Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contradicció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contradicció. Mostrar tots els missatges

22.3.17

Mal oratge


Mal oratge. El contes de fades cauen a trossos. El psicòpata que m’habita s’altera, ensenya les urpes, dispara a tort i a dret, i fuig com un covard. El seu estil inconfusible. Després, ruïnes i llàgrimes, la sang que envermelleix rius i mars. Hi ha terrorismes emocionals, daltabaixos com muntanyes russes, inestabilitats agressives, una allau de neurotransmissors esvalotats que provoquen ferits i baixes. 

Mal oratge. Miro la meva vida com un camp de batalla ple de cadàvers. Hi ha cors esbocinats. Hi ha ulls fora d’òrbita. Hi ha dolor enmig de l’amor (com hi ha flors naturals als cementiris). Contradiccions íntimes. Hi ha, sobretot, tristesa, molta tristesa. Els contes de fades cauen a trossos. No esperis que cap príncep et faci un petó. Tard o d’hora, l’escorpí clava el fibló ple de verí. Mal oratge.

20.1.17

Cossos astrals


COSSOS ASTRALS 

 Que tots som fills de Mu, descendents dels Naakal
constructors de piràmides, escultors de moais
TangataManu, Kukulkán
The Sphinx, Tiahuanaco
Very Far Away From AnyWhere Else 
Hotu Matua from Hiva Oa
Gauguin i Brel

 Que tots venim de les estrelles 
(... Sírius ... Orió ... Plèiades ...)
exaltats, alienígenes, outsiders
ànimes reencarnades
subtils
eteris

 Que hi ha un MISTERI
 en cada batec i en cada pas
revelant-se en les mirades
L a C o n n e x i ó A n c e s t r a l
 Pare Sol penetrant-nos de matinada
l’AMOR que transcendeix 
la pell   el plaer   la sang
aquest saber sense saber
aquest estar sense estar
aquesta lleugeresa
aquesta tendresa
aquesta serenor 
nova i vella
SER

Allò que som i que fem i que tenim
Allò que ens empeny cap amunt… 

 Que tots som u i diversos
i contradictoris

 Adoro la vida cada segon

A d o r a n t - t e

T

    15.12.15

    Cada instant


    No hi ha finals, tot són principis. Ho dius amb aquesta calma infinita que brolla del fons del teu ésser misteriós. Cada instant és nou, com ho és el sol cada dia. Cada instant podem recomençar i cada instant podem tornar a creure en la màgia, perquè la vida no para de sorprendre'ns i el futur és el somni que somiem ara.  

    No hi ha finals, tot són principis. En la plena llibertat de la contradicció més íntima reapareix l'esperança que inunda de verd l'horitzó. Ens agafem les mans i ballem la dansa dels cors. Som un raig de llum que enlluerna les pedres. Cada instant déu recrea en nosaltres la veritat, la bellesa i la bondat del món.       

      19.12.14

      Pessoa i la veritat



      Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta:

      Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç. 

      - Què vol dir "viure veritativament"?

      - Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica... 

      - O sigui, viure sol, com un ermità...

      - Per què ho dius, això?

      - Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot, com les cartes en el joc... si vols guanyar, clar. 

      - La vida no és un joc.

      - Però tu vols guanyar, oi?

      - Guanyar què? Jo el que vull és no perdre'm....

      - Mai ningú no s'ha perdut. Tot és veritat i camí... Saps qui va dir aquesta frase?

      - No.


      - Ah. I ell va viure veritativament?

      - Jo diria que no...

      - Per què?

      - Perquè va confiar massa en les paraules, i les paraules no són la veritat de la vida...

      - Una mica ermità sí, que ho va ser...

      - Va viure sol, però molt ben acompanyat per les paraules i el seu desassossec... 

      - I doncs?

      - Doncs res. Que és complicat...

      - Que és complicat què? Viure veritativament? Ser lliure? Ser feliç? Entendre Pessoa?

      - És complicat trobar la senzillesa, malfiar-se de les paraules, deslligar-se dels lligams, aturar-se un moment, respirar fons, mirar l'horitzó i confiar que tot anirà bé...

      - I tot anirà bé?

      - Ho dubtes?

      - No, la veritat.      

      19.8.14

      L'acció imprevisible dins la plenitud còsmica


      Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets. T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA. La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços, les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i original. No has de guanyar ni ser vençut. Sigues lleuger com un núvol blanc. Purifica't mitjançant el dejuni i la continència. No cal buscar ni escapar-se. Accepta sense escollir. No imitis ningú. Crea el teu propi camí. Flueix. Tranquil, sense por, deixa anar coses i persones, deixa't anar. I arribarà l'harmonia, la pau, la saviesa, la llibertat, l'acció imprevisible dins la plenitud còsmica.

        14.8.14

        Mitologies

        Hi ha mites que ens acompanyen tota la vida, com ara el mite de l'amor o el mite de la llibertat. N'hi ha més, però aquests dos resumeixen molt bé l'essència contradictòria de l'humà (un mico malalt que sempre vol el que no té). Quan dic mite vull dir entelèquies senti-mentals, idealitzacions que han cristal·litzat a partir de nombrosos inputs (educació, religió, pel·lícules, cançons, mimetismes del ramat...) 

        La realitat, en canvi, acostuma a tirar pel dret, imposant la seva evidència a còpia de fets consumats. Quan allò que somiàvem acaba resultant un desastre, no ens plantegem pas que el somni fos erroni, sinó que persistim en l'error, suposant que la propera vegada reeixirem. És com aquell que va construir una casa enmig de la riera i que, després que la rierada la destruís, s'entesta a construir-ne una de nova al mateix indret. Som així de carallots.

        Sense mites no seríem humans. Sense mites no hi hauria espiritualitat. 

        No es tracta, doncs, d'escollir entre l'amor o la llibertat (com si fos una dicotomia), sinó de saltar els límits de la mitologia barata per a experimentar la realitat real, és a dir, la vida veritable que (sovint contradictòria) ens arrossega riu avall malgrat les nostres inútils teories. 

        Es tracta, per tant, de ser el que som i d'admetre que no hem de ser perfectes, sinó feliços. Tanmateix em temo que la felicitat és un altre mite...           

        13.6.14

        Entropia


        Estic en fase entròpica, és a dir, en desordre creixent, tendint al caos alliberador... Això acostuma a succeir quan l'existència arriba a un punt de màxima regularitat a partir del qual tot esdevé rutinari i previsible. Llavors el sistema activa les alarmes, entra en contradicció amb si mateix i cerca la manera de desestabilitzar-se. Com l'aigua quan comença a bullir, apareixen bombolles pertot arreu, idees, plans, somnis... L'entropia vital podria confondre's amb la fase maníaca, però no és exactament el mateix. La normalitat avorreix, els hàbits cansen, les repeticions maten la motivació necessària per a l'alegria. Per tant, el que cal és fugir, trencar, capgirar, inventar, crear, renovar-se... De vegades has d'allunyar-te de tu mateix i de la resta. El caos, l'entropia, la inestabilitat són imprescindibles com una bona tramuntanada. L'entropia impedeix la paràlisi i ens ajuda a evolucionar. És higiènica. Suposa un risc plausible que ens expulsa de la "zona de confort" en la qual vegetem mig endormiscats. L'entropia ens desperta i ens empeny a trobar la millor manera de tirar endavant. Si no arriba sola, cal anar a buscar-la, invocar-la, desitjar-la. Talment una tempesta, sacsejarà les estructures, s'endurà les boires, esbandirà els dubtes... Res no és estable ni és aconsellable que ho sigui. Viure és anar canviant o fossilitzar-se. No hi ha terme mig. Entropitza't sovint. Va de meravella...


        11.2.14

        Esclavatges

        Com més lliure em sento és caminant i escrivint, és a dir, sent esclau dels peus i de les paraules. El foli en blanc (o la pantalla) i l'horitzó obert de bat a bat representen el mateix: pura possibilitat. La línia i el camí, el mot i la passa. Avançar, sempre avançar. Quan no camino i no escric la vida es torna pesada. Camina el cos i escriu l'ànima. Matèria i Etèria es donen la mà per ascendir fins als cims més elevats. Camino cap on vull i com vull. Escric el que vull i com vull. El que bull i com bull. Mana ella, Inspiració (que és una Dama misteriosa i juganera). Quan més lliure em sento és quan Ella agafa el timó i em fa remar com un boig. Avançar, sempre avançar. Fer allò que ningú ha fet, dir allò que ningú ha dit, somiar allò que ningú ha somiat. Sóc esclau de la idea, del verb, de l'instant, del futur... Sóc esclau de la carn i del silenci...          

        28.1.14

        Desesperadament petons

        La irracionalitat no és gestionable perquè qui hauria de gestionar-la (la racionalitat) ha sortit a fer un tomb. Ja tornarà. De fet, és com una “absència” del cervell, un fos a negre. Sabem que, tard o d'hora, la llum (de la lucidesa) es tornarà a encendre, però mentrestant estem a les fosques i patim. S'han creuat els cables, han saltat els ploms, hi ha hagut un curtcircuit... Són metàfores apropiades. Gestionar és controlar. ¿Com puc controlar (el que penso, dic o faig) quan estic des-controlat? ¿Com podria fer-ho una altra persona des de fora? ¿Qui podria introduir-se a la black-box del meu cervell i tocar aquella tecla crucial? ¿Què cal fer? ¿Medicació? ¿Anestesiem el cervell? ¿Fem una intoxicació preventiva de les neurones per si de cas? És com posar el morrió al gos perquè no mossegui... Cal que el porti les 24 hores, no només quan surti al carrer. Pensar la irracionalitat és una tasca absurda, com pretendre controlar-la o planejar una estratègia per a sufocar-la.¿La irracionalitat mental podria ser "controlada" per la irracionalitat senti-mental? ¿Cap versus cor? ¿Química versus emocions? ¿Podria més una carícia, una abraçada o un petó que una paranoia en flames o que un deliri al·lucinatori? Hi ha problemes que no tenen solució, però sempre ens podem empescar la manera d'amorosir-los, de fer-los més tous malgrat que no puguin ser resolts. Petons. Petons. Petons. Desesperadament petons. No hi ha cap altre camí.

          7.8.13

          Dilemes i contradiccions

          La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.   

          En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital. 

          Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina...

          Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes...

          Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits)

          Josep Pla es fa la següent pregunta (volum 44, pàgina 101): ¿Les dones, per als homes, són indispensables? És una pregunta cabdal. Ell mateix la respon de seguida: Quan jo era jove, no ho creia; ara que sóc vell, n'estic seguríssim. M'he equivocat. No sé si és més important el superlatiu o la lapidària frase final. Pla ho va escollir o s'hi va trobar? Va resoldre el seu dilema vital? Un Pla octogenari ens alliçona sense dubtar: No us equivoqueu i estimeu la dona indispensable. Qui és aquesta dona? Per què no la va trobar ell? Són preguntes que deixo sobre la pantalla....

          Ni Goethe ni Pla m'acaben de convèncer. Aviat faré 50 anys i, of course, sempre ho he volgut tot, sempre he sigut excessiu, sempre he necessitat les dones... i quan no n'he tingut m'he avorrit molt. També he d'admetre que la immensa majoria de problemes que he patit han estat relacionats, d'una manera o altra, amb elles. La contradicció rau en la seva indispensabilitat i, alhora, en l'aspiració a no dependre d'elles. El dilema? Aparellar-se o no aparellar-se, aquesta és la qüestió. Dintre d'aquest dilema hi podríem afegir un sub-dilema: Conviure o no conviure... Complicat, oi?

          Al capdavall, ho volem tot i, més concretament, sempre volem el que no tenim. Per tant, la felicitat consistiria a anar canviant, provar-ho tot, ara aparellats, ara desaparellats, ara convivint, ara singles, ara caòtics, ara limitats, ara lliures, ara compromesos, ara goethians, ara planians, i anar fent que són dos dies i un el perdem dubtant... 

          I per què, en comptes de fer-nos tantes preguntes, no ens llencem de cap a la piscina i fluim?    

          1.8.13

          Aforismes d'agost

          No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord. 

          Viure és fugir del que hem viscut. Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança. 

          Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets? 

          Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat ajuda. Són manipuladors de mena, controladors. 

          Diran que ets un egoista perquè ets autosuficient. T'anomenaran sociòpata perquè ets independent. Com que la teva llibertat els fa por i trenques els seus esquemes, intentaran desprestigiar-te. Ni cas. Tu a la teva. 

          Hi ha gent que està acostumada a què les coses es facin sempre a la seva manera. No admeten altres alternatives. Volen imposar el seu criteri peti qui peti. És una lluita pel poder. No cedeixis. Fes el teu camí. Allò que els fa més ràbia és la indiferència. 

          Si t'insulten has vençut. No t'amoïnis per les paraules o les amenaces. La debilitat actua amb precipitació i després, impotent, demana perdó. T'has de mantenir ferm. Et poden robar coses materials, però mai podran robar-te la dignitat si tu no et deixes. La teva voluntat és inalienable. 

          Observa els fets i desconfia de les versions dels fets. Cadascú explica la pel·lícula com bonament pot. Hi ha tantes pel·lícules com ulls. 

          Les ombres són necessàries. Hi ha una certa penombra que no cal aclarir. No ho expliquis mai tot. Sigues misteriós. 

          El món avança gràcies a les obsessions. El món pot destruir-se per culpa d'una sola obsessió. L'humà és un ésser absolutament obsedit. 

          No hi ha res estable ni definitiu. Toca de peus a terra i deixa de somiar truites. Després enlaira't i vola tant com vulguis. Les ales són per això. 

          Tu no ets allò que els altres diuen que ets, per moltes etiquetes que et pengin. Tu ets el que sents que ets malgrat l'opinió externa o el dictamen dels especialistes. 

          Fugir és un mecanisme de defensa. La naturalesa és sàvia i vetlla sempre per la supervivència. Fugir és salvar-se. Defuig les gàbies. Els que no poden fugir acaben emmalaltint. 

          La soledat pot ser triada si s'arriba a la conclusió que la convivència humana implica problemes insolubles. Hi ha anacoretes feliços i matrimonis desgraciats. Crec que guanyen els segons. 

          L'amor sovint és un malentès. 

          El sexe és una condició necessària però no suficient per assegurar la continuïtat d'una parella. En això, com en totes les coses (menys els diners, que són l'excrement del diable), la qualitat sempre és millor que la quantitat. 

          Només fracassen els valents. Els altres no es prenen ni la molèstia. 

          El mal és un atribut de la intel·ligència. El mal és el bé ple de matisos. Tots els idiotes són bones persones perquè no poden ser res més. 

          Fins que no et siguis infidel a tu mateix no mereixeràs el meu respecte. 

          Allunya't de les persones que no es contradiuen mai. 

          La “responsabilitat moral” és un invent kantià. 

          La genètica és una ciència exacta, per lo bo i per lo dolent. 

          Tot és una qüestió d'energies. No perdis ni un minut amb la negativitat. 

          El cor no té raons, sinó emocions. No et recomano ni una cosa ni l'altra. Millor les sensacions, que són concretes i efímeres.

          L'amor el van inventar les femelles per a retenir els mascles. De vegades els funciona, sobretot si hi ha fills pel mig. 

          La veritat no existeix. Hi ha diferents punts de vista sobre la realitat. El teu és el millor perquè és el teu.

          Si vols que una mentida sigui versemblant, has de començar per creure-te-la tu mateix. 

          Si la teva autoestima depèn dels altres has begut oli i vinagre. 

          La millor teràpia és l'oblit. Escriure és oblidar.

          2.10.12

          Estona búdica


          El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics. 

          No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia. 

          Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te...

          Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i de fer. És a dir, et donen ganes de retirar-te a la muntanya a fer el Buda o a una illa polinèsica a fer el Gauguin. L'aparador que és la vida social, l'embolic immens de les relacions humanes, tot aquest embull que produeix tants maldecaps i maldecors. Quin patiment. Quina fatiga.

          Ahir, a l'embarcador de la cala Culip, vaig gaudir d'una meravellosa estona búdica. Per descomptat, no la puc explicar amb paraules. Me la guardo per a mi...

          10.7.12

          Un petó val més que mil poemes

          -Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos. 
          -¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe. 
          -Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado. Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues? 
          José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22

          Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta complicació vital provenen de fora i de dins. Les externes són socials, professionals, familiars, etc. Les internes són sobretot mentals i senti-mentals. La racionalitat i el llenguatge protagonitzen gran part dels nostres embolics, maldecaps i maldecorsEn el context extern, cal simplificar, reduir necessitats i lligams. De portes endins, es tracta de pensar menys i de parlar menys, promovent la sensibilitat i el silenci. És per aquest motiu que la intel·ligència pot convertir-se en el pitjor enemic de la felicitat. Malfieu-vos de les paraules, perquè sovint emmascaren la realitat. Fixeu-vos en els fets. Els fets parlen per si mateixos i mostren la veritat en la seva diàfana simplicitat. Un petó val més que mil poemes

          23.6.12

          Unschuld ist das Kind


          -¿Ya me conoces tanto? ¿Por mi pelo? -bromea ella, a gusto ya en la charla.
          -Más bien por tus ojos; por su hondura y su color de mar... Pues así es: hay dos Ahram. Todo es dos, ya lo dijo otro filósofo... Siempre somos dos, pero uno es clandestino; la gente tiene miedo de su otro. Aunque Ahram no tiene miedo; yo tampoco, ya me ves. La diferencia es que Ahram separa a sus dos -señala la tapia que aísla la la torre dentro del parque- mientras que yo los junto y los proclamo. Y eso que son más diferentes los míos: un hombre y una mujer. En cambio Ahram...
          -Dos hombres, claro. ¡Porque no es mujer el de la torre!
          -No, pero tampoco dos hombres... ¿No adivinas?... Vamos mujer, no me decepciones.
            Ella reflexiona, se remonta al origen: aquella tarde en Tanuris, el perro amenazando a Malki...
          -¿Un niño? ¿Un hombre y un niño?
          -¡Magnífico! Me hubieses defraudado si no lo aciertas... Toma este brazalete. Te lo has ganado.
            Ella se asombra de algo tan inesperado y vacila en tomar la joya. El hombre insiste.
          -Si alguien te pregunta a quién se lo has robado mándamelo a mí... Eso es: un niño. El otro Ahram es un niño. Todos apenas nacidos nos vamos haciendo dos: el visible y el escondido. Uno de los niños Ahram creció y se hizo poderoso; el otro no creció... -Sonríe intensa, dulcemente-. ¿Te asombra que te hable así? ¡Si supieras que te conozco desde antes de hoy...!
          -Me asombra y no me asombra. Yo también creo conocerte hace tiempo.
          -¿Conocerme? ¡Pues ya sabes más que yo! -su voz se hace sarcástica-. Dime, ¿quién soy?
            Ella reflexiona:
          -Eres quien, apenas verme, me habla tan a fondo y me hace tratarle igual...
            Ahora es el hombre el que reflexiona.
          -Has dejado al filósofo sin respuesta. Si tuviese otro brazalete te lo habrías ganado también. 
          José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 8  

          31.5.12

          Ni previsibles ni convencionals

          S'acaba el maig més intens de la meva vida. No només he canviat de residència, sinó de moltes coses més. Els canvis són sempre catàrtics. La gent que té por de canviar acaba emmalaltint (o envellint, que ve a ser el mateix). Te n'adones de la inconsistència de tot plegat quan et prens la vida com un camí de pas, com una sendera que mena a tu mateix a través de les experiències i les trobades humanes. Cada persona ens ensenya quelcom, fins i tot les que ens fan plorar. La motxilla cada cop més buida i el cor cada cop més ple. Hem après que totes les conclusions són provisionals i que contradir-se és inevitable i humà. No som previsibles, ni falta que fa. No som convencionals, ni ganes. No som allò que els altres esperàvem que fóssim... I què? Cada dia que passa ens agradem més a nosaltres mateixos. 

          Aquest matí m'he banyat al mar. Ha estat un bateig molt especial. Escolto Snatam Kaur. Bec Dolç Mataró. He omplert la terrassa d'espelmes enceses. Rauquen les granotes. La nit és la meva amant.

            15.5.12

            Sembla fàcil


            Sembla fàcil agafar un altre cop les pertinences i mudar-se a 300 km. Mai no he sabut si buscava o fugia. Probablement, fugir i buscar són verbs sinònims. 

            Sembla fàcil tornar a desarrelar-se, estendre les ales i volar cap a nous territoris. La terra i la pell em reclamen. El cor. No sé si sóc valent o covard. El mateix dilema de sempre: aventura o rutina, avorriment o curiositat. 

            Sembla fàcil lliurar-se a l'anhel d'encentar noves històries, deixar-se arrossegar per l'impuls primigeni del rodasoques. Només sabré qui sóc si perdo la por a l'horitzó. No hi ha res pitjor que la miopia existencial. 

            Sembla fàcil decidir el rumb, assumir els riscos, jugar-se-la per enèsima vegada. Hi estic avesat, a les contradiccions íntimes, però sovint gaudeixo d'algunes certeses lúcides. Els àngels fan la feina com cal. 

            Al capdavall, la flama aspira a ser llarga i duradora. La cera líquida em recorda la delicada fragilitat dels sentiments. Com més fosca la nit, més brillen les estrelles. 

            Sembla fàcil, però no ho és. I tanmateix els obstacles s'esvaneixen quan tanco els ulls i et veig somrient.

            Avui el llac té un color estrany, com de fang; potser està trist perquè sap que marxo. Ja he començat a empaquetar llibres...




            Dietari de Terradets

            3.4.10

            Dins el sepulcre


            I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció.

            Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines. Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat. La resta és pura farsa, il·lusionisme.

            Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d'esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assaborir aquest dolor. És meu i em pertany. Tu sigues feliç lluny de mi. És l'ego que es rebel·la i lluita. És l'ego que s'aferra a l'àncora que ets. Fa dies que no menjo. El riu em diu que sigui home, que em tregui aquesta carota de ninot. Putes papallones. Formigues atrafegades carregant provisions No hi ha camins per a l'esperit valent. Tot és inèdit. Quan tornis sabré perdonar-te com Déu ens perdona a tots. Per sort, hi ha un àngel que em sosté i no em deixa caure.

            Dins el sepulcre, talment Crist, descanso del suplici. Faig veure que m'he rendit. Demà us enlluernaré. Demà seré gloriós.

            19.9.09

            El juego de la vida

            He llegado a varias conclusiones temporales, o comprensiones nuevas. Comprendí que todo, absolutamente todo lo que nos pasa, es por algo, no somos tan libres realmente como pensamos. Si estamos atrapados en nuestros egos o yoes, tenemos la ilusión del libre albedrío. Estamos dirigidos, guiados, por seres multidimensionales, seres que son parte de nosotros mismos en otras dimensiones, pues nosotros mismos nos estamos guiando desde otras esferas, y esa comprensión, aceptación y entrega es la que me está dando un nuevo sentir. Un sentir que me abre un mundo de posibilidades, un sentir que me hace integrar lo bueno y lo malo, lo adverso, el antagonista, puertas que se cierran, ventanas que se abren... el juego de la vida. (Lyss)

            15.2.09

            De vegades el cos

            De vegades el cos diu prou. El cos és savi. L'única ciència exacta és la somatosofia, la resta són camàndules. La ment sempre va més lluny. La ment té ales. La ment s'enlaira i sobrevola serralades de somnis impossibles. La ment s'allunya veloç com un llampec indeturable. Però el cos no pot seguir-la i esdevé àncora. El cos amb les seves defenses baixes. El cos amb la seva sang vermella i calenta i els seus batecs tan fràgils. Els metges treballen a les palpentes. Administren químiques incertes. La ment guarda el secret de la seva follia com es guarda un tresor en una illa deserta que no surt als mapes. Ni jo mateix sé qui sóc realment. Fa dies que m'he perdut. El meu cos ja no em pertany. ¿Fins quan podré sobreviure dins d'aquesta confusió? ¿Fins quan podré suportar l'esqueixament d'aquesta suprema contradicció vital? Vagarejo per la platja cercant una resposta... Les sabates se m'omplen de sorra i el cor glopeja onades.

            24.1.09

            Nítidament veritable

            Entomo la ventada parapetat rere el finestral del despatx. Nens morts, antenes arranades, arbres caiguts, crineres voleiants... La fúria de les ràfegues escombra qualsevol vestigi de confusió. Tot resta nítidament veritable. El vent neteja el cor, un cor que sap el que vol, un cor que s'estripa a cada instant víctima dels seus propis batecs contradictoris...