Hi ha tres factors fonamentals que determinen la teva vida: com et valores a tu mateix (autoestima), l'entorn on vius (context) i com et valoren els altres (relacions). O dit altrament: qui sóc, on estic, amb qui em relaciono. Ser - Estar - Relacions. La relació amb mi mateix (Self), la relació amb el lloc que m'acull (Natura) i la relació amb el proïsme (Amor). Tot, al capdavall, són relacions i energia, L'energia que genero i canalitzo, el feed-back energètic amb l'entorn i amb els altres. Pensaments - Sentiments - Accions. He de tenir molta cura del que penso, perquè això provoca certs sentiments i desencadena certes accions. Hem de ser conscients de tot plegat. L'amor comença per un mateix. M'ha d'agradar com sóc, on visc, què faig, perquè després pugui agradar als altres. I viceversa: només m'agradaran les persones que em transmetin aquests valors positius. Rebutjo pensaments negatius, llocs i relacions tòxiques. Només puc ser feliç si escullo allò que em fa feliç, començant per la millor versió de mi; perquè hi ha molts Tonis, però n'hi ha un que és el més guai. Aquest és el que ha de prevaler.
El pare és déu per a tots, inclús per a déu mateix. El pare és conegut. La mare mai no és revelada. Ella observa, cria, estima en silenci. La mare és sentida. El propòsit de qualsevol univers és arribar al nivell de freqüència de l'amor. Els universos es reprodueixen com cèl·lules: primer són silenciosos, després hi ha fricció, vibració, so, ment, consciència i, finalment, amor conscient, en el qual l'essència de l'univers és revelada i coneguda.
- Bon dia, desitjo que el Sol i la Pau t'acompanyin al llarg del teu camí. Camina sense mi i vindran coses noves... El meu camí segueix com sempre, dia i nit, i l'afronto amb tot el desig de millorar.
- Gràcies!
"Camina sense mi" vol dir que m'oblidi de tu? Em temo que això és i serà IMPOSSIBLE.
- Gràcies, però necessito que també m'alliberis; em pots recordar i desitjar el millor, jo també ho faig, però els nostres camins se separen.
- De què t'he d'alliberar?
- Entre nosaltres hi ha fils que cal tallar amorosament...
- Alliberada estàs. Sempre ho has estat. No espero res de tu. No t'exigeixo res. No hi ha expectatives, perquè el meu és un amor incondicional. Si et molesta la meva sola presència, llavors desapareixeré, si així m'ho demanes.
- De vegades em molesta, de vegades m'alegra, de vegades m'exalta el to i les paraules, de vegades m'entristeix que travessis les barreres del respecte, de vegades ets entranyable i de vegades ho dónes tot. De vegades ho espatlles amb una sola paraula, de vegades plores sense saber per què, de vegades ets llum, brilles i estimes, i jo de vegades tan sols et miro...
- I què he de fer, si sóc així?
- Res, caminar molt.
- Porto tota la vida caminant. La meva vida és una peregrinació, i ara torno a carregar la motxilla un altre cop... Saps el que sento per tu. En canvi, no sé exactament el que tu sents per mi. Però això no deu ser important.. Què és important, Nua? Què?
- Caminar sempre.
- Sol o acompanyat?
- Hem nascut sols i morirem sols, hem d'aprendre a viure sols per a conèixer i sentir el valor de la companyia. Després se'ns donen les coses quan estem preparats de veritat.
- Segueix comptant amb mi, jo m'ocuparé de les teves cendres....
- Jo no moriré, aixo ja ha passat.
- Sé que si el destí t'ha fet aparèixer ara a la meva vida és per alguna cosa. I no perquè demà m'oblidi de tu com si no et conegués.
- Per alguna cosa que ja hem viscut. Demà t'oblidaràs de mi sense adonar-te'n.
- D'acord, no t'empiparé tant, em veuràs poc, però et tindré present a cada instant. Hi ha fils que no poden ser escapçats. I no accepto que el millor ja hagi succeït. No No i NO. NO PAS.
- No parlis tant, saps que la vida ens fa callar.
- Només tinc paraules, Nua. Sóc paraules.
- S'acabaran i et sentiràs bé.
- Vipassana?
- Inici.
- Demà, quan lliuri les claus, vindré a acomiadar-me.
Avui la mar és plorosa, tota l'atmosfera humiteja, els corbs marins s'estan sobre els esculls vigilant els peixos incauts (jo els vigilo a ells amb els prismàtics), les gavines volen i grallen amb elegància superba, cauen les primeres gotes d'ençà que habito aquesta nova residència (farà 20 dies demà, Sant Antoni de la Tau), surto al carrer i entomo la pluja amb la boca oberta...
No feu cas d'allò que us expliquin de segona mà. Sigueu sempre escèptics amb tota mena de notícies “mediàtiques”. La realitat és immediata o no és realitat. Com el present. La resta cabòries. L'ús del llenguatge denota impotència. Parlem quan no som capaços de sentir directament. Massa paraules és símptoma d'immaduresa.
Avui predomina l'aigua i el cel es confon amb la terra.
Passen les hores sense tu i m'adono que la pell no pot ser obviada. Som de carn i de fang, materialment fràgils. La tardor ens arrabassa el caliu de les cales on vam ser feliços. Nus. Tanmateix, sota el plugim, somiem els llençols blancs i el somriure dels llavis retrobats. Passen les hores sense tu, i encara que sé que estem junts, i encara que el nostre amor sigui més fort que mai, voldria sentir el teu cos un instant, només un instant electrificant, i tancar els ulls mentre el món desapareix del tot...
Pasan las horas sin ti y me doy cuenta que la piel no puede ser obviada. Somos de carne y de barro, materialmente frágiles. El otoño arrebata el rescoldo de las calas donde fuimos felices. Desnudos. Sin embargo, bajo la llovizna, soñamos con sábanas blancas y con la sonrisa de los labios reencontrados. Pasan las horas sin ti, y aunque sé que estamos juntos, y aunque nuestro amor sea más fuerte que nunca, quisiera sentir tu cuerpo un instante, un solo instante electrizante, y cerrar los ojos mientras el mundo desaparece del todo...
Hours go by without you and I realize that the skin can not be disregarded. We are flesh and mud, physically fragile. Autumn grabs the ember from the coves where we were happy. Nudes. However, in the drizzle, we dream of white sheets and smiling lips reunited. Hours go by without you, and although I know that we are together now and even though our love is stronger than ever, I would like to feel your body an instant, only an electrifying instant, closing my eyes while the world disappears entirely...
On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que s'enlaira i travessa camps i muntanyes cercant el teu cor salvatge. Perquè som salvatges. Autèntics i salvatges. Perquè no tenim por de sentir el vertigen. Perquè viure és aquesta arrauxada manera de ser nosaltres. Perquè existeix un impuls que ens uneix malgrat els obstacles. Perquè junts som més i millors. Perquè hem après a somriure davant els fracassos. Perquè no hi ha fracassos, sinó lliçons. Perquè la nostra victòria és un altre petó a trenc d'alba. Perquè sé que sóc jo (de debò) quan m'abraces. Perquè no et trobo a faltar quan no hi ets, perquè sempre hi ets, encara que no pugui tocar-te. Perquè hi ha històries boniques, però la nostra és extraordinària. On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que malda per volar fins al teu cor salvatge. Perquè som salvatges. Salvatges i adorables.
Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje que despega y atraviesa campos y montañas buscando tu salvaje corazón. Porque somos salvajes. Auténticos y salvajes. Porque no tenemos miedo de sentir el vértigo. Porque vivir es esta alocada manera de ser nosotros. Porque existe un impulso que nos une a pesar de los obstáculos. Porque juntos somos más y mejores. Porque hemos aprendido a sonreir ante los fracasos. Porque no hay fracasos, sino lecciones. Porque nuestra victoria es otro beso al amanecer. Porque sé que soy yo (de verdad) cuando me abrazas. Porque no te echo de menos cuando no estás, porque siempre estás, aunque no pueda tocarte. Porque hay historias bonitas, pero la nuestra es extraordinaria. Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje que pugna por volar hasta tu salvaje corazón. Porque somos salvajes. Salvajes y adorables.
Where words fail to reach, are reaching the wings of this wild heart that rises and passes through fields and mountains looking for your wild heart. Because we are wild. Genuine and wild. Because we are not afraid to feel the vertigo. Because living is this crazy way to be us. Because there is an impulse that join us despite the difficulties. Because together we are more and better. Because we have learned to smile at defeat. Because there are no defeats, but lessons. Because our victory is another kiss at dawn. Because I know that I am I (truly) when you hold me. Because I do not miss you when you are not here, because you are always, though I can not touch you. Because there are beautiful stories, but ours is extraordinary. Where words fail to reach, are reaching the wings of this wild heart struggling for fly to your wild heart. Because we are wild. Wild and adorable.
Quan t'adones que tot és provisional, no solament el que tens o el que fas, sinó el que ets, la vida mateixa que penja d'un fil ben tènue; quan te n'adones de veritat, aleshores vius l'instant present com un regal immerescut i procures respirar conscientment perquè cada passa sigui la correcta. Sempre amb la motxilla a punt de marxa. Sempre amb el cos afinat per a noves gambades. Cada dia et calen menys coses. Cada dia ets més eteri. Allò que abans t'ancorava (treball, família, sentiments, addiccions, dependències...) s'esvaneix en l'avenç que mena cap a la dimensió ultramundana. No es tracta d'idees ni de paraules, sinó d'acció, de perdre la por a mostrar-te com ets perquè s'esdevingui la màgia. Un nen. Un salvatge. Un llibertari. Més enllà de les ombres hi ha una llum que guia el teu cor. Més enllà de tu mateix hi ha l'univers infinit que t'abraça. La vista en el camí i la mirada a les estrelles...
El primer pelegrí que em vaig trobar (un ciclista brasiler) també blogueja
És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments.
Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d'Eunate. Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies.
El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes. Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa.
Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent.
Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes...
Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem amb tot el nostre esperit: la pau i la llum definitives.
Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos.
Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene la otra (la libertad) y se te lleva lejos, a los arrabales donde la luna se acuesta con los lobos. Y eres lobo de nuevo. Salvaje, indómito, fugitivo. Porque no es bueno que el hombre esté amarrado a los putos sentimientos. Amar es traicionarse. Hasta que te miras al espejo y te preguntas: ¿Qué coño hice conmigo? Y corres. Y vuelas. Y sueñas con las antípodas. Y huyes a las montañas. Anochece y te das cuenta que no llevas tienda ni saco ni manta ni comida... Las estrellas brillan allá arriba. Eres pequeño, minúsculo, imperceptible. Eres grande, valiente, auténtico. Estás perdido. Ya era hora. Dichosos los perdidos porque ellos podrán encontrarse. No hay cobertura y te has quedado sin batería. Perfecto. Para conectar con lo sagrado hay que desconectar de lo profano. Te adormeces rezando...
Hubo aciertos y derrotas. Tu única y absoluta victoria es ser tú mismo.
Hi ha mites que ens acompanyen tota la vida, com ara el mite de l'amor o el mite de la llibertat. N'hi ha més, però aquests dos resumeixen molt bé l'essència contradictòria de l'humà (un mico malalt que sempre vol el que no té). Quan dic mite vull dir entelèquies senti-mentals, idealitzacions que han cristal·litzat a partir de nombrosos inputs (educació, religió, pel·lícules, cançons, mimetismes del ramat...)
La realitat, en canvi, acostuma a tirar pel dret, imposant la seva evidència a còpia de fets consumats. Quan allò que somiàvem acaba resultant un desastre, no ens plantegem pas que el somni fos erroni, sinó que persistim en l'error, suposant que la propera vegada reeixirem. És com aquell que va construir una casa enmig de la riera i que, després que la rierada la destruís, s'entesta a construir-ne una de nova al mateix indret. Som així de carallots.
Sense mites no seríem humans. Sense mites no hi hauria espiritualitat.
No es tracta, doncs, d'escollir entre l'amor o la llibertat (com si fos una dicotomia), sinó de saltar els límits de la mitologia barata per a experimentar la realitat real, és a dir, la vida veritable que (sovint contradictòria) ens arrossega riu avall malgrat les nostres inútils teories.
Es tracta, per tant, de ser el que som i d'admetre que no hem de ser perfectes, sinó feliços. Tanmateix em temo que la felicitat és un altre mite...
Els paisatges són sempre de l'ànima. Tant se val el decorat exterior, la climatologia, la materialitat estricta del món. Som el que sentim, som el que estimem i, sobretot, som en la mesura que som estimats. Per això cal distingir l'estar de l'ésser. Tant se val on estiguis, el que tinguis o el que facis, perquè lo més important és el que ets. Sóc allò que l'amor ha fet de mi. Si encara sóc viu, si encara no m'he perdut del tot, és perquè encara m'estimen i encara estimo. Sense amor la vida no té sentit.
En el meu cas, depenc de tres dones: ma mare, ma filla i la meva parella. Aquest triangle femení delimita l'espai sentimental on habito, són les columnes que sostenen l'arquitectura de la meva estabilitat emocional. La Sisília, la Marina i la Mercè, vet aquí les tres persones més importants de la meva vida perquè sense elles jo no seria important ni per a mi mateix. L'autoestima depèn de l'estima que reps. Diuen que darrere d'un gran home hi ha una gran dona; però resulta que, pel que fa a mi (privilegiat que és un), darrere d'un homenet hi ha tres donasses.
M'han calgut 50 anys per a poder reconèixer aquesta evidència. L'ego és massa altiu per acceptar-ho i sempre suposa que és autosuficient, lliure, i no sé quantes bajanades més. L'ego pensa que pot sobreviure solitari, antisocial, per damunt del bé i del mal. S'equivoca. Viure així és suïcida.
Tres dones. Elles són el meu orgull, la meva llum, la meva alegria. Després hi ha la resta de coses, totes secundàries. A elles tres dedico aquest post. Us estimo i us adoro.
No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no posarem la foto i ens inventarem un nick guai per a pescar curiosos que, l'endemà de la primera trobada real, hauran esborrat el nostre perfil i continuaran la cerimònia de la confusió perpètua. La maduresa? No sé de què em parles. Últimament estic molt espiritual, no en el sentit religiós, tu ja m'entens. Faig ioga, reiki, medito, l'altre dia vaig assistir a un curs de miracles i ja he posat nom al meu àngel de la guarda, he llegit els llibres de Tolle, segueixo el twitter del Dalai Lama, m'he fet vegetariana, independentista i voluntària de Càritas. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Fer diners amb això és de jutjat de guàrdia. És el handicap de les èpoques de crisi. Guanyen els vius, els espavilats, els que se la saben més llarga. Mentrestant, elles i ells fan la viu-viu somiant que demà tot canviarà, que hi haurà una revolució imminent que ens portarà pau i amor per sempre més, amor universal i incondicional, amor etern. Somiar és de franc, fins que facin pagar IVA. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Havent menjat i havent cardat, què queda per fer? Un món millor? Mirar la tele? Discutir de futbol o de política? Digues: Què queda per fer després d'omplir i buidar el cos a pler? Anar al cinema? Passejar descalços per la platja? Fer fúting? Jugar a pàdel? Fer ganxet? Fumar? Emborratxar-se? Drogar-se? Passejar el gos? Pentinar el gat? Posar-se melancòlics escoltant cançons dels 80? Perquè queden il·lusions encara, oi? N'esteu segurs? Quan l'estètica va substituir l'ètica, vam perdre la guerra. I van venir els líftings i les dietes. I van encolomar-nos els llibres d'autoajuda, les teràpies alternatives i les ONGs. Modes sinistres, com totes les modes. Perquè no pensis. Perquè funcionis automàticament seguint el mimetisme social. Perquè és el que toca. Perquè ho fa la veïna, la cosina, l'amiga de tota la vida. Perquè no cal prendre's la molèstia de ser crítics no fos cas que et diguin friki i el psiquiatre et diagnostiqui alguna malaltia greu que pot ser crònica i requereix mediació de per vida. No se t'acudeixi sortir-te del guió, sisplau, que igual t'acusen de terrorista. Ens cal emoció, passió, inspiració, sorpresa. Ens cal el risc i la valentia per a trencar els esquemes establerts i enviar a pastar fang la vida convencional. Però el deute és tan gran que l'haurem de pagar la resta dels nostres dies, els nostres fills i els nostres néts també. Quin esclavatge més subtil. Quina obediència més vomitiva. El ramat no reacciona. El ramat malviu i renega. El ramat espera pastor. El ramat té por dels gossos. El ramat serà ramat fins que s'apagui el sol i les altres estrelles. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Tampoc ho és jugar amb les paraules (la bona literatura és màgia, és a dir, trampa). Som massa vells per a tornar a començar i massa joves per a claudicar. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, haurem de sortir al carrer a jugar-nos la pell i ja no valdran les paraules boniques i grandiloqüents. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, si ens trobem, ens farem una forta abraçada, ens desitjarem sort i ens acomiadarem. Viure és aprendre a acomiadar-se amb elegància, de tot i de tothom, àdhuc de tu mateix.
La irracionalitat no és gestionable perquè qui hauria de gestionar-la (la racionalitat) ha sortit a fer un tomb. Ja tornarà. De fet, és com una “absència” del cervell, un fos a negre. Sabem que, tard o d'hora, la llum (de la lucidesa) es tornarà a encendre, però mentrestant estem a les fosques i patim. S'han creuat els cables, han saltat els ploms, hi ha hagut un curtcircuit... Són metàfores apropiades. Gestionar és controlar. ¿Com puc controlar (el que penso, dic o faig) quan estic des-controlat? ¿Com podria fer-ho una altra persona des de fora? ¿Qui podria introduir-se a la black-box del meu cervell i tocar aquella tecla crucial? ¿Què cal fer? ¿Medicació? ¿Anestesiem el cervell? ¿Fem una intoxicació preventiva de les neurones per si de cas? És com posar el morrió al gos perquè no mossegui... Cal que el porti les 24 hores, no només quan surti al carrer. Pensar la irracionalitat és una tasca absurda, com pretendre controlar-la o planejar una estratègia per a sufocar-la.¿La irracionalitat mental podria ser "controlada" per la irracionalitat senti-mental? ¿Cap versus cor? ¿Química versus emocions? ¿Podria més una carícia, una abraçada o un petó que una paranoia en flames o que un deliri al·lucinatori? Hi ha problemes que no tenen solució, però sempre ens podem empescar la manera d'amorosir-los, de fer-los més tous malgrat que no puguin ser resolts. Petons. Petons. Petons. Desesperadament petons. No hi ha cap altre camí.
― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias.
Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia.
― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad.
― ¿No estás apenado? ― le preguntaba.
― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante.
― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo.
― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre. Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros. No hay que aguardar nada. Lo extraño es vivir, saber que estás aquí, pero que algún día no estarás y, sin embargo, esperar el desenlace que acabará con todo: lo que eres, lo que podrías ser, los recuerdos, los miedos, los escasos momentos de felicidad. Si no tienes nada, si nadie te espera, si no te sientes vinculado a otra vida ni a los bienes materiales, resulta más fácil partir.
― ¿Partir hacia dónde? ¿Crees que hay algo después de la muerte?
― No, rotundamente no. La muerte es una liberación. Al morir, no perdemos nada. Al contrario, se acaban todas las incertidumbres.
Quan em trobo davant el dilema d'haver d'escollir entre diverses opcions, sovint em pregunto dues coses:
1- Quina decisió beneficiarà a més persones?
2- Què et diu el cor?
La primera qüestió es basa en el "greatest-happiness principle" d'Stuart Mill i la segona és un mix de Sánchez Dragó, Susanna Tamaro i Àlex Rovira (per citar-ne només tres). La resposta a la primera pregunta exigeix descartar l'egoisme i la resposta a la segona el racionalisme. O dit altrament: per a obrar bé cal transcendir l'ego i ser conscient del que sents. Sembla fàcil però no ho és gens. Proveu-ho. Us asseguro que, si us en sortiu, l'opció triada us farà millors persones i estareu orgullosos de vosaltres mateixos.
Mires el mar i t'adones que naufragar tampoc és tan dolent. No has fracassat si encara et lleves del llit i camines i fas plans. Hi ha tot allò que t'atrapa, des de l'hipoteca fins als sentiments, però dins teu hi ha una veu que et diu: ets lliure, pots fer el que vulguis si t'ho proposes.
Mires el mar i descobreixes que no tens por de l'horitzó. Quantes coses has abandonat fins ara? Quantes més n'hauràs d'abandonar? No pateixis. La motxilla ha de ser lleugera si vols arribar ben lluny. Què penses fer de profit abans de morir-te? T'ho has plantejat seriosament? Perquè un dia o altre et moriràs, no te n'oblidis.
Mires el mar i deixes de fer preguntes. Només hi ha una resposta: viure, viure de veritat.
I prefer to hike alone but miss companionship in camp. It is great when you encounter something beautiful to share it with someone else. But I find that another person talking keeps me anchored in the other world I'm trying to escape. A good day of hiking is when I don't see anybody. For me hiking is a way to re-connect to the life force, the earth. At a certain point most days I stop & truly realize my very tiny part in this incredible, non-stop ball of life that we are part of. If I am talking to someone this never happens.
Ha arribat el moment de caminar sol. Amb una motxilla lo més petita i lleugera possible. Les coses essencials. Take less, do more. Per anar encara més lluny...
Fugir, sempre fugir, perquè viure és fugir del que hem viscut, i els que no fugen és perquè no poden, esclaus dins la gàbia de la rutina, sedentaris, víctimes de la presumpta seguretat i de la por.
Caminar sol sense lligams de cap mena. Les arrels són per als arbres, les ales per als ocells, nosaltres tenim peus i cames per avançar sense aturar-nos, afamats, assedegats d'horitzó inabastable...
Lo important no és lo que deixes enrere, sinó lo que encara ha de venir. Estiguis on estiguis, vagis on vagis, facis lo que facis, només te tens a tu mateix i la teva força de voluntat. La resta és accessori i prescindible.
I marxes de casa... Una casa (home, sweet home) és una presó decorada al teu gust, però una puta presó. Com la feina. Com els deutes. Com les obligacions. Com els compromisos. Com la família. Com els sentiments. Com els objectius. Com els somnis... Tot presons i gàbies. Tot cadenes, panys i forrellats.
