CR29

Vam començar escrivint blogs, l’any 2004, ja fa 14 anys. Després la cosa va decaure amb el Facebook i les altres xarxes socials. Ara pengem fotos a l’Instagram i puilem tuits al Twitter. Del post elaborat del blog hem passat als fils tuitaires més o menys llargs, dels 140 caràcters als 280, i la cosa va endavant. A Twitter usem pseudònim i parlem sobretot de política, que és el que toca ara, amb el panorama que tenim. Uso el plural perquè els meus heterònims blogològics han mutat en heterònims tuitaires, i així la festa continua en aquest nou format. Guanya la immediatesa i els textos lacònics i lapidaris. L’addicció és la mateixa. Els comentaris i els retuits es multipliquen, el que abans eren labels ara són #hashtag i avall que fa baixada, que bulli l’olla i a veure si avui aconseguim més followers. És el joc més trendy, la distracció de moda. Al final, es tracta de no perdre el tren de l’actualitat, dir la teva enmig d’aquesta selva de soroll inextricable. Hi ha els influencers i la resta, els que no passen de 1.000 seguidors, gent que es dedica sobretot a retuitar i no té opinió pròpia. La nostàlgia catosfèrica dels blogs... No m’acabo de sentir gaire a gust a la Tuitosfera. Tanmateix pico pedra: amb el darrer fil he aconseguit 400 followers nous! 

CR3

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula. 

El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos). 

L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge. 

És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions. 

L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement. 

L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...

Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims. 

La llibertat com a conquesta

Diu Krishnamurti que la bellesa és perillosa per a un home que desitja, que la veritable llibertat rau en la desactivació del desig, en la independència respecte als condicionaments limitats del cervell. 

Cal desprogramar-se, resetejar-se, evitar qualsevol mena d’addicció o d’hàbit. Només una vida creativa, espontània, fluint amb el present sense judicis ni expectatives, ens permet de transcendir els automatismes i anar més enllà dels desitjos previsibles. 

La llibertat no te la regala ningú. És una conquesta.

Only lovers left alive

Com si els cossos no importessin. Com si el temps fos aparent. No hi ha herois, només zombis. I love your way of telling. Adam i Eva s'abracen i passegen, l'addicció a la sang els uneix, escuren el calze del vi demoníac. Tenebrós, artificial, claustrofòbic: What a lovely place! El Dr. Faust col·lecciona guitarres antigues. L'alquímia eròtica es nodreix del soma sagrat que creix entre les escletxes de les tombes. L'atracció de l'abisme, aquell vertigen suprem que només pertany als esperits més lliures. Parlem llatí perquè estem morts. Fotofòbia. Jo sóc l'altre, però no puc matar-lo. No n'hi ha prou amb una bala de fusta al bell mig del cor. On són la veritat, la bellesa, la bondat? On és la llum, el cel, l'aigua que corre, el nen que riu, la dona que balla, l'home que somia? Fes-me plorar, allibera'm de les ombres, enlaira'm fins a la lluna. El mal és una metàfora, com el sexe sense amor. Els àngels juguen a disfressar-se. Un petó és un petó. L'univers sencer es resumeix en un petó. Quan els amants es besen són déus. Can we sleep a little longer? Psicodèlia. No tots els vampirs porten ulleres de sol. Udolen els llops a trenc d'alba. Ens trobarem a la propera reencarnació. Abans que es faci tard, deixa'm dir-te que t'estimo. És més fàcil destruir que construir. Mira els ulls. Els ulls ho diuen tot sense paraules. Les ànimes es reconeixen en la mirada. La mirada i els petons. La resta és secundari. Com el cos. Com el temps. Com l'espai. Els petons i la mirada. La fusió. I la sang del Sant Greal, la més pura de totes. Plou a Alpicat. Només els amants sobreviuen. La distància dels cossos no és distància real. Hi ha distàncies més insalvables. Compartirem la darrera gota abans del comiat. Give me all your money, baby. Et faré un regal que t'agradarà. Soms instruments (no ho oblidis). Encara queden mosques. Només l'amor ens salva. Per què totes les pelis de vampirs acaben amb una orgia?

Provisionalitat

Quan t'adones que tot és provisional, no solament el que tens o el que fas, sinó el que ets, la vida mateixa que penja d'un fil ben tènue; quan te n'adones de veritat, aleshores vius l'instant present com un regal immerescut i procures respirar conscientment perquè cada passa sigui la correcta. Sempre amb la motxilla a punt de marxa. Sempre amb el cos afinat per a noves gambades. Cada dia et calen menys coses. Cada dia ets més eteri. Allò que abans t'ancorava (treball, família, sentiments, addiccions, dependències...) s'esvaneix en l'avenç que mena cap a la dimensió ultramundana. No es tracta d'idees ni de paraules, sinó d'acció, de perdre la por a mostrar-te com ets perquè s'esdevingui la màgia. Un nen. Un salvatge. Un llibertari. Més enllà de les ombres hi ha una llum que guia el teu cor. Més enllà de tu mateix hi ha l'univers infinit que t'abraça. La vista en el camí i la mirada a les estrelles...

El primer pelegrí que em vaig trobar (un ciclista brasiler) també blogueja

La pitjor addicció

Fuig del tabac, de l'alcohol, de la carn i de les persones manipuladores. Estimar algú és acceptar-lo com és, respectar-lo, comprendre'l, però no fer que s'adapti als teus interessos. Ningú t'ha de dir com has d'actuar. Si quedes atrapat en una relació tòxica t'anul·laran i patiràs. La dependència sempre és negativa. Has de tenir el teu propi criteri i no témer el canvi. La pitjor addicció és creure que necessites algú per a ser feliç. Mentida. Per a ser feliç el que necessites és ser tu mateix, seguir la teva intuïció i poder crear lliurement el teu destí.

T-99

La Sèrie T s'acaba. Aquest és el penúltim post. Tot s'acaba en aquesta vida. Com l'amor, aquest desgavell d'endorfines i emocions que comença amb papallones a l'estómac i acaba amb mil excuses per a no estar junts. Hi ha capsigranys que posen la passió per davant de la companyia. És una opció. El perill de sobrevalorar la passió és que pots quedar-te més sol que la una. Potser, al capdavall, es tracta d'això. Que jo sàpiga, no fabriquen taüts de dues places.

La Sèrie T fineix perquè tampoc no cal allargar-la més. L'experiment ha durat gairebé 9 mesos. Ha estat una mena d'auto-gestació. Què n'ha sortit? Diverses conclusions. La vida eremítica té el seu punt. Tothom hauria d'estar una temporada allunyat del ramat, far from the madding crowd. El que Terradets li ha proporcionat és quelcom bastant indefinible. Ha pogut comprovar, per exemple, que es pot viure amb simplicitat, en contacte directe amb allò elemental; i que el mite de la sociabilitat humana no s'aguanta per enlloc (o més ben dit: l'únic que l'aguanta és la por).

La Sèrie T ha sigut la destil·lació literària d'aquest procés. Un dietari escrit en tercera persona. Perquè el dietarisme és el gènere més noble i autèntic que existeix, el més natural. Perquè la tercera persona ens exonera de la pesantor narcisista, objectivant el protagonista, distanciant-nos d'ell. Això significa que "ell" ha estat un altra màscara, un personatge que no s'identifica necessàriament amb el narrador que escriu aquests mots. Per sort! Així el narrador pot tocar el dos sense problemes, esmunyir-se i revestir-se amb una altra màscara. Un es cansa de fer sempre el mateix paperot. Putes addiccions.

La Sèrie T ha sigut una altra etapa dins el seguit d'etapes que conformen l'existència humana. No em pregunteu què vindrà ara. Keine Ahnung! Aquí rau la gràcia. Els escriptors no sabem què escriurem l'endemà d'acabar una obra, de vegades ni tan sols sabem què escriurem a la propera línia. Alguns escriptors procurem escriure coses completament diferents, no repetir-nos mai. Viure i escriure són el mateix.

La Sèrie T podria durar i durar com les piles Duracel®, però no vull abusar de la vostra paciència. Ja sé que em deixaré en el tinter l'estació més formosa i florida. Què hi farem! Aquesta me la guardo per a mi, apa. Reconec que tancar el cicle d'un any sencer hagués estat més rodó. Doncs no. He decidit que no. I aquí mano jo fins que no es demostri el contrari. Deixeu-me exercir la meva ridícula llibertat en un dels pocs àmbits on encara se'm permet de ser lliure. A aquestes altures de la pel·lícula, ja deveu ser conscients que la majoria de coses no les decidim nosaltres, oi? I no parlo només de la política econòmica o del preu dels carburants.

La Sèrie T podria ben bé ser un avortament, un esguerro d'allò més inútil, tot i que amb vuit mesos els fetus acostumen a ser viables. Comptat i debatut, és el que m'ha sortit, el que m'ha brollat, dia rere dia, de la punta dels dits percudint contra les tecles negres amb lletres blanques d'aquest Toshiba atrotinat. Ho deixo aquí. He fet la feina. Viure no és fàcil. Escriure tampoc. Fer veure que vius el que volies viure i que escrius el que volies escriure és la cosa més complicada del món. Mai no acabes d'estar segur si això era el que havies somiat o això és un altre malson del qual necessites desempallegar-te el més aviat possible per a poder sentir-te tu mateix un altre cop. Quan els somnis es fan realitat és urgentíssim posar-se a crear somnis nous si no volem quedar atrapats dins la nostra pròpia ombra, com els amors sense passió o les màscares rovellades o les papallones dissecades o els ermitans que han oblidat les oracions. Això no. Això mai. Crear i somiar són innegociables. Com viure i escriure. La resta collonades.
   

Llegeix tota la sèrie T

Dues dones diuen

Un dia, prenent un mojito, li vaig dir a la Maribel que s'havia de plantejar seriosament la possibilitat de publicar els seus poemes. Ella, amb la discreció i humilitat que la caracteritzen, no ho veia gaire clar. Des del primer dia que la vaig sentir recitar al Smiling Jack sabia que aquells versos tenien força i qualitat. Avui podem congratular-nos perquè la idea s'ha acabat materialitzant. La Maribel Mir (Carlota) i la Beatriu C. Durany han parit un llibre a quatre mans i a dues llengües. Poetesses de veritat. Us les recomano.

Aquest vespre a les 20:30 presenten el poemari

al pub The City Arms de la ciutat de Lleida.
Els addictes al vers no hi podem faltar.

34PDCYYNGVCQ

Draussen rauchen

No tinc res contra els fumadors. Cadascú és lliure de suïcidar-se com més li plagui. El que no suporto de cap manera és el fum. La boira, en canvi, m'encanta.

Els vicis privats no s'haurien de fer mai públics. L'addicció a la nicotina no és res més que una patètica manca d'autoestima, com tantes altres addiccions, privades o públiques.

La conclusió positiva és que per fi podré arribar a casa sense que la roba em pudi a tabac. Si fumes, és cosa teva. Jo vaig deixar de fumar fa anys perquè, com a bon català, em nego a incinerar bitllets que puc gastar en coses més útils.

La conclusió negativa és que tota prohibició és lliberticida. Però compte, que aquí s'amaga una fal·làcia: ¿Fins a quin punt sóc "lliure" d'emmerdar els altres si els altres no volen ser emmerdats? La resposta més infantiloide seria: Jo faig el que em rota i als altres que els bombin. És aquest infantilisme el que condueix al prohibicionisme.

La conclusió neutra és que, prohibeixin el que prohibeixin, els éssers humans continuarem sent viciosos, addictes i egoistes. Fins i tot els que no fumem.

SAVE RAPA NUI

Un perill anomenat Matrix

What are you doing? Pregunta el Twitter. I a tu què collons t'importa! Tuitejar és bloguejar més curt, més intens, més addictiu. ¿A qui importa el que estem fent? Ens fascina saber que tenim seguidors (followers) que esperen el nostre tuiteig, persones a les quals pot interessar el que estem fent en aquest precís instant. Exhibicionismes, pornografies internètiques que esbomben la intimitat. L'exigència d'una constant actualització que refermi la nostra identitat digital. Existim en la mesura que fem ping, fem tuit, som enllaçats, tenim visites, rebem comentaris... Aquesta espiral embogida ens condueix a la histèria catosfèrica. Tot passa molt de pressa i tot deixa empremta a la xarxa. Google ho captura tot. Virtual o real? Tant se val. Sóc en la mesura que estableixo relacions amb els altres. Són els altres els que em fan ser. Internet no ens aïlla, ans tot el contrari. Mai abans l'ésser humà (ara homo digitalis) havia tingut tantes possibilitats de comunicació amb els altres, mai abans havíem estat tan exposats al domini públic. What are you doing? Ara mateix em desconnectaré, és a dir, retornaré al nirvana analògic on les coses són més lentes, més naturals, més veritables; on els ocells tuitegen aliens a la follia artificiosa dels humans. (Compte, perquè twitter en anglès vol dir piuladissa, refiladissa, però també idiota!). El que internet fa és aïllar-nos de la realitat analògica, allunyant-nos de la natura. Per això, sovint, la desvirtualització és tan saludable i necessària, si no volem ser engolits per aquest perill anomenat Matrix.

Twitter parla català

Una frase

Referents

Quins són els meus referents literaris? Bloguejant amb addicció grafomaníaca, penso en Josep Pla i en el Baró de Maldà. Pla amb els seus 46 volums d'Obra Completa i el Baró amb el seu Calaix de sastre escrit ininterrompudament durant 50 anys...

El blog com a dietari digital o ciberdietari. Aviat farà 4 anys que bloguejo. Aviat sortirà publicat el meu primer volum de textos blogografiats: Catosfera 04_06. ¿Seguiré bloguejant dintre de 40 anys?

Un delegat del PSOE fent de President de Catalunya converteix la Institució en una Casa del Pueblo i la seva presidència ha esdevingut tan ridícula com la cabra de la legió espanyola.

Διακοπές στην Ελλάδα

A partir d'avui, i mentre durin les sacratíssimes vacances, canvio el blog pel bloc. (La polèmica terminoil·lògica és tan absurda que fa riure). Tot el que escrigui aquests dies al bloc potser serà bloguejat o potser esdevindrà llibre de paper o vés a saber... L'únic que sé de cert és que la grafomania (si no digital, analògica) continuarà fins i tot a l'illa més aïllada del món. Tal vegada les veritables vacances foren això: desconnectar de l'addicció internètica i deixar d'escriure si més no uns dies, sufocar aquesta malaltissa lletraferidura, però ho veig molt difícil, sobretot viatjant, perquè els nous paisatges t'ofereixen noves inspiracions... Igual que hom no decideix ser escriptor tampoc no pots decidir deixar de ser-ho. Aquestes coses no es decideixen. ENTRELLUM i A RANVESPRE descansaran uns dies lluny del seu blogmestre. We'll back as soon as possible. Mentrestant us podeu cabussar en els arxius. Teniu 800 posts per triar i remenar. Entrellumaires, que l'abstinència us sigui lleu.....

[A scribendo vacare_06]

Irrisòria misèria

Fa riure tot plegat. Dietarisme: exhibicionisme impúdic. Ho vaig començar com un joc i, a poc a poc, m'hi vaig enganxar. No podia evitar entrar a la bitàcola per comprovar l'evolució del comptador de visites. Això era el que realment m'agradava, veure com la xifra augmentava i el meu weblog es col·locava en el rànquing dels més llegits de la pàgina on l'havia penjat. Quin sentit tenia tot? Era una misèria, i jo ho considerava un èxit.

Esperança Camps, Eclipsi

Via Enric Gil

Tractat sobre la revolució intel·ligida (wiki)

Malgrat la calorada...

Malgrat la calorada que fa, estic content perquè 500 visites no es tenen cada dia. Entre l'e-notícies i en Saül Gordillo, ahir el comptador va pujar com el mercuri del termòmetre. Una exageració. Suposo que avui tornarem a la normalitat.

També estic content perquè només queden 10 dies per a les veritables vacances. Com ja és costum, durant l'agost tancaré la paradeta i descansaré d'aquesta execrable addicció blogogràfica. El sedentarisme no és cosa sana i, de tant en tant, cal voltar i veure món...

Sempre em passa el mateix: gaudeixo més planejant el viatge que fent-lo. Mesos abans ja estic escorcollant mapes, cercant informació sobre indrets concrets, dissenyant rutes, somiant nous horitzons... Després, a l'hora de la veritat, tot passa molt de pressa i, quan te n'adones, ja tornes a ser a casa envoltat pel mateix paisatge de sempre. Has fet un fotimer de fotos i has esborrallat algunes anotacions, però és el que queda dins el que compta...

Ja ho va dir Pessoa:

Que é viajar, e para que serve viajar? (…) As verdadeiras paisagens são as que nós mesmos criamos (...) Quem cruzou todos os mares cruzou somente a monotonia de si mesmo. Já cruzei mais mares do que todos. Já vi mais montanhas que as que há na terra. Passei já por cidades mais que as existentes, e os grandes rios de nenhuns mundos fluíram, absolutos, sob os meus olhos contemplativos. Se viajasse, encontraria a cópia débil do que já vira sem viajar.

Livro do desassossego, 138

Tanmateix viatgem, perquè viatjar és una de les coses que més ens agrada, com llegir, que és viatjar a nous mons literaris. Llegint viatgem -mitjançant les lletres alienes- cap al nostre propi interior, igual que viatgem físicament a través de l'espai a l'encalç de l'experiència que ens ajudi a saber qui som i què fem en aquest món.

Llegim i viatgem per a poder escriure-ho. Escriure és la ressaca de l'experiència o l'experiència anticipada o la no-experiència esdevinguda ficció necessària. Escriure és viatjar sobre el paper -sobre la pantalla- traçant un camí de penombres, deixant l'ombrívola empremta d'aquest formigueig incessant que anomenem paraules...

La vida és dura...

La vida és dura. Sort que tenim la Beefeater i la Literatura. No sé si és més complicat exercir de professor que de pare. El que és segur és que el més difícil del món és exercir de marit. Per això escric: perquè, almenys, mentre escric, m'eximeixo de les responsabilitats docentspaternomaritals, massa responsabilitats per a un irresponsable com jo. La meva senyora (més santa que Sant Escrivá) no acaba d'assimilar la meva grafomania crònica. Normal. La vida és dura, molt dura, sobretot per a les esposes dels escriptors de pedra picada. La meva filla, en canvi, passa. Sap que son pare no hi és tot. L'únic que li treu la son és que la castigui emportant-me el cable de l'ordinador. És addicta al messenger. Sense arribar a la lamentable addició que té son pare als blogs. Tot s'hereta. Per sort, la seva vida encara no és gaire dura. Podria treure excel·lents, però es conforma amb notables perquè no vol que la resta de companys i companyes li diguin empollona. Alta, rossa, maca, intel·ligent... (tot s'hereta). No hi ha déu que suporti tanta superioritat. La tenen amargada. Jo li dic: "No t'amoïnis, dona, a mi em deien cuatro ojos capitán de los piojos i, ja veus, els que m'ho deien, ¿on són ara?" (El que ha arribat més lluny és 2n. Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Lleida. I d'ERC! No es pot caure més alt). Ella em diu: "Sí, però les que suspenen tenen més amigues que jo..." - "Tranquil·la -li dic-, mira jo, que mai no he tingut amics... L'amistat és per als dèbils." Collons. Què dura és la vida. No sé què faria sense la Literatura i la Beefeater. Potser ja m'hauria suïcidat. Com diu la meva idolatrada Shakira: No, no se puede vivir con tanto veneno...

Ja fa temps que les coses se t'escapen...

Ja fa temps que les coses se t’escapen de les mans. La il·lusió –ingènua il·lusió- de què controles la teva vida, allò que t’envolta i, fins a cert punt, els altres, la realitat, el món... Però aquest «poder» que t’atribueixes és del tot inversemblant. No controles res, ni tan sols els teus pensaments, ni els teus sentiments... Més aviat ets controlat per ells. Entren i surten quan volen, i sovint es queden per a fer-te la guitza. La bola de neu creix i, quan vols aturar-la, ja t’ha passat per sobre, ja t’ha esclafat. Se t’escapen les coses, sí. No les pots abraçar. Tens seriosos problemes a l’hora de comprendre els altres: els seus gestos, les seves expectatives, les preguntes que et fan... Els veus com un decorat: titelles damunt d’un escenari parlant una llengua estranya. Es mouen, riuen, ploren, criden, et miren astorats... Et provoquen, volen que reaccionis... Però tu no en fas cas. Se t’escapen les coses, sí. L’exterioritat: allò que no et pertany. Tu, que m’escoltes, ¿realment existeixes? ¿com ho saps? ¿existeixes perquè m’escoltes o perquè ets escoltat? ¿existiries si no m’escoltessis i ningú no t’escoltés pas? Has renunciat a escriure cada dia. La gent vol deixar de fumar i tu vols deixar d’escriure. Deixar de fumar és la mar de fàcil. Tu mateix vas deixar de fumar fa anys, ara no recordes exactament quants. Escriure, en canvi, és una droga molt dura, l’addicció més bèstia que coneixes. Escriure i llegir. La gàbia de les paraules. La cultura: aquesta fal·lera que ens allunya de la felicitat. Si aconsegueixes deixar d’escriure, seràs feliç, molt feliç, perquè hauràs escapat de les ombres i dels altres, com el Doctor Pasavento de Vila-Matas…