La Gran Bellesa

Escriptor-Bartleby, decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels, Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels, la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas el No-Res? (...) La peli m'ha deixat tocat (i enfonsat) per molt temps, l'hauria de veure 10 cops més, ¿Com oblidar-la? Impossible!

Sant tornem-hi...

Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d'ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris!]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca? Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància...

Sempre he sigut partidari de les "crisis", i més si són "existencials". De vegades, com deia Descartes, cal dubtar, replantejar-s'ho tot: què som, què volem, cap on anem... De vegades cal vèncer la inèrcia rutinària de les nostres vides i preguntar-nos quin sentit té tot allò que fem, si val la pena continuar endavant o potser és millor fer un cop de volant i canviar de rumb...

En això estem.

He esperat fins avui per a prendre una decisió sobre el futur del blog. Volia donar-me temps, temps per a rumiar-m'ho. Durant aquestes setmanes d'inactivitat blogogràfica he vist com el boom dels blogs deixava pas al boom del Facebook... Ai, les modes internètiques! Això no significa pas que els blogs hagin perdut el seu valor com a eina d'expressió digital, ans al contrari. Morir, no crec que morin. Estaven massa sobredimensionats. Potser ara quedaran com el que realment són, amb les persones que poden treure'n profit de debò...

Per a mi el blog sempre ha sigut un ciberdietari. Com a escriptor, m'interessa disposar d'un espai propi en el qual poder escriure amb plena llibertat. En aquest sentit, el blog em proporciona un format adient i la possibilitat de ser llegit per persones amb les quals puc interactuar. Com a escriptor del segle XX, no puc obviar la xarxa i no puc desaprofitar les seves virtualitats. El blog és alhora aparador i gresol, taller d'experimentacions i arxiu on deso l'obra, una obra feta de petites peces esbarriades com un puzle immens en el qual acabo trobant la imatge del que sóc... No hi ha Narcís sense mirall, sense pantalla.

Escrivint m'escric. Operari sequitur esse, deien els escolàstics, i viceversa: sóc el que sóc en la mesura que faig el que faig... I què passa si deixo d'escriure? I què passa si deixo de bloguejar? Essencialment passa una cosa molt greu: M'AVORREIXO! L'avorriment sorgeix d'una vida insubstancial en la qual hi manca la creativitat. Una vida sense activitat creativa és una vida banal, trivial, vulgar, intranscendent, depriment, avorridíssima. Crear és l'antídot més eficaç contra l'avorriment.

La vida cansa, sí, però també cansa descansar massa. Per tant, seguiré endavant, seguiré bloguejant... Tinc una altra elecció? Com diuen els Counting Crows:

There's a bird that nests inside you
Sleeping underneath your skin
When you open up your wings to speak
I wish youd let me in

Quan el Fènix reobre les ales i s'enlaira cap al cel, qui se'n recorda, de les cendres?

El proper dia 1 de gener farà un lustre que bloguejo. La història està molt bé, però el que m'interessa -per damunt de tot- és el futur. Allí ens trobarem.

Sant tornem-hi, doncs.



[La nova capçalera és una foto que el Gran Benjamí va fer a la presentació de LCL a Mallorca]

Gràcies!
L'esforç dels blogs

Amb VM

A les 11 en punt sóc al portal de Travessera de Dalt, just davant de la parada del bus 24. La portera em confirma que és aquí i que encara no ha arribat ningú. Espero el Joan i el David. Hi ha un trànsit de por, molt de soroll, contaminació. Veig pintades a la mitjana que es queixen d'aquest fet. He pogut aparcar el cotxe en una zona blava propera. 2 € per una hora. Em sembla caríssim. Primer arriba el Joan. El David sempre fa tard. El David és el tècnic de la ràdio, l'encarregat d'assegurar l'enregistrament de l'entrevista. Són dos quarts de dotze passades quan agafem l'ascensor que ens pujarà fins a la sisena planta de l'edifici. En sortir al replà, escoltem que sona una música: La Traviata. Timbre. L'Enric triga una mica a obrir-nos. Quan ho fa, apareix tot vestit de negre: camisa negra, pantalons negres, cinturó negre, samarreta negra, mitjons negres... El calcer, en canvi, és clar, còmode, d'anar per casa. M'han dit que es molt tímid. Cert. El delaten els seus gestos continguts, la seva mirada...

L'estudi és ple de llibres, volums que folren les parets fins al sostre. Està dividit en dos ambients: a la dreta hi ha la taula d'escriptura presidida per l'ordinador; entrant a mà esquerra hi ha el sofà i el finestral cara a mar... Quin finestral! Em crida poderosament l'atenció el panorama que contemplo: Barcelona als nostres peus. Es veu tot, des de Montjuïc fins a la torre Agbar, les agulles de la catedral, la Sagrada Família... Un paisatge de teulades, terrats i antenes, a vista d'ocell, sobrevolant la ciutat...

Ens asseiem al sofà. Els tinc gairebé tots, però només he portat tres dels seus llibres (Bartleby, Montano i Pasavento), vull que me'n dediqui un. Em vaig passar el cap de setmana rellegint la seva Obra, anotant possibles preguntes. Comencem l'entrevista. Estic assegut entre el Joan i l'Enric sostenint el micròfon. El sol entra pel finestral. VM parla fluixet, amb calma, el seu to és cada cop més càlid. No resumiré l'entrevista. Quan el David me la passi a mp3, la penjaré sencera. Dura 3/4 d'hora. Jo, de vosaltres, no me la perdria. Si divendres de 20 h. a 21 h. sou prop del Vallès Oriental, la podreu escoltar al programa CAPVESPRE de Ràdio Vallromanes (94.2 FM).

Després de la gravació seguim xerrant... de la visió de Barcelona: a sota hi ha una palmera esponerosa, un carrer més avall viu Marsé, els avions que sobrevolen la costa rumb al Prat; de París, que no s'acaba mai; d'un relat que vol escriure titulat El sindicato de la musas...

Aquí teniu dues de les moltes preguntes que li vaig fer:

• Fan falta tantes paraules?
• Cal retornar a Ítaca?
  

Aviat tindreu les respostes...

Entrevista: post + audio

Plegar

Si un escriptor diu que plega d'escriure és que no és realment un escriptor. Un veritable escriptor, un escriptor de pedra picada, no pot plegar mai d'escriure. L'autèntic escriptor no escriu pas perquè vol, sinó perquè no pot evitar-ho, perquè l'escriptura és la seva manera de ser i d'estar i d'entendre el món. Aquest presumpte escriptor que diu que plega d'escriure només ha estat i és un impostor. Un impostor o un Bartleby, que de tot hi ha a la vinya del Senyor...