El fet d’estar sol. Aquesta és la certesa. No parlo de solitud física. Tu ja saps de què parlo. Sol entre el ramat que va de bòlit cap a enlloc. Sol en la foscúria de la nit mentre t’afanyes a encendre una altra espelma. El fet d’estar sol, de ser sol, de sentir-t’ho. Enyorant aquella conversa, aquella complicitat... Sol. Fins que arribi la mort. Jugant amb les paraules. Elles et fan companyia. Com l’espelma. Com la lluna. Com l’òliba que esgaldinya solitària en l’espessor del bosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada