El silenci dels estels

Tramuntana. La lluna plena d'anit va portar mals averanys. L'amic L. té un tumor al cervell que li ha trastocat la parla. El pronòstic és lleig. Encenc una espelma i prego per ell mentre em vénen a la memòria les hores compartides... Accepto amb serenitat els trasbalsos del destí. 

L'espectacle de la Mar d'Amunt esvalotada, l'arc de Sant Martí que he vist sobre el castell de Quermançó, el regal de cada instant, allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren sense demanar-nos permís, sovint sense misericòrdia. Quins núvols més bonics. Sol i pluja alhora. El cel és un mapa indesxifrable. 

Ahir em deies que el teu camí continua sense mi, amb solitud, amb el silenci dels estels (que brillen, no necessiten parlar, no poden ser posseïts). Em desitges pau i benediccions. Així sia.

Allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren. Àngels que s'acomiaden. 

T'estimo L. T'estimo N.     

Salut, amor i llibertat

 

El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth), un nou vehicle i una nova residència. El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble. 

En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras. No, no es pot demanar més. 

El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda. Entremig, el Camí de Sant Jaume, la Provença i el Canigó, entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau. 

Posats a demanar, demano salut, amor i llibertat. En aquest ordre. Cap de les tres coses són incompatibles. La veritable felicitat és un triangle que les inclou totes tres. El meu únic propòsit és viure d'acord amb la natura, ser jo mateix i millorar una mica cada dia. 

Un ocellet es posa sobre la barana de la terrassa, em mira i em diu: Tu ets el nou llogater? Véns només per uns dies, com els altres? Li responc: No, no sóc un llogater de temporada. Em quedaré aquí fins que em fotin fora. L'ocellet piula content: Perfecte, així podrem ser amics... 

La casa va ser construïda l'any que jo vaig néixer. Al lavabo hi ha una placa amb la frase més famosa del Petit Príncep...

 

El secret és simple: allò essencial es veu amb el cor, no pas amb els ulls. Cloc les parpelles i escolto el mar (de vegades és mascle i de vegades femella, la seva veu té tonalitats infinites). Quan les descloc, l'ocellet ha marxat. Sí, serem amics. No ho dubtis. 

El que veig amb els ulls és impressionant, majestuós, indescriptible. El meu cor està curull d'agraïment. No sé com he arribat fins aquí. Tant se val. El que sé és que algun dia hauré de marxar, perquè sempre acabem marxant. La guineu del Petit Príncep s'acomiada... Viure és aprendre a acomiadar-se. 

Benaurat 2014. Benvingut 2015.

Ah, quasi me n'oblidava: avui fa 11 anys justos que vaig escriure el meu primer post a TdQ.

GRÀCIES.                    

Pessoa i la veritat

Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta:

Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç. 

- Què vol dir "viure veritativament"?

- Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica... 

- O sigui, viure sol, com un ermità...

- Per què ho dius, això?

- Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot, com les cartes en el joc... si vols guanyar, clar. 

- La vida no és un joc.

- Però tu vols guanyar, oi?

- Guanyar què? Jo el que vull és no perdre'm....

- Mai ningú no s'ha perdut. Tot és veritat i camí... Saps qui va dir aquesta frase?

- No.

- Fernando Pessoa. 

- Ah. I ell va viure veritativament?

- Jo diria que no...

- Per què?

- Perquè va confiar massa en les paraules, i les paraules no són la veritat de la vida...

- Una mica ermità sí, que ho va ser...

- Va viure sol, però molt ben acompanyat per les paraules i el seu desassossec... 

- I doncs?

- Doncs res. Que és complicat...

- Que és complicat què? Viure veritativament? Ser lliure? Ser feliç? Entendre Pessoa?

- És complicat trobar la senzillesa, malfiar-se de les paraules, deslligar-se dels lligams, aturar-se un moment, respirar fons, mirar l'horitzó i confiar que tot anirà bé...

- I tot anirà bé?

- Ho dubtes?

- No, la veritat.      

Viatjo sol

Ens fa por el silenci i la solitud. Al capdavall, com deia Fromm, el que ens fa por és la llibertat, per això cerquem totes les escapatòries possibles, que són moltes: família, amistats, amors, xarxes socials, treball i altres "distraccions" creades pel Sistema per tal de mantenir el ramat anestesiat (entertaintment, mass media, futbol, política, música, art, and so on). Per què ens fa tanta por ser lliures?

La darrera pel·lícula de la Tognazzi planteja aquesta profunda qüestió. Irene, la protagonista (Margherita Buy, esplèndida, broda el paper), explora la frontera que hi ha entre fer-allò-que-toca-fer o bé escollir el teu camí personal sent allò que Orwell anomenava "una minoria d'un sol". Aquesta opció és la del "boig". El no-boig és el normal, el convencional, l'ovella blanca que s'integra mimèticament en la societat. Irene té dubtes perquè és humana i perquè la seva vida és imperfecta, com la de tothom. Malgrat els moments de fragilitat, no defalleix. Ningú té dret a jutjar-la. Que el gregarisme de la majoria s'imposi sobre les excepcions individuals no implica que una opció sigui millor o més bona que una altra.

Sempre he defensat que el fet de viatjar sol és molt més enriquidor que anar acompanyat. Normalment, la companyia ens distreu, ens obliga a mantenir una conversa-bombolla que ens impedeix obrir-nos a la realitat que tenim al davant, limitant la comunicació amb els altres. Proveu de viatjar sols i veure-ho quina diferència!     

Irene no és cap heroïna, sinó simplement una dona que ha après a estimar la seva solitud, és a dir, la seva llibertat. Que no és poca cosa en els temps que corren...         

Pardals uruguaians

Recullo a Correus un paquet procedent de l'Uruguai. Conté un llibre de tapes blaves amb la foto d'uns pardals a la portada. Es tracta de Gorriones de la plaza d'Isabel Hernández Tibau. La Isabel viu a Montevideo i és una assídua comentarista d'aquest blog. Aquesta és la seva opera prima. Dins hi trobem cinc relats que evoquen la infantesa escrits des de la mirada madura i lúcida d'una dona plena de sensibilitat. Em va demanar que li fes un  pròleg i vaig escriure això:

Dicen que nuestra verdadera patria es la infancia, el paraíso donde transcurrieron los primeros años de nuestra existencia, entre la inocencia y la curiosidad, cuando todo era hambre y sed de conocimiento. Lo que entonces fueron acontecimientos que marcaron nuestra educación sentimental e intelectual, con el tiempo se transforman en hitos que nutren nuestro ser maduro, memorias que nos enraizan con las fuentes originarias de las que bebimos durante los primeros pasos de nuestro camino vital. No es que luego hayamos dejado de ser niños (¡eso nunca!), sino que las circunstancias nos han empujado a guardar las apariencias, desempeñando tareas y cumpliendo obligaciones propias de adultos en esta sociedad tan previsible y programada. Pero mientras el niño o la niña interior permanezcan alerta, aunque agazapados, no todo está perdido. Hay esperanza.

Por suerte, existe la literatura, esa extraña manera de encontrar la salida del laberinto.

Isabel partió de su pueblo a la edad de 17 años rumbo a la capital, Montevideo. Dejó atrás el paraíso de Nico Batlle. Ella afirma que salió de allí con un enorme equipaje en el corazón. Algo de este “equipaje” lo podemos atisbar en los siguientes relatos. Aquella “niña de cabello rubio y lacio, delgaducha como una espiga, alegre, inquieta y curiosa, que pasó por allí su niñez, y fue a una escuela blanca con muchos ventanales por los que entraba generosamente el sol”, es la que ahora nos deja testimonio escrito de sus vivencias. Son textos que describen detalladamente la época, el lugar y sus gentes. Llama la atención que el título de cada relato sea un nombre propio, lo cual ya nos indica la importancia que para la autora tienen las personas. Don Juan (que es un avestruz!), el manco Casildo, la Srta. Lucía, Doña Práxedes, Adela, Roberto, Marcela, Rudecindo, Olázabal, Dimitri, Tufic, Serafina... Toda una nómina de personajes entrañables que nos acompañan a lo largo y ancho de estas páginas, cada cual con sus peculiaridades.

La protagonista, Isabelita, se relaciona con ellos cordialmente, a través de esa mirada límpida de niña, ahora tamizada por el paso de los años, cuando la mujer entreteje sus recuerdos y los cose punto por punto en sus escritos.

Hablando de Dimitri el griego, dice: “Mi presencia llenaba en él la necesidad que tienen las personas mayores de contar su pasado, sus recuerdos, y ser escuchados; y él llenaba mi necesidad de tener un abuelo que me contara cuentos, que en este caso eran de verdad.” (p. 123) Y, más adelante, cuando recibe el regalo del abuelo: “Te dejo esta embarcación para que cada vez que sueñes, puedas ir a los lugares más bonitos, en “libertad”. (p. 181) Sin lugar a dudas, la literatura es esa embarcación, esas palabras sagradas que tejemos en lo íntimo, el hilo que nos conduce hacia la verdad y la libertad.

Gracias, Isabel, por dejarnos este maravilloso regalo.

Epicureisme

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.

Stay behind the light, you have a reason to hide

Un pom de flors

Baixant de Sant Onofre he fet un pom de flors

Espigolant-les al vol mentre cantava el rossinyol 

Liles i grogues i blanques i rosades

A l'ombra dels castanyers he sabut
la teva mort

Miro el cel i la mar, propera i llunyana

Tanco els ulls i m'endinso en els records

Te n'has anat de puntetes, silenciós

Qui ens podria robar la teva rialla?

Baixant de Sant Onofre he fet un pom de flors

Liles i grogues i blanques i rosades

Són, amic meu, per a tu

Sani Girona

La primera vegada que vam coincidir va ser el juny de 2005 a Sant Cugat, a les jornades sobre el nou dietarisme dels blogs que va organitzar Vilaweb. Fa vuit anys! Aleshores ningú en sabia gran cosa, del fenomen catosfèric. Ell era allí, amb la seva inconfusible còrpora, amb aquell entusiasme encomanadís, excessiu de mena, energèticament inesgotable. Recordo que no parava de fer fotos i que va perpetrar alguna intervenció de les seves. Quan agafava el micròfon era perillós. Garlava i garlava pels descosits. Si en Sani era present, segur que no passava desapercebut. La paraula que el definiria és "entranyable". 

Després vam continuar la nostra relació virtual a través dels blogs i dels mails. Era un brollador d'idees, sempre estava rumiant projectes. Jo li retreia el nom del seu blog: Dipofilopersiflex. Déu n'hi do, li deia, no podies buscar-te'n un de més complicat? Ell reia. En Sani sempre reia. Professor de francès, va saber aprofitar les eines d'internet per a la seva feina i per a fer amics arreu. Un bon dia va pujar des de Vilanova i la Geltrú fins a Vallromanes per a petar la xerrada face à face. Portava una ampolla de cava.

A les beceroles blogològiques, em va ajudar força amb tota la qüestió tècnica que encara no dominava. Recordo que em va fer uns gifts per a posar al blog i em donava consells diversos. Compartíem també les inquietuds per la docència. Us deixo un audio-comentari que em va enviar arran d'un post que vaig escriure. Escolto la seva veu avui i és com si m'estigués parlant a cau d'orella...

Vam coincidir, of course, a les primeres jornades de la catosfera que es van celebrar a Granollers (gener 2008) i en altres edicions també. Vam compartir moltes estones i afanys durant la gestació del volum La Catosfera Literària 08. Ell es va implicar i va treballar de valent en aquest projecte que, gràcies a la col·laboració de moltes persones, va fer-se realitat.

La darrera vegada que el vaig veure va ser l'agost passat. Es va presentar aquí amb la família i uns amics d'El Port de la Selva. Em van dir que a la porta hi havia algú que preguntava per mi. No em podia imaginar que fos ell. Em vaig emocionar. Com sempre, va fer fotos i més fotos. Va reconèixer que estava fotut. Puto càncer. Malgrat tot, no abandonava l'alegria innata, la seva bonhomia marca de la casa. Havia vingut a acomiadar-se. Quan va marxar vaig fer el següent comentari: ja no el tornaré a veure. I així ha estat. 

Hi ha un cel per a tu, Sani. I tant que hi és. El cel que acull els homes i les dones de cor gran i de bona voluntat. Queden els blogs i queden els records. Repasso els mails i miro les fotos. Gràcies pel teu exemple d'optimisme i vitalitat. Quina gran sort haver-te conegut.  

(Llàstima que no hagis desactivat la moderació dels comentaris al teu blog...)

Sunny Sani

Descansa en pau, amic.

Sani Girona a Entrellum

(Ara no puc escriure res...)
En parlen en Miquel  i la Júlia

Sociopatia

Company, 

Em prenc la molèstia d'enviar-te un mail per a donar-te la benvinguda al club dels sociòpates. El gest simbòlic d'eliminar els comptes de FB i TW implica un cert outsiderisme admirable. Servidor ho va fer fa un temps i, inevitablement, hi va recaure... si no, quina gràcia tindria? No estic segur tanmateix si la sociopatia és una mania o una variant esotèrica del narcisisme. Potser és pur esnobisme. 

És quan ens ocultem que som més visibles als ulls de Déu. 

Atentíssimament 

T

Passar pàgina

A la vida és molt important saber passar pàgina, aprendre a sortir dels mals rotllos el més aviat possible, no quedar-se encallat massa temps en els fanguissars o en els paranys que ens parem a nosaltres mateixos. Perquè tot és mental.

Fora bufa i rebufa la tramuntana, hi ha piròmans pirats pertot arreu i, des de fa dos dies, he començat a fer l'hortet, la qual cosa em manté ocupat de mans i de ment. És el segon intent d'hort en el qual m'involucro amb cos i ànima. M'ajuda en Sam, el meu veí okupa, marroquí de bressol, suís de formació i empordanès de vocació. Un bon amic amb el qual parlo molt de filosofia.

Tramuntanada d'estiu

Bufa tramuntana de la bona. Tota la nit ha estat bufant. Des que vaig arribar aquí que l'esperava. Diuen que les tramuntanades d'estiu no tenen res a veure amb les d'hivern. Aquesta és suportable, sobretot si ets a recer, com ara estic, assegut a l'eixida, sota la glicina, albirant el Montgrí més enllà de la badia. Sovint el vent s'esvera i parla llengües estranyes que vénen del nord. Provo d'entendre el que em diu...

El meu procés d'empordanització progressa adequadament.

 

Ahir vaig pujar a Perpinyà i vaig aprofitar per a saludar una amiga que aviat farà 85 anys. La Renada segueix tan vital i lúcida com sempre. La seva petitesa física contrasta amb el seu immens esperit de donassa eixerida, apassionada i militant. Un exemple absolut, una mestra en majúscules.

L'incendi de La Jonquera crema des del migdia. La columna de fum s'estén sobre l'Empordà i gran part de la badia. Les previsions anuncien una davallada del vent per a demà, però queda el vespre i la nit... Resem, germans, resem. Mala peça al teler. 

Trobaré a faltar

Trobaré a faltar les mallerengues que, juganeres, fan cabrioles davant el finestral mentre es mengen les mosques mortes que els deixo sobre la lleixa. Trobaré a faltar la pacífica presència del llac que, taciturn i savi, m'acompanya totes les hores com un amic fidel. Trobaré a faltar l'horitzó de les altes muntanyes, les nítides estrelles, el far de l'Hostal del Llac. Trobaré a faltar els bambús que vaig plantar i el bosquet de roures rere la casa, les sargantilles passejant-se per la terrassa, els esquirols saltironejant de branca en branca, els conills travessant el carrer, la fressa dels senglars, el cant del cucut, el vol dels muricecs, l'hort ple d'espinacs, bledes, faves, pèsols, pastanagues, raves, cebes, alls... Trobaré a faltar el Sant del Bosc, la cascada i el roure centenari. Trobaré a faltar les converses amb l'Andy i la Paloma. Trobaré a faltar aquesta solitud pregona feta de tendresa, la veu de la meva ombra xiuxiuejant-me versos inversemblants. Em trobaré a faltar. L'ermità de Terradets passa a la història. Ha sigut un any memorable. Del futur no en sé gran cosa, només que segueixo endavant i que m'empeny el vent de la il·lusió. De la resta n'aniré deixant constància en aquest ciberdietari. Trobaré a faltar l'enyor del mar que ara m'acull com tu m'aculls. Trobaré a faltar tot allò que vaig ser sense tu, encara que amb tu sigui millor, perquè tot va ser necessari per arribar fins als teus braços.

Dietari de Terradets

Regrets

1- Tant de bo hagués tingut el coratge de viure una veritable vida per mi mateix, no la vida que els altres esperaven de mi. 

2- Tant de bo no hagués treballat tant.

3- Tant de bo hagués expressat més els meus sentiments.

4- Tant de bo hagués estat més temps amb els meus amics.

5- Tant de bo m'hagués permès de ser més feliç

És allò que diu Thoreau a Walden:

A veure si arribarà l'hora de la mort i te n'adonaràs que no has viscut.

Life is a choice. It is YOUR life.
Choose consciously, choose wisely, choose honestly.
Choose happiness.

Encara hi ets a temps.

Fonts:  
Top five regrets of the dying (Susie Steiner, The Guardian)
Regrets of the dying (Bronnie Ware)


Dietari de Terradets

Tres homes

 

Tres homes ens hem retrobat després de trenta anys. En teníem divuit quan els nostres camins van separar-se. No pot ser "casualitat" que, per art de màgia, haguem tornat a coincidir. Avui hem passat el dia junts en un indret molt especial. Ens hem posat al dia. Xerra que xerraràs, hem descobert que les biografies s'assemblen en molts aspectes, adonant-nos d'alguns paral·lelismes força sorprenents. No us estic explicant una novel·la ni una pel·lícula. La realitat sempre supera a la ficció. Ho he viscut incrèdul i agraït. He guanyat dos amics. Una setmana abans de retrobar-nos, un dels homes va somiar-me. No meyspreeu els somnis. Som allò que les dones que ens han estimat han fet de nosaltres. És l'amor qui ens esculpeix, de vegades amb tendresa i de vegades a martellades. La llum que cerquem enmig de les ombres sovint apareix en uns ulls que et miren. No hi ha res més profund que la mirada.

Dietari de Terradets

Com tu

Com tu , que mai no seràs riu, menut i transparent, davalles innocent pels estimballs rocallosos.

Com tu, que avances sota el glaç i t'esmunys terra endins cercant el millor camí per a ser tu mateix.

Com tu, que has patit tempestes i sequeres, melodia d'aigua que fecundes les arrels.

Com tu, amic i mestre, vull aprendre a fluir acaronant les pedres, emmirallant-me en el cel, mentre somio l'esclat d'una altra primavera.

videopoemes

T-55

S'ha d'estar molt tocat del bolet per a llevar-se a les set del matí un diumenge de mitjans de novembre, agafar la moto i, amb una temperatura de cinc graus i boira espessa, fer 10 km de carretera i 10 km de pista pedregosa Montsec amunt. Però ell és així, sempre ho ha sigut; així el van parir i em temo que així continuarà fins al final. A l'anada se li van glaçar les mans les quals, malgrat els guants, van haver de ser reanimades amb el caliu del tub d'escapament. A la tornada van ser els peus, els que van patir els efectes del fred, perquè no hi ha botes de Gore-Tex® que suportin quatre hores seguides trepitjant herba molla. La sensació de caminar amb els mitjons xops és força desagradable.

La primera hora només va trobar fredolics. El fredolic és un bolet delicat i recòndit. Sol aparèixer sempre en grup, amb totes les tonalitats del gris, mimetitzant-se amb les pedres que l'envolten. S'ha de tenir molta cura a l'hora de collir-lo. Si l'agafes pel barret es desintegra. El mànec també és fràgil i molt fibrós. La millor tècnica és clavar el tou del dit mitger a l'arrel i fer un moviment cap amunt deixant que el bolet caigui en el palmell. Tampoc és recomanable apilar-ne molts a la cistella perquè els de sota queden aixafats. Alguns dels fredolics que va trobar eren grossos com a rucs. Tip de tanta fredolicada, sospirava per un rovelló, només un. Després de molta recerca, el desitjat rovelló va fer acte de presència en forma de doble regal, una parella.


A mig matí, mentre el sol provava d'escampar els núvols, la cosa es va animar. Els rovellons que anava trobant amb comptagotes eren enormes i sans. En total, va baixar 5 kg de fredolics, algunes mucoses i set rovellons que feien goig de veure. Aquesta segona menjada va resultar més profitosa, perquè a l'anterior no van tocar a la dent. La majoria de fredolics, nets i bullits, són al congelador.


És una llàstima que els pocs rovellons que ha trobat no permetin convidar els amics a compartir-los. Suposant que el temps acompanyi i en vagin sortint més, necessitaria un vehicle apropiat (un tot terreny o 4x4) per a transitar per les pistes. Tanmateix està prou content. Com se sol dir: hem salvat la temporada.

Llegeix tota la sèrie T

T-35

El més important és el retrobament amb la natura i amb un mateix a través de la solitud. Les ciutats allunyen les persones de les coses senzilles, convertint-les en contenidors foscos i buits, aparadors envoltats d'aparadors. L'artificialitat de la vida urbana ens separa de l'autèntica vitalitat, confinant-nos dins el cercle viciós de les necessitats innecessàries. Cal escapar de la ciutat per a retrobar els espais oberts i el batec del propi cor. En la cova més pregona, en el bosc més frondós o en el cim més elevat, la qüestió és sentir que formem part d'un tot amb la resta d'éssers vius, que no som superiors, sinó simplement humans, amb defectes humans i virtuts humanes. Cal retirar-se, almenys unes hores, uns dies, per a prendre consciència de la realitat real, que no és pas la que surt a la TV o als diaris. Ell ja fa mesos que no llegeix la premsa ni mira la TV. Escolta els ocells i fita l'horitzó. S'ha fet amic de les mallerengues i del pit-roig. Aquest matí, quan la boirina s'ha esvaït, el cel ha aparegut esquitxat de núvols. Subtil, ineluctable, la tardor s'ensenyoreix dels encontorns.

Llegeix tota la sèrie T

T-26

Ha sortit caminant de casa i, seguint la carretera vella de Terradets, ha arribat fins a la presa. Després de travessar la C-13 i passar sota el pont de la línia de ferrocarril s'ha endinsat en el barranc del Bosc. La sendera emboscada pujava progressivament. El descens cap al torrent l'ha fet a través d'una petita tartera, sempre seguint les línies de pintura groga. A l'altra banda del torrent el camí s'enfila fent ziga-zagues fins que arriba al trencall en el qual un cartell ens indica que la Roca Regina és cap a la dreta. Des del capdamunt de la Roca, amb una paret vertical de 300 metres de desnivell als seus peus, ha pogut gravar el vol majestuós dels voltors. Sense batre les ales, enduts pels corrents d'aire, s'enlairaven formant cercles. Quina enveja poder sobrevolar-ho tot amb tanta facilitat i elegància. S'ha demorat una bona estona contemplant el paisatge: la Conca de Tremp, el pantà, el Congost... Ha davallat a través d'ombrívols boscos de pins fins a l'estació de Cellers-Llimiana on ha saludat el Manel (alberg) i el Xavi (grimpada). Tres hores de caminada. Sort que duia un litre d'aigua fresca a la motxilla. Com que el Montsec de Rúbies ja el té bastant apamat, ara comença a explorar els paratges del Montsec d'Ares.

Llegeix tota la sèrie T

Dues dones diuen

Un dia, prenent un mojito, li vaig dir a la Maribel que s'havia de plantejar seriosament la possibilitat de publicar els seus poemes. Ella, amb la discreció i humilitat que la caracteritzen, no ho veia gaire clar. Des del primer dia que la vaig sentir recitar al Smiling Jack sabia que aquells versos tenien força i qualitat. Avui podem congratular-nos perquè la idea s'ha acabat materialitzant. La Maribel Mir (Carlota) i la Beatriu C. Durany han parit un llibre a quatre mans i a dues llengües. Poetesses de veritat. Us les recomano.

Aquest vespre a les 20:30 presenten el poemari

al pub The City Arms de la ciutat de Lleida.
Els addictes al vers no hi podem faltar.

34PDCYYNGVCQ