Ja fa temps que les coses se t'escapen...

Ja fa temps que les coses se t’escapen de les mans. La il·lusió –ingènua il·lusió- de què controles la teva vida, allò que t’envolta i, fins a cert punt, els altres, la realitat, el món... Però aquest «poder» que t’atribueixes és del tot inversemblant. No controles res, ni tan sols els teus pensaments, ni els teus sentiments... Més aviat ets controlat per ells. Entren i surten quan volen, i sovint es queden per a fer-te la guitza. La bola de neu creix i, quan vols aturar-la, ja t’ha passat per sobre, ja t’ha esclafat. Se t’escapen les coses, sí. No les pots abraçar. Tens seriosos problemes a l’hora de comprendre els altres: els seus gestos, les seves expectatives, les preguntes que et fan... Els veus com un decorat: titelles damunt d’un escenari parlant una llengua estranya. Es mouen, riuen, ploren, criden, et miren astorats... Et provoquen, volen que reaccionis... Però tu no en fas cas. Se t’escapen les coses, sí. L’exterioritat: allò que no et pertany. Tu, que m’escoltes, ¿realment existeixes? ¿com ho saps? ¿existeixes perquè m’escoltes o perquè ets escoltat? ¿existiries si no m’escoltessis i ningú no t’escoltés pas? Has renunciat a escriure cada dia. La gent vol deixar de fumar i tu vols deixar d’escriure. Deixar de fumar és la mar de fàcil. Tu mateix vas deixar de fumar fa anys, ara no recordes exactament quants. Escriure, en canvi, és una droga molt dura, l’addicció més bèstia que coneixes. Escriure i llegir. La gàbia de les paraules. La cultura: aquesta fal·lera que ens allunya de la felicitat. Si aconsegueixes deixar d’escriure, seràs feliç, molt feliç, perquè hauràs escapat de les ombres i dels altres, com el Doctor Pasavento de Vila-Matas…