Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sang. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sang. Mostrar tots els missatges

11.4.17

Cal buidar les butxaques de pedres

  

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a fendir el cel de bat a bat, de l'est fins a l'oest, amb ales de foc, sense el pes de la por, coratjosament.

L'ànima ho sap: el vent que empeny els cors, que els fa vibrar, que uneix els amants més enllà de l'espai i del temps. 

L'ànima ho sap: l'eterna flama que crema, la sang que tenyeix els camps, la lluna que creix i s'esberla, la vida sencera regalimant tendresa.

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a vibrar, a créixer

Tendrament
Coratjosament
Indefectiblement

Perquè cal buidar les butxaques de pedres si volem caminar de pressa

No siguis pedra tu també.

4.4.17

A frec d'ales

El desig és energia, una fletxa que surt disparada,
que travessa espai i temps
tot creant la diana.

En el centre hi ha un punt que cal encertar:
el cor que batega
embriac de sang. 

Abans de sortir el sol, quan els ocells encara dormen,
quan les onades es bressolen sobre les roques silencioses,
sento la bellesa del món. 

Et miro i oblido totes les paraules.

Haurem d'aprendre a volar agafats de la mà.
Haurem d'inventar silencis. 

Abans de sortir el sol, quan les estrelles encara ballen,
quan el far de Cap de Creus em fa l'ullet,
sento la teva bellesa. 

Et miro i em veig.
Et miro i em sóc.

Haurem d'aprendre a volar
a frec d'ales. 

22.3.17

Mal oratge


Mal oratge. El contes de fades cauen a trossos. El psicòpata que m’habita s’altera, ensenya les urpes, dispara a tort i a dret, i fuig com un covard. El seu estil inconfusible. Després, ruïnes i llàgrimes, la sang que envermelleix rius i mars. Hi ha terrorismes emocionals, daltabaixos com muntanyes russes, inestabilitats agressives, una allau de neurotransmissors esvalotats que provoquen ferits i baixes. 

Mal oratge. Miro la meva vida com un camp de batalla ple de cadàvers. Hi ha cors esbocinats. Hi ha ulls fora d’òrbita. Hi ha dolor enmig de l’amor (com hi ha flors naturals als cementiris). Contradiccions íntimes. Hi ha, sobretot, tristesa, molta tristesa. Els contes de fades cauen a trossos. No esperis que cap príncep et faci un petó. Tard o d’hora, l’escorpí clava el fibló ple de verí. Mal oratge.

13.3.17

Traces de mi



Hi ha traces de mi en tu, molles de cor que s'escampen pels racons més recòndits, en la mateixa sang, en la mateixa flama que crema cada record, en la dolçor que m'enduc, en els ulls closos i en el gemec que em xiuxiueja delícies d'una altre món. 

I ara que m'envolo oceà enllà, vull que em donis la mà, que em donis els llavis, que en regalis el teu somni de ser companys de camí, còmplices d'un destí inoblidable. 

No hi ha absència de presencia si l'essència dictamina que la llum que som  és eterna. Que no és dolor ni lligam això, que les ales sobrevolen les misèries si som capaços de sentir que la força del vent ens empeny més enllà de l'horitzó. 

Traces de mi en tu, molles de cor que nodreixen els batecs...

La vida que pampallugueja incessant
La vida que s'escola entre els dits
La vida que crida tothora:

Aneu, aneu, no us atureu, que ara i aquí és l'aventura, la passió pura, el clam definitiu; aneu, aneu, cap al cim, cap als boscos, que res no us entrebanqui la follia. Sigueu joia i estiu! Sigueu la carn de Déu brillant en la penombra!

8.4.15

Lost Soul

 

El sol s'amaga. Ressurrectem. Ressuscitem. Hi ha l'amor, que ens salva del naufragi. Hi ha els petons, que ens uneixen a l'essència, la dolça connexió de la sang i el semen. Som llavor per a crear nous universos. El vent juga amb les onades. Per què vols paraules, si parlen els objectes? S'enlairen els peixos. Els ocells es capbussen. Sóc on he de ser, faig el que he de fer i, tanmateix, em manques. Els dia que apareguis, sabré que ets tu. Sirena o ànima perduda de cabells curts, amb la motxilla lleugera. El sol s'amaga. Ajuda'm a oblidar-me. 

31.3.15

El fil


Tot penja d'un fil. L'amor-onatge que es bressola entre el llevant i el ponent. La sorra que s'esmuny entre les pedres de la cala. L'horitzó, aparentment lineal. Les fulles tendres que brollen. La sang que s'escola per la ferida oberta. L'art tan efímer. La sensació fugaç. La vida tota, cada minut, cada pas, cada glop, cada raig. Tot penja d'un fil de niló o de seda, depèn de la traça que tinguis a l'hora de fluir o d'entrebancar-te amb les petiteses existencials. I tanmateix no passis pena. La pesantor del cel i l'atracció fatal de la terra faran la resta, un dia o altre, amb solemne gravetat. Mentrestant, sigues lleuger, no acumulis objectes, sinó vivències. Si pot ser, camina sense motxilla, descalç, ben nu, serè. I després, al final, quan hagis d'acomiadar-te, somriu sense impostura, sense estrafer el gest. Perquè tot penja d'un fil i som la ploma volàtil que se somia arrel. No oblidis mai la tardor quan neix la primavera.   

30.11.14

Beyond words


Nothing can bring you peace but yourself
Ralph Waldo Emerson


Més enllà dels mots, afirmo en silenci allò transcendental, la veritat que s'amaga rere aquesta aparença de carn i de sang. Somric. Abdico de la voluntat. Intento viure sense expectatives. Així m'acosto a mi mateix (que ets Tu). El misteri d'una ànima assedegada de llum. Serenament. Més enllà dels mots. 

Más allá de las palabras, afirmo en silencio lo trascendental, la verdad que se esconde tras esta apariencia de carne y de sangre. Sonrío. Abdico de la voluntad. Intento vivir sin expectativas. Así me acerco a mí mismo (que eres Tú). El misterio de una alma sedienta de luz. Serenamente. Más allá de las palabras. 

Beyond words, silently I affirm the transcendental, the truth behind this appearance of flesh and blood. I smile. I abdicate the will. I try to live without expectations. So I get closer to myself (that You are). The mystery of a soul thirsty of light. Serenely. Beyond words. 

    28.11.14

    Only lovers left alive


    Com si els cossos no importessin. Com si el temps fos aparent. No hi ha herois, només zombis. I love your way of telling. Adam i Eva s'abracen i passegen, l'addicció a la sang els uneix, escuren el calze del vi demoníac. Tenebrós, artificial, claustrofòbic: What a lovely place! El Dr. Faust col·lecciona guitarres antigues. L'alquímia eròtica es nodreix del soma sagrat que creix entre les escletxes de les tombes. L'atracció de l'abisme, aquell vertigen suprem que només pertany als esperits més lliures. Parlem llatí perquè estem morts. Fotofòbia. Jo sóc l'altre, però no puc matar-lo. No n'hi ha prou amb una bala de fusta al bell mig del cor. On són la veritat, la bellesa, la bondat? On és la llum, el cel, l'aigua que corre, el nen que riu, la dona que balla, l'home que somia? Fes-me plorar, allibera'm de les ombres, enlaira'm fins a la lluna. El mal és una metàfora, com el sexe sense amor. Els àngels juguen a disfressar-se. Un petó és un petó. L'univers sencer es resumeix en un petó. Quan els amants es besen són déus. Can we sleep a little longer? Psicodèlia. No tots els vampirs porten ulleres de sol. Udolen els llops a trenc d'alba. Ens trobarem a la propera reencarnació. Abans que es faci tard, deixa'm dir-te que t'estimo. És més fàcil destruir que construir. Mira els ulls. Els ulls ho diuen tot sense paraules. Les ànimes es reconeixen en la mirada. La mirada i els petons. La resta és secundari. Com el cos. Com el temps. Com l'espai. Els petons i la mirada. La fusió. I la sang del Sant Greal, la més pura de totes. Plou a Alpicat. Només els amants sobreviuen. La distància dels cossos no és distància real. Hi ha distàncies més insalvables. Compartirem la darrera gota abans del comiat. Give me all your money, baby. Et faré un regal que t'agradarà. Soms instruments (no ho oblidis). Encara queden mosques. Només l'amor ens salva. Per què totes les pelis de vampirs acaben amb una orgia?

    2.8.14

    Vent de mar

    Me'n vaig de Cadaqués si avui m'arriben els diners. Un mes s'ha esmunyit: trenta dies fent ocells de paper de vida. Igual com quan vaig arribar, deixaré el poble amb vent de mar.
    Gabriel Ferrater, poema inacabat

     Detall del fresc de l'ermita romànica de Santa Maria de Vidabona

    No crec que calgui engrunar els detalls de la teva transacció amb el diable. Amb la crisi, les ànimes cotitzen a la baixa i no té cap mèrit signar un pacte amb sang calenta quan hi ha sang per donar i per vendre d'ençà que el jueus martiritzen Gaza. Es tracta de bastir una presó a la teva mesura i després fer veure que maldes per alliberar-te'n. És la trista èpica moderna. Una vulgaritat com una altra. No, no cal donar els detalls més íntims tocant a la lletra petita del contracte segons el qual podràs gaudir d'uns anys de joia (ni molts ni pocs, els justos). Sempre he admirat els valents que decideixen on, quan i com finiran els seus dies. N'hi ha alguns que fins i tot ho converteixen en una obra d'art, la darrera. Escriure és dessagnar-se. Moribunds tots, cadàvers que s'ajornen. Sempre pots aspirar a dir la paraula definitiva, com ara LLUM o AMOR o MERDA. Mentrestant, aprofites les engrunes d'aquesta comèdia humana, tan previsible. Mefisto compta els dies. Tu comptes els orgasmes. Confinat en la teva absurda presó de paraules, com el suïcida Ferrater, vas fent ocells de paper de vida. Entre els Aiguamolls i la Verdera. Entre la Badia i el Canigó. Entre la tramuntana i el vent de mar... Contradictòriament. Erràticament. Fila que filaràs la teva pròpia condemna. Hi ha sang per donar i per vendre. I més que n'hi haurà aquesta tardor. La llibertat sempre té un preu. Quant costa la teva ànima?      

    13.12.13

    El que queda



    El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar. 

    El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar. 

    El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres. 

    El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por. 

    El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de les llàgrimes, el comiat impossible, la innocència final quan te n'adones que tot era necessari, fins i tot el dolor. 

    El que queda és un agraïment profund i la veritat i la llibertat i el futur.

      5.12.13

      Ben poc


      És poc, el que sabem sobre nosaltres: el niu, l'aigua que plou, la sang que s'escola, ocells que s'envolen, la boira sempre a l'hivern, i aquest neguit que no s'apaivaga.
      És poc, ben poc, allò que sabem: que cauen les fulles dels arbres, que el cucut fa cu-cut cu-cut cu-cut, i que el sol tal vegada pot sortir o romandre amagat rere les muntanyes, i el record del sabor de les figues i de les móres.
      Ben poc, ben poc és el que sabem: que el rierol també s'asseca, que els cors hi ha un dia que es paren, que l'amor igual que arriba se'n va i no sabem ben bé per què.
      És tan poc, el que sabem, i aspirem a saber-ho tot.
      I avui és un altre dia i podem estar contents perquè som vius, perquè hem escrit un altre vers, perquè encara caminem amb les nostres cames.
      Però és tan poc, tan poc el que sabem, que Déu se'n deu riure de nosaltres.

      6.2.13

      Teranyina


      És aquesta estranya sensació (dic estranya però cada cop em resulta més familiar) de què tot se'n pot anar a fer punyetes en qualsevol moment. Quan dic tot és tot, vida inclosa. Ho pots anomenar fragilitat o futilitat. La imatge que em ve és la d'una teranyina. Com si tot fos efímer, estantís, i nosaltres penjats d'un fil o amb la merda fins al coll. Hi ha moltes menes de corrupció, i la pitjor de totes no és l'econòmica. Deu ser que se'ns encomana l'esperit d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure. Les presumptes seguretats han passat a la història. Ens aferrem a l'instant perquè el futur és una boira espessa. Miro el mar i veig onades. Miro el cel i veig núvols. El blau cada cop és menys blau i el cor batega a batzegades. La sang ja no és vermella com abans. Per qui toquen les campanes?

        23.7.12

        El paradís es crema


        El paradís es crema. Columnes de fum enterbolint ponent. Un cel de sang i d'atzabeja. L'eterna metàfora del foc i les cendres. S'apaga i revifa. Qui podria controlar els elements? Qui pot controlar el veí? Qui pot autocontrolar-se?

        El paradís es crema. Diràs adéu i l'endemà voldràs veure'm. No hi ha final ni principi. La roda gira i regira pels segles dels segles: el temps, les estacions, les òrbites dels astres, el llampurneig de les estrelles, el vaivé de les onades, les pells que s'acosten i s'allunyen a còpia de besades, pena i delit, por i esperança, la vida tota en definitiva.

        El paradís es crema. El paradís que som endins. El paradís que hauríem pogut ser. Un paradís de somnis i enyorances. Flames altíssimes llepen la lluna. De què serveix construir si, en un tres i no-res, tot se'n pot anar en orris? Una paraula basta. Un gest. Una burilla. Allò que esperàvem i no arriba. Allò que arriba i no esperàvem. Una infinitat d'expectatives.

        El paradís es crema. Tot es crema en la pira funerària a la riba del Ganges. Color safrà. Un cel de sang i d'atzabeja. Les ninetes dels teus ulls. El far que no cessa. El sol que s'amaga cada nit en el niu. La lluna que plora llàgrimes dolces. Confitura de mango. Gelat de regalèssia.

        18.5.12

        L'evidència

        L'evidència s'imposa. Tenim els peus de fang. La imperfecció ens allibera de l'afany inhumà de sobrevolar muntanyes i oceans. Només tenim allò que somiem. Perdem allò que fem o que diem. Les paraules són embolcalls prescindibles. Com el so de la guitarra, com la llum de matinada, com el silenci del llac amarat de boirina, som tan fràgils que a penes podem contenir la sang que ens bull dins el cor. S'imposa l'evidència. Perdó. Gràcies. T'adoro. Hoponopono.  

         Dietari de Terradets

        30.3.12

        Sense adjectius

        Que morin tots els poetes amb totes les seves paraules sobreres que només serveixen per a emmascarar i enterbolir la llum de la vida pura, blanques vivències, hores supremes entre els llençols, vora el riu, sota el cloquer gòtic, campana que repica, àngel de la guarda, llisca la barca, cavall de foc, dits esmaperduts, cireres i xocolata, boques que es mengen l'una a l'altra, emporta-t'ho tot, no deixis res de mi, ni els batecs dins el cor, ni la sang, ni la mel, no et diré adéu, queda't aquí per sempre, ebri de tu, ineluctablement, en el silenci de la posta, en la ressaca infinita, escuma sobre la sorra, queda't amb mi, matem els poetes, matem les paraules, siguem la flor i l'ocell, el cel que som, l'instant present, una dona i un home, sense adjectius.    


         

        Dietari de Terradets

        10.3.12

        Apassionadament

        La raó no governa la vida. Són les passions les que manen. Sense passions ens avorrim. Sense passions som un riu embassat. Els embassaments només es poden construir a les depressions. Apassionar-se és viure la vida intensament, enlairar-se. Davant això, la raó té les de perdre. Hume afirmava que les passions són "irreductibles". La raó s'entesta a controlar l'incontrolable mentre que la passió ho destarota tot com una tramuntanada. Cal perdre l'oremus per a guanyar el sursum corda. No es pot servir alhora dos senyors. El cap serveix per als barrets, però és el cor el que batega i fa bullir la sang. Després hi ha els intel·lectuals, els moralistes i els carallots que tenen la sang d'orxata. Una colla de dropos que no fan cap bé a l'espècie. Si hi ha passió hi ha ales. Sense passió ens arrosseguem com els talps. No tinguis por de les passions. Són la cosa més natural i sana que hi ha. Res no s'ha fet en aquest món sense l'impuls libidinal i divinal de la passió. Diuen que dura 18 mesos com a màxim, que si s'allargués més temps moriríem d'esgotament, exhaurits, buidats. Val més morir espremut que viure com un coala, que dorm 20 hores al dia. És com els que tenen calés i no se'ls gasten. S'ha de ser molt capsigrany. O l'amor és passional o no val gran cosa. Després hi ha el matrimoni, que és la passió deixatada, la responsabilitat dels fills i el rebut de la hipoteca. I 4.000 obligacions més. Però lo més divertit de tot plegat és que nosaltres no escollim les passions, sinó que són elles les que ens escullen a nosaltres i, llavors, la presumpta llibertat se'n va a fer punyetes ipso facto. Val més ser esclaus de les passions que senyors del desert. I Buda que s'ho faci mirar.


           

        Dietari de Terradets

        15.2.12

        T-98


        A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment. 
        Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" per nosaltres. Clar.

        Però després no demanis que els miralls et retornin la teva veritable imatge. No demanis èxtasis i clarividències, perquè la lluna no escolta els udols dels cadàvers ajornats, momificats en la penombra dels dubtes interminables.

        Tot això rumiava ell al caire de l'estimball per on s'escola la cascada. El sol desglaçava els caramells. La seva pell ressuscitava amb el caliu vingut del cel. S'hi ha estat dues hores. Un rau-rau a la panxa l'ha advertit que era l'hora de dinar. 

        3.11.11

        T-48


        Ell pensa que si els grans de la magrana no tinguessin pinyol serien perfectes, però s'equivoca. Aquesta fruita tardorenca és tota una metàfora. Si la perdició d'Eva va ser una poma, la de Persèfone va ser una magrana. Hi ha un quadre de Dante Gabriel Rossetti titulat Proserpina on la deessa sosté una petita magrana a la mà esquerra...


        El més curiós d'aquesta pintura és que el vermell de la fruita coincideix amb el vermell dels llavis i el blau dels ulls amb el blau del vestit. A banda de la magnífica cabellera negra, també crida l'atenció que li manca mig cos (si més no les cames), com si estigués soterrada de cintura cap avall. Rossetti volia representar així que la filla de Zeus i de Demèter havia de passar sis mesos al món dels vius i sis mesos a l'Hades.

        La magrana no és una fruita fàcil. Per a poder menjar les seves llavors carnoses hem d'escarrassar-nos-hi. Primer cal travessar la pellofa coriàcia. Un cop esberlada, encara ens queden les cutícules groguenques i translúcides que protegeixen els grans. Per tant, no és aconsellable menjar-se-la de pressa i a mossades. Cal esgranar-la amb paciència i delicadesa, perquè si ho fem maldrestrament pot rebentar la polpa dels grans el suc dels quals, com si fos sang, produeix unes taques difícils de llevar.

        Fruita dels morts o de la fertilitat, ell considera la magrana metafòricament femenina. No perquè sigui afrodisíaca, sinó perquè per assaborir-la a fons cal descloure-la a poc a poc, seguint un ritual precís, un adagio ple de detalls on, vel rere vel, tel rere tel, mai no s'acaba de descobrir del tot el darrer pinyol, l'última veritat.

        29.3.11

        Weltuntergang


        Vi volcanes nevados justo antes del apocalipsis
        Niños prodigio bebiéndose su propia sangre
        Humaredas de ciudades anónimas devastadas por el fuego anónimo
        Bosques exhaustos con pájaros exhaustos que chocaban contra los cristales y morían con los ojos abiertos y las alas plegadas
        Nubes radioactivas que barrían las nubes antiguas para llover polvo amarillo sobre los tejados
        Flores minúsculas donde los colibrís succionan néctar delicioso
        El púrpura de los atardeceres australes frente al océano

        Vi muñecas de trapo gritar como si fueran violadas
        Pies descalzos y fríos caminando sobre cenizas
        Ojos ciegos, henchidos de niebla, antesala de la perdición
        Árboles milenarios susurrando versos efímeros
        Volúmenes escritos en alemán donde se sostienen tesis inverosímiles

        La Reina del Arco Iris me abrazó en el ombligo del mundo
        Mi cabeza sufrió cuatro heridas como despertares
        El Nahual anduvo todas las noches a mi alrededor

        Escuché el croar de la rana bajo la leña
        Hongos sagrados alimentaron mi espíritu
        Volé como el cóndor sobre la cordillera

        Antesala del final, preludio de lo inevitable, la tierra tembló y el mar levantó su dominio
        Nadie reaccionó, apenas tuvieron tiempo de mascullar una oración medio olvidada que aprendieron cuando niños

        El viejo mapuche dio el aviso: “Se acerca la hora de la verdad, estamos en manos de Kai Kai Filu
        Yo andaba por el cerro Ñielol de Temuko con una machi que me enseñó los Chemamül
        Avanzamos por el sendero bajo los kopiwes hasta las raíces profundas del koywe
        Le regalé una flor de sangre para que se la prendiera en su cabellera de azabache, pero recordó la triste leyenda y al tiro la rechazó

        Encendí la última hoguera para la última noche
        Dormir, ¿para qué dormir si todo es pesadilla?
        ¿Para qué otra guerra si el destino es desatino?
        Comí hasta el último grano de arroz antes del amanecer glorioso
        Enloquecieron las órbitas de los sistemas solares
        El Hombre Pájaro se dispuso a emprender el vuelo
        En lo alto, Make-Make contemplaba con ojos gigantes

        No es miedo lo que siento, sino respeto
        Oscura es la ventana que se abre al mañana
        Tan lejos de mi mundo, al otro lado del mapamundi
        La Tau me condujo hasta aquí y ahora sé que es Soma
        Roja la sangre, rojo el sombrero, roja la cabaña donde me cobijo de la miseria espiritual de Occidente

        No habrá almas para tan pocas cruces
        144.000, ni uno más ni uno menos
        Rugen los motores, aullidos de lobos hambrientos que acechan
        Llegó la hora suprema

        Saqué el ocho de copas: abandono de lo material, un peregrino vestido de rojo decide buscar en la montaña las cosas que no encuentra en ese mundo, dejando atrás sentimientos y afectos, saltando a la otra orilla, la del compromiso serio y veraz, de la que no se puede volver y, mientras los demás piensan que se perderá en la noche, él, apresuradamente, va en busca de la aurora.

        Todo está escrito

        10.2.11

        Fot el camp Mubàrak!!!

        "¿No compreneu que convé que mori un home per tot el poble i no que mori tot el poble per un home?"
        (Sant Joan 11, 50)


        La por és el contrari de la llibertat. Tot poder es fonamenta en la por. Quan el poble perd la por als seus governants són els governants els que es caguen als calçotets. Aquesta nit Mubàrak l'ha cagat. There will be blood.....