Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris xarnego. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris xarnego. Mostrar tots els missatges

23.12.10

Mas de lo mismo


Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

18.12.09

Penúltim divendres de l'any

Ja s'acaba el 2009. Ufff, quin any! El recordaré sempre.

En aquests moments hi ha dos temes que em preocupen molt especialment:
  1. La independència de Catalunya #13D
  2. El perill de l'integrisme islàmic a casa nostra
Ambdós tenen a veure amb la immigració, l'actual i la dels anys seixanta, la franquista, la que ens va portar els xarnegos. L'actual immigració és més tutti-frutti: moros, negres, sud-americans, xinesos, russos... És un fet que tota aquesta allau immigratòria ha diluït substancialment la catalanitat de Catalunya.

El problema de la independència és un problema d'identitat. França es troba de ple en aquest debat. Saber qui som, però sobretot saber què volem ser, cap on volem anar.

Que Catalunya es descatalanitza és una evidència palmària. La descatalanització ha portat una espanyolització creixent i, si badem massa, deixarà pas a una islamització perillosa.

Ens agradi o no, la demografia s'imposa. Els immigrants són subjectes de drets i de deures, encara que sovint creguin que només tenen drets. Si no hi ha una catalanització dels immigrants -que hauria de ser un deure envers el país que els acull-, Catalunya acabarà perdent del tot la seva identitat. Claudicació. Suïcidi. Per tal d'aturar aquest procés ens cal un Estat Propi amb el qual poder fer unes polítiques que promoguin la recatalanització de Catalunya. Vull creure, necessito creure, que encara hi som a temps.

La llengua, l'ensenyament i més coses. Els xarnegos d'Andalunya voten sociata i escolten ràdioteletaxi, però els moros d'Al-Andalunya practiquen la poligàmia (femelles invisibles) i, a la que et descuides, et foten una fàtua o un atemptat; per no citar les ablacions de clítoris de les nenes d'Africunya...

Direu que generalitzo, que exagero. Podeu cridar visques a la plurimulticulturalitat i tota la pesca progrezapateril. El cert és que fa pena comprovar com els catalans som cada cop més residuals en la nostra pròpia terra, fins a l'extrem de sentir-nos estrangers en determinats indrets. (Us ho dic jo, que he sobreviscut 20 anys envoltat de xarnegos metropolitans).

També podeu dir allò del Pujol: “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. ¿Segur? ¿I si, en comptes de treballar, viuen només dels ajuts socials? ¿I si, en comptes d'integrar-se, fan d'okupes fins a permetre's la barra de renegar de Catalunya, ostentant el seu anticatalanisme, quan no la volen destruir, com en el cas dels islamistes radicals?

Digueu-me catalibà, però aquests són els temes que realment em preocupen a hores d'ara. O independència o decadència. Ho deixo aquí apuntat.

Que passeu un bon cap de setmana...

NB: Una pregunta capciosa: ¿És Àngel Colom el nou Paco Candel?


15.2.08

Catosfera xarnega

Hi ha gent molt curta de gambals...

Jah,

Parlant de respecte, el primer que hauríeu de fer tu i el coi de “Jefe Rojo” és IDENTIFICAR-VOS, donar la cara i el nom i deixar-vos de nicks i inicials. N’estic més que fart, de respondre “fantasmes” que s’emparen rere l’anonimat per atacar-me.

Segon. Jo no he insultat ningú. Si un paio de Cornellà vol escriure el seu blog en castellà, cap problema. Però NO FORMA PART DE LA CATOSFERA. Ell s’ho perd. És català? Per què viu i treballa i paga impostos a Catalunya? Per mi és un xarnego. El diccionari ho defineix clarament (accepció 1.2):

http://ec.grec.net/lexicx.jsp?GECART=0167764

Serà la darrera vegada que ho escrigui:

CATOSFERA = EN CATALÀ

Apa. Passi-ho bé.


23.10.07

Catalunya caòtica

Pena. Fem pena. Les rodalies de la perifèria. Els perifèrics de la rodalia. Catalanets mesells, soferts, avesats al maltractament estatalista. Pena. Caos. A la imatge teniu la cara d'Espanya: aquest funcionari gris que l'Imperi Borbònic ens ha enviat per acabar d'anorrear-nos. Que si José Luís o Josep Lluís! Quin gran problema! Pena. Peneta. Fàstic. L'AVE ja fot 15 anys que arriba a La Giralda, i demà passat arribarà a Màlaga i a Valladolid, però aquí CAOS. Caos i pena. I si poden ens enfonsaran la Sagrada Família. Els Nadal Brothers bla bla bla fent veure que ens defensen quan l'únic que defensen és la seva bicoca. La gent calla i s'empassa el que faci falta. Ningú no crida. Ningú no es rebel·la. Som catalans. Gent ferrenya. Perdedors de mena. Que ens enculin sense vaselina. Ja no ens ve d'aquí. Espanya se'n fot i ZP només té por de perdre algun vot de la seva perifèria metropolitana. Les rodalies de la perifèria. Els nous catalans, que deia aquell. Emigrants que van venir a Catalunya perquè cercaven una vida millor i ara es troben que al poble que van deixar viuen millor que ells... Fes-te fotre. Ironies de la vida. I se senten més espanyols que catalans! Catalunya caòtica. Catalunya amontillada. Catalunya montillera.

7.10.07

Guerracivilisme

El reialme borbònic s'inflama cada dia més amb el guerracivilisme entre PPeros i ZPeros (les dues espanyes de sempre que, segons el poeta, ens glaçaran el cor). Sense entrar ara en el conflicte basc, aquí tenim una altra batalla que podria recruar fins amenaçar la pacífica convivència nostrada: l'enfrontament entre catalufos i xarnegos.

De la mateixa manera que hi ha dues espanyes, també hi ha dues catalunyes: la Catalunya Catalana (que va des del catalanisme light fins a l'independentisme més canyero) i la Cataluña españolista (que va des de la catalanoindiferència no-sabe-no-contesta fins a la catalanofòbia més fatxa). Alguns parlen d'un fifty-fifty que, en un hipotètic referèndum, donaria un resultat molt ajustat, potser un empat tècnic. O no. Ni sóc profeta ni tinc dades fiables.

Les circumstàncies -sempre empitjorables- i la radicalització creixent ens poden conduir fins a un punt sense retorn on haurem d'escollir en quin bàndol estem. Tu i jo potser ja ho tenim clar, però hi ha una majoria silenciosa (que coincideix més o menys amb els abstencionistes) que encara no s'ha pres la molèstia de decidir. Molts diran: "Jo no milito en el catalanisme, però tampoc no sóc anticatalà. Em sento català i també espanyol. Les coses ja m'està bé com estan..."

La batalla entre catalufos i xarnegos només ha fet que començar. No descarto l'horitzó guerracivilista. Poca broma, doncs. Per un costat creixen els piròmans i per l'altre corren les navalles (más todo el peso de la ley: Estado de Derecho, Marlaskas y Garzones)...

El toro d'Osborne contra el burro de Banyoles. S'accepten apostes.

12.9.07

El Gran Problema

És un company de feina que sempre parla en castellà. El veig de bon matí i li pregunto si ahir va cantar Els Segadors. Em respon que no. Li dic: Et saps la lletra? I em diu que no, però que la podria taral·lejar. Segueix el meu interrogatori: ¿Quant de temps fa que ets a Catalunya? Va venir l'any 1971 provinent de Ciudad Real. O sigui, fa 36 anys que viu i treballa aquí. ¿I no et fa vergonya no saber-te l'himne de Catalunya? ¿I no et fa vergonya parlar sempre en castellà? Com a professor de primer cicle de secundària que ets, hauries de donar exemple, no? Fa cara de besugo i se'n va. Aquest és El Gran Problema.

Sisplau, Ignasi, no fugis d'estudi. Aquest menyspreu mandrós de les "essències" em sona al discurs montillista segons el qual hem d'oblidar el debat per la identitat. Pots ser tot el pragmàtic que vulguis, pots defensar la Real Politik, però no pots obviar que en aquests moments Catalunya necessita un salt endavant després de 30 anys d'autonomisme estèril, després de governs peperos o zapateros idèntics de facto respecte als nostres interessos. Amb qui estàs, Ignasi? Per què no planteges SERIOSAMENT la possibilitat de la independència de Catalunya dins la UE? No hi tens res a dir, o la qüestió solament et produeix "mandra"...???

7.9.07

Zeitgeist

Costa entendre l'esperit del temps. Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert:
Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira:
veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell,
que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.
L'esperit del temps, confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems?

L'esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo.

Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'Explorer que el Firefox. Increïble. He reiniciat dos cops i passo de reiniciar més. Estic inspirat i vull escriure la puta veritat d'una puta vegada perquè tothom s'aclareixi. Posa-me'n un altre, sense llimona eh!

L'esperit del temps? Si punxeu els enllaços potser aprendreu alguna cosa. Em temo que aquest curs em tocarà ser tutor d'un cinquè d'ESO. He dit tres glaçons, no deu! Gràcies.

Esperit? Cossos posats a dieta, cossos que carden, que suen, que s'acomiaden, que s'apropen i s'allunyen amb una naturalitat esborronadora, cossos, res més. Vestits de marca. Maquillats. Operats. Cossos postmoderns. ¿Per què volem idees si tenim uns magnífics cossos saludables, pletòrics d'allò més? Una idea és una supuració del cervell. L'esperit és un ròssec medieval. Mate'm l'esperit! Elevem el cos a categoria divina! La idea: maleït invent platònic. Cossos en efectiu: cash bodies.

La política com l'art de la mentida, si més no l'art de traficar amb ficcions. Retòriques de campanya.

Haga clic aquí para ejecutar un control Activex en esta página web
Merda d'Explorer. El veí s'ha deixat la barba. El cap de l'oposició local se l'ha afaitada. Felip Puig depèn del dia. El meu director ahir la portava i avui ja no la porta. No te'n pots refiar. Les barbes són com les promeses electorals.

Voldria entendre alguna cosa. Veig una barba i penso: talibà. Catalunya no tornarà a ser rica i plena. Amb prou feines tindrem l'AVE l'any vinent. Fa 15 anys que van inaugurar l'AVE Madrid-Sevilla i, per contra, van trigar 17 anys a fer l'autovia de La Panadella. Amb això està TOT dit, si és que TOT pot ser dit.

L'esperit del temps? Temps de misèria. Qualsevol periodista passa per intel·lectual. Qualsevol illetrat pot ser President de la Generalitat. No et facis mala sang, Toni. Beu-te'n un altre, que aquest el pago jo. No vull beure més. No vull veure més.

Tenim el que ens mereixem. Calla, filldeputa!

26.3.07

Montilla & Molinero
















Les meves corresponsals a Can Zam (avui totes afòniques) m'envien fotos de l'esdeveniment i m'expliquen anècdotes de primera mà. Cap control de seguretat. Dues cançonetes en català i prou. Sembla ser que, pels volts del migdia, Montilla va aparèixer al lloc dels fets i va pujar a l'escenari acompanyat del mestre de cerimònies. Què van dir? Doncs que aconseguirien un sou base de 1.000 euros i vivenda digna per a tothom. Sic. Populisme? Demagògia? Electoralisme? No, no pas! Molta gent preguntava qui era aquell senyor (Montilla) i què havia vingut a cantar...

El País:
Justo sobre las 12.15 horas apareció en escena José Montilla, acompañado por el anfitrión, el cual le invitó a tomar contacto con "la Cataluña real" allí concentrada. Bueno, la noche anterior al presidente no le había ido demasiado bien con otra Cataluña no menos real, la que se dio cita en Verges y que le propinó un sonoro abucheo, junto con un genérico rapapolvo a toda la izquierda por parte del artista en retirada. En Can Zam el presidente jugaba teóricamente en casa, las periferias metropolitanas son mucho más lo suyo que las masías del Empordanet, pero la gente está como rara y más vale no tentar la suerte, de manera que Montilla se limitó a dar los buenos días "a todas y todos" y, a preguntas del radiofonista, a manifestar sus preferencias por Estopa, entre los varios grupos del programa: Cornellà obliga. Para despedirle, Justo se arrancó a corear "Presideng, presideng!", pero pocos siguieron en este caso su consigna y el presideng se esfumó tan raudo como había llegado.

Declaracions de JM a El Periódico...
--¿Què està preparant?
--Versionaré les sardanes més populars amb diferents palos del flamenc cantades en català per artistes andalusos en un disc.
Amén. Justo for President!

24.3.07

CAN ZAM 2mil7

El verdadero presidente de Cataluña no es Montilla, sino Justo Molinero. Montilla es sólo el gestorcillo del cotarro. Algunos catalufos que estan en Babia creen que el acontecimiento más importante de este fin de semana es la (presunta) despedida de Luís Lago, ese cantautor tan aburrido y pesao al que no se le entiende nada cuando canta (y menos cuando habla), que todavía vive del cuento de una gallina que ya no sirve ni pal caldo y de una estaca que al fin cayó de puro asco. El Luís Lago este lo mejor que pue hacer es jubilarse. Que lo sepas: LO MÁS GRANDE va a pasar este domingo en CAN ZAM. No me lo pierdo por nada del mundo. El (puto) amo de RadioTeleTaxi (el Polanco-Berlusconi catalán, el rey del populismo barato, patriarca de la Andaluña profunda) ha montao un buen sarao pa celebrar el 25 aniversario de su negocio, un negocio que arrastra masas. Centenares de miles. Mira toa la peña que van a actuar: ARTISTAS. Y los buses que vienen de tos laos: AUTOCARES. Los del burro no deberían perdérselo, pa enterarse de cuál es la verdadera realidad de esta Cataluña montillera, molinera y charnega. Como dice mi profe de filo: "La Catalunya catalana ha mort". A mi plim. Mañana te espero en Can Zam. ¡No faltes!

(Per cert, Just: Has pensat en el perill que suposa aplegar tota aquesta gentada en un mateix espai? Hi ha estrictes mesures de seguretat? Ho dic perquè no está el horno para bollos... I canvia't la corbata, home, per la mort de déu...)

Congratulations
(Fins quan podrem sobreviure només d'actes simbòlics???
200 persones a NYC i 1 milió a Santako..... No hi ha color)

10.10.06

Xarnego

No és la primera vegada que em passa: a classe de batxillerat, posant un exemple de xenofòbia, utilitzo la paraula xarnego i els alumnes aixequen la mà i em demanen què significa. Jo els dic: De debò que mai no us han dit xarnegos? I responen que no, que és la primera vegada a la seva vida que senten aquesta paraula. Aleshores la defineixo: Xarnego és una persona que va néixer fora de Catalunya, va venir a viure aquí i, malgrat els anys, no està integrada lingüísticament, és a dir, que no parla català. Ah -diuen ells-, como mi abuela!

Sembla ser que Montilla ja té biografia (o radiografia?), un volum prologat per la flamant Creu de Sant Jordi sister Moix que comença amb una definició, en català i en castellà, de la paraula xarnego! Un dels comentaristes de l'e-notícies escriu:

Miquel (Sant Pol) · Avui a les 17:39 h.

Confirmat: només els espanyolistes (socialistes inclosos, òbviament) usen el terme "xarnego" i volen q en parlem. Jo feia anys q no ho escoltava i el 1r q el va treure va ser Jordi Sevilla (PSOE). Jo tb sóc "xarnego", i què? Però català i independentista.
És casualitat que avui mateix a La Contra de LV entrevistin els Estopa, que són de Cornellà (reialme montillero), i que una de les preguntes de l'entrevista sigui:
-¿Orgullo charnego?
-
Manuel:-La palabra charnego es una palabra bonita porque viene de la mezcla de culturas. Y nuestro Cornellà era una divertida España en miniatura: peña de todas partes.
Almenys, els Estopa coneixen el significat del terme, no com els meus alumnes. Al David i al Manuel els rellisca el tema: Nacimos en Cornellà: somos catalanes como el que más.

¿Qui són, per tant, els que estan interessats a ressuscitar aquesta vella paraula despectiva? ¿Amb quina obscura finalitat? ¿Tindrà raó el Miquel de Sant Pol?

Jo la vaig aprendre a casa de petit. Mon pare la deia sovint. ¿Pots ser xarnego sense saber que ho ets? Per als alumnes, el catalufo es la lengua de los profes... Ja no tant, ja no tant. Quan els pregunto quants profes els fan les classes en català, reconeixen que de deu assignatures, només la profa de català i servidor. I això que el català havia de ser la llengua vehicular de l'ensenyament. Tots són xarnegos i no ho saben. ¿De qui és la culpa? Sort que Montilla ens ho arreglarà.

NB: Per cert, llegint el mestre Pla he trobat que ell empra el mot xarnec. El trobo més adient encara que no el reculli el diccionari.

Una curiositat: si poses xarnego al Google imatges primer surt el Serrat, i després Bush, Aznar i Bin Laden!!!

21.9.06

Sense paraules

A l'entrada de Moyé venint de La Llagòstia em trobo una tanca publicitària amb el ceballot Montilla blanc i negre que em dóna l'esquena maleducadament. Hi posa: "Fets, no paraules." Rumio l'eslògan. Sí: fets, fets consumats, fets fefaents, fets fàctics... Aquests sociates rebutgen la paraula (logos), i ho entenc, perquè alguns quan obren la boca demostren el seu analfabetisme funcional. Pepe Montilla Presidente: fets, pets, fems... El ceballot Montilla ens dóna l'esquena i, a totes llums, s'estima més callar. Ui, ui, ui... quins fums aquest xarnec!

Altres posts montilleros: 1, 2, 3, 4

11.9.06

M'honora d'allò més...

M'honora d'allò més que en un dia tan assenyalat com el d'avui un bloguer de la vella guàrdia al qual sempre he llegit amb atenció dediqui un post sencer a la meva humil persona i als meus humils escrits. Gràcies, Antoni, però aquesta estratègia per tal d'augmentar les visites ja està molt vista. Tanmateix, com que la tarda es presenta ensopidota (ara fan sardanes a la plaça del poble i, més tard, a les set, faran havaneres...), em distrauré provant d'aclarir l'embolic que t'has empatollat en el teu post confús, passant per alt, això sí, alguna expressió desencertada com ara "carn de psiquiatra"... Paciència, doncs, que m'ho prendré amb calma, val, Czech Telecom a.s., Czech Republic...
En primer lloc, mai no he defugit la contradicció. Ho vaig escriure a TdQ (16.5.04):
JE ME RÉSERVE AVEC LA PLUS GRANDE FERMETÉ LE DROIT DE ME CONTREDIRE (Paul Claudel)
De vegades, només de vegades, em contradic. Al principi em costava d’acceptar, però amb el temps m’hi he acostumat. El problema és que la gent no ho acaba d’acceptar. Reconec que, vistes des de fora, les meves contradiccions costen més de pair.

I a ENTRELLUM (5.4.06):
Ho diu Kierkegaard:
Només en les contradiccions hi ha llibertat (Diari d’un seductor)

Tot el contingut del meu ésser és com un crit permanent de contradiccions íntimes (La repetició)

I jo hi estic d’acord. M’hi identifico.
¿Què passaria si l’ala dreta de la mosca contradigués l’ala esquerra? Doncs que la mosca no podria volar. Aquest és el problema de les mosques. Per sort, no és el meu problema. Per això no tolero que les mosquetes em donin lliçons de llibertat.
Si acceptem aquesta premissa fonamental (contradir-se és quelcom natural i saludable que demostra el grau de llibertat i d'obertura mental de les persones), podem seguir sense problemes.

Ara me'n vaig a escoltar havaneres i a beure rom cremat...

(...)

Les havaneres un avorriment. Em sonen totes. Tot ple de iaios. ¿On ens havíem quedat?

L'amic Ferrando em retreu que em contradic als meus escrits. Us remeto a la premissa-1 en aquest sentit. ¿No seria millor dir que tinc dubtes? ¿No dubteu vosaltres potser? On l'Antoni veu "contradiccions" jo hi veig dubitacions, hesitacions... Hi ha dies que em llevo més independentista que ningú i dies que no ho veig gens clar. A mi la gent que no dubta mai em fa molta por. Són els talibans. Jo dubto sovint i, per aquest motiu, acostumo a contradir-me. Quan era més jove no dubtava tant...

L'amic Ferrando (al segon paràgraf del seu post) cita un comentari que vaig deixar al blog d'en Saül Gordillo en el qual instava a un altre comentarista a què concretés com s'ho pensa fer per a deixar de formar part d'Espanya. No "abusava" pas d'ell, sinó que li demanava solucions viables i plausibles. És que no suporto les vaguetats. La xerrameca em cansa. Hi ha molta xerrameca utopista (o sigui, platònica) en el discurs independentista. Estic plantejant-me la depilació integral.

L'amic Ferrando (tercer paràgraf) (...) Em salto aquest paràgraf.

L'amic Ferrando em titlla d'incontinent verbal. ¿M'insultes? Nulla dies sine post. En aquest ciberdietari em vaig proposar d'escriure cada dia. Quan vull, puc ser molt autodisciplinat. Em sento bé obeint-me a mi mateix i superant el reptes que m'imposo.

Sobre l'esquizofrènia...



f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic, per la pèrdua de la unitat de la personalitat, per una destrucció progressiva dels records i per una indiferència enfront del món exterior.

La meva personalitat mai no ha estat ni equilibrada ni unitària, tendeixo a l'heteronomia blogogràfica, malgrat que la memòria la tinc fantàstica (sobretot per a les coses bones, de les dolentes me n'oblido de seguida), i el "món exterior" me la porta bastant fluixa (això que els babaus anomenen "la realitat" és un invent que no pot ser pres seriosament). Aquest presumpte "món exterior" només pot ser "interessant" per a la gent que no té vida interior. A mi, com que me'n sobra, de vida interior, me la sua el "món exterior" sempre i quan no m'afecti desagradablement perquè aleshores puc posar-me agressiu... ¿Esquizofrènic? ¿Ets tu psiquiatre, Ferrando, per a emetre diagnòstics amb cara i ulls? Doncs calla't la boqueta, xaval, que calladet estàs millor. I ara mateix (rellegint "estesa estesa" la darrera frase del paràgraf 4) faig un esforç titànic i continc la meva incontinència verbal per a no ferir la sensibilitat dels amables ciberlectors.

L'amic Ferrando (paràgraf 5) parla d'avis autòctons i de xarnegos. Molt bé. El seu amic potser té raó. No hi ha cap partit que representi els néts dels primers perquè la immensa majoria dels d'ERC són fills o néts de xarnegos i s'han fet d'ERC per a dissimular-ho, canviant-se noms i cognoms, quan no han renegat de les seves arrels, etc... Potser entre els votants de CiU queden encara catalans de pedra picada, comarques endins, a la Catalunya més interior... Potser.

L'amic Ferrando ja es comença a embolicar al paràgraf 6 atribuint-me coses que jo mai no he dit ni he escrit, com ara "Quan l’Ibàñez considera el Montilla com a no català...". Mira, maco, busca'm l'enllaç exacte on servidor ha escrit això. No el trobaràs. Montilla és català. Montilla és català. Montilla és català. El problema no és aquest, ni tan sols és un problema lingüístic. Jo començava el meu post d'avui afirmant la meva identitat catalana la qual, com a escriptor, es concreta en una cosa molt senzilla: escric en català. I santes pasqües. La noció d'identitat és una noció metafísica i, per tant, molt molt molt relliscosa. Ni tu ni ningú (ni l'eximi Terricabres) em pot donar una definició de què significa ser català. ¿Ets més català si enraones en català? Mira el Piqué. No ens posaríem d'acord. ¿Si no és una qüestió de llengua, ho és de sentiment? Tampoc ho tinc clar. Ja saps què n'opino, dels maleïts sentiments. No me'n refio un pèl. O sigui, que ens estem embolicant. Sisplau, no em facis dir coses que no he dit. Jo ni he parlat d'avis ni de xarnegos ni d'integracions ni de pluralismes ni de goril·les... T'embales sol i acabes amb un paràgraf final digne de la pitjor demagògia. ¿Vols que acabi jo la frase que tu no has tingut collons d'acabar? ¿Vols que ho porti tot a les últimes conseqüències? ¿O m'espero a demà?

El problema, amic Ferrando, és que, pel mig (a partir del paràgraf 5), et treus de la màniga una premissa falorniosa ("català = qui parla català"), me l'atribueixes sense fonament i treus conclusions precipitades que ni tan sols tu tens nassos d'enunciar explícitament. Tot un joc de malabarisme argumental propi d'alumne d'ESO.

Dius que demà continuaràs... Això espero. Jo et tenia per un home assenyat. La teva imatge de bloguer seriós ha quedat molt malmesa amb aquest post festiu i precipitat.
Encara ets a temps d'arranjar-ho.

Ah, i les visites van la mar de bé. De res.

(...)

Torno de sopar i em trobo una "contrarèplica" (21:45) de l'amic Ferrando (àlies bona voluntat) que m'ha deixat fred i a la qual he respost aquest comentari:
Val. Això ho podem allargar tot el que vulguem. Crec que en la teva "contrarèplica" no t'has retractat de res ni has entrat al fons de l'assumpte que, almenys a mi, em sembla digne de reflexió i de debat seriós: la "identitat catalana" en relació a la llengua. No n'hi ha prou amb un penjament i tres punts suspensius. Caldria estrendre's en aquest punt. I, sí, tota la bona voluntat que vulguis, però a hores d'ara ja has ultrapassat les dues xifres en el comptador d'avui...
Sé que em respectes, i es nota, sobretot perquè la teva contrarèplica té un to molt més suau que el post inicial en el qual quedava retratat com un esquizofrènic incontinent abusador i contradictori... Ara, pel mateix preu, sóc un bufó insolent perquè esmento les visites i me'n fumo de "la realitat". Matisa tot el que vulguis, però no estic d'acord amb tu quan afirmes que el dubte no pot ser voluntari. ¿No has llegit Descartes? El dubte pot ser fins i tot metòdic!

Insisteixo: no pots atribuir-me coses que no he dit ni utilitzar-me per a la teva argumentació quan no estic d'acord amb les premisses que planteges. O anem al pinyol de l'assumpte, al moll de l'os, o ho deixem córrer. Repregunto: ¿Consideres que la llengua és un tret fonamental de la identitat? ¿Què passaria si portem fins a les últimes conseqüències que "només és català el que parla català"?


(aquest post, inevitablement, seguirà creixent...)

14.6.06

Última classe...












Última classe d'alternativa a la religió amb 1r. d'ESO [Sincerament: l'única alternativa real a la religió és el nihilisme, però no tothom està preparat per a viure sense ficcions]

En Razik, a tall (mai millor dit) de comiat, m'ha clavat el pílot a la barbeta. Ha estat "un accident", esclar. Jo el tenia destapat a la mà i ell, entremaliat i juganer com d'habitud, ha empès la meva mà amb tanta mala sort que l'esmolada punxa del pílot ha traspassat la pell del meu mentó esquerre. Res greu. En veure l'efecte de la tinta blava barrejada amb el vermell de la sang, el paio ha dit: Profe, como los colores del Barça!

L'Ivan (el búlgar nouvingut) ja xampurreja algunes paraules molt nostrades: tonto, gilopollas, cabrón, capullo...

La Laura m'ha dit que no parla català porque no me gusta, porque yo soy castellana y española, profe, como mis padres... La Laura va néixer a Badalona fa 13 anys. És un exemple típicament montillero de xarneguisme militant. Si hem estat incapaços d'integrar aquella immigració, ¿em voleu dir com collons ens ho farem per a integrar aquesta d'ara? Catalunya es des-integra a camades. Si el paradigma és el Raval, ja podem plegar. RIP. Em fa l'efecte que no n'hi haurà prou amb programets televisius com Un lloc estrany...!

Que consti que estem parlant dels cadells de la tercera generació fruit d'aquella invasió demogràfica del tardofranquisme que va okupar sobretot l'àrea metropolitana barcelonina creant depriments ciutats-dormitori envoltades de polígons industrials. D'aquí treu els vots el PSC i, últimament, també ERC. Alguns fills de xarnegos se n'avergonyeixen i volen semblar més catalans que els mateixos catalans... No sé què és pitjor.

La Laureta, almenys, és sincera. Repeteix el que ha escoltat a casa tota la vida. Per a ella, hi ha una distinció molt clara entre "los catalanes" i "nosotros". La llengua segueix sent el tret diferencial. La llengua i alguna cosa més...

Ja ho sé. No hauria de parlar d'aquest tema. És políticament incorrectíssim. Hi ha el perill de relliscar cap a la xenofòbia, etc. T'exposes massa, Toni. Dedica't a la poesia. Millor amagar el cap sota l'ala, oi?

Una cosa és el que hauria de ser (o el que ens agradaria que fos) i una altra el que és (el que hi ha = la realitat = la veritat). ¿Què fer, doncs? Entomar-ho, adaptar-s'hi, suposo. Alguns, en canvi, s'estimen més seguir somiant truites amb el discurs multiculturalista i progre, tot aspirant a no sé què...

Jo no sóc gaire optimista. El que veig en perill és la Catalunya catalana, és a dir, el nostre horitzó cultural com a poble amb identitat pròpia. O com diu el preàmbul del nou Estatut:
Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps venidors.
La retòrica al servei del suïcidi cultural. Reconeguem-ho: l'artifici de la normalització ha fracassat. Els que ens hi entestem semblem idiotes (en el sentit etimològic del terme: aquest isolament catalanista tan nefast). La dialèctica autoafirmació/obertura és fotuda. No sé ben bé què hem de fer. Ni idea. Ser català no és cosa senzilla. L'enemic a fora i l'enemic a dins. L'autoodi. Els complexes. Etcètera. I la repera ja és quan intentes continuar endavant i, al·lucinat, descobreixes que són els més puristes i oficialistes (manaires pantumaqueros) els que, si poden, t'encamellen i et fan la tinyeta... Quina misèria! I tu els engegaries a pastar fang si no fos que encara "creus" que paga la pena escriure en català malgrat els obstacles... que sempre serem a temps de passar-nos al castellà o a l'anglès.

El que us deia al principi: sense ficcions és molt difícil viure.

PS: La noieta de la foto amb la senyera es diu Ari i viu a Sant Pere de Vilamajor. La vaig trobar posant "senyera" al Google imatges. Aquí teniu el seu web

3.6.06

Entrevistem al mossèn...


Entrevistem el mossèn del poble al programa de ràdio. Mossèn Miquel Torrent és un home gran, baixet i eixerit. Ens explica moltes anècdotes...

Diu que un dia, quan era rector en un poble del Penedès, va preguntar a una senyora per què volia batejar el seu fill. Ella li va respondre: Para que no sea moro.

Una vegada, al mateix poble, dues senyores andaluses li van demanar: ¿Se pué hasé la comunión por lo siví? Ell va dir que no i, aleshores, l'una li va dir a l'altra: ¡Ves, ya te lo desía yo!

Però la cosa més interessant que ens diu és que Catalunya és l'indret de tot l'Estat on menys gent assenyala la casella per a l'Església en la Declaració de la Renda perquè l'associen a la Cope i pensen que si donen diners a la Conferencia Episcopal llavors estan finançant en FedericoJLS...

5.2.06

Jo també plegaré qualsevol dia...

Jo també plegaré qualsevol dia d’aquests. No, no em passaré al castellà, sinó que deixaré d’escriure definitivament. És la meva il·lusió: poder ser feliç sense la crossa de les paraules. Ho he intentat vàries vegades sense èxit. Al final, la recaiguda ha estat encara pitjor.

Potser tindria més futur escrivint en castellà, atès que el meu primer cognom conté una “ñ” i acaba amb una “z” (com Sánchez Piñol o Ruiz Zafont), la qual cosa pot suposar un entrebanc insalvable per a certs puristes capsigranys amb la sindèresi esmussada. Almenys dormiran tranquils si els dic que no sóc xarnego. Vaig néixer a Lleida (com els meus pares i els meus avis), malgrat el cognom patern, d'arrels visigoticogermàniques, i que vés a saber quantes generacions fa que va recalar en aquesta terra.

Escriure en la meva llengua materna (i paterna) ho trobo la cosa més natural del món. Malauradament, a penes la vaig poder aprendre a l’escola. Recordo que fins a 3r. de BUP no vaig tenir l’assignatura de català. Després, el poc o molt català que sé l’he hagut d'aprendre pel meu compte. Domino el castellà, però em nego a "trair" la llengua dels meus pares. Tal com estan les coses, el català no es pot permetre el luxe de perdre ni un sol parlant ni un sol escriptor.

Ja he pogut comprovar que (si no ets fill de o amic de) resulta duríssim obrir-se camí dins l’endogàmica plèiade de la literatura catalana. Cenacles que perviuen dels ajuts oficials, és a dir, artificialment. De vegades, esbraonat, he sentit la temptació d’engegar-ho tot a rodar. És massa l’esforç que inverteixes i massa minso el resultat que n’obtens. Tanmateix, no em puc queixar, encara que els meus llibres no hagin rebut ni una miserable crítica enlloc. Som els que som, tenim gana, i el pastís és petit, reduït: una lionesa que no toca ni a la dent. Tot i així, passar-se al castellà seria com lliurar-se a les onades tempestuoses d’un oceà inabastable. La literatura catalana, en canvi, és un estanyol domèstic, un bassal enterbolit pel llot del politiqueig i les baralles gallinàcies entre capelletes i camarilles que es disputen les quatre engrunes institucionals. I l'amo, com d'habitud, tenint cura de què els nans no creixin gaire més perquè podrien fotre-li el circ enlaire...

Ja fa temps que vaig decidir no formar part de cap més grup ni grupuscle. Vaig per lliure i, si em voleu etiquetar, digueu que formo part de la generació ciber, que admiro Pessoa, Nietzsche, Céline, Pla, Viladot i Bauçà (per dir sis noms gens aleatoris), i que el meu estil és ibanyesc. Res a veure amb Mortadelo y Filemón, ni amb cantants de camisa negra que s’han passat la vida maltractant la mateixa cançoneta de quatre acords. Suposo que devem estar emparentats llunyanament, i coincidim en la dèria artísticocreativa, però poca cosa més.

Comprenc la pobra Xirinacs, amb 70 anys i tots els premis importants guanyats, decebuda. Quan jo tingui la seva edat, si hi arribo, potser també renegaré d’aquest país que no ha sabut valorar-me com em mereixo. Ara per ara, segueixo entossudit a escriure en aquesta llengua minoritària (una llengua-bonsai), amenanaçada secularment, amb un passat ben magre i un futur més que dubtós. Potser sóc un romàntic. Potser és que em surt així, i em deixo endur per l’impuls irracional, gens pragmàtic. Potser és que no cal capficar-s’hi tant, i el que cal és seguir treballant cada dia, conreant el teu hortet literari…

Escriure en català i a la xarxa suposa un compromís personal. No sé a què aspira exactament la Xirinacs, però jo tinc clar a què aspiro: vull ser un escriptor català del segle XXI amb tots els ets i els uts, sense complexes. L’obra de Josep Pla ocupa 46 volums de paper. Aquest és el setè bloc que enceto. Volums digitals. Ciberdietaris hipertextuals multimediàtics. En català. Amb orgull.

Quina decepció, Chirinacs, oprobiosa i claudicant. ¿Catufoleges? A la vejez, viruelas, que diu el refrany castellà. Quina llàstima! Amb tots els respectes per la teva mare.

Oi també en parla

Agraïments