La calma. T’allunyes... Un altre cop la letargia. Silenci. Els dits, fràgils, rellisquen sobre les tecles negres... ¿La calma? El buit. La teva absència irrefutable. Vana esperança. T’allunyes... I resto sol, més sol que mai, mancat inútilment de paraules. La calma d’una altra mort en vida. Tot el que comença acaba. El final és abisme quan el cor es dessagna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada