantat es banya en el meandre del riu recòndit, s'ajeu sobre un llit de pedra i molsa, canta cançons tristes, acarona amb tanta delicadesa que brollen les llàgrimes... (la fada conta contes i planta tipis)

L'ermitana es resisteix a admetre que fora de la seva cleda existeix un món immens ple de vida pura, però dins la cleda tot és calma i es respira eternitat. Envoltada de gossos i oliveres, el seu és un amor estrany, extraterrestre, inversemblant, fràgil com l'amor dels àngels que tremolen quan la pell els embolcalla (l'ermitana fa vestidets per a nens)

El pallasso enyora el monjo. Li queden pocs dies per a desaparèixer. L'art és efímer, com els personatges que representa. Llegeix Osho mentre desmantella la paradeta. Elles són regals. Tot és regal. Viure és naufragar i desnaufragar. S'amagarà en un raconet perdut per a escriure el que ha viscut aquests darrers sis mesos. El relat és tan extraordinari que no les té totes, no sap si se'n sortirà. Les paraules sempre es queden curtes. Viure és millor que escriure. 

Si per ventura

Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te. La tramuntana s’endu el perfum d’encens que cremo cap al sud, cap on ets tu. Si per ventura les pedres que el vent fa caure fossin llàgrimes d’un cor assedegat de tendresa. Si per ventura la pell afamada de tactes pogués escriure lletres de foc. Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te.

Viu ocult

No són els fets, sinó la interpretació que en fem. Romandre quiet, en perfecta calma. No anar cap a la gent, sinó que la gent vingui a tu. Adoptar el posat de savi impassible, silent, allunyat del món. Puc estar tot el dia fitant l'horitzó? Ho he de provar. Sense fer res, ni escriure, ni parlar. La pura contemplació. Observar els matisos dels blaus, el blanc dels núvols, sense desigs, conscient de la respiració. He creat el meu univers a imatge i semblança meva. Ara, al setè dia, descanso merescudament. Tot és bo, bonic, veritable. L'embolcall perfecte per a un ésser imperfecte, ple d'ombres que malden per enlluernar-se. Autèntic, bell, agradable. Casa meva és casa vostra com vostre és el meu cor. Vull donar-me, ser ofrena per al vostre neguit, bàlsam per al dolor, esperança per a la depressió. Parlo massa, escric massa, faig massa. És cap endins, que cal créixer, com les patates i els moniatos. Menys flors i més tubercles, arrelar pregonament. Encara he d'aprendre a ser sense actuar, deixar de fer teatre. Tot és tan simple que fa vertigen. La gent necessita camins, mapes, indicadors, senyals, pautes. Jo només necessito aire per a respirar, horitzó inabastable. El somni més antic de tots: núvol lleuger, gavina sobre el mar, aigua a trenc de sorra. Sense actuar. Simplement ser, sense carotes ni impostures. Tornar a ser nen, oblidar allò que em van ensenyar i aprendre l'abecedari nou del present, sens traves ni temences. Tan difícil és ser discret? Epicur aconsellava viure ocult. Què coi és tot aquest exhibicionisme? Per què cal tant d'aparador? Realment cerques la calma? Que no passi ningú. Que ningú pregunti res. Que els ocells es facin amics meus i el sol em colri la pell i l'ànima. Cada batec m'uneix més i més a l'essència mediterrània. Els somnis s'esvaneixen quan mires de fit a fit el cel sobre el blau marí. Fins i tot estimar és una exageració. Dono gràcies als mestres desconeguts que m'han acompanyat fins aquí. Ells sabran què volen de mi. El que jo vull no té cap mena d'importància.

Més a prop de mi

Cada dia estic més lluny de les paraules. Vaig regalar els llibres i a penes escric. No penso, faig. Pensar i parlar vénen a ser la mateixa cosa. Cada dia parlo menys, penso menys, sento menys... Escolto la mar, passejo de nit sota els estels, ajunto fustes i pedres... Fa dos mesos que no escric un poema. M'hauré guarit de la malaltia poètica o hi tornaré a recaure? No recordo el darrer somni que vaig tenir dormint. Cada matí, quan obro els ulls, miro la Mar d'Amunt i descobreixo el paradís. Em pregunto com he pogut sobreviure tants anys lluny d'aquí. Inevitablement, tendrament, dolçament, cada dia que passa estic més a prop de mi.    

Pur present

Hauria d'estar preocupat perquè cada dia escric menys? 

I si m'he mort sense adonar-me i fa dies que sóc al cel? 

Tot és tan misteriós. 

Com diu Heràclit, el Sol és nou cada dia. 

Estimo la mar i la llum i el pur present. 

La lluna sap el meu secret. 

T

Juguem a ser herois

Juguem a ser herois d'un conte que inventem cada dia 

i que ens expliquem a nosaltres mateixos abans d'anar a dormir. 

Llevaba 1.100 km en las piernas, 40 días andando, siguiendo esas flechas amarillas que presuntamente conducen a la tumba de un apóstol matamoros, cuando en Boente (provincia de A Coruña) se me apareció Dios con una larga barba blanca y una oronda barriga (igualito que ese Dios que imaginamos montado sobre una nube, primo hermano de Santa Klaus). Y Dios en persona, al verme, me dijo: “Peregrino: llena tus años de vida y no tu vida de años” Yo le respondí: “En eso estamos”. Dios era su apellido, de nombre Mariano. Regentaba un albergue cutre y bebía mucho tequila. Hablamos horas y horas (en realidad sólo hablaba él y yo trataba de escucharlo). De pronto, sacó un mapa de la India, lo extendió sobre la mesa y me indicó todos los lugares sagrados que debía visitar... “Tienes que ir a la India lo antes posible. Hazme caso”. Yo asentía con mi cabeza y con mi corazón. Si Dios te dice que hagas algo, lo haces y punto, sin rechistar. La última frase que pronunció antes de darme un abrazo divino fue esta: “Recuerda, peregrino, que lo más simple es siempre lo más efectivo” 

Yo andaba huyendo de Yomi, una coreana que me había confundido con un gurú y que no paraba de repetir: “I like your style, I like your style...”. Se convirtió en mi segunda sombra durante tres días, lo cual me obligó a acelerar la marcha hasta superar los 40 km diarios. Yomi era joven, inocente, linda, exótica y todas esas chorradas que suelen hacer enloquecer a un hombre. Pero un peregrino no puede permitirse el lujo de caer en tentaciones tan fáciles y vulvares (perdón, vulgares). Entre Tosantos y Burgos me la quité de encima (la pobre tenía un par de ampollas que rebentaron aquel día). Todavía recibo sus mails... En el último dice: “Where are u, darling? Everymorning I think what you said to me. Will you see in BNA?” 

Cuando después de 43 días y 1.200 km llegué a Santiago, me tomé la molestia de redactar una lista de conclusiones (que conste que todas las conclusiones son provisionales). Paso a enumerarlas: 

1ª- Se puede vivir con muy poco (todo lo que necesito cabe en una mochila de 40 litros y sobra espacio) 

2ª- Me gusta la vida nómada (cada noche una cama distinta, distintos paisajes, distintas personas) 

3ª- Qui té salut i llibertat és ric i no ho sap (esta me la encontré escrita en un libro de visitas de un albergue) 

4ª- La libertad es no saber qué vas a hacer en el próximo minuto (o sea, ser espóntaneo, improvisar, fluir, confiar y sentir que, pase lo que pase, todo está bien y la vida es maravillosa) 

5ª- Escribir no es necesario 

6ª- Dios existe (y se llama Mariano)

7ª- Adoro la dulzura y la calma de las coreanas 

En el sendero de la luz, con la fuerza de tus pasos, con la pureza en tu mirada (clara, honesta, directa), observas el mundo, su verdad y su belleza. 

Y mañana volverás a amanecer con ahínco para perseverar en la tarea de avanzar hacia el ocaso. 

Caminar es fácil, lo difícil es saber por qué caminas.  Y sabrás por qué caminas cuando te pongas a caminar.

Tú no haces el Camino, es el Camino el que te hace a ti. 

Y cuando vuelves, no vuelves, porque no existe el retorno, nunca se vuelve porque tú ya no eres el mismo. 

Por tanto, peregrino, keep on walking (sigue andando) 

No todo el que anda está perdido. 

Sigue adelante, siempre adelante, con hambre y sed de horizonte... 

Juguem a ser herois d'un conte que inventem cada dia 

i que ens expliquem a nosaltres mateixos abans d'anar a dormir.

Vent de mar

Me'n vaig de Cadaqués si avui m'arriben els diners. Un mes s'ha esmunyit: trenta dies fent ocells de paper de vida. Igual com quan vaig arribar, deixaré el poble amb vent de mar.

Gabriel Ferrater, poema inacabat

 Detall del fresc de l'ermita romànica de Santa Maria de Vidabona

No crec que calgui engrunar els detalls de la teva transacció amb el diable. Amb la crisi, les ànimes cotitzen a la baixa i no té cap mèrit signar un pacte amb sang calenta quan hi ha sang per donar i per vendre d'ençà que el jueus martiritzen Gaza. Es tracta de bastir una presó a la teva mesura i després fer veure que maldes per alliberar-te'n. És la trista èpica moderna. Una vulgaritat com una altra. No, no cal donar els detalls més íntims tocant a la lletra petita del contracte segons el qual podràs gaudir d'uns anys de joia (ni molts ni pocs, els justos). Sempre he admirat els valents que decideixen on, quan i com finiran els seus dies. N'hi ha alguns que fins i tot ho converteixen en una obra d'art, la darrera. Escriure és dessagnar-se. Moribunds tots, cadàvers que s'ajornen. Sempre pots aspirar a dir la paraula definitiva, com ara LLUM o AMOR o MERDA. Mentrestant, aprofites les engrunes d'aquesta comèdia humana, tan previsible. Mefisto compta els dies. Tu comptes els orgasmes. Confinat en la teva absurda presó de paraules, com el suïcida Ferrater, vas fent ocells de paper de vida. Entre els Aiguamolls i la Verdera. Entre la Badia i el Canigó. Entre la tramuntana i el vent de mar... Contradictòriament. Erràticament. Fila que filaràs la teva pròpia condemna. Hi ha sang per donar i per vendre. I més que n'hi haurà aquesta tardor. La llibertat sempre té un preu. Quant costa la teva ànima?      

Malgrat les ombres

Sóc l'eremita de Canadell. No tinc ganes d'escriure. No m'agraden els gossos, els gats, les mosques ni la gent que fuma. Com diu Rafael Narbona, el món és ple d'idiotes que viuen adormits mentre ho embruten tot. No crec en la humanitat. Només crec en la Natura i, depèn del dia, també crec en mi. Sóc càtar perquè sóc pur. En mi no habita el mal. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva. 

Escriure és embrutar el món de paraules. La felicitat no té res a veure amb les paraules. La felicitat és una flor senzilla i perfecta que creix en l'escletxa d'una roca. La felicitat és una posta de sol que envermelleix l'horitzó. La felicitat és l'oblit del passat i l'oblit del futur. La felicitat és endinsar-se a poc a poc en el mar i sentir-se peix. La felicitat és menjar un albercoc madur. La felicitat és fer l'amor sense demanar permís. La felicitat és saber que no saps res i aprendre alguna cosa cada dia. La felicitat és un concepte buit (com la llibertat o l'amor) que s'hauria de concretar amb fets consumats. La felicitat és no deure res a ningú i no tenir obligacions de cap mena. 

Sóc l'eremita de Canadell com vaig ser l'eremita de Terradets com seré l'eremita de la fi del món. No tinc ganes d'escriure. La felicitat no té res a veure amb les paraules. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva.

Elogi dels blogs

Un blog és un suport, un format, un espai, un marc, una plataforma, un canal, un aparador... Un blog pot ser el que tu vulguis perquè et permet fer i desfer amb plena llibertat: escriure, enllaçar, etiquetar, comentar, recomentar, penjar imatges, audios, cançons, vídeos, etc.

El blog és un gran invent malgrat que ara la moda la marquin els # i un número de caràcters limitat... El blog és casa teva, el decores com et plau, l'actualitzes quan et ve de gust, dius el que et surt i no necessites el vistiplau de ningú (ni jurats ni agents ni editors ni mandarins ni crítics ni hòsties). Entra qui entra, comenta qui comenta, i aquí pau i després glòria. Així de simple i així de fantàstic. 

Si des del primer dia em van entusiasmar els blogs és per aquesta sensació d'extrema llibertat que proporcionen, per la seva naturalitat literària. Sí, he dit literària, és a dir, ciberliterària. Encara avui, en ple segle XXI, alguns s'entesten a continuar amb una concepció de la literatura decimonònica: llibres de paper que segueixen els canals tradicionals cercant lectors en perill d'extinció... Com diria el President Mas: No s'han enterat de res. El ciberdietarisme és la forma més autèntica i moderna d'escriure, la més avantguardista i l'única que té realment futur. La resta és inèrcia carca que put a naftalina.

Porto 10 anys fent blogs. Em sento tan còmode amb aquesta eina que em costaria concebre la vida sense ella. Els 19 llibres que he fet (la majoria els regalo a Bubok) queden en un segon terme davant la Gran Obra Blogogràfica... Tinc previst continuar bloguejant fins al darrer sospir, i aviso que he programat alguns posts-mortem...    

Han passat els temps, l'ahir i l'avui, i esclaten les roselles i torna a sortir el sol i el mar és més vell que ningú. Tinc universos adormits al tou dels meus dits. Voldria aprendre a estimar com estimen els immortals, més enllà del plaer i la matèria. Han passat els temps i podem dir que demà serem millors perquè res no pot impedir l'apoteosi de la llum en forma de lletres.  

Walkabout in the Outback

Avanço en la lectura d'En la barrera. Sovint les citacions que intercala Gabi Martínez solen ser més interessants que el seu relat. Al meu parer, n'abusa. És un estil peculiar, el seu estil. 

El capítol Vivir, viajar, escribir (p. 110) és un text de Claudio Magris segons el qual la narrativa més autèntica que es pot fer avui no és pas la de ficció, sinó la que es basa en la descripció directa de fets reals, copsant fragmentàriament les coses. Per això cal viatjar, per a escriure, per a viure. 

A la p. 160 hi ha una citació de Laurens Van der Post que ve a dir que entre la vida i tu hi ha d'haver una re-conciliació (re-ligió?) que la comunitat no pot proporcionar-te. No t'adormis, obre els ulls, coneix-te a tu mateix, perquè la natura exigeix ser viscuda de forma individual si vols esdevenir un home lliure de pors. 

Entenc el que vol dir perquè ho visc.  

Fa uns dies que, al migdia, el sol entra de ple dins el menjador, il·luminant el sofà on m'assec per a llegir. No tinc cortines. La nevera fa soroll.

Esclavatges

Com més lliure em sento és caminant i escrivint, és a dir, sent esclau dels peus i de les paraules. El foli en blanc (o la pantalla) i l'horitzó obert de bat a bat representen el mateix: pura possibilitat. La línia i el camí, el mot i la passa. Avançar, sempre avançar. Quan no camino i no escric la vida es torna pesada. Camina el cos i escriu l'ànima. Matèria i Etèria es donen la mà per ascendir fins als cims més elevats. Camino cap on vull i com vull. Escric el que vull i com vull. El que bull i com bull. Mana ella, Inspiració (que és una Dama misteriosa i juganera). Quan més lliure em sento és quan Ella agafa el timó i em fa remar com un boig. Avançar, sempre avançar. Fer allò que ningú ha fet, dir allò que ningú ha dit, somiar allò que ningú ha somiat. Sóc esclau de la idea, del verb, de l'instant, del futur... Sóc esclau de la carn i del silenci...          

Ben poc

És poc, el que sabem sobre nosaltres: el niu, l'aigua que plou, la sang que s'escola, ocells que s'envolen, la boira sempre a l'hivern, i aquest neguit que no s'apaivaga.

És poc, ben poc, allò que sabem: que cauen les fulles dels arbres, que el cucut fa cu-cut cu-cut cu-cut, i que el sol tal vegada pot sortir o romandre amagat rere les muntanyes, i el record del sabor de les figues i de les móres.

Ben poc, ben poc és el que sabem: que el rierol també s'asseca, que els cors hi ha un dia que es paren, que l'amor igual que arriba se'n va i no sabem ben bé per què.

És tan poc, el que sabem, i aspirem a saber-ho tot.
I avui és un altre dia i podem estar contents perquè som vius, perquè hem escrit un altre vers, perquè encara caminem amb les nostres cames.

Però és tan poc, tan poc el que sabem, que Déu se'n deu riure de nosaltres.

Videopoesia

Només els fets

Ni la filosofia ni la literatura m'aporten res. Són passatemps estèrils, productes prescindibles de la cultura. La filosofia és teòrica, racional, només planteja preguntes i no dóna respostes convincents. En renego. La literatura tampoc serveix perquè les paraules, per molt que t'hi escarrassis, no arriben a expressar la vida, es queden sempre curtes, fins i tot les poètiques. En renego també. Exfilòsof i expoeta (totes tenim un passat...), em malfio de les idees i de les paraules. Només me'n refio dels fets. Ni teories ni logomàquies, sinó fets, a poder ser consumats i contrastables. Visc sense pensar gaire, entre silencis i sons de la natura. La música també em cansa. Visc un acte de ser desprovist de racionalitat i de xerrameca. Estic i vaig i faig sense perdre el temps plantejant-me preguntes retòriques o cercant adjectius adients. A punt de fer 50 anys, pensar i escriure són un luxe que ja no em puc permetre. En canvi, si medito, tot això queda en suspens i em sento bé, perfectament. Només la natura em salva. La resta és presumpció, i no pas d'innocència.

Epicureisme

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.

Stay behind the light, you have a reason to hide

Discreció

Hem de ser més discrets. La intimitat, la privacitat, els somnis... Què més tenim que sigui nostre? Per què aquesta dèria per esbombar-ho tot i deixar-ne constància literària o fotogràfica? Per a quina maleïda posteritat escrivim? Quin públic xafarder ens espia pel forat del Facebook i de l'Instagram? Ho rumio i prenc una decisió.

Nudisme

Per què costa tant dir la veritat? Si fóssim capaços de dir-la ens estalviaríem un munt de malentesos. De vegades passa que no sabem quina és la veritat. De vegades suposem que és veritat allò que no ho és. De vegades, fins i tot, ens autoenganyem. Un món basat en aparences i mentides no accepta de bon grat la declaració veritativa. Millor, doncs, dissimular-la, per evitar problemes. Altres vegades no la volem escoltar, la veritat, perquè ens dol i ens resulta insuportable. Cadascú coneix les seves misèries. Dir la veritat i acceptar-la és com anar despullat. El nudisme total, tan saludable, no solament de cos, sinó també d'ànima. I si escriure fos vestir-se, disfressar-se de paraules?