CR16

L’autarquia o autosuficiència: no dependre de ningú, decidir per tu mateix qui vols ser, què vols fer, on vols anar; no tenir amo; no obeir ni manar; evitar les dependències; que les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, els dotze mesos de l’any, tots els instants siguin teus; no tenir por; no deure res; no demanar res; no esperar res; viure despreocupat de l’opinió dels altres; no seguir cap líder ni voler ser líder; mantenir la distància amb el ramat; anar per lliure; desconfiar dels polítics i de qualsevol persona quan hi hagi diners pel mig; desaferrar-te de les coses materials; adaptar-te a qualsevol circumstància; ser capaç de canviar camaleònicament i no deixar entreveure mai quina és la teva veritable creença; no tenir creences, sinó aprendre a gestionar els fets; crear la teva pròpia filosofia (taoista i llibertària); saber fugir quan calgui; no romandre mai massa temps; callar més que parlar; no donar explicacions; passar desapercebut; riure’t de tu mateix.

Els rics no són feliços

Si els rics no son feliços és perquè els manca vida espiritual. En conec uns quants. Són pobres d'esperit. Les coses materials no omplen el cor ni l'ànima. L'acumulació de propietats i de capital implica una densitat feixuga, una vibració baixa. Per això cal contrarestar-la amb elevades dosis de despreniment, tot conreant els aspectes més subtils de la nostra essència. No existim per tal d'acumular objectes, sinó per avançar en el camí subjectiu, creixent cada dia com a éssers conscients i alliberats. 

Ser pare

Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això. 

Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena. 

Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al llarg del teu periple vital. La integritat de tota aquesta cursa humana, amb alts i baixos, llums i ombres. Si estimar és donar, l'amor paternal (i maternal) és donar-exemple. 

Què diran de tu, el dia que moris? Què dirà la teva filla? Què diuen ara? Tot això és relatiu.

Lo substancial és: Què et dius tu a tu mateix? Ets qui realment volies ser? Vius com volies viure? Amb fills o sense, és autèntica i plena la teva vida? Ets feliç? 

Esquivem preguntes i esquivem respostes. Ser pare, ser mare, ser fill, ser germà, ser parella, ser amic... Al capdavall, sempre es tracta del mateix: Qui sóc? Què faig? Què omple de sentit la meva vida? Quins somnis em mouen? Quins impulsos em remouen? M'estimo a mi mateix? 

Un fill acostuma a ser un mirall. L'amor és sobretot emmirallament.

Gelassenheit

Piulen els ocells. El vent fa el gest d'apaivagar-se. He viscut tota la vida esperant aquest moment, l'instant precís en el qual res no sobra i res no manca. Ser és suficient, sense llàgrimes ni rialles. Ser simplement, amb plena equanimitat, com el cel és ras i les muntanyes són altes. Acomiadar-se dels somnis com aquell que s'acomiada d'una amant que sap que recordarà per sempre més. Ser i reposar. Salut, calés i amors que suposadament omplen les expectatives mundanes. I tanmateix romandre en la buidor, escoltant el silenci de les pedres i la cançó del mar. Piulen els ocells. No és joia el que sento, ni felicitat. Gelassenheit. Gelassenheit.

Poesia

Offshore

Plou sobre mullat. Els papers (filtrats?) de Panamà corroboren que tot està podrit, que la corrupció (la financera i les altres) és la norma dels rics, que acumulen els diners en "paradisos fiscals" per a fer créixer la bola de merda de l'Oncle Garrepa, empobrint així la resta de la humanitat tot generant fam, guerres, refugiats, misèria global... 

De què ens serveix saber-ho si no hi podem fer res? Ens volen desanimar encara més? A qui beneficia? Es una cortina de fum per a distreure'ns d'altres qüestions? Què justificarà després? 

M'agradaria ser islandès. Si no hi fes tan fred, emigraria allà dalt. És una illa salvatge i meravellosa. Demanaria asil polític o, simplement, asil ètic i humanitari. Qualsevol dia em perdré i em desconnectaré de tot. No em busqueu, perquè la tribu que m'acollirà viu sense mòbils ni internet, i no sap què és un "paradís fiscal" (quin oxímoron!) perquè viu en un veritable paradís natural sense diners. Offshore. Lluny de la costa, a l'estranger...

Conspiracions

Fulls de ruta

La davallada de CiU és imparable. Caldria que CDC es des-pujolitzés del tot i que trenqués ipso facto la federació amb UDC (des-duranització). Tot i així, dubto que se'n sortís. El seu destí és tan minimalista com el del PSC. Partits que són història.

La força que empeny és ERC i, en general (aquí i a Espanya), les noves esquerres sorgides del descontentament social arran de la crisi i de les corrupcions de la casta partitocràtica. Assistim (som protagonistes!) d'un canvi d'època que comportarà un canvi de règim. Serà una lenta revolució democràtica o, com diria Xirinacs, demòtica. El procés d'independència forma part d'aquest cabal regeneracionista. Nous temps i noves maneres.

Si ERC vol que, més enllà de l'estafada convergent, el procés tingui continuïtat; si ERC vol liderar el procés perquè sigui viable, cal que es posi a treballar des de la realitat i amb la realitat, amb els poc agraïts materials que té a disposició i pensant en el pes de la gran responsabilitat que haurà d'assumir més d'hora que tard. (SS)

La renovació que va fer ERC en el seu moment va ser una jugada magistral. N'hauria de prendre nota CDC. Els artífexs del Tripartit (Carod, Benach, Ridao, Vendrell, Puigcercós...) van deixar pas als Junqueras, Bosch, Terricabras... Van apostar pel nivell intel·lectual i per un tarannà que els portarà, sens dubte, a la victòria. El President Mas està amortitzat i l'hora de la veritat s'acosta. La realitat no seran flors i violes. La responsabilitat històrica és immensa. Hem de fer pinya tots en la mesura de les nostres possibilitats si no volem que el castell faci llenya. Necessitem els millors efectius per a la batalla decisiva. Deixant de banda els partidismes (consti que jo mai he votat ERC), hem d'estar disposats a lluitar per l'alliberament nacional, no solament amb manifestacions multitudinàries d'un sol dia (que estan molt bé), sinó amb un compromís ferm i decidit, esmolant ben bé les eines per tal de segar cadenes. Parlo de desobediència civil. Parlo de sacrificis reals, no pas de diades festives. Com deia Xirinacs (disculpeu el meu xirinaquisme, però en Xiri és un far que ara ens fa més falta que mai): La independència no es demana, es pren. Per això, em sembla ridícul apel·lar a la legalitat de l'estat espanyol.

Mutilaran el Pi, atacaran la Porta, decapitaran estàtues, segrestaran i sodomitzaran la Moreneta... Això rai. Només demostra impotència. Empaiten els símbols i els tòtems (ens agradi o no, Pujol ho era) amb la intenció de desmoralitzar-nos. Després ens collaran ben collats en la cosa fonamental de la qual depenen totes les coses: els calés. La Generalitat està al caire del col·lapse econòmic. T'escanyo i, a continuació, vinc a "salvar-te" (intervenció de l'Estat). És allò del bomber-piròman. No vindran els tancs, no patiu. Vindran els interventors, els auditors, els funcionaris espanyols que "posaran ordre" al desgavell financer de la nostra manirrota autonomia, víctima de la corrupció pujolista etcètera etcètera... Ells també tenen un "full de ruta": balances fiscals manipulades, #PujolEnsRoba, tanco l'aixeta i col·lapse, España salva Cataluña del desastre... I encara els haurem de donar les gràcies.

Torno a les preguntes bàsiques: Podem comptar amb tu? Què estàs disposat a donar? (perquè no ens regalaran res) Ets conscient que això va de debò?                 

Vent de mar

Me'n vaig de Cadaqués si avui m'arriben els diners. Un mes s'ha esmunyit: trenta dies fent ocells de paper de vida. Igual com quan vaig arribar, deixaré el poble amb vent de mar.

Gabriel Ferrater, poema inacabat

 Detall del fresc de l'ermita romànica de Santa Maria de Vidabona

No crec que calgui engrunar els detalls de la teva transacció amb el diable. Amb la crisi, les ànimes cotitzen a la baixa i no té cap mèrit signar un pacte amb sang calenta quan hi ha sang per donar i per vendre d'ençà que el jueus martiritzen Gaza. Es tracta de bastir una presó a la teva mesura i després fer veure que maldes per alliberar-te'n. És la trista èpica moderna. Una vulgaritat com una altra. No, no cal donar els detalls més íntims tocant a la lletra petita del contracte segons el qual podràs gaudir d'uns anys de joia (ni molts ni pocs, els justos). Sempre he admirat els valents que decideixen on, quan i com finiran els seus dies. N'hi ha alguns que fins i tot ho converteixen en una obra d'art, la darrera. Escriure és dessagnar-se. Moribunds tots, cadàvers que s'ajornen. Sempre pots aspirar a dir la paraula definitiva, com ara LLUM o AMOR o MERDA. Mentrestant, aprofites les engrunes d'aquesta comèdia humana, tan previsible. Mefisto compta els dies. Tu comptes els orgasmes. Confinat en la teva absurda presó de paraules, com el suïcida Ferrater, vas fent ocells de paper de vida. Entre els Aiguamolls i la Verdera. Entre la Badia i el Canigó. Entre la tramuntana i el vent de mar... Contradictòriament. Erràticament. Fila que filaràs la teva pròpia condemna. Hi ha sang per donar i per vendre. I més que n'hi haurà aquesta tardor. La llibertat sempre té un preu. Quant costa la teva ànima?      

Independències

Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito. Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.    

Demà és un gran dia per a la meva filla. En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant. 

No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intactes. Els meus pares m'acomiadaven amb llàgrimes als ulls a l'andana de l'estació de tren de Lleida. Destinació Pamplona. Coses així no s'obliden. Marxar de casa és necessari...

Demà acompanyaré ma filla a la seva nova destinació. Sense que em vegi, també ploraré una miqueta. Ara per ara, només en puc ser còmplice i recolzar-la, respectant les seves decisions. Si s'equivoca o encerta, és cosa seva, com seva és la responsabilitat. Jo m'he equivocat tantes vegades...

Fa 21 anys que la meva cuca va sortir de l'ou. Demà obrirà les ales per a volar més lluny... 

Future is waiting for you. I wish you all the best and hope all your dreams come true... 

Estoïcisme

Els nostres plans són superflus. Hi ha qui decideix per nosaltres. Perquè no disposis de massa calés. Perquè no et sentis massa lliure. Perquè l'ego no cregui que té el control. Si no pots ser epicuri, sigues estoic. Accepta, acata, no protestis, no t'emprenyis. Mana déu o el destí o el guió que escriuen els superiors desconeguts. Tu no ets ningú per a destarotar els designis suprems. Allò que succeeix és necessari. No cal que ho comprenguis. Potser el sentit està més enllà del teu minúscul cervell de mico embogit. Keep calm and go on. Si és així és que no pot ser d'una altra manera. Si no és avui, serà demà o la setmana vinent o mai. En el fons, tu no decideixes res. Flueix i calla. Paga la factura i carretera.

Who Is Controlling US?

Ara que Facebook ha comprat Whatsapp (Instagram també és seu), sembla que serem una mica menys lliures. La concentració de poder mai és bona. Vade retro monopolis. En la nostra societat el poder és la informació (comprada amb diners).

El Big Brother (BB) disposa cada dia de més informació sobre nosaltres. Mr. Google coneix els nostres correus, les nostres cerques, les pàgines que visitem... Si afegim el contingut del nostre smartphone (missatges, fotografies, música, ubicació GPS, etc.), tot plegat esdevé una immensa base de dades que pot servir, en el millor dels casos, per a fins comercials o, en el pitjor, per a fins d'espionatge i de control...

Quan Mr. Zuckerberg diu que la seva missió és "fer que el món sigui més obert i connectat" heu de llegir "més controlat". No oblideu mai aquella memorable frase d'Orwell a 1984: “He who controls the past controls the future. He who controls the present controls the past.” D'això es tracta.

Quan lo privat esdevé públic, el BB ho té molt fàcil. No cal que ens implantin un xip al cervell, atès que el "xip" el portem entre les mans a totes hores o a les butxaques, no ens en podem separar ni un minut, ni quan dormim. És com si el presoner acceptés de bon grat les manilles, com si s'hagués posat de moda portar manilles, viure encadenats.

Ja fa temps que m'encanta descobrir racons de món sense cobertura, desconnectar el GPS, "perdre'm" sense mòbil i sense internet... Potser, al pas que anem, caldrà desactivar els perfils de FB, de Twitter, prescindir de Google, apagar el telèfon.... Ser outsiders autèntics, dissidents, fugitius d'un sistema que cada cop ens té més collats amb el nostre absolut beneplàcit. Hem de fugir de la societat de la vigilància.

Ni el CaraLlibre ni la MuntanyaDeSucre han de saber tantes coses de tu.     

Pensa-hi.

23-2-14: La caiguda del WhatsApp ahir confirma el que dic en aquest post

Deutocràcia

Deutocracia

"El neoliberalisme és un crim contra la humanitat"
"És immoral pagar un deute immoral"

Miratges

Contemplo els ametllers florits i les mimoses a punt d'esclatar i m'adono que tot és un miratge. L'hivern no és hivern i nosaltres no som aquest embolcall d'ossos i de carn que malda per atènyer petits plaers fugissers. La mar es confon amb la boirina. La piuladissa dels ocells no em deixa escoltar el silenci. De sobte callen i assaboreixo la perfecció. Sense núvols el cel és més cel. En algun lloc he llegit que la felicitat són 30.000 euros a l'any, no deure res als bancs i evitar qualsevol mena d'estrès. És correcte, però s'han deixat una cosa important: l'amor, saber que importes a algú, adormir-te i despertar-te amb la certesa que no estàs sol en aquest món. O també és un miratge, això?  

O ara o mai

A hores d'ara l'escenari no pot ser més clar. CiU i ERC estan obligats a entendre's per a tirar endavant la voluntat que el poble català va expressar a les urnes el 25N. Sr. Mas i Sr. Junqueras: Volem la INDEPENDÈNCIA i vostès són els que ens han de representar, que per això els paguem els sous. Si no ho fan, seran uns traïdors i els substituirem per uns altres.

El Sr. Duran és un botifler. Fa trenta anys que viu de la política i mai ha tingut pebrots de presentar-se sol a unes eleccions. El Sr. Duran ha de ser jubilat sense contemplacions. Per inútil.

Catalunya està en fallida perquè Espanya ens ha escanyat fins a l'extenuació. Per acabar-ho d'adobar, ara volen rematar la llengua. #Wertgonya. No passaran. Només hi ha una sortida: INSUBMISSIÓ TOTAL. Ni som espanyols ni acatarem les seves lleis genocides.

Ens toquen allò que ens fa més mal: els calés i la llengua. Lladres. Malparits. No tenen fre ni prudència. Continuarem sent mesells com sempre, callarem i ens agenollarem...?

Si algú encara no s'ha adonat que això és una guerra, que es tregui les lleganyes dels ulls i els obri de bat a bat.

O tot o res. O ara o mai.   

Suïcida'ls!

La condonació dels deutes o la sublevació del poble ofegat pel vampirisme financer. No hi ha gaires sortides. Deixem de pagar crèdits i impostos, a veure quant temps duren els vampirs i quin poder real tenen. Insubmissió fiscal. Boicot a les multinacionals depredadores i monopolistes. La veritable revolució està per fer. Cal engarjolar els responsables de la cleptocràcia organitzada i sistemàtica que ha provocat aquesta crisi galopant. No poden restar impunes els especuladors i els seus còmplices (bancs, empresaris i polítics corruptes: una partitocràcia amb façana de democràcia al servei d’una plutocràcia sense fronteres ni ànima). Com a Islàndia, cal una unitat popular transversal que faci tabula rasa i enceti una nova era comunitarista arrrelada en l’àmbit local-municipal, basada en les cooperatives i l’intercanvi de béns i serveis. No més deutes. Tenim el deure de sortir endavant sense hipotecar el nostre futur ni el dels nostres fills. La revolta dels aturats i dels desnonats. Abans de suïcidar-te, suïcida’ls! Cada homeless ha d’esdevenir un okupa. Una casa buida és un contrasentit, com ho és una persona sense feina. Els rics no han de ser més rics, sinó menys; i els pobres han de ser menys pobres i poder viure dignament. Justícia social, repartiment de la riquesa i dels recursos que són patrimoni de tots. La legalitat vigent promou les injustícies vigents. Per tant, cal transgredir-la o canviar-la radicalment. El dia que vegi entrar Berlusconi a la presó creuré en el sistema. Mentrestant, fem tot el possible perquè el Titanic s’acabi d’enfonsar i preparem-nos per a una nova singladura que no tindrà res a veure amb el que hem conegut fins ara. La lluita és clara. Els diners ho fan malbé tot perquè inciten a la cobdícia. No som el que tenim. Som el que fem i el que somiem. Som el que lluitem i el que creem. Som el que som, sense haver de demanar permís ni finançament per a ser-ho. Els que creuen que ens poden pasturar, munyir i emmordassar sense escrúpols, no coneixen la nostra autèntica força. No hi ha gaires sortides. O ells (que cada cop són menys) o nosaltres (que cada cop som més). La matemàtica és una ciència exacta. De què tenim por? Si no reaccionem, dintre de quatre dies tots indigents, carn de suïcidi. Per què, doncs, no els suïcidem a ells?

'complot anarquista insurreccional'?

#novullpagar

El nostre és un país petit i covard. L'Eix Transversal és una vergonya tercemundista. Trigar tres hores de Cervera a Girona és manicomial. Van estar 14 anys fins que van acabar l'autovia de La Panadella. A veure quan duren les obres de l'Eix. Sort que ja no paguem  peatges [ #novullpagar ] Avui me n'he passat un altre per l'Arc del Triomf. La presència dels Mossos als peatges és només intimidatòria. No patiu, poca cosa poden fer. A veure si us animeu, coi, i la fotem ben grossa. Que els catalanets som una colla de cagacalces. Indignats? Emprenyats, és el que estem. Fins als dallonses! Ja n'hi ha prou, home, de fotre'ns el pèl i els calés. Apa, que passeu un bon dijous. Bona musiqueta:

Bancs

De bon matí entro al meu banc on line i descobreixo que m'han cobrat 60 euros en concepte de "quota anual de la tarjeta de crèdit". Quins collons! Telefono al servei al client. Els pregunto si es tracta d'una broma. Em diuen que no, que patatim i patatam. Aleshores replico dient que és un robatori, que ja pago prou interessos per usar-la, que no estan els temps per anar furtant al personal. La senyoreta, amb to de veu conciliador, roman immutable, fins que li dic: Miri, o em retornen avui mateix aquests 60 euros o dono baixa ipso facto la targeta i marxo del banc... demà tindran un client menys. I penjo. Tres minuts després rebo una trucada: Sr. Ibañez, no se preocupe, le abonamos un importe de 60 euros en su cuenta para que Vd pueda seguir disfrutando de las ventajas de nuestro banco. ¿Le parece bien? Resposta: Me parece perfecto, no esperaba menos de usted. La senyoreta riu. Jo també. M'encanta que em tractin de Senyor. El dia no ha començat gens malament...

Dietari de Terradets

Apassionadament

La raó no governa la vida. Són les passions les que manen. Sense passions ens avorrim. Sense passions som un riu embassat. Els embassaments només es poden construir a les depressions. Apassionar-se és viure la vida intensament, enlairar-se. Davant això, la raó té les de perdre. Hume afirmava que les passions són "irreductibles". La raó s'entesta a controlar l'incontrolable mentre que la passió ho destarota tot com una tramuntanada. Cal perdre l'oremus per a guanyar el sursum corda. No es pot servir alhora dos senyors. El cap serveix per als barrets, però és el cor el que batega i fa bullir la sang. Després hi ha els intel·lectuals, els moralistes i els carallots que tenen la sang d'orxata. Una colla de dropos que no fan cap bé a l'espècie. Si hi ha passió hi ha ales. Sense passió ens arrosseguem com els talps. No tinguis por de les passions. Són la cosa més natural i sana que hi ha. Res no s'ha fet en aquest món sense l'impuls libidinal i divinal de la passió. Diuen que dura 18 mesos com a màxim, que si s'allargués més temps moriríem d'esgotament, exhaurits, buidats. Val més morir espremut que viure com un coala, que dorm 20 hores al dia. És com els que tenen calés i no se'ls gasten. S'ha de ser molt capsigrany. O l'amor és passional o no val gran cosa. Després hi ha el matrimoni, que és la passió deixatada, la responsabilitat dels fills i el rebut de la hipoteca. I 4.000 obligacions més. Però lo més divertit de tot plegat és que nosaltres no escollim les passions, sinó que són elles les que ens escullen a nosaltres i, llavors, la presumpta llibertat se'n va a fer punyetes ipso facto. Val més ser esclaus de les passions que senyors del desert. I Buda que s'ho faci mirar.

   

Dietari de Terradets

T-78

Ser súbdit d'un estat que té com a icones mediàtiques la Belén Esteban i el Kiko Rivera, un estat que manté una monarquia parasitària que ens costa 60 milions d'euros anuals, et fan venir ganes d'exiliar-te. No és el glamour que desprenen l'ex del torero i el fill de la tonadillera, ni el tuf de romanalla medieval i antidemocràtica que envolta la prosàpia borbònica, sinó el denominador comú que caracteritza aquesta reconsagrada pell de brau; terra de picaresca, mística, inquisitorial. Si no fem res, en som còmplices. Ens hauríem d'avergonyir de pertànyer a un estat tan cutre i cazurro. Espanya no mereix ser salvada, i menys amb els calés dels catalans. Esperem que no la rescatin i se'n vagi a fer punyetes aviat. Una bona manera d'exiliar-se seria la independència política de Catalunya, però per tal d'aconseguir-la caldria posar d'acord moltes persones. Complicat. L'única independència plausible és la individual. Agafar el portant. Hi ha exilis interiors i exilis exteriors. Ell és partidari dels dos alhora. No n'hi ha prou amb ficar terra o aigua pel mig, sinó que cal desvincular-se íntimament d'allò que ens reté i no ens deixa avançar. 

Llegeix tota la sèrie T

T-73

Que governen els bancs és una evidència tan aclaparadora que, a hores d'ara, ni un nen de cinc anys gosaria discutir-ho. Els polítics són empleats dels banquers, titelles que gesticulen fent veure que decideixen alguna cosa. Com sempre, els ciutadans (cada dia amb menys pa i més circ) som els que hem d'acabar pagant els plats trencats. Com hem arribat fins aquí? A través de l'endeutament generalitzat. El deute és la forma que tenen d'esclavitzar-nos de per vida. Així l'oligarquia financera segueix engreixant-se muyint-nos fins a l'extenuació. El que anomenen "tecnòcrates" no són res més que buròcrates al servei de la dictadura financera mundial. On està la sobirania del poble? Per què s'han de rescatar unes entitats privades que han estat mal gestionades? Per què quatre "tecnòcrates" han de decidir el nostre futur? El model a seguir per a sortir d'aquest atzucac és Islàndia.

Els que tenen estalvis al banc estan, lògicament, molt preocupats. Ell, en canvi, s'entreté mirant la lletra amb la qual comença el codi dels pocs bitllets d'euro que passen per les seves mans. Si davant dels números hi ha X, U, P, N i Z rai. El problema són els que porten V, Y, T, M i S. Resulta inquietant pensar que, com sostenen alguns, aviat aquestes lletres faran canviar el valor real dels bitllets.

Les darreres eleccions no va votar. Les properes tampoc ho farà. Sempre li ha fet fàstic entrar als bancs perquè fan més pudor que les peixateries. És el que té la corrupció, que al final tot fa olor de podrit.

Mentrestant somia dues coses: prescindir dels diners i viatjar a Islàndia...  

Llegeix tota la sèrie T

T-64

Elles encara dormen. Dormiran potser fins al migdia. La boira plana sobre el llac. Els roures, més marrons que grocs, estan tristos. Ell para la taula per a l'esmorzar: Miel Pops de Kellogg's, galetes Principe, Cacaolat, suc de pinya... Els troncs fa estona que cremen a la llar. S'entreté fent números. ¿Fins a quin punt pot reduir les despeses? ¿Té un límit, la vida frugal, o sempre podem arribar més lluny? ¿Al final de totes les dietes no hi ha un desig de consumpció, és a dir, l'inevitable impuls suïcida? Treu les cendres de la cuina. Sempre que treu les cendres i les llença al bosc pensa en l'amor i la mort. Allò que va ser foc i va escalfar ara és freda grisor, si més no reciclable: les arrels se'n nodriran i tornaran a esdevenir fusta combustible. El cicle mai no s'atura, l'etern retorn de les mateixes coses, els elements incessantment renovables. Elles encara dormen i no en saben gran cosa, de tot això. Són massa joves. Quan ell tenia la seva edat creia en el déu opusià i n'era conseqüent. Ara només creu en el déu que fa créixer els bolets i fa volar el pit-roig. La resta és pura impostura.

Llegeix tota la sèrie T