Xuclant butleies

Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:

La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea. 

Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...

He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

Cultura en temps de xarxes-1

Aquesta setmana que queda fins al dissabte dia 30 postejaré algunes reflexions [i dubtes] que puguin servir com a punt de partida per a preparar la taula rodona "Cultura en temps de xarxes". Us convido a fer comentaris i suggeriments.

1-Reflexió sobre la (ciber)cultura

Internet és la major font de cultura que ha existit mai, malgrat que el seu accés encara no sigui universal i gratuït. Al S. XVIII el projecte dels enciclopedistes (Diderot, D'Alembert & Co) era la democratització la cultura; ara tenim la Wikipedia, desinteressada i col·laborativa, on desapareixen els conceptes d'autor i de propietat. Copyleft. Creative Commons. Safe Creative...

[¿És el mateix disposar de molta informació que tenir cultura?]

Se soscaven les jerarquies, els cànons. Abans la cultura era quelcom vertical, elitista, relacionat amb el poder. Hi havia filtres.

"Abans el sedàs era més consistent, o millor dit: abans hi havia sedàs, i certs grumolls no colaven. Ara el circ s’ha fet tan gran que el domador salta i la cabra mana. I passa el que acaba passant." (SS)

Encara avui s'exerceix un control de la cultura des del poder mitjançant finançaments, subvencions, patrocinis... Es compren opinions. Es lloguen cervells. Cultura "oficial". Internet dinamita això.

[¿La xarxa afavoreix realment la llibertat de pensament i de publicació?]

De la “cultura de masses” (indústria > consum > entreteniment > panem et circenses) a la “cibercultura”, “tecnocultura” o “cultura de xarxes”.

[¿No segueix sent "de masses" i d'entreteniment l'ús majoritari que es fa d'internet?]

De l'offline (món analògic) hem passat a l'online (realitat virtual & identitat digital). Abans l'analfabet era el que no sabia llegir ni escriure, ara és el que, a més, no està connectat.

[¿Qualsevol cultura passada fou millor? ¿Què enyoren els nostàlgics tecnòfobs?]

La indústria tremola-trontolla perquè ja no calen intermediaris entre el creador i el consumidor. L'apropiació i difusió dels continguts culturals és quasi immediata. Mireu el que està passant amb la música o el cinema. P2P. Aplicar-ho als llibres és igual de senzill (e-books piratejats). Crisi > canvi social > canvi cultural > canvi de paradigma. La cultura lliure a l'era de l'accés global. Anem cap al “comunisme cultural”, on l'antiga “propietat intel·lectual” deixa pas al “tot és de tots” (Google = CiberLeviatà!).

[¿Es viable la cultura en termes no mercantilistes-postcapitalistes?]

El món s'ha tornat petit, ara el tenim a l'abast d'un clic de ratolí. Flux d'hiperconsciència global. La cultura del link, de la sinapsi. Cada cervell actua com un node, com una ciberneurona que es connecta amb les altres. Noosfera? Cervell Digital Planetari (Vernadsky & Theilard de Chardin & McLuhan). La utopia digital. Intel·ligència col·lectiva gràcies a la immensa simbiosi internètica. Blogroll...

“Has d'enllaçar les persones que t'ajuden a pensar, amb veu pròpia, i no pas els lloros que repeteixen el que repeteixen altres lloros o els mitjans oficials.” (Thierry Crouzet)

El vell ecosistema deixa pas a la nova cultura ciber, dissident, alternativa. Més que de (ciber)cultura potser hauríem de parlar de contracultura.

[¿Quina és la veritable revolució cultural de l'homo digitalis?]

Cultura en temps de xarxes-2
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

Què en queda? (de la catosfera)

"¿Què en queda d'allò que el blocaire Toni Ibàñez va batejar com a catosfera?" (Saül Gordillo)

En queda una referència a la Viquipèdia i 255.000 a Google.

En queda un parell de títols literaris: La catosfera literària 08 i Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06.

En queda un domini: catosfera.net by Marc Vidal.

En queda (i això és el que compta de veritat) tots els blogaires que encara escrivim els nostres blogs en català. (Un mapa de mostra).

I en queda la nostàlgia...

Saül, Toni i Marc
Primeres Jornades de la Catosfera
Gener 2008

Ja surto a l'Enciclopèdia!

Diuen que no ets ningú fins que no surts a l'Enciclopèdia Catalana. Des d'ahir hi podeu trobar un article sobre la meva humil persona. He plantat arbres, he escrit llibres, he tingut una filla i ara surto a l'Enciclopèdia... ¿Això vol dir que ja he passat a la història i que ja em puc morir?

Saragatona diu la seva

Altres llocs on em podeu trobar

AELC
QUI ÉS QUI
VIQUIPÈDIA
OPERA OMNIA

Aniversari catosfèric

Avui fa 3 anys i un mes que em vaig empescar la paraula Catosfera. Va ser en un post de TdQ que es titulava Qualitat. Hauríem d'inventar una paraula nova... I la vam inventar!

Després de 3 anys i un mes, té 230.000 entrades al Google, un article a la Viquipèdia i acabem de celebrar unes Jornades sota aquest rètol. Però el més important és que la paraula ha esdevingut vox populi, la fa anar tothom. No cal dir que em sento orgullós d'aquesta paternitat, però encara em sento més orgullós de la seva popularitat.

Alguns discuteixen el concepte i la naturalesa de la Catosfera. No hi ha res a discutir: el CAT ho diu tot. La nostra llengua vehicular és el català. Això no és cap visió etnolingüista ni cap afany de discriminar ningú. Ens ho fem en català i escrivim per al món global, sense complexes. I a qui no li agradi que s'hi posi fulles (o punxi les banderetes traductores que hi ha aquí a la dreta).

Gràcies a la Catosfera, la presència i la vitalitat de la nostra llengua a internet és un fet indiscutible i certament engrescador. Ho he repetit vàries vegades: Catalunya serà catosfèrica o no serà.

Feliç aniversari!

Catosfèrics.cat

Els meus errors

Em llevo molt d'hora. Aixeco la persiana i veig la llum esmorteïda dels fanals enmig de la boira. Hi ha molta boira. Vull aprofitar el dia d'avui per a corregir exàmens. La darrera setmana de classes se'm va acudir la genial idea de fer controls als quatre cursos de batxillerat (dos primers i dos segons) amb la qual cosa em vaig endur feina per casa... Tinc el munt de paperassa sobre la taula, esperant els estralls del retolador vermell. No ho penso deixar per al any que ve. Vull començar el 2007 net en aquest sentit.

Una altra mena de catarsi. Vull acabar l'any parlant dels meus errors. És molt fàcil parlar dels encerts, dels èxits i les victòries; però no ho és tant admetre els teus defectes. Malgrat el que pugui semblar, jo sóc una persona molt autocrítica, i m'agrada que em critiquin perquè això em serveix per a millorar.

Per exemple, aquell malaguanyat dia que -encara no sé com, és un misteri absolut que no he aconseguit esbrinar-, mentre escrivia el poemari UCP, vaig manllevar unes frases d'un post del blog d'en Litus; i el que encara és pitjor -i aquí el misteri absolut ja esdevé fatalisme inextricable-, vaig recitar aquell fragment en públic...! El que va venir després fou inenarrable. Aquest és un dels errors que he pagat més cars a la meva vida. No, no vull amagar-me'n. Alguns ja s'encarreguen de recordar-m'ho contínuament. Només cal anar a l'article de la Viquipèdia i llegir l'últim paràgraf. Us ho agraeixo de tot cor. Alguna taca hi havia d'haver en un expedient tan brillant, alguna ombra enmig de tanta ENTRELLUM. Els errors ens fan humans; i els errors majúsculs ens fan encara més minúsculs, és a dir, més humans.

O quan em poso a parlar de política. Un desastre. Ahir el Manel em deixava el següent comentari:

Des que no xerres de política, fins hi tot jo m'he afeccionat a llegir-te. Has fet bé d'abandonar el talibanisme polític per a dedicar-te a allò que saps fer.

I té raó. Gràcies, Manel, de veritat, m'estimo més guanyar-te com a lector que espifiar-la amb el coi del politiqueig que només és una font de rancúnies sectàries. Et faré cas.

O el meu tarannà colèric, visceral, narcisista, egolàtric, pedant, prepotent, demolidor, caníbal, i quatre mil adjectius més...

I més errors que us podria explicar, però que em guardo per a la intimitat de la meva consciència. Tampoc no és qüestió de ser tan tan tan autocrític. Potser en un futur, quan escrigui les meves memòries, ho explicaré tot, tot i tot. Ara per ara, val més deixar-ho aquí i aturar aquesta autòpsia pornogràfica. Suposo que, amb el temps, el que comptarà és el balanç final de la trajectòria, i no pas aquesta anècdota concreta o aquella punyeteta singular. Suposo.

Ai, els correctors!

Em telefona a mitja tarda de diumenge l'Eli Alfaro... Sembla ser que la culpa va ser de la correctora (que també es diu Eli!) la qual va decidir (més papista que el papa) substituir bloguejar per bloquejar... Li dic que no passa res, que el problema és que no ens fiquem d'acord (bloc / blog), etc. Hi ha coses més greus, com ara la casa de barrets de la Viquipèdia... (aquests talibanets de pa sucat amb vinagre no et canvien una lletra, no, a la que poden t'ho esborren tot sencer i es queden tan amples. Per a llogar-hi cadires, taules, plats i coberts!)

Fins ara la filosofia s’ha dedicat a digerir el món. Ara el que cal és: vomitar-lo

Catosfera

Com era d'esperar, els capsigranys de la Viquipèdia CAT han esborrat l'article Catosfera. Un terme amb 70.000 entrades a Google! Si voleu tenir-lo a mà i enllaçar-lo, aneu aquí i aquí. També proposo que qualsevol de vosaltres, de forma anònima, el reediti. Jo no penso perdre més el temps amb aquesta lamentable colla d'indocumentats.

I ara CATOSFERA serà el títol d'un llibre

Viquipèdia CAT

Fa dies que una colla de capsigranys que fiscalitzen la Viquipèdia catalana estan discutint si esborren dos articles: Toni Ibàñez i Catosfera. Si la ignorància no fos tan atrevida, diria que es tracta d'una broma ridícula, sobretot quan llegeixes l'argumentari que aporten aquests talibanets mediocres, que semblen més una secta que una altra cosa. Val a dir que -per sort- no són tots, ja que alguns discrepen i no veuen clara aquesta iniciativa esborr(on)adora.

Per exemple, diuen que els articles els vaig escriure jo i que això va contra "les normes de la casa". Molt bé. ¿I qui els podria escriure amb més fonament? Després dubten de la meva "rellevància" (notabilitat) com a escriptor adduint que, en aquests articles, em faig propaganda. Molt bé. ¿I què passa? Totes les dades que aporto són objectives i perfectament contrastables. No necessito pas aquesta pàgina personal quan en tinc d'altres molt més "serioses i rellevants": AELC, Qui és qui, Opera Omnia, Wikipedia Español; Wikipedia Deutsch, Wikipedia France, Wikipedia Euskara, Wikipedia Japan, Wikipedia Swahili, Wikipedia Marciana...; ¿O potser alguns d'aquests tampoc no mereixen ser-hi? Remeneu i compareu noms i rellevàncies i autopromocions...; Al·leguen que la meva reacció ha estat impertinent i que, per això, m'han de "vaporitzar" (com feien en aquella impressionant novel·la d'Orwell: 1984). Molt bé. ¿I què té a veure el que jo digui o deixi de dir, la meva actitud o la meva simpatia, amb el fet que ambdós articles hagin de romandre o hagin de ser esborrats?

Mireu: em vaig enregistrar com a usuari amb nom i cognom (i no com la majoria dels viquipedistes, que usen nicks); ho podia haver escrit tot anònimament i no ho vaig fer; vaig començar redactant aquests dos articles sense conèixer gaire les "normes"; abans ja havia retocat algunes coses en articles diversos quan, llegint-los, descobria alguna pífia ortogràfica o veia que calia esmenar algun aspecte concret o afegir alguna informació que hi mancava; els entrellumaires sabeu que sovint enllaço els posts amb articles de la Wikipedia en diferents llengües; a més tenia la intenció de crear en el futur (quan disposés de temps per a fer-ho) nous articles que crec que falten en català; etc.

I ara em trobo amb aquest merder. Hom suposa que es tracta d'un projecte "lliure i obert". Pamplines. Fastiguejat, he demanat als administradors que, sisplau, m'esborrin perquè no hi vull tenir res a veure. Jo mateix ho he esborrat vàries vegades, però ho han tornat a posar de seguida. Fins i tot m'han blocat per tal de protegir el buidat de la pàgina. La cosa passa de mida amb l'article Catosfera. Es tracta d'un neologisme que ha fet fortuna i que ja és usat amb normalitat per una bona part dels bloguers catalans. Si esborren aquest article de la Viquipèdia catalana, la cagaran molt cagada. Si volen, que eliminin qualsevol rastre del meu nom, cap problema, però que deixin l'article catosfèric. O, mira tu, que fotin el que vulguin, que ja he perdut massa temps amb aquesta collonada.

I que déu (i la posteritat) els perdoni.

LA PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Mediocritat

Que el món és ple de mediocres no és cap notícia. De fet, la mesocràcia és el que caracteritza aquesta partitocràcia que ens desgoverna en benefici del capital, que és qui remena sempre les cireres rere els espantalls polítics. Però avui no vull parlar de política, sinó de persones.

Els mediocres són una plaga bíblica. Te'ls trobes arreu: al veïnat, a la feina, a internet... Tot ho okupen, tot ho empastifen amb la seva merdosa mediocritat. És molt fàcil reconèixer-los. Per si mateixos, sols, d'un en un, com a individus, no valen un rot ni un pet de monja, són una nul·litat, un fracàs antropològic. ¿I què fan, doncs? Apuntar-se a alguna cosa, suplir la seva mancança amb la teràpia de grup. La "salvació" del mediocre és el gregarisme, la moltoneria. És la sociologia típica del mediocre: creu que serà alguna cosa si s'afegeix al ramat, si forma part d'un grup o grupuscle, capelleta, colla o el que faci falta per tal de dissimular la seva incompetència, la seva buidor metafísica. Els mediocres són els millors acòlits possibles, els millors sectaris, els millors militants... Saben que allò que els fa "grans" és precisament allò que no són, sinó allò amb el que s'identifiquen. Pot ser un equip de futbol, un partit polític, una associació de pares d'alumnes, una associació de pessebristes o una enciclopèdia lliure de contingut obert, quin collons!

Els mediocres no són capaços de crear res. La seva especialitat és la fe. Adopten l'ideari de la secta a la qual pertanyen i esdevenen uns talibans perfectes. Ataquen en grup, com les hienes. I són tan, tan valents, que solen amagar-se rere nicks puerils mentre parlen "en nom de la sagrada secta".

No suporto els mediocres. Em donen vomitera. Me'ls trobo cada dia pertot arreu. El seu mecanisme senti-mental es fonamenta en el ressentiment, l'enveja, el complex d'inferioritat, etc. Nietzsche els va ben retratar. El millor que pots fer davant dels mediocres és autoafirmar la teva condició d'individu creador capaç d'excel·lència pròpia. Això els treu de polleguera. Ah, i procurar no apropar-t'hi gaire perquè pots sortir emmerdat de dalt a baix.

Mediocres del món, uniu-vos! Mentrestant, lluny de la vostra fetor, jo aniré fent...

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA