Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris identitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris identitat. Mostrar tots els missatges

25.7.17

Fremdheit



Der Wanderer hat die Erfahrung des Fremden, das Fremdsein, sich fremd fühlen... 

En tots els viatges que he fet (viatges llargs en el temps i en l'espai) he acabat sentint una experiència extrema que els alemanys anomenen "Fremdheit". Ho podríem traduir com estranyesa, alienació, forasteritat. De fet, és el contrari de la Identität. 

Cada viatge és un experiment que fem amb nosaltres mateixos, cercant els límits de la nostra identitat, obrint-nos a allò que ens és aliè. Si l'experiència viatgera es porta fins als extrems, llavors pot aparèixer aquesta pèrdua de la identitat, una desorientació molt profunda, un no saber qui ets ni on estàs. Això és la Fremdheit.

Després de 40 dies, 15.000 km i 18 països, aquest matí l'he sentida de forma molt punyent al mig del mercat de Nellingen. Ahir a Dinkelsbühl ja van aparèixer els primers símptomes, que solen ser físics: davallada energètica, malestar general, debilitat, ganes de dormir... Aquest matí ha sigut més psicològic. 

Descobrir un senyal del Camí de Sant Jaume (Jakobsweg) m'ha confirmat que el viatge s'acaba. Aquest viatge concret. Tots els viatges tenen un principi i un final. El mateix em va passar l'estiu passat quan estava visitant la cabanya de Heidegger a la Selva Negra: va aparèixer una petxina pelegrina i vaig posar fi a la Nordkapp Expedition. Crec molt en els senyals. Per tant, me'n torno a casa. 

Quan les ales et porten tan lluny que ja no saps qui ets, cal retornar a les arrels per a retrobar la identitat. 

La força centrífuga és entròpica (desordre, caos) i la centrípeta entàlpica (recuperació energía interna). Diuen que l'entropia és irreversible, la qual cosa no vol dir que el sistema no pugui tornar al seu estat inicial, sinó que no és possible tornar pel mateix camí. 

La dialèctica entre la Fremdheit (ales, llibertat) i la Identität (arrels, amor) és la que ens permet de continuar investigant d'on venim, qui som i cap on anem.  

Segueix plovent, fa 13 graus. Auf Wiedersehen, Deutschland!

Per cert, Einstein va néixer a Ulm, molt a prop d'aquí. 

23.7.13

Mai no és massa tard per tornar a començar



Camins és la millor cançó en català de tots els temps. Això no és discutible ni negociable.

Sempre que he fet passes importants a la meva vida Camins sonava i ressonava dins el meu cap. Va ser la banda sonora al caire del Rano Kau, sota la pluja, quan el Tangata Manu es va apoderar de mi i em va tatuar cos i ànima. La cantava amb totes les meves forces entre les vaques atònites mentre menjava guaiabes fins que un arc de Sant Martí doble va aparèixer com el senyal inequívoc que m'indicava el camí a seguir...

Haver embogit és un xollo. La bogeria ho justifica tot.

Mai no es massa tard per fugir un altre cop, per reinventar-se per enèsima vegada, per llençar-se al buit i obrir els braços com ales... Mai no és massa tard per empaitar el futur amb l'única força de l'esperança.

Sempre em canso de tot i de tothom, sobretot de mi mateix.

No us refieu un pèl de mi, tard o d'hora us decebré. 

Com diu la meva ex (amb tota la raó del món), sóc un analfabet emocional.

Cantava Camins aquesta tarda amb les claus del nou apartament a la mà. Noves claus, nova adreça, noves vistes, nova identitat. Tornar a començar.   

Núvols i pomes, Camí de Malpartit, Alpicat

23.6.12

Unschuld ist das Kind


-¿Ya me conoces tanto? ¿Por mi pelo? -bromea ella, a gusto ya en la charla.
-Más bien por tus ojos; por su hondura y su color de mar... Pues así es: hay dos Ahram. Todo es dos, ya lo dijo otro filósofo... Siempre somos dos, pero uno es clandestino; la gente tiene miedo de su otro. Aunque Ahram no tiene miedo; yo tampoco, ya me ves. La diferencia es que Ahram separa a sus dos -señala la tapia que aísla la la torre dentro del parque- mientras que yo los junto y los proclamo. Y eso que son más diferentes los míos: un hombre y una mujer. En cambio Ahram...
-Dos hombres, claro. ¡Porque no es mujer el de la torre!
-No, pero tampoco dos hombres... ¿No adivinas?... Vamos mujer, no me decepciones.
  Ella reflexiona, se remonta al origen: aquella tarde en Tanuris, el perro amenazando a Malki...
-¿Un niño? ¿Un hombre y un niño?
-¡Magnífico! Me hubieses defraudado si no lo aciertas... Toma este brazalete. Te lo has ganado.
  Ella se asombra de algo tan inesperado y vacila en tomar la joya. El hombre insiste.
-Si alguien te pregunta a quién se lo has robado mándamelo a mí... Eso es: un niño. El otro Ahram es un niño. Todos apenas nacidos nos vamos haciendo dos: el visible y el escondido. Uno de los niños Ahram creció y se hizo poderoso; el otro no creció... -Sonríe intensa, dulcemente-. ¿Te asombra que te hable así? ¡Si supieras que te conozco desde antes de hoy...!
-Me asombra y no me asombra. Yo también creo conocerte hace tiempo.
-¿Conocerme? ¡Pues ya sabes más que yo! -su voz se hace sarcástica-. Dime, ¿quién soy?
  Ella reflexiona:
-Eres quien, apenas verme, me habla tan a fondo y me hace tratarle igual...
  Ahora es el hombre el que reflexiona.
-Has dejado al filósofo sin respuesta. Si tuviese otro brazalete te lo habrías ganado también. 
José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 8  

10.1.11

Camí de l'escorxador


Si la primera part de la vida és un procés d'apropiació més o menys indiscriminada de tot el que se'ns presenta (aprenentatges, experiències, relacions personals, possessions materials i immaterials, etc.), la segona part de la vida hauria de ser un procés invers, és a dir, un camí de deseiximent que ens anés alliberant de tots els esclavatges que hem anat adquirint en el passat.

Dit així, pot semblar força utòpic, atès que el sistema de valors vigent (certament manicomial i cada cop més en crisi) fonamenta la identitat personal en les propietats que cadascú té. Però el que tenim ens restringeix i no ens deixa ser el que realment hauríem de ser: rius que flueixen, núvols que passen, ocells que volen, arbres sense arrels...

O som capaços de transcendir el model imperant que ens ha portat fins aquest atzucac o no se salvarà ni l'apuntador, de l'apocalipsi capitalista. Ja fa temps que només m'importa una cosa: trobar la manera d'escapar d'aquesta societat suïcida, d'aquesta Matrix plena d'ovelles lobotomitzades que belen alegres camí de l'escorxador.

29.6.10

La indisoluble unidad


Vista la sentència, queden dues alternatives: o les urnes o les armes. Les armes les tenen ells. Ells fan les (nostres) lleis i les interpreten. A nosaltres ens queda l'acatament o la revolta. Les nostres armes són les urnes. Si encara tenim dignitat i aspirem a la llibertat com a individus i com a poble, no podem admetre de cap de les maneres que algú decideixi per nosaltres. Vaig néixer català i moriré català. Cap tribunal ni cap exèrcit aconseguiran que renegui de la meva identitat. Ni borbons ni autonomies ni hòsties. Ni zetapés ni rajoys. El que em quedi de vida lluitaré per a defensar-me de la púrria espanyolista que ens ha escanyat econòmicament i que encara es pensa que pot seguir trepitjant-nos. La seva indisoluble unidad me la passo per l'arc del triomf. Consideraré traidor a tot català que accepti l'actual estat de coses. Ruïna i decadència ens ha portat España. L'única salvació es diu INDEPENDÈNCIA.

3.3.10

El blog com a projecte vital

"Un blog es un proyecto vital que se gana nuestra confianza no sólo por lo que dice, sino también porque nos relata el contexto de quien lo dice, confiriéndole humanidad y lógica a una evolución en la que la confianza se deposita por ambas partes, lectores y bloggers, por lo que lo biográfico es un componente esencial de los blogs.

Los blogs son creadores de discurso personal. Descubren de forma dinámica la identidad de su autor, que aparece como aquello que se adivina, que se entrevé bajo el relato de una reflexión y un aprendizaje continuo. Pero en la medida en que escribimos justamente sobre aquello que aprendemos –es decir, lo que todavía no sabemos realmente–, la identidad personal aparece en su dimensión flujo, no en la de stock."

El poder de la redes, David de Ugarte

18.12.09

Penúltim divendres de l'any

Ja s'acaba el 2009. Ufff, quin any! El recordaré sempre.

En aquests moments hi ha dos temes que em preocupen molt especialment:
  1. La independència de Catalunya #13D
  2. El perill de l'integrisme islàmic a casa nostra
Ambdós tenen a veure amb la immigració, l'actual i la dels anys seixanta, la franquista, la que ens va portar els xarnegos. L'actual immigració és més tutti-frutti: moros, negres, sud-americans, xinesos, russos... És un fet que tota aquesta allau immigratòria ha diluït substancialment la catalanitat de Catalunya.

El problema de la independència és un problema d'identitat. França es troba de ple en aquest debat. Saber qui som, però sobretot saber què volem ser, cap on volem anar.

Que Catalunya es descatalanitza és una evidència palmària. La descatalanització ha portat una espanyolització creixent i, si badem massa, deixarà pas a una islamització perillosa.

Ens agradi o no, la demografia s'imposa. Els immigrants són subjectes de drets i de deures, encara que sovint creguin que només tenen drets. Si no hi ha una catalanització dels immigrants -que hauria de ser un deure envers el país que els acull-, Catalunya acabarà perdent del tot la seva identitat. Claudicació. Suïcidi. Per tal d'aturar aquest procés ens cal un Estat Propi amb el qual poder fer unes polítiques que promoguin la recatalanització de Catalunya. Vull creure, necessito creure, que encara hi som a temps.

La llengua, l'ensenyament i més coses. Els xarnegos d'Andalunya voten sociata i escolten ràdioteletaxi, però els moros d'Al-Andalunya practiquen la poligàmia (femelles invisibles) i, a la que et descuides, et foten una fàtua o un atemptat; per no citar les ablacions de clítoris de les nenes d'Africunya...

Direu que generalitzo, que exagero. Podeu cridar visques a la plurimulticulturalitat i tota la pesca progrezapateril. El cert és que fa pena comprovar com els catalans som cada cop més residuals en la nostra pròpia terra, fins a l'extrem de sentir-nos estrangers en determinats indrets. (Us ho dic jo, que he sobreviscut 20 anys envoltat de xarnegos metropolitans).

També podeu dir allò del Pujol: “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. ¿Segur? ¿I si, en comptes de treballar, viuen només dels ajuts socials? ¿I si, en comptes d'integrar-se, fan d'okupes fins a permetre's la barra de renegar de Catalunya, ostentant el seu anticatalanisme, quan no la volen destruir, com en el cas dels islamistes radicals?

Digueu-me catalibà, però aquests són els temes que realment em preocupen a hores d'ara. O independència o decadència. Ho deixo aquí apuntat.

Que passeu un bon cap de setmana...

NB: Una pregunta capciosa: ¿És Àngel Colom el nou Paco Candel?


2.9.09

Mascarades

Internet afavoreix la mascarada. De sobte reps un mail d'algú que no gosa identificar-se i que aspira a comunicar-se amb tu... No saps qui és, si mascle o femella, si ase o si bèstia, si amic o enemic... El cas és que tu li dius que, sisplau, es desemmascari, que doni la cara com la dónes tu... L'emmascarat (o emmascarada) s'hi nega perquè no vol que el (la) coneguis... Ok. A prendre pel cul. Ja fa uns quants anys que navego per aquestes aigües i he vist (i he patit) naufragis de tota mena. Passiu-ho bé.

12.2.08

Catosfera en català

[Resposta al post de José A. Rodríguez Catosfera o Catalonosfera?]

Joselito, valoro molt positivament el teu esforç clarificador del concepte o idea de CATOSFERA, i no em desagrada pas aquesta distinció terminològica que fas entre CATOSFERA (sociològica) i CATALONOSFERA (lingüística), tanmateix, com deia Tomàs d'Aquino: sapientis est non curare de nominibus (no és propi dels savis discutir pels noms).

El que més greu em sap és que la CATOSFERA pugui aparèixer com un lloc d'exclusió, quan precisament va néixer com un lloc d'acollida i identificació entre catalans. Ni autisme ni discriminació per raons de llengua. No accepto que hagi de demanar perdó per escriure en la meva llengua, el català. Tu escriu com et plagui.

Em diràs que el castellà també és la llengua de molts catalans... i (ens agradi o no) és cert. La sociologia de Catalunya (a la qual tu apel·les tota l'estona) és la que és. Això només demostra una tesi que fa temps que sostinc: Catalunya es descatalanitza. Per a mi (sóc escriptor), la importància de la llengua és cabdal. Internet ens permet mantenir-la amb garanties malgrat que la realitat sociològica sovint contradigui el nostre "miratge virtual".

El conflicte el generes tu, no pas jo. Pretens descatalanitzar la CATOSFERA. No ho puc admetre. Si treiem la llengua que uneix els catosfèrics (i que dibuixa molt bé la realitat dels Països Catalans) què ens queda? Sociologia? Territorialitat? Política? No ens queda res. Guanya la idea progre del cosmopolitisme que dilueix qualsevol signe d'identitat.

Has de ser conscient que sense la llengua pròpia els catalans no ens diferenciem gaire res dels espanyols o dels francesos o de la resta... CATOSFERA en català. Així de senzill.

11.9.06

M'honora d'allò més...

M'honora d'allò més que en un dia tan assenyalat com el d'avui un bloguer de la vella guàrdia al qual sempre he llegit amb atenció dediqui un post sencer a la meva humil persona i als meus humils escrits. Gràcies, Antoni, però aquesta estratègia per tal d'augmentar les visites ja està molt vista. Tanmateix, com que la tarda es presenta ensopidota (ara fan sardanes a la plaça del poble i, més tard, a les set, faran havaneres...), em distrauré provant d'aclarir l'embolic que t'has empatollat en el teu post confús, passant per alt, això sí, alguna expressió desencertada com ara "carn de psiquiatra"... Paciència, doncs, que m'ho prendré amb calma, val, Czech Telecom a.s., Czech Republic...
En primer lloc, mai no he defugit la contradicció. Ho vaig escriure a TdQ (16.5.04):
JE ME RÉSERVE AVEC LA PLUS GRANDE FERMETÉ LE DROIT DE ME CONTREDIRE (Paul Claudel)
De vegades, només de vegades, em contradic. Al principi em costava d’acceptar, però amb el temps m’hi he acostumat. El problema és que la gent no ho acaba d’acceptar. Reconec que, vistes des de fora, les meves contradiccions costen més de pair.

I a ENTRELLUM (5.4.06):
Ho diu Kierkegaard:
Només en les contradiccions hi ha llibertat (Diari d’un seductor)

Tot el contingut del meu ésser és com un crit permanent de contradiccions íntimes (La repetició)

I jo hi estic d’acord. M’hi identifico.
¿Què passaria si l’ala dreta de la mosca contradigués l’ala esquerra? Doncs que la mosca no podria volar. Aquest és el problema de les mosques. Per sort, no és el meu problema. Per això no tolero que les mosquetes em donin lliçons de llibertat.
Si acceptem aquesta premissa fonamental (contradir-se és quelcom natural i saludable que demostra el grau de llibertat i d'obertura mental de les persones), podem seguir sense problemes.

Ara me'n vaig a escoltar havaneres i a beure rom cremat...

(...)

Les havaneres un avorriment. Em sonen totes. Tot ple de iaios. ¿On ens havíem quedat?

L'amic Ferrando em retreu que em contradic als meus escrits. Us remeto a la premissa-1 en aquest sentit. ¿No seria millor dir que tinc dubtes? ¿No dubteu vosaltres potser? On l'Antoni veu "contradiccions" jo hi veig dubitacions, hesitacions... Hi ha dies que em llevo més independentista que ningú i dies que no ho veig gens clar. A mi la gent que no dubta mai em fa molta por. Són els talibans. Jo dubto sovint i, per aquest motiu, acostumo a contradir-me. Quan era més jove no dubtava tant...

L'amic Ferrando (al segon paràgraf del seu post) cita un comentari que vaig deixar al blog d'en Saül Gordillo en el qual instava a un altre comentarista a què concretés com s'ho pensa fer per a deixar de formar part d'Espanya. No "abusava" pas d'ell, sinó que li demanava solucions viables i plausibles. És que no suporto les vaguetats. La xerrameca em cansa. Hi ha molta xerrameca utopista (o sigui, platònica) en el discurs independentista. Estic plantejant-me la depilació integral.

L'amic Ferrando (tercer paràgraf) (...) Em salto aquest paràgraf.

L'amic Ferrando em titlla d'incontinent verbal. ¿M'insultes? Nulla dies sine post. En aquest ciberdietari em vaig proposar d'escriure cada dia. Quan vull, puc ser molt autodisciplinat. Em sento bé obeint-me a mi mateix i superant el reptes que m'imposo.

Sobre l'esquizofrènia...



f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic, per la pèrdua de la unitat de la personalitat, per una destrucció progressiva dels records i per una indiferència enfront del món exterior.

La meva personalitat mai no ha estat ni equilibrada ni unitària, tendeixo a l'heteronomia blogogràfica, malgrat que la memòria la tinc fantàstica (sobretot per a les coses bones, de les dolentes me n'oblido de seguida), i el "món exterior" me la porta bastant fluixa (això que els babaus anomenen "la realitat" és un invent que no pot ser pres seriosament). Aquest presumpte "món exterior" només pot ser "interessant" per a la gent que no té vida interior. A mi, com que me'n sobra, de vida interior, me la sua el "món exterior" sempre i quan no m'afecti desagradablement perquè aleshores puc posar-me agressiu... ¿Esquizofrènic? ¿Ets tu psiquiatre, Ferrando, per a emetre diagnòstics amb cara i ulls? Doncs calla't la boqueta, xaval, que calladet estàs millor. I ara mateix (rellegint "estesa estesa" la darrera frase del paràgraf 4) faig un esforç titànic i continc la meva incontinència verbal per a no ferir la sensibilitat dels amables ciberlectors.

L'amic Ferrando (paràgraf 5) parla d'avis autòctons i de xarnegos. Molt bé. El seu amic potser té raó. No hi ha cap partit que representi els néts dels primers perquè la immensa majoria dels d'ERC són fills o néts de xarnegos i s'han fet d'ERC per a dissimular-ho, canviant-se noms i cognoms, quan no han renegat de les seves arrels, etc... Potser entre els votants de CiU queden encara catalans de pedra picada, comarques endins, a la Catalunya més interior... Potser.

L'amic Ferrando ja es comença a embolicar al paràgraf 6 atribuint-me coses que jo mai no he dit ni he escrit, com ara "Quan l’Ibàñez considera el Montilla com a no català...". Mira, maco, busca'm l'enllaç exacte on servidor ha escrit això. No el trobaràs. Montilla és català. Montilla és català. Montilla és català. El problema no és aquest, ni tan sols és un problema lingüístic. Jo començava el meu post d'avui afirmant la meva identitat catalana la qual, com a escriptor, es concreta en una cosa molt senzilla: escric en català. I santes pasqües. La noció d'identitat és una noció metafísica i, per tant, molt molt molt relliscosa. Ni tu ni ningú (ni l'eximi Terricabres) em pot donar una definició de què significa ser català. ¿Ets més català si enraones en català? Mira el Piqué. No ens posaríem d'acord. ¿Si no és una qüestió de llengua, ho és de sentiment? Tampoc ho tinc clar. Ja saps què n'opino, dels maleïts sentiments. No me'n refio un pèl. O sigui, que ens estem embolicant. Sisplau, no em facis dir coses que no he dit. Jo ni he parlat d'avis ni de xarnegos ni d'integracions ni de pluralismes ni de goril·les... T'embales sol i acabes amb un paràgraf final digne de la pitjor demagògia. ¿Vols que acabi jo la frase que tu no has tingut collons d'acabar? ¿Vols que ho porti tot a les últimes conseqüències? ¿O m'espero a demà?

El problema, amic Ferrando, és que, pel mig (a partir del paràgraf 5), et treus de la màniga una premissa falorniosa ("català = qui parla català"), me l'atribueixes sense fonament i treus conclusions precipitades que ni tan sols tu tens nassos d'enunciar explícitament. Tot un joc de malabarisme argumental propi d'alumne d'ESO.

Dius que demà continuaràs... Això espero. Jo et tenia per un home assenyat. La teva imatge de bloguer seriós ha quedat molt malmesa amb aquest post festiu i precipitat.
Encara ets a temps d'arranjar-ho.

Ah, i les visites van la mar de bé. De res.

(...)

Torno de sopar i em trobo una "contrarèplica" (21:45) de l'amic Ferrando (àlies bona voluntat) que m'ha deixat fred i a la qual he respost aquest comentari:
Val. Això ho podem allargar tot el que vulguem. Crec que en la teva "contrarèplica" no t'has retractat de res ni has entrat al fons de l'assumpte que, almenys a mi, em sembla digne de reflexió i de debat seriós: la "identitat catalana" en relació a la llengua. No n'hi ha prou amb un penjament i tres punts suspensius. Caldria estrendre's en aquest punt. I, sí, tota la bona voluntat que vulguis, però a hores d'ara ja has ultrapassat les dues xifres en el comptador d'avui...
Sé que em respectes, i es nota, sobretot perquè la teva contrarèplica té un to molt més suau que el post inicial en el qual quedava retratat com un esquizofrènic incontinent abusador i contradictori... Ara, pel mateix preu, sóc un bufó insolent perquè esmento les visites i me'n fumo de "la realitat". Matisa tot el que vulguis, però no estic d'acord amb tu quan afirmes que el dubte no pot ser voluntari. ¿No has llegit Descartes? El dubte pot ser fins i tot metòdic!

Insisteixo: no pots atribuir-me coses que no he dit ni utilitzar-me per a la teva argumentació quan no estic d'acord amb les premisses que planteges. O anem al pinyol de l'assumpte, al moll de l'os, o ho deixem córrer. Repregunto: ¿Consideres que la llengua és un tret fonamental de la identitat? ¿Què passaria si portem fins a les últimes conseqüències que "només és català el que parla català"?


(aquest post, inevitablement, seguirà creixent...)