Ilha das Couves

Observo com arriben les barques amb les xarxes plenes de peixos, la majoria olhudos (Caranx hippos). Aquests són petits, però poden arribar a fer un metre de llarg i pesar 20 kg. Parlo amb el pescador que els neteja mentre els urubús estan a l’aguait esperant el festí de les tripes. Diu que és la sang, la que malmet el peix, per això cal llevar-la tota de seguida, així es pot conservar més temps. El seu nom és Zé de Balboa i viu en una petita illa amb la seva família. 

Surto amb la barca acompanyat d’un grup de francesos bretons. Anem cap a l’Ilha das Couves. La travessia dura 15’. Abans superem l’Ilha Comprida el propietari de la qual és un dels socis fundadors de Danone. La barca passa davant mateix d’una gruta i ens deixa a la Praia Menor. Ens recolliran al migdia. 

Opto per anar a la Praia Grande seguint la trilha. Arribo el primer. Quin paradís! Aigua verda transparent. Hi ha un veler i un iot ancorats. Em poso la màscara i a bucejar. Hi ha milers de peixets i, entre les roques, peixos més grans que tenen ratlles grogues. 

Quan em canso de l’aigua, surto i segueixo la trilha, cada cop més estreta, fins que sento fressa grossa... Són iguanes enormes, fan un metre. Uix. El barquer m’ha dit que és possible ascendir al punt més elevat de l’illa, però aquestes bestioles em fan molt de respecte. A més, ha dit que també hi ha cobras (serps). Desisteixo. 

Faig una pila de pedres i me’n torno a la platja amb la companyia d’un parell de Morpho blaves. Ha arribat més gent. M’allunyo de la bagunça (jarana) i m’instal.lo en una ombra. S’imposa la contemplació.

Els llocs més salvatges són els més inaccessibles. Tanmateix sempre s’hi pot arribar navegant... Em pregunto què deu sentir el milionari que compra una illa per a ell sol... Em costa molt de comprendre que les illes puguin ser venudes... 

El gran regal del dia ha sigut en la tornada, quan una família de dofins ens ha adelitat amb els seus salts... Dofins lliures! Aquestes són les coses que t’ajuden a ser optimista, malgrat els mals del món, que són molts, la immensa majoria producte de la inconsciència humana. 

Ilha do Mel

El trajecte amb barca des de Pontal fins a Nova Brasilia dura mitja hora. Preu d’anar i tornar 35 reals (9 euros). També tens l’opció que la barca et deixi a Las Encantadas (sud de l’illa). Allà hi ha unes grutes accessibles amb la marea baixa. Des de Nova Brasília pots visitar la Fortaleza i el Farol, que és el que he fet jo. Travessar tota l’illa caminant era una bestiesa amb la calda que fotia avui. 

Per arribar a la Fortaleza de Nossa Senhora dos Prazeres cal caminar 4 km per la platja. És una construcció estratègica que encara conserva els canons. Val la pena fer la trilha fins al capdamunt del turó per tal de tenir la millor panoràmica. Recomano tornar a Nova Brasilia per la trilha interior, molt maca, amb vegetació que fa ombra. 

Les trilhes estan molt ben indicades amb cartells nous. Per anar cap al Farol das Conchas cal partir novament de l’embarcador i seguir les indicacions. Les escales finals són per a suar la cansalada. Consell: banyar-se a la platja de baix. 

M’han quedat forces per anar a la Praia do Belo, una platgeta de sorra emmarcada entre grans pedres. Cal seguir 1,5 km la trilha cap a les Encantadas i desviar-se a la dreta.

Però la gran troballa del dia ha sigut en Caco, un artista que fa dibuixos, samarretes  poemes i escultures a la sorra. Si ahir era en Lula, avui és en Caco. Tots els llocs tenen el seu artista particular (de vegades més d’un), que solen ser persones molt peculiars amb les quals val la pena xerrar una estona. 

Quan he vist la seva paradeta amb aquells dibuixos fets amb llapis i tinta, representant ulls, figures oníriques, paisatges inversemblants... Stop. Llavors he llegit algunes frases, poemes... Stop doble. 

Caco és un geni, és a dir, un boig, un nen. Té 64 anys i en fa 30 que viu a l’illa. Parlem de la seva obra, però de seguida descobrim una cosa en comú: ambdós som pelegrins! Ell ha fet el Camino de Santiago dos cops. Com jo. Quan dos pelegrins es troben és màgic. La complicitat pelegrina. De fet, un dels seus dibuixos inclou un far enorme amb la paraula Finisterre, i altres obres mostren símbols del Camino com la vieira o les fletxes grogues. 

Arran del Camino, la conversa ens porta a parlar del “desapego” i del nomadisme... Sempre acabo petant en el mateix dilema: arrels o ales? L’home-ocell ho té clar.

L’Art és una manera autèntica de viure. És la subversió d’allò convencional i previsible. Tot artista és un antisistema, un ésser únic i alternatiu. Els veritables artistes creen les seves obres per una necessitat imperiosa que no té res a veure amb els diners ni la fama. Com el nen fa castells de sorra a la platja, l’artista escriu o pinta o canta o el que li surti espontàniament de la seva profunda essència. Perquè és creant, que exerceix la seva màxima llibertat i, d’aquesta manera, esdevé feliç, no pas en l’obra, sinó en l’activitat de crear-la. 

Lula, Caco... sense vosaltres el món seria més lleig i més trist. Els viatges són molt més que els paisatges i els monuments. Els viatges són sobretot les persones que trobes i la riquesa humana que guarden en el seu estar i en el seu fer. Gràcies!!

Acaraí

Si hi ha alguna cosa depriment i previsible és la presència del plàstic com a element característic de l’acció humana. Vagis on vagis, indefectiblement, sempre apareix la nostra petjada embrutidora. Tant se val que sigui la muntanya més alta o l’illa més remota. És plàstic, sobretot plàstic, el que deixarem a la posteritat. Aquest és un fet incontestable. 

A la sortida del sol he caminat 5 km per la Praia Grande, allunyant-me de la civilització. Algun siri (crancs petits), alguna petxina... El més abundant eren les ampolles de plàstic i els trossos de poliestirè expandit. Una pena. He tornat empipat.

Si en aquesta Ilha de São Francisco do Sul (Santa Catarina), enmig del parc Acaraí, trobem tones de plàstic, estem condemnats. O fem un canvi radical ben aviat o no ens mereixem sobreviure com a espècie...

De vegades el cos

De vegades el cos diu prou. El cos és savi. L'única ciència exacta és la somatosofia, la resta són camàndules. La ment sempre va més lluny. La ment té ales. La ment s'enlaira i sobrevola serralades de somnis impossibles. La ment s'allunya veloç com un llampec indeturable. Però el cos no pot seguir-la i esdevé àncora. El cos amb les seves defenses baixes. El cos amb la seva sang vermella i calenta i els seus batecs tan fràgils. Els metges treballen a les palpentes. Administren químiques incertes. La ment guarda el secret de la seva follia com es guarda un tresor en una illa deserta que no surt als mapes. Ni jo mateix sé qui sóc realment. Fa dies que m'he perdut. El meu cos ja no em pertany. ¿Fins quan podré sobreviure dins d'aquesta confusió? ¿Fins quan podré suportar l'esqueixament d'aquesta suprema contradicció vital? Vagarejo per la platja cercant una resposta... Les sabates se m'omplen de sorra i el cor glopeja onades.

Releasing myself

ATZARÓ+BLUE MARLIN+YEMANJÀ+CAFÉ DEL MAR+BAMBUDDHA GROVE+PACHÁ

Llàgrimes

Cadascú a la seva. No ens prenem la molèstia d'interessar-nos pels altres. Vivim com illes incomunicades d'un arxipèlag. El nostre lema és: "Jo abans que res i que ningú". Aquest "jo" criminal, suïcida. És el jo cartesià que no està segur de què existeixi res fora del seu cogitare; el jo solipsista, utilitarista, que veu tot el que no és ell com un instrument, com un mitjà per al seu engrandiment; aquest jo afamat d'experiències que crida carpe diem, carpe diem, i que se li'n refot qualsevol consideració fora del seu interès particular i immediat; aquest jo que aspira compulsivament al poder, a l'orgàsmica sensació de creure's per damunt de tot i de tothom. Cadascú a la seva, sí, fins que un dia algú et mira als ulls amb els seus ulls negats de llàgrimes... T'has preguntat mai què és una llàgrima? Una llàgrima és un mar reblert de misteris, destil·lada tendresa que confirma el fracàs absolut de totes les paraules. Res no has entès si no has entès les llàgrimes.

Illa

Una illa és una joia envoltada de llàgrimes.