CR31

Our revenge will be the laughter of our children. 

Se m’apareix el fantasma de Bobby Sands en el dia 66 de la vaga de fam. Em mira de fit a fit i m’etziba: Contra el poder, la resistència; contra la brutalitat, la dignitat. Som i serem partisans. El nostre estendard és la llibertat. 

Walter Benjamin: Dem Gedächtnis der Namenlosen ist die historische Konstruktion geweit. 

Els sense-sostre, els sense-nom, els sense-estat, els individus marginats, el pàries de la història, nedant contracorrent, perseverant a repel, excèntrics i extravagants, filles i fills d’una tribu silenciada que parla la llengua dels vençuts, que no s’ha rendit mai.

CR15

No hem vingut a passar l’estona ni a mirar cap una altra banda quan vénen maldades. Som aquí per a lluitar per un món millor. Hem vingut a canviar les condicions injustes d’un sistema intolerable que només beneficia als poderosos i condemna la majoria a la misèria. Som revolucionaris. Tenim ideals i la força de les conviccions. Volem construir una República de dones i homes iguals, lliures, solidaris. No, no hem vingut a passar l’estona ni a ser còmplices dels botxins. Arriscarem la vida per a salvar la llibertat. El bé més preuat és la pau, però no pot existir pau sense justícia. Prou mentides, prou repressió, prou manipulació, prou amenaces, prou jutges i prou policies. Demanem allò que és nostre: decidir què volem ser i amb qui volem estar. Que ens deixin ser el que som. Contra tots els feixismes i totes les tiranies, proclamem el govern del poble, l’autogestió, la lliure expressió, la lliure circulació, la lliure i sagrada essència de l’ésser humà: l’individu que s’uneix amb els altres en defensa de la seva dignitat. Visca la República Catalana! 

CR3

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula. 

El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos). 

L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge. 

És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions. 

L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement. 

L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...

Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims. 

Acceptació

Algú li va preguntar al savi Chanakya: 

Què és Verí? 

El savi va contestar: qualsevol cosa que sigui més del que necessitem, és Verí... Pot ser Poder, Riquesa, Fam, Ego, Cobdícia, Desídia, Luxúria, Ambició, Odi, o qualsevol altra cosa. 

Què és la Por?

La Por és la no acceptació de la incertesa. Si l'acceptem, la incertesa es converteix en una aventura. 

Què és l'Enveja?

L'Enveja és la no acceptació del bo que hi ha als altres. Si acceptéssim el bo que hi ha en els altres, llavors es convertiria en inspiració. 

Què és la Ira?

La Ira és la no acceptació de les coses que estan fora del nostre control. Si les acceptem, llavors es convertirà en tolerància. 

Què és l'Odi?

L'Odi és la no acceptació d'una altra persona per la seva forma de ser. Si acceptéssim a les persones d'una manera incondicional, llavors es convertiria en amor. 

Per tant, tot és qüestió d'acceptació.... Si ens resistim a acceptar, això ens crearà estrès... En canvi, l'acceptació ens allibera de l'estrès... 

Acceptar, acceptar, acceptar... L'acceptació és el nucli de la transformació. Aquesta és la clau: fluir d'acord amb el que ens arriba en cada moment. Si la teva actitud davant la vida és d'acceptació, viuràs l'aventura, trobaràs la inspiració, seràs tolerant, estimaràs i seràs estimat, coneixeràs la veritable pau...

A new energy

The condition of true naming, on the poet's part, is his resigning himself to the divine aura which breathes through forms, and accompanying that. It is a secret which every intellectual man quickly learns, that, beyond the energy of his possessed and conscious intellect, he is capable of a new energy (as of an intellect doubled on itself), by abandonment to the nature of things; that, beside his privacy of power as an individual man, there is a great public power, on which he can draw, by unlocking, at all risks, his human doors, and suffering the ethereal tides to roll and circulate through him: then he is caught up into the life of the Universe, his speech is thunder, his thought is law, and his words are universally intelligible as the plants and animals.

Ralph Waldo Emerson, The Poet 

Perquè el poeta pugui anomenar veritablement les coses, cal que es lliuri a l'aura divina que alena a través de les formes i sintonitzi amb ella. L'home intel·lectual aprèn ràpidament aquest secret: més enllà de l'energia del seu intel·lecte obsedit i conscient, és capaç d'una nova energia (com si l'intel·lecte es dupliqués), si s'abandona a la naturalesa de les coses; això significa que, a banda del seu poder privat com a individu, existeix un gran poder universal en el qual pot recolzar-se, obrint (no sense risc) les seves portes humanes, patint les etèries marees que roden i circulen a través seu: llavors és atrapat dins la vida de l'univers, el seu discurs és tro, el seu pensament llei i els seus mots universalment intel·ligibles com les plantes i els animals.

Només els bojos

La força de l'amor ho pot tot. No has de tornar odi per odi ni insult per insult. Torna alegria per tristesa, felicitat per amargura, pau per violència. No perdis els nervis, keep calm, conserva la positivitat. Sovint la malícia és una barreja d'ignorància i ofuscació. Sigues comprensiu i compassiu amb aquelles persones que encara no han evolucionat prou. Tard o d'hora abandonaran les ombres i arribaran a la llum. És una qüestio de temps. Paciència. Recorda quan tu també eres cec i et rabejaves en la foscúria. La força de l'amor ho pot tot perquè l'amor és difusiu, expansiu, contagiós. Allò que regales et fa més ric. Estimar és la força més poderosa. Mai te'n penediràs, de fer el bé. Mai. Segueix el teu camí i ajuda als altres en allò que puguis. Tu seràs millor i el món serà millor. No ho dubtis. 

Fem via

Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera.

Quan has decidit divorciar-te, et limites a comunicar-ho i marxes. La darrera frase acostuma a ser: "Tindràs notícies del meu advocat". En el supòsit que la llei vigent no ho permeti, res em pot obligar a continuar amb algú amb qui no vull estar. Hi ha quelcom per damunt de totes les lleis: la meva voluntat sobirana, la meva llibertat inalienable. Per això, en algun moment determinat, la convicció de la meva consciència em pot conduir a la desobediència civil, a la revolta. Que sigui il·legal no significa que sigui il·legítim. Són les persones les que fan les lleis i són les persones les que poden canviar-les. El poderós ha fet la llei a la seva mesura i la imposa imperiosament. Si aquesta llei ens perjudica, hem de crear la nostra pròpia llei. Volem ser amos del nostre destí i no esclaus mesells. Per tant, ens calen fets consumats.  

La revolta dels estels s'ha de concretar amb fets... La meva pregunta és: Què estem disposats a fer a partir d'ara? 

Aviat Espanya tindrà notícies del nostre advocat...        

  

Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera.

Subjectes, adults i sobirans

Comunicat del Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana respecte de la Sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014 en relació amb la impugnació de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013. 

En relació amb la Sentència dictada el 25 de març de 2014, el Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana declara:

1.- El poble català té la condició de subjecte polític i jurídic sobirà i, per tant, les decisions del Tribunal Constitucional espanyol sobre la nostra sobirania són irrellevants i inoposables a aquesta condició.

2.- La sobirania significa, per a nosaltres, poder decidir lliurement sobre els lligams que ens uneixin amb la resta de les nacions del món. Catalunya mai no ha renunciat al seu dret a decidir. Ni abans ni ara. Per tant, la Sentència del Tribunal Constitucional no canvia la situació.

3.- La Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013, del Parlament de Catalunya - legítim representant del poble català – va evidenciar que el poble de Catalunya té el dret a decidir el seu futur polític democràticament i en llibertat. L’Assemblea Nacional Catalana referma que la Consulta del 9 de novembre de 2014 és un objectiu fonamental i irrenunciable.

4.- El pronunciament del Tribunal Constitucional davant una declaració política trenca el principi de separació de poders i confirma la preocupant involució democràtica de l’Estat espanyol.

5.- Per a la salvaguarda dels drets del poble català, necessitem viure en un estat català sobirà al més aviat possible.

Barcelona, 25 de març de 2014

Who Is Controlling US?

Ara que Facebook ha comprat Whatsapp (Instagram també és seu), sembla que serem una mica menys lliures. La concentració de poder mai és bona. Vade retro monopolis. En la nostra societat el poder és la informació (comprada amb diners).

El Big Brother (BB) disposa cada dia de més informació sobre nosaltres. Mr. Google coneix els nostres correus, les nostres cerques, les pàgines que visitem... Si afegim el contingut del nostre smartphone (missatges, fotografies, música, ubicació GPS, etc.), tot plegat esdevé una immensa base de dades que pot servir, en el millor dels casos, per a fins comercials o, en el pitjor, per a fins d'espionatge i de control...

Quan Mr. Zuckerberg diu que la seva missió és "fer que el món sigui més obert i connectat" heu de llegir "més controlat". No oblideu mai aquella memorable frase d'Orwell a 1984: “He who controls the past controls the future. He who controls the present controls the past.” D'això es tracta.

Quan lo privat esdevé públic, el BB ho té molt fàcil. No cal que ens implantin un xip al cervell, atès que el "xip" el portem entre les mans a totes hores o a les butxaques, no ens en podem separar ni un minut, ni quan dormim. És com si el presoner acceptés de bon grat les manilles, com si s'hagués posat de moda portar manilles, viure encadenats.

Ja fa temps que m'encanta descobrir racons de món sense cobertura, desconnectar el GPS, "perdre'm" sense mòbil i sense internet... Potser, al pas que anem, caldrà desactivar els perfils de FB, de Twitter, prescindir de Google, apagar el telèfon.... Ser outsiders autèntics, dissidents, fugitius d'un sistema que cada cop ens té més collats amb el nostre absolut beneplàcit. Hem de fugir de la societat de la vigilància.

Ni el CaraLlibre ni la MuntanyaDeSucre han de saber tantes coses de tu.     

Pensa-hi.

23-2-14: La caiguda del WhatsApp ahir confirma el que dic en aquest post

Reaccions

El que ens fa humans és la capacitat d'aturar l'automatisme acció-reacció, és a dir, ser conscients i meditar. Per això cal estar sempre alerta, ben desperts. La impulsivitat i la impaciència són símptomes d'immaduresa típics de bestioles i de jovent.

És l'ego el que desitja la satisfacció immediata. És l'ego el que jutja massa de pressa. És el puto ego el que es precipita i la caga i, després de cagar-la, no sap reconèixer l'error perquè té molt d'orgull i demanar perdó és rebaixar-se, com ho és donar gràcies ("gràcies" i "perdó" són paraules tabú per a l'ego). Sempre l'ego remenant la cua i embolicant la troca...

Què hem de fer? Molt fàcil: frenar, respirar a fons, comptar fins a 10 o fins a 100, no reaccionar de seguida, deixar que passi el temps... Fàcil? Al principi potser no, però amb la pràctica veuràs que és possible i que funciona. Pots no respondre a una provocació. No hi ha res que emprenyi més a l'ego (i al provocador) que això. No és obligatori reaccionar. La pau es nodreix així. La guerra sempre és reactiva.

NB: Els mitjans de “comunicació” (Internet, ràdio, TV) serveixen per hipnotitzar el cervell carregant-lo amb una aclaparadora allau d'informació que és incapaç de processar. Omplint el cervell de notícies, piulades, imatges, música i informacions insignificants s'aconsegueix distreure'l perquè no arribi a pensar (i menys actuar, perquè reaccionar no és actuar, sinó tot el contrari). Tot aquest diluvi d'inputs incessants fomenten la reactivitat sistemàtica desactivant-nos la capacitat crítica, deixant-nos en un estat passiu (amb una aparença d'activitat frenètica) que afavoreix la mediocritat idiotitzada tot mantenint la inèrcia d'aquest status quo i fomentant la dominació col·lectiva. Són els mecanismes que el Poder utilitza per a perpetuar-se... amb la teva inconscient condescèndència.      

Suïcida'ls!

La condonació dels deutes o la sublevació del poble ofegat pel vampirisme financer. No hi ha gaires sortides. Deixem de pagar crèdits i impostos, a veure quant temps duren els vampirs i quin poder real tenen. Insubmissió fiscal. Boicot a les multinacionals depredadores i monopolistes. La veritable revolució està per fer. Cal engarjolar els responsables de la cleptocràcia organitzada i sistemàtica que ha provocat aquesta crisi galopant. No poden restar impunes els especuladors i els seus còmplices (bancs, empresaris i polítics corruptes: una partitocràcia amb façana de democràcia al servei d’una plutocràcia sense fronteres ni ànima). Com a Islàndia, cal una unitat popular transversal que faci tabula rasa i enceti una nova era comunitarista arrrelada en l’àmbit local-municipal, basada en les cooperatives i l’intercanvi de béns i serveis. No més deutes. Tenim el deure de sortir endavant sense hipotecar el nostre futur ni el dels nostres fills. La revolta dels aturats i dels desnonats. Abans de suïcidar-te, suïcida’ls! Cada homeless ha d’esdevenir un okupa. Una casa buida és un contrasentit, com ho és una persona sense feina. Els rics no han de ser més rics, sinó menys; i els pobres han de ser menys pobres i poder viure dignament. Justícia social, repartiment de la riquesa i dels recursos que són patrimoni de tots. La legalitat vigent promou les injustícies vigents. Per tant, cal transgredir-la o canviar-la radicalment. El dia que vegi entrar Berlusconi a la presó creuré en el sistema. Mentrestant, fem tot el possible perquè el Titanic s’acabi d’enfonsar i preparem-nos per a una nova singladura que no tindrà res a veure amb el que hem conegut fins ara. La lluita és clara. Els diners ho fan malbé tot perquè inciten a la cobdícia. No som el que tenim. Som el que fem i el que somiem. Som el que lluitem i el que creem. Som el que som, sense haver de demanar permís ni finançament per a ser-ho. Els que creuen que ens poden pasturar, munyir i emmordassar sense escrúpols, no coneixen la nostra autèntica força. No hi ha gaires sortides. O ells (que cada cop són menys) o nosaltres (que cada cop som més). La matemàtica és una ciència exacta. De què tenim por? Si no reaccionem, dintre de quatre dies tots indigents, carn de suïcidi. Per què, doncs, no els suïcidem a ells?

'complot anarquista insurreccional'?

El poder dels somnis

Menystenim el poder dels somnis. Allò que somiem, pensem, imaginem, visualitzem, desitgem, volem, diem... pot fer-se realitat. De fet, ja és real en la mesura que existeix en la nostra ment o en la nostra voluntat, en forma d'idea, imatge, desig o paraula; el que cal només és materialitzar-ho. Ets tu qui atreus els fets que s'han d'esdevenir i les persones que han d'arribar. És la teva energia. Te'n faries creus, de la capacitat que tens, de les possibilitats inexplorades que s'amaguen rere el teu escepticisme o la teva manca de fe. Sovint és la por la que no ens deixa experimentar noves acrobàcies existencials; la por, la comoditat, la rutina, tot allò conegut que ens proporciona un miratge de seguretat.

bis

A hores d'ara

Que el món s'acaba és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Només cal mirar els Telenotícies. No és la crisi econòmica (que en realitat és una crisi sistèmica, el fracàs estrepitós del capitalisme salvatge), sinó coses encara molt més estranyes: tempestes solars, terratrèmols, diluvis, erupcions volcàniques, revoltes populars, virus mutants, la mort inexplicable d'animals i altres variades catàstrofes còsmiques, climàtiques, biològiques i socials que precedeixen la fi dels temps. La mare Gaia ja n'està més que tipa, de nosaltres. Per acabar d'arrodonir aquest engrescador panorama escatològic només cal que ara ens ataquin els "extraterrestres" i exterminin una part considerable de la població mundial (lo del terrorisme islàmic-Al-Qaida-Bin Laden ja no cola, i han d'inventar nous "enemics"). Conspiranoic? No pas.

Que sobra gent és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Com s'ho faci el Poder per a dominar-nos i fumigar-nos, és un altre tema. De vegades és destraler i de vegades una mica més subtil. Jo de vosaltres estaria ben atent. No val a badar, que això és el preludi del 2012.

I no desespereu. Segons la profecia, sobreviurem almenys 144.000. Una bonica xifra.

Uneix-te a una causa justa

PS1: By the way, què passa amb les abelles???
PS2: Si vols riure: Idiocracy

Inquietants

Kubrick i Medem són els meus directors de cinema preferits. Per què? Perquè resulten inquietants en la mesura que aconsegueixen traspassar la shallowness (que, segons Oscar Wilde, és el vici suprem). Potser direu que són massa filosòfics. Certament. Però el que m'inquieta de les seves obres no és pas la càrrega filosòfica, sinó allò que s'amaga més enllà de les paraules i de les imatges, allò que s'insinua rere el decorat aparent o l'argument més o menys encertat.

Inquietants i pertorbadors haurien de ser tots els artistes, tots els que aspiren a crear quelcom innovador que pugui sacsejar les estructures presents. Es tracta de remoure i de commoure l'estat catatònic generalitzat. Si una pel·lícula o un llibre no aconsegueixen provocar un cert terratrèmol interior en l'espectador o en el lector, ja podem plegar. L'art no ha de servir per a refermar res, ans al contrari. Per això l'autèntic art sempre ha desafiat el Poder.

PS: Un altre director sant de la meva devoció i d'allò més inquietant és Ingmar Bergman. El setè segell és un film insuperable.

Desconeixement

No el miedo de lo que no se sabe y del perderse uno en el sinfín de las posibilidades, sino el miedo al Futuro cierto, a la Muerte prefijada y computada, que es justamente el arma y la Idea suprema con que el Poder nos rige. Porque estamos muriendo bajo el Imperio del mañana.

(Agustín García Calvo, Contra la Pareja, p. 113, 1995)

Hi ha llibertat on no hi ha possessius, ni plans ni projectes. Hi ha llibertat on la por no és present. La pura llibertat de no ser allò que els altres esperen que siguis (ni tan sols ser allò que tu esperaves ser). La pura llibertat del desconeixement.

Cultura en temps de xarxes-1

Aquesta setmana que queda fins al dissabte dia 30 postejaré algunes reflexions [i dubtes] que puguin servir com a punt de partida per a preparar la taula rodona "Cultura en temps de xarxes". Us convido a fer comentaris i suggeriments.

1-Reflexió sobre la (ciber)cultura

Internet és la major font de cultura que ha existit mai, malgrat que el seu accés encara no sigui universal i gratuït. Al S. XVIII el projecte dels enciclopedistes (Diderot, D'Alembert & Co) era la democratització la cultura; ara tenim la Wikipedia, desinteressada i col·laborativa, on desapareixen els conceptes d'autor i de propietat. Copyleft. Creative Commons. Safe Creative...

[¿És el mateix disposar de molta informació que tenir cultura?]

Se soscaven les jerarquies, els cànons. Abans la cultura era quelcom vertical, elitista, relacionat amb el poder. Hi havia filtres.

"Abans el sedàs era més consistent, o millor dit: abans hi havia sedàs, i certs grumolls no colaven. Ara el circ s’ha fet tan gran que el domador salta i la cabra mana. I passa el que acaba passant." (SS)

Encara avui s'exerceix un control de la cultura des del poder mitjançant finançaments, subvencions, patrocinis... Es compren opinions. Es lloguen cervells. Cultura "oficial". Internet dinamita això.

[¿La xarxa afavoreix realment la llibertat de pensament i de publicació?]

De la “cultura de masses” (indústria > consum > entreteniment > panem et circenses) a la “cibercultura”, “tecnocultura” o “cultura de xarxes”.

[¿No segueix sent "de masses" i d'entreteniment l'ús majoritari que es fa d'internet?]

De l'offline (món analògic) hem passat a l'online (realitat virtual & identitat digital). Abans l'analfabet era el que no sabia llegir ni escriure, ara és el que, a més, no està connectat.

[¿Qualsevol cultura passada fou millor? ¿Què enyoren els nostàlgics tecnòfobs?]

La indústria tremola-trontolla perquè ja no calen intermediaris entre el creador i el consumidor. L'apropiació i difusió dels continguts culturals és quasi immediata. Mireu el que està passant amb la música o el cinema. P2P. Aplicar-ho als llibres és igual de senzill (e-books piratejats). Crisi > canvi social > canvi cultural > canvi de paradigma. La cultura lliure a l'era de l'accés global. Anem cap al “comunisme cultural”, on l'antiga “propietat intel·lectual” deixa pas al “tot és de tots” (Google = CiberLeviatà!).

[¿Es viable la cultura en termes no mercantilistes-postcapitalistes?]

El món s'ha tornat petit, ara el tenim a l'abast d'un clic de ratolí. Flux d'hiperconsciència global. La cultura del link, de la sinapsi. Cada cervell actua com un node, com una ciberneurona que es connecta amb les altres. Noosfera? Cervell Digital Planetari (Vernadsky & Theilard de Chardin & McLuhan). La utopia digital. Intel·ligència col·lectiva gràcies a la immensa simbiosi internètica. Blogroll...

“Has d'enllaçar les persones que t'ajuden a pensar, amb veu pròpia, i no pas els lloros que repeteixen el que repeteixen altres lloros o els mitjans oficials.” (Thierry Crouzet)

El vell ecosistema deixa pas a la nova cultura ciber, dissident, alternativa. Més que de (ciber)cultura potser hauríem de parlar de contracultura.

[¿Quina és la veritable revolució cultural de l'homo digitalis?]

Cultura en temps de xarxes-2
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

Tactes

M'ha despertat la pluja. Em vaig adormir amb el regust del teu tacte a la meva pell... El tacte és el sentit més oblidat. El poder omnipotent de les carícies... El guariment per les mans, pels dits, pels llavis... L'abraçada que engloba l'univers sencer entre quatre braços... Els cossos que exploren territoris inèdits, que es coneixen i es reconeixen a les palpentes, encuriosits i tremolencs... M'ha despertat la pluja. Encara no tinc clar si t'he somiat o eres real. Si ho ets, sisplau, torna aviat, que ja et trobo a faltar.

Activisme català

Espais sintètics

"Los cibernautas no tienen otro punto de apoyo que el esfuerzo de construirse a sí mismos. No sirven a ninguna causa, a ningún valor, a ninguna otra ley que su necesidad y su deseo de resistirse a su propio desmembramiento en medio de una sociedad devastadora. Son una afirmación de libertad contra el poder de los estrategas y sus aparatos, que quieren convertirlos en parte funcional de sus intereses. Llevan adelante una apropiación errante de los residuos culturales, una invisibilidad pública que les da un espacio de impunidad, puesto que son actores no autorizados por academias e instituciones, y se mueven dentro de una exterioridad a la que acceden a partir de las fisuras en la configuración social."

P. Espacios sintéticos (inèdit)

Supina mediocritat

És descoratjador constatar que sovint damunt teu regna la supina mediocritat. No diré noms. Em refereixo a "directors", "presidents" i altres càrrecs similars. Que la mediocritat ocupi els espais inferiors ho trobo lògic, però que assoleixi els cims superiors em sembla d'allò més abjecte, perquè demostra que la nostra societat està malalta.

No hi ha manera d'ocultar la mediocritat. Els mediocres que "manen" es posen massa sovint en evidència. Alguns callen perquè no es noti que no tenen res a dir. Són els muts que s'estimen més els fets que les paraules. Quins fets? Fets mediocres. Altres ho dissimulen exercint el seu poder sobre els més dèbils mentre ataquen els que excel·leixen. El manaire mediocre no suporta que algú millor que ell li faci ombra, per això s'envolta de més mediocres per tal de poder brillar sobre les ombres.

¿Què cal fer davant d'un mediocre amb poder? Desemmascarar-lo públicament. La seva mediocritat és la seva debilitat. La seva ambició el delata. El seu poder és un miratge. La seva existència és un greu entrebanc per al progrés de la humanitat.

http://entrellum.catosferics.cat

La meva epopeia

La història és llarga... Començaré pel principi, doncs.

Com qualsevol novençà, vaig fer les meves primeres passes en el món de la literatura catalana presentant-me a premis modestos. L'any 1998 vaig guanyar el Premi Comarcal de Narrativa amb la que seria la meva primera novel·la publicada, Darrer poema (2000). A poc a poc, vaig intentar fer camí endinsant-me per les fosques entranyes de premis de més volada i d'editorials importants, fins que vaig descobrir que tot estava en mans de quatre mandarins empatumats que patien endogàmia crònica. Vaig topar amb la barrera, amb El Mur que protegia el nucli dur de la LIT CAT. Em refereixo a la colla de subvencionats, convidats, publicitats, la nòmina d'escriptors oficials promoguts des de les institucions pagades pel contribuent... No cal concretar noms. Ells saben qui són. Se'ls hauria de caure la cara de vergonya. L'any 2005, en el meu Manifest blogpoètic de Sant Cugat, ja en vaig deixar constància amb aquest paràgraf demolidor:

Remoguem la bassa d’oli de la nostra cultureta de fireta fins que aflori el cadàver putrefacte de la literatura periclitada, fossilitzada, plena de corcs i de corbs: mòmies il·lustres del segle passat; romàntics del papir i de la ploma que encara gargotegen a la llum d’una espelma; contistes banalíssims addictes a la conyeta; escrivents santjordinescos; patumets i patumetes de professió "subvencionats"; mandarins i comissaris que remenen les cireres i tallen els bacallans; articulistes a preu fet; jurats omnipresents; titellaires oficials que acaparen momes i bicoques, connivències, cadafals i setials; pontífexs i acòlits; mediàtics, maniàtics, mediocres (no sabeu fins a quin punt em deprimeix la mediocritat!)... Tremoleu, tremoleu, perquè abans que es faci fosc calarem foc a la pira de les vanitats fins que el pal de paller esdevingui una cendra bruta que el temps escombrarà sense misericòrdia… S’ha acabat el bròquil. El castell és a punt de fer llenya. Cada paraula és un tret. No cal que us amagueu. El judici de la posteritat serà implacable. Només quedarà de nosaltres l’esclat fulgurant que ranegi els estels, els vers diamantat, la pura follia del mot incandescent… Venim de segles enrere i tenim set de futur. No demanem res, però aspirem a tot. Hi ha una nova albada per a tots els que vulguin emborratxar-se de llum. ¿Virtual o real, què importa? Al fons del disc dur per a trobar allò que és Nou!

Quan vaig veure clar que no tenia res a fer fotent-me de cap contra El Mur, vaig optar per encetar el meu propi camí, el camí de la no dependència, el camí de la llibertat: el camí dels blogs. Era un camí prou inèdit encara. El camí clàssic de l'escriptor clàssic estava absolutament copat, embussat, manipulat pels mandarins i els seus amiguismes nefands [que alguns confessen sense embuts elogiant descaradament l'amic del jurat]... En els blogs, en canvi, tot estava per fer i tot era possible. M'hi vaig abocar de ple. Ja no havia de llepar culs, no havia de demanar almoina a cap editor, no havia de fer-me amic de ningú... Era lliure i havia d'inventar-me a mi mateix sense ajuts de cap mena. Sol i a per totes. Puc dir amb el cap ben alt que jo no tinc res a veure amb institucions ni capelletes. Sóc el paio més individualista del món. Mentrestant, ells callaven, desconfiaven, em posaven pals a les rodes, i encara callen, cabrons... El seu silenci els delata.

Dintre de 20 dies ens veurem les cares a Granollers. I parlarem de LITERATURA, de la Nova Literatura. I farem un llibre 2.0, una antologia col·lectiva, quelcom pioner, absolutament ultramodern. Però ells no hi seran. Ells seguiran publicant els seus articles insípids a l'Avui i sortint a la tele en programes somnífers. Ells callaran, provant de silenciar el que és un crit ensordidor: la Catosfera existeix, la gloriosa Catosfera fa feina, la Catosfera empeny el futur cap endavant; mentre ells s'ancoren desesperadament a les seves prerrogatives, privilegis i càrrecs per a mediocres repatanis, sòrdids endolls, misèries institucionals... La Catosfera, sí, el seu malson diari, perquè se'ls escapa, perquè no la poden controlar. Critiqueu-la, si podeu, o emmudiu per sempre. Us menjareu amb patates els vostres llibres de paper trinxats. La història corre en contra vostra. Ja podeu enviar-me mails de bon rotllet... El vostre silenci és la vostra làpida. L'amenaça catosfèrica... ui ui ui ui ui... Com han canviat les coses, oi?

Cadascú té la seva epopeia. La meva és aquesta. Quina és la vostra?