Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris occidental. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris occidental. Mostrar tots els missatges

21.4.14

La Gran Bellesa


Escriptor-Bartleby, decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels, Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels, la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas el No-Res? (...) La peli m'ha deixat tocat (i enfonsat) per molt temps, l'hauria de veure 10 cops més, ¿Com oblidar-la? Impossible!

22.11.11

T-59


La seva filla li ha enviat un fragment de la pel·lícula The Dark Knight, basada en el superheroi Batman. Diu que quan el va llegir li va recordar a ell. Vet aquí:
Don't talk like you're one of them! You're not... even if you'd like to be. To them you're just a freak, like me. They need you right now, but when they don't, they'll cast you out. Like a leper. See, their morals, their "code"... it's a bad joke, dropped at the first sign of trouble. They're only as good as the world allows them to be. I'll show you. When the chips are down, these uh, these "civilized people", they'll eat each other. See, I'm not a monster. I'm just ahead of the curve.
El cavaller fosc es desemmascara. Proverbials paraules del muricec humà. Quina casualitat que siguin tan oportunes per als temps decadents que vivim. Ell ha provat de traduir-les. Aquest és el resultat:
No parlis com si fossis un d'ells! No ho ets ni que volguessis. Per a ells només ets una rara avis, igual que jo. Ara et necessiten, però quan no els facis falta t'expulsaran com un leprós. Mira la seva moralitat, el seus “codis”... són una broma dolenta que deixaran estar a la primera de canvi. Només són bons en la mesura que el món els permet de ser-ho. Veuràs com, a l'hora de la veritat, aquests “civilitzats” es menjaran els uns als altres. Mira, el monstre no sóc jo. Jo només vaig un pas endavant.
Mentre el canibalisme creix a les urbs "civilitzades" d'Occident, ell continua assajant la manera de sobreviure fora de la civilització establerta, lluny dels codis obsolets. Rara avis, leprós, boig, freak, poseu-li les etiquetes que us plaguin. Totes li rellisquen.

29.3.11

Weltuntergang


Vi volcanes nevados justo antes del apocalipsis
Niños prodigio bebiéndose su propia sangre
Humaredas de ciudades anónimas devastadas por el fuego anónimo
Bosques exhaustos con pájaros exhaustos que chocaban contra los cristales y morían con los ojos abiertos y las alas plegadas
Nubes radioactivas que barrían las nubes antiguas para llover polvo amarillo sobre los tejados
Flores minúsculas donde los colibrís succionan néctar delicioso
El púrpura de los atardeceres australes frente al océano

Vi muñecas de trapo gritar como si fueran violadas
Pies descalzos y fríos caminando sobre cenizas
Ojos ciegos, henchidos de niebla, antesala de la perdición
Árboles milenarios susurrando versos efímeros
Volúmenes escritos en alemán donde se sostienen tesis inverosímiles

La Reina del Arco Iris me abrazó en el ombligo del mundo
Mi cabeza sufrió cuatro heridas como despertares
El Nahual anduvo todas las noches a mi alrededor

Escuché el croar de la rana bajo la leña
Hongos sagrados alimentaron mi espíritu
Volé como el cóndor sobre la cordillera

Antesala del final, preludio de lo inevitable, la tierra tembló y el mar levantó su dominio
Nadie reaccionó, apenas tuvieron tiempo de mascullar una oración medio olvidada que aprendieron cuando niños

El viejo mapuche dio el aviso: “Se acerca la hora de la verdad, estamos en manos de Kai Kai Filu
Yo andaba por el cerro Ñielol de Temuko con una machi que me enseñó los Chemamül
Avanzamos por el sendero bajo los kopiwes hasta las raíces profundas del koywe
Le regalé una flor de sangre para que se la prendiera en su cabellera de azabache, pero recordó la triste leyenda y al tiro la rechazó

Encendí la última hoguera para la última noche
Dormir, ¿para qué dormir si todo es pesadilla?
¿Para qué otra guerra si el destino es desatino?
Comí hasta el último grano de arroz antes del amanecer glorioso
Enloquecieron las órbitas de los sistemas solares
El Hombre Pájaro se dispuso a emprender el vuelo
En lo alto, Make-Make contemplaba con ojos gigantes

No es miedo lo que siento, sino respeto
Oscura es la ventana que se abre al mañana
Tan lejos de mi mundo, al otro lado del mapamundi
La Tau me condujo hasta aquí y ahora sé que es Soma
Roja la sangre, rojo el sombrero, roja la cabaña donde me cobijo de la miseria espiritual de Occidente

No habrá almas para tan pocas cruces
144.000, ni uno más ni uno menos
Rugen los motores, aullidos de lobos hambrientos que acechan
Llegó la hora suprema

Saqué el ocho de copas: abandono de lo material, un peregrino vestido de rojo decide buscar en la montaña las cosas que no encuentra en ese mundo, dejando atrás sentimientos y afectos, saltando a la otra orilla, la del compromiso serio y veraz, de la que no se puede volver y, mientras los demás piensan que se perderá en la noche, él, apresuradamente, va en busca de la aurora.

Todo está escrito

21.2.10

Pèrdues


Sabia que me la jugava, però no contemplava la possibilitat de perdre.

La pèrdua de les coses materials no és la més important. Podem acostumar-nos a viure amb poques coses. Vaig sobreviure deu dies en una cabanya de fusta menjant solament el que em donava el bosc. Sort que era tardor i estava ple de bolets.

Ens han ensenyat que viure és guanyar, tenir, aconseguir, acumular... Aquesta és la bogeria occidental que ens ha dut fins a La Crisi.
"All those people who wasted their lives chasing after cheap material pleasures, all that greed, all that technology, all that corruption and stress — it was a disaster that could only end in a total catastrophe."
Ha arribat l'hora del despreniment.

A més de materials, les pèrdues també poden ser d'una altra mena. Podem perdre coses (objectes) i podem perdre persones (subjectes). És el que passa amb les separacions i, en el cas més extrem, amb la mort. Podem acostumar-nos a viure sense aquelles persones amb les quals havíem compartit abans la nostra vida, però el deseiximent d'aquestes relacions pot resultar molt dolorós.

Diuen que el temps ho guareix tot. Mentida. Una neoplàsia amb mala hòstia no la guareix el temps ni cap oncòleg. El que fa el temps (si no ens liquida) és depurar, purificar, convertir l'escòria en or, fer-nos cada cop més subtils, més lleugers, més espirituals. Quan renuncio, quan em deslliuro dels nusos i dels lligams que m'aferraven, quan llenço el llast que m'ancorava, em sento com un sādhu, com un ocell que estén les ales...

Voldria pensar que haver perdut m'ha fet més savi. El problema és que no sé què és la saviesa... Potser aquesta llibertat i aquesta buidor.

1.7.07

Estiu grec

Fa justament 20 anys (1987) que em vaig llicenciar en Filosofia. Fa 18 cursos que em guanyo les garrofes explicant els filòsofs als adolescents. Per fi, després de somiar-ho mil vegades, aquest estiu visitaré el bressol de la Filosofia. Dintre d'un mes sobrevolaré la Mediterrània rumb a Istanbul, navegaré per la costa jònica de l'Àsia Menor (Samos, Efes, Milet, Patmos, Rodes...), travessaré la mar Egea (Santorí, Naxos, Míkonos...) fins arribar a Atenes... I després continuaré cap a l'Adriàtica (Ítaca, Corfú, Dubrovnik...) fins a Venècia. Tincs els bitllets sobre la taula i encara no m'ho crec. He hagut d'esperar dues dècades -i guanyar aquest premi- per a poder agrair als grecs in situ el seu fantàstic "miracle", no solament la Filosofia, sinó tot això que anomenem Civilització Occidental, així, amb majúscules, perquè ens hem de sentir orgullosos de pertànyer-hi i defensar-la dels bàrbars que proven d'anihilar-la. De vegades, em pregunto què seria la meva vida sense aquesta estimació per la Sofia... Ja fa dies que m'estic documentant, devorant tot el que trobo on line i en paper, buidant guies, regirant mapes, llegint i rellegint Pamuk, Miller, Durrell, Pla, etc. Ja he après algunes expressions en grec modern: kalimera (bon dia), efharisto (gràcies), karavi (vaixell), saganaki (formatge fregit), meltemi (vent del nord que bufa a l'estiu), ligo nero, se parakalo (una mica d'aigua, sisplau). M'enduré una Moleskine nova de trinca. Escriuré un diari de bord...

Estiu grec

28.4.07

Stuart Mill i la guerra d'Iraq

L'altre dia, buscant un text per a l'examen de 2n. BTX, vaig trobar aquest fragment que, de ben segur, no hauran llegit els tres mandataris de la foto de les Açores...

No crec que cap comunitat tingui el dret de forçar a una altra a ser civilitzada. Des del moment que les víctimes d’una mala llei no invoquen l’ajuda d’altres comunitats, no puc admetre que persones completament estranyes tinguin el dret d’exigir el cessament d’un estat de coses, que semblava satisfer a totes les parts interessades, únicament perquè siguin un escàndol per a gents molt allunyades i perfectament desinteressades en la qüestió. Envieu-los missioners, si us sembla, per predicar-los, i desplegueu tots els mitjans lleials (imposar silenci als innovadors no és un mitjà lleial) per impedir el progrés de semblants doctrines en el vostre país. Si la civilització ha prevalgut sobre la barbàrie, quan la barbàrie posseïa el món, és excessiu témer que la mateixa barbàrie, un cop destruïda, pugui reviure i conquerir la civilització. Una civilització que pogués sucumbir davant un enemic vençut, ha de trobar-se degenerada de tal manera, que ni els seus propis predicadors i mestres, ni cap altra persona, té la capacitat necessària, ni es prendrà la molèstia, de defensar-la. Si això és així, que aquesta civilització desaparegui com més aviat millor. Només pot anar de mal en pitjor fins que sigui destruïda i regenerada (com l’Imperi d’Occident) per bàrbars vigorosos.


John Stuart Mill, Sobre la llibertat, cap. IV

Pregunta. ¿Estàs d’acord amb el que diu Mill al text? Raona la resposta tot relacionant-la amb l’actualitat. [2 punts]

17.2.07

Magnífica Plataforma

18:15 Falta un quart d'hora perquè comenci la funció. Som a la fila 10. Sobre l'escenari, a l'esquerra, hi ha un piano-barra folrat d'una imitació de pell de tigre; damunt hi ha ampolles; al tamboret, simulant que toca el piano, una nina inflable amb el lligacama a joc amb la pell de tigre. Al bell mig, unes cabines de peep show les quals tenen el vidre vermell i la part de baix lilà, com tot el terra de l'escenari rotatori; dins les cabines, pantalles que emeten porno. A la dreta, unes butaques negres amb cendrers i làmpades de peu, tot vermell. La gent va arribant. La mitjana d'edat és alta. A la fila 12 s'asseuen set iaies seguides. Han anat a la perruqueria. Em pregunto si són conscients del que han vingut a veure. Veig parelles de gais i persones que, mentre esperen, llegeixen llibres. Recordo haver vingut al Romea a veure Un tramvia anomenat desig i Homenatge a Orwell. Ens hem fotut ben xops perquè diluviava. Tinc els texans molls. El Raval (sobretot quan plou) fa pudor de claveguera. Al darrere tinc un estranger que no calla. Parla un castellà prou acceptable. Diu que el Raval és molt underground, que s'esperava una altra cosa... Jo diria que és anglès. Apaguen els llums. Seran dues hores sense entreacte.

He llegado a la conclusión que el arte no puede cambiar la vida de nadie. La magia fácil de los coños en movimiento. Echanove descalç. La guia Trotamundos es pura basura puritana. Ya no queda nada por romper. Tenía una boca tan cálida dispuesta a tragarse todo el esperma de un amigo de verdad. Uno toma conciencia de sí mismo a través de su relación con el prójimo, por eso a veces el prójimo resulta insoportable. Es fácil renunciar a la vida, dejar la vida de lado. Una actriu completament nua (Belén Fabra), que només porta unes sabates negres de taló, evoluciona sobre l'escenari com un autòmat, canta, crida... El seu cos prim, massa evident, no m'atreu gens. M'agrada molt més Valérie (Marta Domingo), l'altra actriu la qual és pastada a una companya del departament que es diu Jara. NIHILISME en estat pur. El futuro del mundo rico: la llamada del coño oriental. Pussy Paradise. Chica 47. Es la feroz competencia por la vagina de las muchachas más jóvenes. Surfing in the USA. Happy New Year 2001. A las mujeres occidentales no les gustan los hombres aburridos. Echanove sobreactua. Sempre està interpretant El Cerdo. Echanoveja. Massa patetisme. Lo más parecido a Dios es el coño de una mujer. No sé si se me va a poner dura. Entonces cómeme el coño. Me sentará bien. Karaoke. L'home és un animal malalt terminal. Encontrar mujeres que sientan placer y tengan ganas de darlo es casi imposible. Me gusta tu sabor salado. Lo necesito dos veces al día. Me dejo ir por completo. Mira: Amor, la muerte és así. El sexo es como el dinero, sólo sirve para crear diferencias sociales. Se quedaba medio dormida con mi sexo en la boca. Se te ve acabado, Michel, pareces feliz. Daniel (Boris Ruiz) llença la nina inflable al públic. Si agredes al mundo con suficiente violencia, éste te escupe la pasta, pero no te devuelve la felicidad. Tengo dudas sobre el interés del mundo que estamos construyendo. Vivimos dentro de un juego, un juego tierno y excitante. Michael Jackson. Este cabrón tiene ideas. En Occidente la liberación sexual se ha acabado para siempre. ¿Y sabes por qué? No. Chúpamela. (Ella s'agenolla i s'hi amorra). ¿Lo ves? Te digo que me la chupes y me la chupas aunque no tengas ganas. Eso es lo más maravilloso de ti, que te gusta dar placer. En Occidente hemos perdido la generosidad, el sentido de la entrega. ¿Y ahora ya puedo chupártela? Eucaristie és la cangur negra dels fills de Jean-Yves (Lluís Villanueva) el qual, el dia que mort son pare, se la carda. El fill els enxampa. Abres el coño fragante de una negra y dentro es rosado. Voyage, voyage. Yo sólo recuerdo el sabor de su piel y la sal que se había secado en su sexo. Me dormí dentro de ella. El capitalismo se basa por principio en un estado de guerra permanente. Yo nunca me he aburrido. No muslims here. Robert (Carles Canut) es declara obertament racista. Lionel (Mingo Ràfols) és guerxo i va amb bermudes, fa fotos al públic. Cuanto más monoteista es una religión, más inhumana y cruel resulta. El Islam nació en el desierto entre escorpiones y camellos. Mientras exista el Islam no podrá existir la concordia en el mundo. Un Dios único, absurdo y mortífero, sanguinario y celoso, que nunca debía haber cruzado la frontera del Sinaí. Es muy raro que la vida nos dé una segunda oportunidad. Lo que me sorprendre es que alguien renuncie a ganar más dinero. ¿Más dinero para qué? Para comprar un bolso de Gucci. Lo único que puede ofrecerte el mundo occidental son productos de marca. Soy una depredadora, una pequeña y amable depredadora. ¿Y tú qué vas a hacer? ¿Yo? NADA. NIHILISME. L'home és un animal que ja fa temps que ha embogit. Ara entenc per què Gauguin va fotre el camp a les antípodes, i Rimbaud a l'Àfrica. Echanove babejant. Es passa tota l'obra que no saps si riu o si plora, foll. Ara li fot hòsties al micro. De pronto sonó una gran explosión. Atemptat terrorista. 117 morts. Houellebecq profetitza el carnatge de Bali
. Mort Valérie. Han matat l'amor, que és l'únic que podia salvar Michel, l'únic que ens podria salvar a tots plegats suposant que la salvació d'Occident fos possible. La falta de ganas de vivir no basta para tener ganas de morir. La neurosi occidental. El Islam me había destrozado la vida. Ya no tengo vida. Seguiré siendo siempre un hijo de la vieja Europa, de la angustia y de la vergüenza. No odio Occidente...

Plataforma és la cosa més important que he vist mai sobre un escenari. Fins al 8 d'abril. No te la perdis per res del món.

1.1.07

El primer post de l'any

Avui fa justament tres anys (1.1.04) que vaig perpetrar el meu primer post. Recordo que fou després del Neujahrskonzert (que intento no perdre'm mai. Començar l'any amb música clàssica -aquesta apoteosi burgesa que és l'espectacle vienès- em renovella l'esperança en la Cultura Occidental, tan periclitada per les noves barbàries del segle XXI).

¿Què dir sobre aquests 3 anys de blogueig? Que s'ha convertit en un hàbit necessari (¿saludable o nociu? ¿vici o virtut?). Que cada cop m'agrada més. Que ha suposat tota una nova manera d'entendre el fet d'escriure (ciberliteratura). Que és un laboratori d'experimentació contínua. Que és un immillorable aparador d'autopromoció. Que fins i tot resulta rendible. Que, almenys, em consta que tinc lectors (entrellumaires: un petonet a la galta a totes i a tots). Que he pogut conèixer gent interessant. Que la CATOSFERA ha esdevingut un nou territori comanxe que parla la llengua mil·lenària d'una tribu a la qual em sento molt orgullós de pertànyer. Que el blog ja és indestriable de la nostra essència i de la nostra existència. Que aquest dietarisme digital és un poti-poti de gèneres força arriscat que em permet parlar de TOT i àdhuc de mi mateix. Que em dóna la llibertat creativa que no em donaria cap subvenció ni cap editorial ni cap diari ni cap ràdio ni cap TV ni res del món. Que m'ofereix la possibilitat de rebre les crítiques que necessito per a superar-me. Que és collonut: el millor invent de la història.

Potser sóc massa optimista. Potser això no és res més que una altra moda passatgera. Potser flipo mandonguilles i pixo fora de text. Tant se me'n fot. Deixeu-me somiar. Somieu amb mi. És gratis.

Ara me'n vaig a dormir. El sol ja està sortint... Hi ha un ENTRELLUM a l'horitzó que em recorda la teva mirada... Hi ha un cel esquitxat d'estels que em recorda la teva pell esquitxada de pigues ... ¿Vols venir amb mi? ¿Vols que ens fuguem? ¿Vols que et faci un poema?
Escriure és construir amb la precarietat de la llengua un reservori fràgil per estotjar-hi la inquietud de pensar, les absències de la raó, la natura imprevisible de les hores, les agitacions sexuals, la bellesa de les coses, el desfici, les batalles de l'amor, les ràbies i els plers, la dolcesa dura de viure.

Benvinguts a ENTRELLUM 07

23.9.06

Sexe sagrat

Si jo no pensés que el sexe és l'experiència més potent d'immanència divina que podem assolir i que la seva litúrgia mereix delicadesa i respecte, ja faria temps que seria celibatari. No m'interessa l'infrasexe plebeu; i no m'interessa perquè és superficial, avorrit, embrutidor i contraproduent. Per culpa del cristianisme repressor, la sexualitat occidental ha esdevingut d'una trivialitat pornogràfica que fa feredat. El ritual de l'ofrena de la semença embriagadora -la libació del nèctar dels déus- no pot ser feta de qualsevol manera. Aquest és el sagrament primordial del neopaganisme de caire tàntric-taoista que professo. T'alletaré si em saps munyir com cal. Però no és tan fàcil trobar una ioguini adient... Si jo no pensés que el sexe és imprescindible en el camí del veritable desenvolupament espiritual, ja faria temps que seria materialista i cínic. Només el treball alquímic (Materia Prima Lapidis Philosophorum) ens pot salvar del naufragi generalitzat.

NB: Vid. El Codi da Vinci (Sexe Sagrat)

17.9.06

La mitja lluna s'acosta...

El dia de Sant Jordi de l'any 2001 vaig publicar un article a El Nou 9 titulat Carta reoberta que volia ser la rèplica a una Carta oberta escrita el 6 d'abril en el mateix periòdic pel Sr. Sajid, president de l'associació Almaghfira. El meu text acabava amb aquesta profètica frase:
Potser Boabdil ha deixat de plorar i la mitja lluna s'acosta lentament amb la seva silueta terrífica de falç esmolada...
Vint setmanes després es van perpetrar els atemptats de l'11-S a Nova York. D'aleshores ençà l'ofensiva del terrorisme islàmic s'ha incrementat de forma inquietant: 11-M a Madrid, 7-J a Londres, tots els atacs de la resistència a l'Iraq i una llarga llista d'atemptats arreu del món que coincideixen en el mateix objectiu antioccidental. L'últim capítol d'aquesta bogeria (després de l'episodi de les caricatures) ha estat la irada reacció que s'ha produït arran del discurs del Sant Pare a Regensburg.

Tot plegat em provoca un vertigen paorós perquè indica que hem entrat de ple en una dinàmica complicada molt difícil d'aturar. En caure el Mauer berlinès (1989), la Guerra Freda entre els dos blocs (USA vs. URSS) ha deixat pas a una Guerra Calenta entre dos blocs nous: OCCIDENT vs. ISLAM. Ja no es tracta d'una lluita per imposar un cert model polític i econòmic (capitalisme vs. comunisme), sinó d'un antagonisme molt més profund i radical: una cosmovisió laica, democràtica i liberal que s'oposa a una cosmovisió teocràtica i fonamentalista.

[Clar, aquí caldria fer mil matisos perquè hi ha islàmics moderats i neocons fonamentalistes, però molt em temo que els exaltats no estan en condicions de matisar res i tiren pel dret posant-ho tot al mateix sac]

Algunes veus profètiques havien anunciat la imminència de conflictes molt seriosos en el si de la nostra societat (per exemple, la malaguanyada Oriana Fallaci, la qual parlava d'Euràbia). La clau de volta segueix estant a Israel. El nostre futur depèn de com se solucioni l'actual conflicte a l'Orient Mitjà. Al-Andalus podria ser la propera fita del messianisme (gihad) islamista. Ens esperen temps difícils. Tanmateix, si fos cristià, estaria orgullós de tenir un líder com Benet XVI.