De cop i volta, penses...

De cop i volta, penses què faries si et diguessin que et queden dos dies de vida: 48 hores solament. Agafaries el cotxe i aniries a veure els teus pares a la ciutat on vas néixer: “la ciutat dolça i secreta, on els anys d’alegria són breus com una nit, on el sol és feliç, el vent és un poeta, i la boira és fidel com el meu esperit…” Els abraçaries amb totes les teves forces. Passejaries pels carrers de la teva infantesa. Revisitaries l’escola on vas aprendre a llegir i a escriure. Tornaries a acaronar aquell primer llibre de poemes que et van regalar quan eres lluny de la teva terra, i que encara guardes com un tresor… “Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara, que aquells camins fondals de xops i de canyars…“ Perquè la vida és un seguit d’indrets significatius que configuren la nostra memòria afectiva. Només 48 hores. No dóna temps de reviure tot allò que fou important. Potser recordar-ho fugaçment. Potser escriure els darrers versos… ¿Per a qui? ¿Per a què? Et quedaries assegut davant el mar, esguardant l’horitzó, fins que arribés el crepuscle… La mort no et fa por. Tampoc l’oblit. “Morir deu ser bell, com lliscar sense esforç en una nau sense timó, ni rems, ni vela, ni llast ni records…” “Mar endins, sempre infant, cap a la pàtria eterna de les sirenes i els dofins…” Morir ha de ser suau com el vol d’un albatros…