Offshore

Plou sobre mullat. Els papers (filtrats?) de Panamà corroboren que tot està podrit, que la corrupció (la financera i les altres) és la norma dels rics, que acumulen els diners en "paradisos fiscals" per a fer créixer la bola de merda de l'Oncle Garrepa, empobrint així la resta de la humanitat tot generant fam, guerres, refugiats, misèria global... 

De què ens serveix saber-ho si no hi podem fer res? Ens volen desanimar encara més? A qui beneficia? Es una cortina de fum per a distreure'ns d'altres qüestions? Què justificarà després? 

M'agradaria ser islandès. Si no hi fes tan fred, emigraria allà dalt. És una illa salvatge i meravellosa. Demanaria asil polític o, simplement, asil ètic i humanitari. Qualsevol dia em perdré i em desconnectaré de tot. No em busqueu, perquè la tribu que m'acollirà viu sense mòbils ni internet, i no sap què és un "paradís fiscal" (quin oxímoron!) perquè viu en un veritable paradís natural sense diners. Offshore. Lluny de la costa, a l'estranger...

Conspiracions

Anem bé

Els espanyols estan molt nerviosos, sobretot alguns presidents de comunitats autònomes plenes d'alcornoques que porten dècades o segles vivint de les subvencions. Se'ls ha acabat la bicoca catalana. Ara s'hauran de posar a llaurar la terra o els tocarà emigrar de nou perquè la vaca i la gallineta (fins i tot la puta i la Ramoneta) han dit prou. Ja poden esgrimir la seva sacrosanta Constitución o el galdós discurs de la por. Ens la bufa ben bufada. El 25-N serem legió i les paparetes no cabran a les urnes. Que es preparin. 

L'Artur Mas m'està agradant. M'ha sorprès molt gratament. Confio en el seu tarannà i en el seu lideratge. Ha sabut respondre a les expectatives d'un poble que lluita per la seva llibertat. Crec que anem bé. El camí serà llarg i dur, però vencerem. Que bordin els gossos. Que s'ensorrin les estructures corcades de l'Estat Imperialista i Genocida. El futur és nostre. 

Només ens cal acabar de convèncer els que encara dubten. Parleu amb els amics i amb la família. Raoneu les coses. És molt senzill. ¿Heu sentit algun argument seriós a favor de la perpetuació de l'unionisme? Jo no. Ni un. ¿Qui vol seguir com estem, si ens trobem a la ruïna absoluta, maltractats en tots els sentits per una catalanofòbia insuportable? Que se'n vagin a pastar fang, ells i els seus alcornoques i madroños.

Aquestes properes setmanes ens espera una tasca ingent i tots hi som cridats sense excepció. No badeu, sisplau, no fugiu d'estudi. Cada vot val el seu pes en or. No anem contra ningú. Volem ser nosaltres i prou, amb total plenitud, sense vassallatges ni humiliacions. Ser nosaltres, poder decidir, prosperar com a poble... Qui o què podria impedir-nos-ho?  

T-100

El rierol es desglaça. Les mosques tornen a empudegar. He vist les primeres granotes. Les serps no trigaran a sortir. La natura es deixondeix. Camí de la cascada, he trobat el Josep, 27 anys, fill de Llimiana, pasturant un ramat de 700 ovelles. Hem intercanviat algunes paraules. Detesto els ramats. Rere seu només hi deixen merda...

 
Que consti que la merda (sobretot la d'ovella) va molt bé per a l'hort, encara que el pobre, després de les glaçades, fa molta pena, ha quedat arrasat i debolit. L'hauré de refer tot de nou.

Cel ras i vent del nord. El Montsec fa honor al seu nom. La terra s'esquerda, els sembrats no brullen.

Com era previsible, ella també s'allunya. Sense papallones l'amor és un cadàver que, per molt que el maquillis, acaba tufejant. Res no justifica l'avorriment. Tenim tot el dret del món a sentir-nos vius. Avui la solitud em pesa més. I la tristor. Punt i a part.

"Nos enfrentamos a una tremenda crisis, una crisis que los políticos nunca podrán resolver porque están programados para pensar de cierta manera. Tampoco los científicos pueden comprender y resolver esa crisis, ni el mundo de los negocios, el mundo del dinero. El momento decisivo, la decisión inteligente, el reto, no está en la política, en la religión o en el mundo científico, está en nuestra consciencia. Uno debe comprender la consciencia de la humanidad, esa consciencia que nos ha llevado a esta situación." ~Krishnamurti~ 

Desenganyeu-vos: d'aquesta crisi no en sortirem, ans al contrari, el Sistema necessita les crisis i les guerres (o sigui, la destrucció) per a perpetuar-se. És així de pervers. La Dictadura Financera Mundial s'imposa per la força trepitjant la democràcia i els drets humans: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face — forever.  [Recomano en aquest sentit la lectura atenta de Teoria i pràctica del col·lectivisme oligàrquic, un llibre amagat dins el llibre 1984 d'Orwell, obra imprescindible per a entendre el que està passant]. La propera guerra és imminent. I vet aquí que l'artífex serà un Premi Nobel de la Pau! Així de pervers. Per si no en teníem prou amb la Fallida i la inevitable Revolta Social. La Mediterrània esdevindrà una zona molt insegura. Pinten bastos i el més prudent serà emigrar. 

El 21-12-2012 m'enxamparà molt lluny d'aquí, gairebé a les antípodes. Resten 300 dies per endavant. No val a badar. Alguns escèptics diran allò de se atormenta una vecina, foc d'encenalls. Feu conyeta, feu. El nivell de consciència no s'improvisa d'un dia per l'altre. Cal conèixer-se un mateix i avançar en allò essencial per tal d'enfilar el camí de retorn a casa, no pas una casa física, sinó l'origen de tot plegat. Ja fa temps que em preparo. Terradets ha estat un bon camp de proves.

Segons Schopenhauer, Das Schicksal mischt die Karte, wir spielen (el destí remena les cartes i nosaltres juguem). Vaig arribar empès pel 8 de copes i me n'aniré empès pel 8 d'ors. Vuit mesos d'aprenentatge concentrat en el treball interior. L'home espiritual està preparat per a emprendre el vol. Hem de ser útils als altres. Les paraules no són res sense els actes. La Nova Era exigeix absoluta dedicació.

Llegeix tota la sèrie T

El veritable problema de Catalunya...

El veritable problema de Catalunya són aquests 2.630.162 (50,59% del cens) catalans idiotes que s'han abstingut de participar en el joc democràtic. ¿Per què? ¿S'estimarien més, potser, una dictadura? ¿No se senten "catalans", no senten seva la política catalana? ¿Estan fora del sistema? Aquesta Catalunya cada cop més des-integrada i in-vertebrada, cada cop més indiferent al seu propi destí... Aquest és el veritable problema de Catalunya.

Navegant navegant per aquest oceà virtual trobo un article titulat Els desarrelats que Domènec Martí i Julià va escriure el 3-XI-1901 a La Renaixença el qual podria servir per a reblar un post anterior que ha fet forrolla. Us copio dos paràgrafs de l'article en qüestió:

En castellà parlen aqueixos que creuen que és aristocràtic desnaturalitzar-se; en castellà aclamen i criden els esvalotadors d’ocasió; en castellà parla el gomós; reblerta de castellanismes flamencs és la conversa del jove obrer viciós; del castellà abusa el polític oligarca, i cap amor sent per la Pàtria catalana l’obrer d’idees radicals que segueix els que volen abolir la pàtria dels altres (...) Els desarrelats de Catalunya són els anormals del nostre poble, són els elements que més impedeixen la regularització de la nostra vida social, els que més retarden el benestar i el perfeccionament del nostre poble, els que realitzen una acció veritablement regressiva, els que, dient-se civilitzats i progressius, més s’oposen que el nostre poble reneixi dignificant-se i normalitzant totes les funcions de la vida social. Per això la tasca del catalanisme és nacionalitzar i arrelar els desnacionalitzats i desarrelats, que és lo mateix que dir humanitzar els catalans desnaturalitzats per sentiments malaltissos, per sentiments egoistes i per mancar-los l’amor de germanor, indispensable per al benestar i el progressiu perfeccionament dels pobles.

Abstencionista, desarrelat, desintegrat... Els estralls irreparables de totes les immigracions... Que cadascú tregui la seva pròpia conclusió... No n'hi ha prou amb carregar els neulers a "la classe política"...

NB1: Qui vulgui deslegitimar el resultat d’aquest referèndum a partir del baix índex de participació és un antidemòcrata. La gent és lliure d’anar a votar, d’anar-se'n a la platja o de quedar-se a casa veient partits de futbol. El resultat és el que és (un SÍ incontestable, contundent, aclaparador: 3 de cada 4 vots). La democràcia implica el risc de l’abstenció, però el joc és el joc i les regles són les regles. No caben hermenèutiques partidistes sobre els vots no comptabilitzats. Qualsevol altra lectura és pura demagògia.

NB2:

"Ribó afirmó también a este diario que la abstención «no es consecuencia de una fuerte tasa de inmigrantes, sino de la falta de cohesión social en sectores de la población de Cataluña». En apoyo a esta última afirmación, Ribó subrayó que, curiosamente, hay fuertes porcentajes de abstención y también de no en zonas barcelonesas propias de la alta burguesía y en otras eminentemente obreras."

Ribó: ¿I què provoca la manca de cohesió social, sinó la immigració (proletària o burgesa)? El desarrelament promou el ghetto, l'autisme, l'idiotisme generalitzat...

NB3:

"La capacitat de construir a poc a poc i amb paciència, que el nostre país ha demostrat sempre, possiblement ha jugat a favor del Sí. Els partidaris del No, els qui pensem que cal donar passos més rotunds cap a la sobirania, n'hem d'aprendre i seguir fent cada dia una mica millor la nostra feina. És veritat que no es pot construir res contra la ciutadania però també ho és que per a avançar cal traçar amb claredat el camí."

Per fi llegim coses assenyades a Can Vilaweb!

Última classe...

Última classe d'alternativa a la religió amb 1r. d'ESO [Sincerament: l'única alternativa real a la religió és el nihilisme, però no tothom està preparat per a viure sense ficcions]

En Razik, a tall (mai millor dit) de comiat, m'ha clavat el pílot a la barbeta. Ha estat "un accident", esclar. Jo el tenia destapat a la mà i ell, entremaliat i juganer com d'habitud, ha empès la meva mà amb tanta mala sort que l'esmolada punxa del pílot ha traspassat la pell del meu mentó esquerre. Res greu. En veure l'efecte de la tinta blava barrejada amb el vermell de la sang, el paio ha dit: Profe, como los colores del Barça!

L'Ivan (el búlgar nouvingut) ja xampurreja algunes paraules molt nostrades: tonto, gilopollas, cabrón, capullo...

La Laura m'ha dit que no parla català porque no me gusta, porque yo soy castellana y española, profe, como mis padres... La Laura va néixer a Badalona fa 13 anys. És un exemple típicament montillero de xarneguisme militant. Si hem estat incapaços d'integrar aquella immigració, ¿em voleu dir com collons ens ho farem per a integrar aquesta d'ara? Catalunya es des-integra a camades. Si el paradigma és el Raval, ja podem plegar. RIP. Em fa l'efecte que no n'hi haurà prou amb programets televisius com Un lloc estrany...!

Que consti que estem parlant dels cadells de la tercera generació fruit d'aquella invasió demogràfica del tardofranquisme que va okupar sobretot l'àrea metropolitana barcelonina creant depriments ciutats-dormitori envoltades de polígons industrials. D'aquí treu els vots el PSC i, últimament, també ERC. Alguns fills de xarnegos se n'avergonyeixen i volen semblar més catalans que els mateixos catalans... No sé què és pitjor.

La Laureta, almenys, és sincera. Repeteix el que ha escoltat a casa tota la vida. Per a ella, hi ha una distinció molt clara entre "los catalanes" i "nosotros". La llengua segueix sent el tret diferencial. La llengua i alguna cosa més...

Ja ho sé. No hauria de parlar d'aquest tema. És políticament incorrectíssim. Hi ha el perill de relliscar cap a la xenofòbia, etc. T'exposes massa, Toni. Dedica't a la poesia. Millor amagar el cap sota l'ala, oi?

Una cosa és el que hauria de ser (o el que ens agradaria que fos) i una altra el que és (el que hi ha = la realitat = la veritat). ¿Què fer, doncs? Entomar-ho, adaptar-s'hi, suposo. Alguns, en canvi, s'estimen més seguir somiant truites amb el discurs multiculturalista i progre, tot aspirant a no sé què...

Jo no sóc gaire optimista. El que veig en perill és la Catalunya catalana, és a dir, el nostre horitzó cultural com a poble amb identitat pròpia. O com diu el preàmbul del nou Estatut:

Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps venidors.

La retòrica al servei del suïcidi cultural. Reconeguem-ho: l'artifici de la normalització ha fracassat. Els que ens hi entestem semblem idiotes (en el sentit etimològic del terme: aquest isolament catalanista tan nefast). La dialèctica autoafirmació/obertura és fotuda. No sé ben bé què hem de fer. Ni idea. Ser català no és cosa senzilla. L'enemic a fora i l'enemic a dins. L'autoodi. Els complexes. Etcètera. I la repera ja és quan intentes continuar endavant i, al·lucinat, descobreixes que són els més puristes i oficialistes (manaires pantumaqueros) els que, si poden, t'encamellen i et fan la tinyeta... Quina misèria! I tu els engegaries a pastar fang si no fos que encara "creus" que paga la pena escriure en català malgrat els obstacles... que sempre serem a temps de passar-nos al castellà o a l'anglès.

El que us deia al principi: sense ficcions és molt difícil viure.

PS: La noieta de la foto amb la senyera es diu Ari i viu a Sant Pere de Vilamajor. La vaig trobar posant "senyera" al Google imatges. Aquí teniu el seu web

Sóc a l'aula AV2...

Sóc a l'aula AV2 intentant fer classe d'alternativa a la religió quan entra l'Albert (tutor de 1B ESO) amb un alumne nou... "Te'l deixo aquí. Es diu Ivan Liubomirov. És búlgar. Acaba d'arribar. No entén res. Per dues setmanes que queden..."

L'Ivan té els cabells enrinxolats, és obès i tímid. El faig asseure. M'agradaria conéixer tres paraules en búlgar. Intento xerrar amb ell. Em diu que ve de Vidin i que zdrasti és "hola" en búlgar. Li ho faig escriure en un paper. Però no passem d'aquí.

En Razik no para quiet. Per sort, avui en Moha no hi és. Fa una setmana que està expulsat. Em comenten que potser els seus pares, tips de tantes expulsions, l'enviaran un altre cop al Marroc i s'estarà allà fins que faci setze anys. L'Ivan observa els nous companys amb un cert astorament. La Cristina i la Laura estan xopes de dalt a baix perquè a l'hora de l'esbarjo hi ha hagut guerra de globus d'aigua. L'Andrea grafiteja la paret amb els noms de les seves amigues. La Yosera despenja el penjador i, quan la miro, em diu: "Se ha caído, profe." Ara l'Edu i en Razik s'estomaquen amb dos diaris cargolats que els havia deixat per a fer un exercici. Quan els repto, obren la porta i se'n van de classe: "Vamos al lavabo." Etcètera...

Manicomial. ¿Voleu dir que estan pitjor a Bulgària?

petita crònica antidepressiva d'una bloguera a secundària

Vota'm a veure si guanyem per tercer any consecutiu el Premi "Honorífic" al blog + votat

A l'insti celebrarem Sant Jordi...

A l'insti celebrarem Sant Jordi aquest dimecres dia 26. Farem un acte de lliurament de premis amb els alumnes que han participat al concurs literari. El plat fort d'aquest acte és un recital multilingüe. Escoltarem totes les llengües d'origen dels alumnes que hi ha al centre (i alguna més): rus, àrab, xinès, japonès, grec antic, grec modern, llatí, anglès, francès, alemany, italià, portuguès, occità, basc... Amb les corresponents traduccions al català i al castellà. Ho recitaran ells mateixos. Tot molt forumesc.

Avui, a l'hora de l'esbarjo, hem fet l'assaig general. M'he emocionat en sentir Hai, un nano de dotze anys acabat d'arribar fa a penes sis mesos, recitant un fragment del Dao De Jing de Laozi. El problema és que Hai sap llegir-lo, però no sap traduir-lo. Vaig treure el fragment d'una edició en català feta l'any 1984 per Edicions Aquari. La traducció és d'Antoni Roig. No sabem si aquests ideogrames corresponen a la pàgina traduïda del costat (capítol XXXV):

Allò que s'até a la Gran Forma, trobarà la plenitud;
Viurà en pau, en salut i en harmonia.
Músiques i regals fan deturar el caminant;
Però Tao és tan pur que no té ni gust:
Si el contemplem, no el podem veure;
Si l'escoltem, no arribem a sentir-lo.
Però si bevem d'ell, mai no s'esgotarà.

El misteri del Tao.