Roma

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara. 

Les llàgrimes són inevitables. 

Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida...

Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu. 

La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen. 

Aterro a Roma. La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que em va comprometre els quatre anys següents de la meva vida. Aquella carta potser va ser la carta més important que he escrit mai. Sense ella, ara no seria aquí, aterrant a Roma 37 anys després. Aquell adolescent ara té la barba blanca. L’única cosa que conserva d’aquella època és una guitarra vermella i la curiositat inesgotable, una tendècia imprudent a l’aventura, la mania d’aparaular vivències (aquells primers poemes escrits entre les pàgines d’una antologia de Màrius Torres)...

Les llàgrimes són inevitables. 

Últimament no sóc capaç de distingir si ploro de pena o d’alegria... Es pot plorar d’ambdues coses alhora? 

No han passat dotze hores i ja tinc saudades do Brasil... La saudade és un sentiment que remet al passat. En el meu cas, ben estrany, remet al futur: tinc saudades d’allò que viuré... enyoro les experiències que arribaran...  i les que ja m’estic perdent amb l’absència... però (paradoxalment) l’experiència de l’absència reforça les presències ulteriors.... 

Les llàgrimes són inevitables. 

La vida cada dia és més bonica, més màgica, més sorprenent, més meravellosa, més misteriosa, més imprevisible, més apassionant... Per això ploro. 

Roma és Amor. Depèn de com ho llegeixis. 

La Gran Bellesa

Escriptor-Bartleby, decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels, Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels, la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas el No-Res? (...) La peli m'ha deixat tocat (i enfonsat) per molt temps, l'hauria de veure 10 cops més, ¿Com oblidar-la? Impossible!

La culpa va ser del Chache...

La culpa va ser del Chache (Fernando Albero) que em va convidar a Vallcalent. Anàvem junts a la mateixa classe de 3r. de BUP del Col·legi Episcopal. Un dia de 1980 em va dir si volia acompanyar-lo a fer els deures a un centre amb biblioteca que ell freqüentava... Així va ser com vaig contactar amb l'Obra, de la manera més típica: mitjançant el proselitisme d'un membre que incita un amic o company a conèixer... Els divendres al vespre feien la meditació*.

¿Què em va atreure de l'Opus? Bona pregunta! Jo havia rebut una formació cristiana, tant al col·legi en el qual vaig estudiar (1968-1982) com a casa. Ma mare sempre ha estat (i continua sent) molt cristiana. En aquella època i en aquell poble, és el que hi havia. I, a més a més, la parròquia: Sant Pau, barri de la Mariola. Crec que encara volten per allí mossèn Joaquim i mossèn Amable... Vaig anar de colònies, vaig aprendre a tocar la guitarra, vaig donar classes de catequesi, vaig tenir la primera novieta (Maribel), etc. La descoberta de l'Opus amb 16 anys em va obrir les portes d'un món nou, diferent. Vaig llegir Camino. Vaig fer-me assidu de Vallcalent... Fins que va sorgir la possiblitat d'anar a Roma al congrès de l'UNIV que se celebrava a Setmana Santa. La padrina (mare de mon pare) em va pagar el viatge. Em va dir: "Toni, jo ja no hi podré anar. Vés-hi tu. Només et demano que em portis un rosari beneït pel Papa."

¿Què em va atreure de l'Opus? El luxe, l'elitisme, la possibilitat d'ascendir socialment, tot allò que era nou per a mi, un pobre noi de classe mitjaneta, primogènit de sis germans, que vivia a la Plaça del Pagès... I una espiritualitat certament ambiciosa, exigent, que et feia sentir superior, escollit per Déu... Perquè de seguida vaig descobrir que jo tenia vocació, sí, vocació divina...

[Miro per la finestra i veig passejar per la riera una parella de testimonis de Jehovà: són dos analfabets encorbatats que s'han après de memòria quatre fragments de la seva bíblia escapçada... I els planyo com em planyo a mi mateix... La vida dóna molts tombs i qui estigui lliure de passat que llenci la primera pedra...]

* És una pràctica molt típica a l'OD. El capellà del centre sermoneja durant mitja hora sobre un tema espiritual. Se sol fer a l'oratori, amb els llums apagats. El capellà, assegut davant una tauleta amb llum, va llegint textos i comentant-los mentre el públic l'escolta i medita.

** La foto del carnet és de COU. 18 anys. Quines ulleres! Tendre i innocent com un xaiet camí de l'escorxador...

El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]

Vaig pitar a Roma...

Vaig pitar* a Roma la Setmana Santa de 1981. Tenia 17 anys i estudiava 3r. de BUP. Vaig ser membre numerari de l'Opus Dei fins el 19 de març de 1985, o sigui, gairebé 4 anys.

El centre de l'Opus a Lleida és al carrer Vallcalent cantonada Bisbe Martí Ruano. És tota la primera planta d'un edifici. Com tots els centres opusians, té oratori, biblioteca, etc. Allí vaig passar-me moltes hores... Allí vaig fer la cerimònia d'ingrés: recordo que em van fer besar la creu negra de fusta**. Allí em va enxampar el 23F del Tejero...

Quan vaig acabar COU (juny 1982) -amb el carnet de conduir i la selectivitat a la butxaca- em vaig traslladar a Pamplona per tal de començar els meus estudis universitaris. Això va ser possible gràcies a les beques "internes" que em van costejar la matrícula, l'allotjament i la manutenció. Vaig residir durant dos cursos al Colegio Mayor Belagua Torre II del campus de la Navarrensis. Un indret preciós. Pel matí estudiava la carrera de Filosofia i per la tarda la de Teologia. Per la nit estudiava. Els caps de setmana estudiava i, amb una mica de sort, feia esport. La Torre II, sota l'aparença d'un "col·legi major", era el Centre d'Estudis***

Em preguntareu per què collons explico tot això després de 20 anys. Doncs perquè em dóna la gana i perquè ja era hora de passar comptes amb el passat. ¿No diuen que has d'escriure sobre el que coneixes? Ja ho va dir Montaigne a l'endreça al lector dels seus Essais:

Je suis moy-mesme la matiere de mon blog

* Pitar: en opusiolecte significa demanar l'admissió a l'Obra. Cal escriure una carta al Padre (el Prelat de l'OD, que aleshores era Álvaro del Portillo, successor de JMEdB)

** A tots els oratoris de l'Obra hi ha penjada una creu negra de fusta sense crucificat. Diuen que t'hi has de penjar tu per a ser alter Christus, ipse Christus.

*** Centre d'Estudis: una espècie de "mili opusiana" on els numeraris reben dos anys d'intensa formació que els habilita per a desenvolupar després tasques de responsabilitat dins l'Obra.

When life give you lemons, make lemonade!