CR22

L’anticicló arriba mentre els cadàvers pudents de les velelles omplen les cales de la Mar d’Amunt. Jo somio amb el cadàver putrefacte del prevaricador Llarena. Somio també amb la llibertat del meu poble, perquè la meva individual ja la tinc. Desitjaria pau i el que tenim és guerra. Les guerres es guanyen o es perden, no hi ha terme mig. Ahir a Barcelona vaig veure les cares dels vencedors, dels Grocs, manifestant-se entre la Plaça Espanya (que s’hauria de dir 1 d’Octubre) i el Paral.lel fins al mar. Gairebé un milió de vencedors. L’estat espanyol es defensa com pot, matusserament. Es troba en procés de descomposició, com les meduses. Les vies d’aigua que l’enfonsen són la corrupció sistèmica i la gestió nefasta del “problema catalán”. Perdran més que a Cuba. Nosaltres guanyarem el pa sencer i la cosa més important: la llibertat. Amb dignitat. Empresonats o exiliats, però dignes. Quin orgull, haver nascut en aquesta terra. Quin honor, poder formar part i lluitar per aquesta tribu. 

Sampa 9

Brasil és el campió mundial en el rànquing de la violència criminal, amb 59.080 morts per actes violents l’any 2015. Uns 162 cada dia. Un mort cada 9 minuts. Els darrers 15 anys han mort a Brasil per homicidi intencionat més persones que els habitants de Sevilla o Seattle. Ja superen les víctimes de la guerra de Síria...

Les causes són múltiples: tràfic i consum de drogues il.lícites i alcohol, contraban, crim organitzat, comerç d’armes, explotació sexual i, per damunt de tot, la galopant injustícia social. 

La solució no és incrementar la repressió policial i construir més presons, sinó invertir en l’educació i promoure la religió (aspecte fonamental per als brasilers, com a font de “criteri moral”). Hom suposa que si els pobres creuen en Déu no són tan violents... Una utopia romàntica insostenible si mantenim l’actual distribució de la riquesa que només incrementa la marginalitat i la desesperació dels miserables. 

Aquest és el costat fosc del país del carnaval, les mulates i el futbol (els tres tòpics més suats). Clar, estem parlant d’un país-continent tan gran com tota Europa o com 17 espanyes. 

Només dir que la meitat de la població encara no disposa de clavegueram (esgoto) o que l’aigua del pous acostuma a estar contaminada. Si afegim que els diners públics que haurien de destinar-se a coses bàsiques (sanejament, sanitat, educació) desapareixen per l’aigüera de la corrupció sistèmica en mans dels lobbies polítics (roubalheira) amb la complicitat del sistema judicial... el quadre que resulta és ben esfereïdor. Però el mateix passa a Mèxic —per citar el darrer país que vaig visitar, o a Espanya... 

Brasil pateix de gegantisme i d’incompetència. Les coses es gestionen millor quan són petites, sempre que estiguin en mans de persones qualificades i honestes. 

Els predios, condominios i fazendas dels rics, protegits per tanques, filferros punxeguts, càmeres i vigilants, són búnquers blindats que no aconsegueixen amagar la realitat exterior. Pots viure dins la teva bombolla en un 15è pis d’un gratacels amb vistes a la misèria de les faveles. Has tingut sort. T’ha tocat la banda bonica. Parabéns! 

Si demà et foten un tret pel carrer o (mal menor) et roben la cartera, recorda que només ets un número a l’estadística. Com tu, n’hi haurà hagut 200 o 2.000 que aquell dia van tenir mala sort. En pau descansis. Amén.

Criminalitat, subdesenvolupament, corrupció, injustícia social... Un còctel molt carnestolenc. Brasil. Una bomba de rellotgeria amb el countdown en marxa...

Clap your hands

Me n’allunyo, dels humans, de la seva corrupció intrínseca, de les rivalitats i enveges, tendeixo al minimalisme, a la senzillesa, també de relacions. Vénen dies de viatges on my own, aventures estiuenques. Me n’allunyo, de twitters i ràdios entretenidores, supèrflues, de gastar bytes. Pica de mans, diu la lletra de la cançoneta. L’alegria com una tirania, com el somriure etern de les models anorèctiques, l’haver-de-fer-bona-cara-sempre, de guai, bones vibres. Dejuno de menges i de relacions humanes. Resto en la lleugera carícia de la matinada, en el bressoleig del mar, en el vol de la gavina, en la llum del capvespre. No me’n desdic, de l’amor, no pas. L’amor és joia i plenitud compartides. L’amor rutila. Tanmateix la solitud m’allibera i em mima. És maternal. No fingeixo. Resto nu sense mirades. Només observo i, sense jutjar, sense paraules, accepto la vida tota i batego amb ella.

 

Offshore

Plou sobre mullat. Els papers (filtrats?) de Panamà corroboren que tot està podrit, que la corrupció (la financera i les altres) és la norma dels rics, que acumulen els diners en "paradisos fiscals" per a fer créixer la bola de merda de l'Oncle Garrepa, empobrint així la resta de la humanitat tot generant fam, guerres, refugiats, misèria global... 

De què ens serveix saber-ho si no hi podem fer res? Ens volen desanimar encara més? A qui beneficia? Es una cortina de fum per a distreure'ns d'altres qüestions? Què justificarà després? 

M'agradaria ser islandès. Si no hi fes tan fred, emigraria allà dalt. És una illa salvatge i meravellosa. Demanaria asil polític o, simplement, asil ètic i humanitari. Qualsevol dia em perdré i em desconnectaré de tot. No em busqueu, perquè la tribu que m'acollirà viu sense mòbils ni internet, i no sap què és un "paradís fiscal" (quin oxímoron!) perquè viu en un veritable paradís natural sense diners. Offshore. Lluny de la costa, a l'estranger...

Conspiracions

Moncho Borrajo

Publicación de Jose E. Gutierrez Felix.

Sota un arbre

Miren, no han sido educados para estar solos. ¿Alguna vez han ido a pasear solos? Es muy importante pasear solo, sentarse debajo de un árbol, no con un libro, no en compañía, sino solo, y observar cómo cae una hoja, escuchar el chapoteo del agua, la canción de un pescador, observar el vuelo de un pájaro y los pensamientos propios mientras se suceden unos a otros cruzando el espacio de la mente. Si uno es capaz de estar solo y de observar estas cosas, entonces descubrirá una riqueza extraordinaria que ningún gobierno puede grabar con un impuesto, que ningún agente humano puede corromper, y que nunca puede ser destruido.

(Krishnamurti, El propósito de la educación)

La lluna plena d'anit em va regalar calma i conversa pregona a recer del campanar. Anem fent les passes de l'alliberament. Sense pressa. Tot flueix perquè no oferim resistència. La nuesa sota la cascada. El fang a la pell. El cel ras. El calendari verge. Una pluja d'estels. La confiança. Saber que demà serà millor que avui. Saber que els somnis tard o d'hora truquen a la porta i se t'emporten de bracet. Somriures infinits. Ulls verds. L'energia pura que travessa l'instant i penetra el nucli del que ets. Calma. Agraïment.     

Fulls de ruta

La davallada de CiU és imparable. Caldria que CDC es des-pujolitzés del tot i que trenqués ipso facto la federació amb UDC (des-duranització). Tot i així, dubto que se'n sortís. El seu destí és tan minimalista com el del PSC. Partits que són història.

La força que empeny és ERC i, en general (aquí i a Espanya), les noves esquerres sorgides del descontentament social arran de la crisi i de les corrupcions de la casta partitocràtica. Assistim (som protagonistes!) d'un canvi d'època que comportarà un canvi de règim. Serà una lenta revolució democràtica o, com diria Xirinacs, demòtica. El procés d'independència forma part d'aquest cabal regeneracionista. Nous temps i noves maneres.

Si ERC vol que, més enllà de l'estafada convergent, el procés tingui continuïtat; si ERC vol liderar el procés perquè sigui viable, cal que es posi a treballar des de la realitat i amb la realitat, amb els poc agraïts materials que té a disposició i pensant en el pes de la gran responsabilitat que haurà d'assumir més d'hora que tard. (SS)

La renovació que va fer ERC en el seu moment va ser una jugada magistral. N'hauria de prendre nota CDC. Els artífexs del Tripartit (Carod, Benach, Ridao, Vendrell, Puigcercós...) van deixar pas als Junqueras, Bosch, Terricabras... Van apostar pel nivell intel·lectual i per un tarannà que els portarà, sens dubte, a la victòria. El President Mas està amortitzat i l'hora de la veritat s'acosta. La realitat no seran flors i violes. La responsabilitat històrica és immensa. Hem de fer pinya tots en la mesura de les nostres possibilitats si no volem que el castell faci llenya. Necessitem els millors efectius per a la batalla decisiva. Deixant de banda els partidismes (consti que jo mai he votat ERC), hem d'estar disposats a lluitar per l'alliberament nacional, no solament amb manifestacions multitudinàries d'un sol dia (que estan molt bé), sinó amb un compromís ferm i decidit, esmolant ben bé les eines per tal de segar cadenes. Parlo de desobediència civil. Parlo de sacrificis reals, no pas de diades festives. Com deia Xirinacs (disculpeu el meu xirinaquisme, però en Xiri és un far que ara ens fa més falta que mai): La independència no es demana, es pren. Per això, em sembla ridícul apel·lar a la legalitat de l'estat espanyol.

Mutilaran el Pi, atacaran la Porta, decapitaran estàtues, segrestaran i sodomitzaran la Moreneta... Això rai. Només demostra impotència. Empaiten els símbols i els tòtems (ens agradi o no, Pujol ho era) amb la intenció de desmoralitzar-nos. Després ens collaran ben collats en la cosa fonamental de la qual depenen totes les coses: els calés. La Generalitat està al caire del col·lapse econòmic. T'escanyo i, a continuació, vinc a "salvar-te" (intervenció de l'Estat). És allò del bomber-piròman. No vindran els tancs, no patiu. Vindran els interventors, els auditors, els funcionaris espanyols que "posaran ordre" al desgavell financer de la nostra manirrota autonomia, víctima de la corrupció pujolista etcètera etcètera... Ells també tenen un "full de ruta": balances fiscals manipulades, #PujolEnsRoba, tanco l'aixeta i col·lapse, España salva Cataluña del desastre... I encara els haurem de donar les gràcies.

Torno a les preguntes bàsiques: Podem comptar amb tu? Què estàs disposat a donar? (perquè no ens regalaran res) Ets conscient que això va de debò?                 

Sóc més forumesc que ningú

Rescato un fragment del poemari Una certa penombra (2005):

Retalls és el que som, citacions sense context, impressions humeanes, versos esbarriats sobre la catifa macilenta del temps, connexions incontrolables. Sempre una mica més lluny بدأت اليوم في منتجع الشيخ المصري أعمال المؤتمر الدولي クリスマスの雰囲気をおしゃれに演出して大切な家族や友人とすてきな Сдает она своее чадо в детский сад. Первый раз и для нее и に入る前に観客の中人だ け感覚の違う方がい Sóc més forumesc que ningú: cosmopolita i poliglot. Visca la globalització! Retalls i més retalls. L’art al servei de l’entropia progre. És més important el continent que el contingut, la forma que la semàntica. El caos com a categoria. ¿Oi que fa patxoca aquest desgavell? Sóc més forumesc que ningú: disseny i poca substància. El guerrers de terracotta i la depuradora del Besòs. Unisex i solidari, flegmàtic i estupendu, la repera confitada amb nata líquida i gerds, indiscriminadament in, fashionable, adorable, fatuïtat assegurada previ pagament d’entrada al recinte megalomaníac. 

I enllaço l'article de Josep Maria Vall El Fòrum de les estafes. Llegiu-lo.

De vegades triga una mica (en aquest cas una dècada), però al final la veritat resplendeix... oi Pujol?

La merda catalana

Patim una pseudodemocràcia corrupta que, sortosament, es troba en fase de descomposició. És la decadència d'un règim basat en una partitocràcia plutocràtica i cleptòmana ("casta extractiva") que, durant anys i panys, s'ha dedicat a apropiar-se dels cabals públics dels contribuents per a engreixar els seus comptes privats en paradisos fiscals. Per acabar-ho d'adobar, aquesta ESTAFA ha servit per a "rescatar" entitats financeres mentre (amb l'excusa de LaCrisi) collaven els ciutadans a cop d'EROs, retallades i desnonaments. Aquests FillsDeLaGranPuta han deixat un panorama desolador de DEUTE PÚBLIC, hipotecant així generacions...

Ara que els han enxampat, demanen perdó, els MalParits. Perdó es demana al capellà o a DéuNostroSenyor. Aquí el que cal és pagar, retornar el que han robat i que la Justícia dictamini la condemna. No volem el penediment dels honorables afor(r)ats impunes i indultats ni dels seus còmplices. Demanem justícia!! No n'hi ha prou que dimiteixin. Ni la monarquia bananera espanyola ni el pujolisme nostrat se salven de la IGNOMINIOSA VERGONYA (aquesta no prescriu mai).

Dilluns mateix se li ha de retirar el tractament de Molt Honorable, el sou vitalici, despatx, secretàries i cotxe oficial i altres prebendes a càrrec dels contribuents. A més a més, cal investigar fins al final aquesta nissaga de delinqüents...

I tant, que farem un Estat Nou de Trinca! Escombrarem tota aquesta púrria que pertany a un passat fastigós. La solució és fàcil: VOTAR. A Espanya que votin PODEMOS i a Catalunya votarem CUP. Ni PP ni PSOE ni CiU ni la mare que els va reparir. Són màfia. Són casta. Són corruptes. Fora. A la garjola. Ells han arruïnat el país i han malmès les esperances del poble. I, a sobre, tota la vida donant lliçons d'ètica montserratina!!! Quina barra.

 

Volem independitzar-nos d'aquesta merda (també de la merda catalana que ara, per dissimular, s'embolica amb estelades).     

La Gran Bellesa

Escriptor-Bartleby, decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels, Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels, la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas el No-Res? (...) La peli m'ha deixat tocat (i enfonsat) per molt temps, l'hauria de veure 10 cops més, ¿Com oblidar-la? Impossible!

The Released Man

After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds, staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.” 

As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “Kill yourself, banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life and dignity. They are the thieves!” The man didn’t understand. “Why are they the thieves?” The woman said: “They fooled us into believing that our house was more valuable than it really was. Afterwards, the price fell, but the debt didn’t. That’s the big rip-off!” The multitude was getting more and more angry. Then, absolutely puzzled, the man moved away from the crowd and carried on with his walk. 

A few streets further on, the man found another demonstration. In this case, all the people were shouting in front of the headquarters of a political party: “No more corruption! Resignation!” The man instantly realised that the protestors' mood was heating up, spreading like wildfire. “Corrupts, thieves, go to guillotine!” –they were clamouring. Never before had he seen anything like this. Suddenly, the police arrived and began hitting everybody. Very frightened, he ran away and saved his neck. “Phew! What a madness! I am afraid they are fighting a losing battle.” –he exclaimed completely amazed.

Unconsciously, the man left the hubbub of the city and he went back to the blossom cherry tree. He got some rest. Smelling the sweet fragrance of the flowers, he thought: “There are more criminals out of the prison than in it. Forty years later the world hasn’t improved so much. On the contrary, it goes from bad to worse. This society is hopeless! Anyway, it’s better to be free than imprisoned...” 

The man eventually stood up, breathed deeply and, step by step, started off towards the mountains.

Teranyina

És aquesta estranya sensació (dic estranya però cada cop em resulta més familiar) de què tot se'n pot anar a fer punyetes en qualsevol moment. Quan dic tot és tot, vida inclosa. Ho pots anomenar fragilitat o futilitat. La imatge que em ve és la d'una teranyina. Com si tot fos efímer, estantís, i nosaltres penjats d'un fil o amb la merda fins al coll. Hi ha moltes menes de corrupció, i la pitjor de totes no és l'econòmica. Deu ser que se'ns encomana l'esperit d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure. Les presumptes seguretats han passat a la història. Ens aferrem a l'instant perquè el futur és una boira espessa. Miro el mar i veig onades. Miro el cel i veig núvols. El blau cada cop és menys blau i el cor batega a batzegades. La sang ja no és vermella com abans. Per qui toquen les campanes?

T-73

Que governen els bancs és una evidència tan aclaparadora que, a hores d'ara, ni un nen de cinc anys gosaria discutir-ho. Els polítics són empleats dels banquers, titelles que gesticulen fent veure que decideixen alguna cosa. Com sempre, els ciutadans (cada dia amb menys pa i més circ) som els que hem d'acabar pagant els plats trencats. Com hem arribat fins aquí? A través de l'endeutament generalitzat. El deute és la forma que tenen d'esclavitzar-nos de per vida. Així l'oligarquia financera segueix engreixant-se muyint-nos fins a l'extenuació. El que anomenen "tecnòcrates" no són res més que buròcrates al servei de la dictadura financera mundial. On està la sobirania del poble? Per què s'han de rescatar unes entitats privades que han estat mal gestionades? Per què quatre "tecnòcrates" han de decidir el nostre futur? El model a seguir per a sortir d'aquest atzucac és Islàndia.

Els que tenen estalvis al banc estan, lògicament, molt preocupats. Ell, en canvi, s'entreté mirant la lletra amb la qual comença el codi dels pocs bitllets d'euro que passen per les seves mans. Si davant dels números hi ha X, U, P, N i Z rai. El problema són els que porten V, Y, T, M i S. Resulta inquietant pensar que, com sostenen alguns, aviat aquestes lletres faran canviar el valor real dels bitllets.

Les darreres eleccions no va votar. Les properes tampoc ho farà. Sempre li ha fet fàstic entrar als bancs perquè fan més pudor que les peixateries. És el que té la corrupció, que al final tot fa olor de podrit.

Mentrestant somia dues coses: prescindir dels diners i viatjar a Islàndia...  

Llegeix tota la sèrie T

T-71

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:

No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?

Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

Llegeix tota la sèrie T

Tears for Freedom

I kiss the dust under your feet...

Long Life Global Intifada

This is a glimpse of what is coming to the streets of America & Europe soon...

Tienen la policía, el dinero, el poder, pero nosotros tenemos la fuerza del pueblo...

1,5 tones d'or

La dona del president de Tunísia Ben Alí, Leila Trabelsi, va treure una tona i mitja d'or d'un banc tunisià just abans d'abandonar el país, ha revelat el diari Le Monde, que cita fonts dels serveis secrets francesos.

Ben Alí va abandonar el país, després 23 anys de fèrria dictadura, pressionat per una revolta popular instigada per la crisi i per les evidències de corrupció en el poder.

Pel que sembla, "Leila Trabelsi, la dona del president de Tunísia, va anar al Banc de Tunísia i va demanar al director que li lliurés l'or. El director del banc s'hi va negar, però al final li'l va donar després que truqués per telèfon el president ", diu Le Monde.

Amb els lingots a la maleta (deu ser una Vuitton de les grosses), Trabelsi va volar a refugiar-se a Dubai. Dies després va partir a l'Aràbia Saudita per trobar-se amb Ben Alí. "Pel que sembla, la dona de Ben Ali va abandonar el país amb una tona i mitja d'or valorada en 45 milions d'euros", li va dir una font al diari francès.

Aquest dissabte, un cop es va conèixer que la família Ben Alí havia abandonat el país, nombroses persones van carregar contra les propietats privades de la família, considerada la més corrupta del país.

I la xiqueta va començar fent de perruquera....

Maximalisme?

Però el gran problema serà a Catalunya, perquè la sentència suposarà que una colla de 10 jutges, quatre d’ells ja fora de termini, poden tombar una llei aprovada per tres cambres legislatives i confirmada en un referèndum popular. A Madrid, el tema no els amoïna, perquè ja semblen donar per descomptat que els partits catalans prosseguiran amb la seva particular cerimònia de la confusió que acabarà amb uns quants discursos i cap acció concreta.

Serà així? Del que no hi ha dubte és que José Montilla no té autonomia ni capacitat de lideratge per modular una resposta catalana clara i creïble. Dins del govern, ICV i ERC són partidaris d’una resposta contundent, però estan paralitzats per la por: saben que elevar el llistó de la reivindicació podria portar al final del Tripartit 2 i a unes eleccions de resultats desfavorables. I tampoc CiU no està donant un missatge clar de què és el que cal fer: Artur Mas sembla convençut que en té prou amb els errors de l’adversari per ser president l’any que ve. Potser té raó, però compte: el 13 de Desembre es dia de consultes sobiranistes, i seria un error deixar el monopoli de la resposta al TC al maximalisme independentista.

(Editorial de Catalunya Oberta: La sentència, imminent)

Els partits que tenim no estan en condicions de respondre a res perquè formen part del problema. Falla el sistema. La resposta ha de venir de la societat civil o d'un nou partit que no tingui res a veure amb els actuals, és a dir, una formació que defensi les llistes obertes, limiti la temporalitat dels càrrecs, lluiti realment contra la corrupció i proclami sense embuts la independència. Maximalisme? No pas. O anem per aquí o tenim els dies comptats. Catalunya kaputt. Només podrem sobreviure si ens desempalleguem d'Espanya i del seu colonialisme escanyador. Ella que es quedi amb la Constitución, el Borbón y el superjuez Garzón, que nosaltres farem via pel nostre compte. Aquesta dependència ens vampiritza i ens afebleix cada dia més. No, no és maximalisme, sinó pur instint de supervivència.

No podem tapar-nos els ulls davant l'evidència

Europe's changing

I like your style

Internet és l'últim reducte de llibertat que ens queda. Ho deia fa tres setmanes a València:

Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar) (...) la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...

No són bons temps per als lliurepensadors. La llibertat d'expressió està amenaçada per la censura del políticament correcte. La partitocràcia sotmesa a la plutocràcia (d'aquí deriva tota la corrupció) exerceix un implacable lliberticidi per tal d'assegurar que l'opinió publicada (que no pública) coincideixi amb els seus interessos. El súmmum d'aquesta tràgica pantomima és que aquells que han estat escollits pel poble votin en contra de què el poble pugui escollir (dret a decidir). Això està passant ara mateix en molts consistoris d'aquest nostre dissortat país. Vergonya i més vergonya!!! L'embranzida de l'independentisme és un fet, malgrat que premsa, ràdios i teles vulguin silenciar-ho. El sistema econòmic i el sistema polític vigents han demostrat últimament les seves incongruències més perilloses. Assistim dia sí i dia també a episodis cada cop més escandalosos. La paraula "regeneració" a mi em sembla molt tova. No es "regenera" allò que està podrit. ¿Què cal fer? Reaccionar. Lluitar. No rendir-se. Ens queden els blogs (que són i han de seguir sent gratuïts), les veus valentes que se la juguen a cada ratlla que escriuen, encara que sovint puguin equivocar-se. Val més espifiar-la sent tu mateix que perpetrar textos sectaris sota les ordres dels mandarins. Un exemple: de les visites que rep ENTRELLUM al cap del dia, unes 50 són gràcies a un post que vaig escriure fa més de tres anys: Currículum del "bachiller" Montilla... Fiqueu al cercador de Google "curriculum montilla" i veureu que surt com a primera referència (a imatges també). Que es foti Montilla i els sociates i els espanyols i la mare que els va parir. Aquest post no el poden esborrar de cap de les maneres. Aquesta és la meva petita-gran victòria. No, no són bons temps per als lliurepensadors ni per a la democràcia. Però no patiu, la veritat ens farà lliures i el temps acabarà posant cadascú al seu lloc.

GRÀCIES!

Petites corrupcions

Estic a l'oficina de correus. Davant meu un home gran demana un sobre a la noia perquè vol enviar una cartera que s'ha trobat al carrer. Diu que conté documents, que per això es pren la molèstia de retornar-la al seu propietari. La noia elogia el gest. L'home, avergonyit, li confessa que la cartera també contenia diners i que se'ls ha quedat. La noia i servidor (que no em perdo cap detall de la conversa) no podem evitar de somriure. Ella fa: tranquil, home, no calia que ho digués, això. Ell, encara més sincer, revela que a la cartera hi havia 50 euros. Déu n'hi do, fa la noia, sense deixar de somriure. Aleshores jo li pregunto quina edat té. Ell em diu que 89 anys. El cost de l'enviament de la cartera és de 2,5 euros. La noia li diu que ha sortit guanyant 47,5 euros. No està gens malament. La dona que espera torn al meu darrere creu que havia d'haver portat la cartera als Mossos. Jo li dic que l'home ruc no és. Contemplo com marxa cap cot... Me l'imagino perfectament entrant en una església per a confessar el seu pecat: Ave Maria Puríssima, he robat 50 euros que no eren meus... Comento la jugada amb la noia de correus. Ella sosté que els diners no tenen amo, que si te'ls trobes són per a tu. Jo li dic que si aquesta cartera se l'hagués trobada un noi de 15 anys probablement no hagués fet el mateix. ¿No s'hagués quedat els diners? Pregunta ella. No, no, dic jo, el jove no s'hagués pres la molèstia de venir a correus ... La dona del darrere té pressa. Abans d'acomiadar-me amollo aquesta última frase: la corrupció (a petita o gran escala) forma part de la naturalesa humana. I em quedo tan ample. La noia ja no somriu. Passi-ho bé, noi, passiu-be... (Gràcies per lo de noi, li dic amb un darrer somriure)