Penúltim divendres de l'any

Ja s'acaba el 2009. Ufff, quin any! El recordaré sempre.

En aquests moments hi ha dos temes que em preocupen molt especialment:

1. La independència de Catalunya #13D
2. El perill de l'integrisme islàmic a casa nostra
   

Ambdós tenen a veure amb la immigració, l'actual i la dels anys seixanta, la franquista, la que ens va portar els xarnegos. L'actual immigració és més tutti-frutti: moros, negres, sud-americans, xinesos, russos... És un fet que tota aquesta allau immigratòria ha diluït substancialment la catalanitat de Catalunya.

El problema de la independència és un problema d'identitat. França es troba de ple en aquest debat. Saber qui som, però sobretot saber què volem ser, cap on volem anar.

Que Catalunya es descatalanitza és una evidència palmària. La descatalanització ha portat una espanyolització creixent i, si badem massa, deixarà pas a una islamització perillosa.

Ens agradi o no, la demografia s'imposa. Els immigrants són subjectes de drets i de deures, encara que sovint creguin que només tenen drets. Si no hi ha una catalanització dels immigrants -que hauria de ser un deure envers el país que els acull-, Catalunya acabarà perdent del tot la seva identitat. Claudicació. Suïcidi. Per tal d'aturar aquest procés ens cal un Estat Propi amb el qual poder fer unes polítiques que promoguin la recatalanització de Catalunya. Vull creure, necessito creure, que encara hi som a temps.

La llengua, l'ensenyament i més coses. Els xarnegos d'Andalunya voten sociata i escolten ràdioteletaxi, però els moros d'Al-Andalunya practiquen la poligàmia (femelles invisibles) i, a la que et descuides, et foten una fàtua o un atemptat; per no citar les ablacions de clítoris de les nenes d'Africunya...

Direu que generalitzo, que exagero. Podeu cridar visques a la plurimulticulturalitat i tota la pesca progrezapateril. El cert és que fa pena comprovar com els catalans som cada cop més residuals en la nostra pròpia terra, fins a l'extrem de sentir-nos estrangers en determinats indrets. (Us ho dic jo, que he sobreviscut 20 anys envoltat de xarnegos metropolitans).

També podeu dir allò del Pujol: “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. ¿Segur? ¿I si, en comptes de treballar, viuen només dels ajuts socials? ¿I si, en comptes d'integrar-se, fan d'okupes fins a permetre's la barra de renegar de Catalunya, ostentant el seu anticatalanisme, quan no la volen destruir, com en el cas dels islamistes radicals?

Digueu-me catalibà, però aquests són els temes que realment em preocupen a hores d'ara. O independència o decadència. Ho deixo aquí apuntat.

Que passeu un bon cap de setmana...

NB: Una pregunta capciosa: ¿És Àngel Colom el nou Paco Candel?

Maximalisme?

Però el gran problema serà a Catalunya, perquè la sentència suposarà que una colla de 10 jutges, quatre d’ells ja fora de termini, poden tombar una llei aprovada per tres cambres legislatives i confirmada en un referèndum popular. A Madrid, el tema no els amoïna, perquè ja semblen donar per descomptat que els partits catalans prosseguiran amb la seva particular cerimònia de la confusió que acabarà amb uns quants discursos i cap acció concreta.

Serà així? Del que no hi ha dubte és que José Montilla no té autonomia ni capacitat de lideratge per modular una resposta catalana clara i creïble. Dins del govern, ICV i ERC són partidaris d’una resposta contundent, però estan paralitzats per la por: saben que elevar el llistó de la reivindicació podria portar al final del Tripartit 2 i a unes eleccions de resultats desfavorables. I tampoc CiU no està donant un missatge clar de què és el que cal fer: Artur Mas sembla convençut que en té prou amb els errors de l’adversari per ser president l’any que ve. Potser té raó, però compte: el 13 de Desembre es dia de consultes sobiranistes, i seria un error deixar el monopoli de la resposta al TC al maximalisme independentista.

(Editorial de Catalunya Oberta: La sentència, imminent)

Els partits que tenim no estan en condicions de respondre a res perquè formen part del problema. Falla el sistema. La resposta ha de venir de la societat civil o d'un nou partit que no tingui res a veure amb els actuals, és a dir, una formació que defensi les llistes obertes, limiti la temporalitat dels càrrecs, lluiti realment contra la corrupció i proclami sense embuts la independència. Maximalisme? No pas. O anem per aquí o tenim els dies comptats. Catalunya kaputt. Només podrem sobreviure si ens desempalleguem d'Espanya i del seu colonialisme escanyador. Ella que es quedi amb la Constitución, el Borbón y el superjuez Garzón, que nosaltres farem via pel nostre compte. Aquesta dependència ens vampiritza i ens afebleix cada dia més. No, no és maximalisme, sinó pur instint de supervivència.

No podem tapar-nos els ulls davant l'evidència

Europe's changing

Èpiques

Hi ha l'èpica silenciosa del dia a dia i l'èpica estrident de les dates assenyalades. Ambdues són necessàries, encara que alguns toixos prediquin la no-èpica com a norma de vida. Que se'ls endugui el diable!

Felicito Vilaweb per la seva re-novació, i especialment Vicent Partal, pel seu model de periodisme independent, que tan poc abunda a hores d'ara. Si tinguéssim almenys una ràdio i una TV com Vilaweb, aquest país seria plenament normal i avançaria cap al seu futur amb passes decidides. Malgrat tot, crec que estem ben encaminats i que ens en sortirem.

S'acosten moments crucials per a la nostra història com a poble. Cal que TOTS ens hi posem a traüllar, cadascú en el seu àmbit, sense por, amb fermesa, il·lusió i esperança. O ara o mai.

Bon article

I like your style

Internet és l'últim reducte de llibertat que ens queda. Ho deia fa tres setmanes a València:

Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar) (...) la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...

No són bons temps per als lliurepensadors. La llibertat d'expressió està amenaçada per la censura del políticament correcte. La partitocràcia sotmesa a la plutocràcia (d'aquí deriva tota la corrupció) exerceix un implacable lliberticidi per tal d'assegurar que l'opinió publicada (que no pública) coincideixi amb els seus interessos. El súmmum d'aquesta tràgica pantomima és que aquells que han estat escollits pel poble votin en contra de què el poble pugui escollir (dret a decidir). Això està passant ara mateix en molts consistoris d'aquest nostre dissortat país. Vergonya i més vergonya!!! L'embranzida de l'independentisme és un fet, malgrat que premsa, ràdios i teles vulguin silenciar-ho. El sistema econòmic i el sistema polític vigents han demostrat últimament les seves incongruències més perilloses. Assistim dia sí i dia també a episodis cada cop més escandalosos. La paraula "regeneració" a mi em sembla molt tova. No es "regenera" allò que està podrit. ¿Què cal fer? Reaccionar. Lluitar. No rendir-se. Ens queden els blogs (que són i han de seguir sent gratuïts), les veus valentes que se la juguen a cada ratlla que escriuen, encara que sovint puguin equivocar-se. Val més espifiar-la sent tu mateix que perpetrar textos sectaris sota les ordres dels mandarins. Un exemple: de les visites que rep ENTRELLUM al cap del dia, unes 50 són gràcies a un post que vaig escriure fa més de tres anys: Currículum del "bachiller" Montilla... Fiqueu al cercador de Google "curriculum montilla" i veureu que surt com a primera referència (a imatges també). Que es foti Montilla i els sociates i els espanyols i la mare que els va parir. Aquest post no el poden esborrar de cap de les maneres. Aquesta és la meva petita-gran victòria. No, no són bons temps per als lliurepensadors ni per a la democràcia. Però no patiu, la veritat ens farà lliures i el temps acabarà posant cadascú al seu lloc.

GRÀCIES!

El que s'ha de canviar

Benvolgut Conseller Huguet,

Escolto atentament les seves declaracions i me'n faig creus. Vostè parla en nom del Govern de Catalunya dient que el sistema fiscal és "injust i insuficient"... I en el seu blog llegeixo que "els ciutadans catalans han de reclamar que s'acabi amb la injustícia"... ¿Qui ho ha de reclamar, els ciutadans de Catalunya o el Govern de Catalunya? ¿I el Govern què pensa fer, per a què serveix? D'antuvi el que s'ha de canviar és l'actual President de la Generalitat el qual pertany al partit que promou i perpetua aquest espoli... ¿O potser Montilla plantarà cara a ZP? Abans plouran bitllets de 500 €. Deixi de fer el paperina, Sr. Conseller!

NB: Cosa curiosa i gens casual és que les tres comunitats més espoliades siguin les de parla catalana (PPCC), incorporadas o asimiladas por derecho de conquista suma y sigue robando los cuartos... Més clar l'aigua de la Mediterrània.

No hauria d'escriure aquest post

M'hauria de reprimir. Escriure en calent és desaconsellable. He fugit del Casal com he fugit del bar del Nico. Fins a l'últim minut tenia l'esperança de què la selecció alemanya marqués un gol. Res. Todo mi gozo en un pozo, com diuen els guanyadors de l'Eurocopa. Mai no havia vist banderetes espanyoles al meu poble. Banderetes i petards i botzines i crits energumènics. Tot alhora. Quina creu. Toco pirandó i m'esbravo en el Twitter. Això és el que hi ha. Això és el que tenim. I Montilla president. I els botiflers ben endollats. Em sento desubicat. Em sento deprimit. Demà tornarà a sortir el sol i Catalunya serà una mica menys catalana... Què ens queda? Ben poca cosa: un somni que es resisteix a morir i l'empenta alliberadora dels blogs.... We'll always have Catosfera.

ERC i el tripartit

I què passa si és contradictori? No es tracta de lògica, sinó de legitimitat moral. Carod queda deslegitimat pels seus, però legitimat per Montilla. Ara només falta que es faci militant del PSOE.

Comentari a l'e-notícies

La tragèdia

La tragèdia del montillisme (i del sociatisme en general) és que veritablement representa el que és la nostra societat. No hem d'oblidar mai que un polític és un "representant" dels ciutadans. El ciutadà necessita "identificar-se" amb el candidat. Si governa la incultura, la grisor, la mediocritat... és que la societat és majoritàriament inculta, gris i mediocre. Aquesta és la principal perversió del règim democràtic: la tirania de la majoria. Ho sabia Plató com ho sabia Tocqueville, i avui ho patim més que mai. Una societat plena de garrulos i analfabets funcionals només pot escollir governants cutres i lamentables. ¿O què collons esperàveu, de la idiòcia generalitzada? No cal donar-hi més tombs. Aquesta Catalunya descatalanitzada (ravalera i acornellada) ens porta ineluctablement cap aquí. I encara les veurem de més grosses. Entre l'espanyolisme que ens escanya i el caïnisme que ens esquartera, tenim els dies comptats. La tragèdia del montillisme seria còmica (com ara la catarsi poc reeixida del Polònia) si no fos que demostra que la política, com tantes altres coses, és un subproducte -sovint putrefacte- de la realitat real. A mi, més que els polítics, el que realment em preocupa és la realitat. I la realitat cada cop és més lletja i depriment. La realitat cada cop fot més fàstic. Sort que sempre ens quedarà la Poesia.

Marxa ràpida

Arribo de la feina i dino tres galetes de soia, un bocí d'Emmental i una culleradeta de mel. Em poso a caminar. Casa > Roca Foradada > Can Maimó > Font de Can Mamet > Creu d'en Boquet > Sant Mateu > Can Gurguí > Casa. Dues hores de marxa ràpida. Estic tornant a recuperar la forma que vaig perdre a l'hivern. Un espectacle de núvols inquiets emblanquinant el cel. Encara queda un polsim de neu al capdamunt del Montseny.

Carod és un cadàver polític. Montilla el seu enterramorts.

Delenda est?

[Avís: aquest post pot ferir seriosament la seva sensibilitat]

Aquests darrers comicis el sociatisme espanyolista que viu i treballa a Catalunya ha votat massivament Zapatero (1.672.777 vots), però quan arriben les eleccions autonòmiques i ha de votar PSC la cosa canvia (796.173 vots), perquè a la majoria d'aquests votants sociates els sobra la C de Catalunya. Llavors s'abstenen o vés a saber. La paradoxa apareix quan, a sobre, ens volen vendre que els 25 diputats del PSC representen el "catalanisme" a Madrid. Es que me troncho de risa.

Per a treure tots aquests vots, la Chaconeta ha hagut de declarar-se "filla de Zapatero" i -oh, caputxeta prenyadeta-, míting rere míting, apel·lar a la por més atàvica: "¡¡¡Que vuelve el lobo, que vuelve el lobo!!!" [Llop = Rajoy = PP = la dreta neofranquista = els requetedolents]. Sense cap altra proposta en positiu...

El sociatisme espanyolista (ara s'ha posat de moda dir-ne "unionista"), que viu i treballa a l'Andaluña profunda, ho té claríssim: vota en clau espanyola. Són els okupes que no senten seva la casa que els acull ("me siento antes español que catalán" "Esto es España"). (Antoni Puigverd parla d'"el acatalanismo de Estopa o la Juani").

I que consti que, amb tot això, no vull dir que el "llop" sigui millor ni més desitjable que la "caputxeta". El que vull dir és que o bastim aviat "La Casa Gran del Catalanisme" o ja podem anar resant les absoltes. Com diu el refrany: "De fora vingueren i Montilla ens foteren (amb l'inestimable ajut dels botiflers de Ca l'Avellana -289.927 vots-)

Viure per a veure. (O era per a beure?). Catalonia delenda est?

L'efecte Montilla

Font: Avui 11.3.08

ERC EN CAIGUDA LLIURE

"hi ha la sensació que falta lideratge polític dins d’Esquerra"
(el que falta és una mica d'autocrítica i de senderi...)

El meu debat

No parlaré d'El Debate perquè no és el meu debat. Cada cop em sento més lluny d'España. Ni la niña del Rajoy ni les celles del Zapatero. Tots els que esteu pendents d'això foteu pena. Llegeixo els vostres Twitters i em deprimeixo. Colla d'españoaddictes!

El meu debat és més proper. Veig una ERC desactivada pel PSOE, una ERC aburgesada que ha venut el seu ideari per 300 plats de llenties (un plat per cada càrrec col·locat a l'administració). Veig Ridao que s'omple la boca amb la paraula INDEPENDÈNCIA i vomito; vomito perquè són ells els que han fet Montilla president i el mantenen; un Montilla que ha convertit ERC en un partit satèl·lit del socialisme espanyolista. Aquest hauria de ser el nostre debat, i no pas Rajoy o Zapatero.

O potser sóc extraterrestre? (per alguns sóc integrador...)

Llegeix

Capvespre 29.2.08

Comencem llegint el poema Somiar la tendresa (bilingüe). Fados de Névoa. Parlem del cap de setmana a Cotlliure amb motiu del lliurament del Premi Machado. S'han presentat 62 obres al IV Premi Vallromanes de Poesia d'enguany. Properes activitats culturals a Vallromanes: dia de la dona, lectura pública de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, exposició de fotografia, teatre... Record per en Josep Palau i Fabre. L'anècdota de Montilla. Lisboa. Pessoa... Poema final de Mercè Rodoreda.

Supina mediocritat

És descoratjador constatar que sovint damunt teu regna la supina mediocritat. No diré noms. Em refereixo a "directors", "presidents" i altres càrrecs similars. Que la mediocritat ocupi els espais inferiors ho trobo lògic, però que assoleixi els cims superiors em sembla d'allò més abjecte, perquè demostra que la nostra societat està malalta.

No hi ha manera d'ocultar la mediocritat. Els mediocres que "manen" es posen massa sovint en evidència. Alguns callen perquè no es noti que no tenen res a dir. Són els muts que s'estimen més els fets que les paraules. Quins fets? Fets mediocres. Altres ho dissimulen exercint el seu poder sobre els més dèbils mentre ataquen els que excel·leixen. El manaire mediocre no suporta que algú millor que ell li faci ombra, per això s'envolta de més mediocres per tal de poder brillar sobre les ombres.

¿Què cal fer davant d'un mediocre amb poder? Desemmascarar-lo públicament. La seva mediocritat és la seva debilitat. La seva ambició el delata. El seu poder és un miratge. La seva existència és un greu entrebanc per al progrés de la humanitat.

http://entrellum.catosferics.cat

La línia vermella d'ERC

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/43953

Mentrestant, en tot aquest procés, Esquerra prefereix mirar cap a una altra banda en comptes de posar de manifest la brillant tasca de José Montilla en matèria de telecomunicacions, només superada per la seva gestió amb Endesa. Amb TV3 fan com amb Rodalies: anar a la mani i plantejar iniciatives a Madrid, però callar a les reunions de Govern.

LA CATOSFERA A TOTA VELOCITAT

Blogosucció

He aprofitat el pont de la Immaculada Constitució per a fer vàries coses: llegir, endreçar el jardí, veure pel·lícules, gaudir de la xemeneia... Però el que més temps m'ha ocupat ha estat l'operació quirúrgica que he hagut de practicar a la versió original de Catosfera Ciberdietaris 04-05-06, l'obra guanyadora del Premi Nadal Batle. Avui fa un any del veredicte. Enguany ha quedat desert. El volum que vaig presentar tenia 500 pàgines que aplegaven els textos bloguejats a Tros de Quòniam (04-05) i els textos del primer any d'ENTRELLUM (06). El servei de publicacions de la UIB m'ha dit que calia "aprimar-lo"... No us podeu ni imaginar què suposa rellegir-ho tot i haver d'aplicar el bisturí sacrificant textos que saps que es quedaran al calaix... L'he de reduir a la meitat. Quina liposucció blogològica! Cal eliminar el "greix" sobrant, la morralla. Al final, el llibre ha de tenir com a molt 300 pàgines. El criteri de selecció és clar: deixar sobretot els posts més blogològics. I la resta? Vaig esborrar gairebé tots els arxius de TdQ. L'any 2006 d'ENTRELLUM, en canvi, està tot a la vostra disponibilitat. Tres anys d'escriptura digital esdevindran unes quantes pàgines de cel·lulosa... Què dura és la vida!

En l’edició de 2006, Toni Ibánez rebé aquesta distinció per l’obra Catosfera 04 05 06 Ciberdietaris. El seu treball feia referència al sorgiment dels blogs com una eina de contribució a la consolidació d’un nou espai de creació i de comunicació (la blogosfera), en el qual la llengua catalana també té un lloc.

Fet: Montilla i Puigcercós ara estan callats i han oblidat el que van prometre.
Fet: després de més de vint anys Alacant no veu TV3 (...)
Paraules: em vaig apuntar al nacionalisme quan encara vivia Franco i jo era menor d'edat.
Paraules: recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m'han clavat un punyal en l'esquena els meus, els de més amunt de l'Ebre. Meus? I ara què president Montilla? I ara què conseller Puigcercòs? I ara què conseller Tresserras? (VP)

Catalanetes i catalanets

Aparentment, sembla que després de la Manifestació, aquí no ha passat res. Montilla ni s'immuta. El Tripartit segueix, només faltaria. Qui dia passa, nòmina empeny. Els propers mesos estarem prou distrets amb el maniqueisme espanyolista: ZP o PP, sense matisos. Hi haurà més atemptats, això no falla . Nosaltres, més pacífics, seguim pendents del que dictamini el TC sobre l'Estatut. Artur Mas ja va anunciar a la seva conferència que, segons com vagi la cosa, el panorama es pot complicar... ¿I què farem, aleshores, una altra manifestació perquè la guàrdia urbana digui que només érem 200.000 i TV3 li dediqui dos minuts i mig? ¿Què farem, catalanetes i catalanets, més teràpia de grup o una orgia assenyada (que som gent de seny) per a poder sublimar tota la nostra frustració? Si a Madrid ni se n'han assabentat! ¿Sabeu per què? Perquè saben que aquí no passarà res de res mentre Montilla sigui l'Honorable. Potser haurem d'esperar a les properes eleccions... ¿Per a què, perquè es repeteixi el frau segons el qual votar ERC és votar Montilla? ¿Voleu una cosa més surrealista que aquesta: si votes el partit (suposadament) més independentista t'acaben encolomant un president espanyolista? És al·lucinant. Paciència, doncs, catalanets i catalanetes, que la lluita serà llarga... ¿He dit "lluita"? Perdó, els catalans no lluitem mai, som gent de pau, assenyats; més que lluitar ens agrada "negociar" i, de tant en tant, manifestar-nos. Els catalans som bona gent, un poco suyos (com diuen a Madrid), però bona gent, és a dir, inofensius; sobretot gràcies als que traeixen sistemàticament Catalunya predicant una cosa i després fent la contrària.

És evident que la gent d’ERC no és la que vol l’espanyolització de TV3, però és la direcció d’ERC i la seva estratègia la que permet aquesta espanyolització (...) Són l’indigena que en el paper de “tonto útil” aplana el camí a l’acció de la potència colonial espanyola, que a Catalunya representa el PSOE-PSC, a canvi de quatre engrunes.

Sèrie Manifestació 1-D

BRUTAL BRUTAL BRUTAL

L'endemà

Catalunyes

L'endemà

Anem trobant la calma per a reflexionar. Ahir va ser un gran dia, un dia que passarà als annals de la història: 1_D_07. Els nostres néts ens demanaran: Avi, tu hi eres, no? I direm: Sí, jo hi vaig ser, i vaig posar el meu granet de sorra perquè avui tu puguis viure millor i ser més lliure. L'ORGULL, la DIGNITAT, el poble que surt al carrer per a reivindicar el seu DRET A DECIDIR. Montilla encara no ha dit res de res. Iceta s'ha quedat en blanc. Anem trobant la calma per a reflexionar...

Catalunya no està acabada. Catalunya és GRAN. D'ençà 1714 ho hem perdut tot, bous i esquelles, però encara resistim, collons, encara SOM i SEREM, malgrat els Francos i els Montilles i la mare que els va parir a tots. Aquest és el miracle que ahir em va fer plorar. Plorar d'emoció i d'esperança. SOM. EXISTIM. Tenim la força més gran de totes: la força de la gent que no es deixa esporuguir, que s'aixeca sempre, que lluita i que treballa per aquest país...

Mireu aquesta nena...

És la millor imatge d'ahir. La nena parlava un català perfecte. Com aquella foto del dia de l'enterrament de Xirinacs...

Catalunya tornarà a ser rica i plena. Montilla, com va venir, se n'anirà. Cendra i oblit. El catalanisme és l'única força que ens pot fer millors. L'ànima que ha de moure el cos social. Ahir tothom va quedar retratat. S'han acabat les ambigüitats. Escolta, Carod: no ens pots fallar. No donis l'esquena a Catalunya. Ara, més que mai, fa falta la unitat de tots els catalanistes si volem que la nostra nació assoleixi la plena sobirania. Ara, més que mai, hem d'anar junts. Com ahir, Via Laietana avall... Qui ens podria deturar?

La coincidència ahir dels tres partits autodeterministes a la manifestació preconfigura una majoria alternativa a un socialisme cada cop més replegat en ell mateix, aferrat als mecanismes de control del poder, però cada cop més lluny del poble (...) La societat civil, doncs, ha marcat el camí. Ara es tracta de prendre les regnes del país i traçar el full de ruta. El 2008 hi ha congressos de CiU i d'ERC un cop passades les eleccions. El país està preparat, doncs, i arriba l'hora de planificar la recta final.

Tots a la manifestació!!!

No sé com s'ho faran Esquerra i Iniciativa per protestar sense esquitxar-se, però se'm fa molt difícil d'imaginar que el president Montilla no siga un dels objectes centrals de la crítica de la majoria dels manifestants. El president Montilla i aquest PSC que votava amb alegria i entusiasme la salvació de la ministra dels trens al parlament de Madrid.

Demà quedarà clar, més clar que mai, qui està de part de qui. Amb els catalans no s'hi juga. S'ha acabat. Demà farem pinya tots els que volem defensar aquesta nació. Enemics i botiflers abstenir-se.

L’absència del PSC en les dues manifestacions més multitudinàries de la nostra història recent demostra dues coses: una, que la seva força és prescindible; i dues, que entre Catalunya i Espanya sempre triaran Espanya perquè ells són els vetlladors dels interessos espanyols a casa nostra.

Un comentari interessant

[En castellano]

Només tres apunts

En algunes comarques les militàncies de CiU i ERC treballen plegades, deixant les ferides polítiques al marge.

Mentre, a ERC encara perdura una rara confusió. Carod i Puigcercós van intentar fer-nos creure que l’España plural de Zapatero anava de debò i que l’enemic era només el PP. La teoria se n’ha anat en orris perquè ZP ha demostrat ser un espanyolista de pedra picada a qui només interessa Catalunya pels vots. Tot i això, Esquerra persisteix a dir que l’adversari és “la dreta” (CiU i el PP) i no Espanya. Una teoria ben rara per a un partit independentista, oi?

I què vols esperar d'un President de la Generalitat que no té el batxillerat, d'un President del Parlament que no té el batxillerat i d'un parell de filòlegs egòlatres? Misèria moral i misèria intel·lectual. Almenys els fills del Montilla sabran alemany.

Val més riure que plorar

[En castellano]