Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalisme. Mostrar tots els missatges

26.5.14

Bye bye Europa

Jo també vaig creure en Europa. Suposo que influït per les lectures filosòfiques, se'm va desenvolupar una germanofília exagerada. La base de la meva fe era culturalista. 

A hores d'ara, queda demostrat que Europa és un gran mercat, on els ciutadans som clients i Alemanya porta la batuta. La deutocràcia governa, ordena i imposa. No m'interessa gens aquest plantejament mercantilista que redueix el nostre continent a números, primes de risc i banquers rescatats. 

Al carrer, l'atur creix, l'estat de benestar trontolla, la misèria s'escampa, els estats com a estructura política ja no serveixen, tenim problemes seriosos amb la immigració... No ens hauria d'estranyar, doncs, que els partits d'extrema esquerra i d'extrema dreta hagin incrementat els vots, com també ho han fet els nacionalistes radicals. La gent no és tan ruca i ha desemmascarat l'enganyifa del bipartidisme PPSOE (trilers pseudodemocràtics) que treballa en connivència amb la troika financera posant el poble contra les cordes. 

Europa ha de canviar de model polític i econòmic, cosa complicada perquè cal enderrocar el capitalisme salvatge sobre el qual es manté l'actual status quo, un capitalisme que, a poc a poc, s'està autodestruint tot solet, atès que és insostenible per se. Alhora, Europa ha de deixar pas a l'emergència de les nacionalitats versus l'immobilisme dels vells estats. 

Quan dic "Bye bye Europa" em refereixo a l'Europa antiga i mercantil que fa aigües pertot. O ens reinventem o tenim els dies comptats, cosa que afavoreix USA, Xina i Putin. 

Quan alguns ens amenacen amb quedar fora d'aquesta Europa, me'n ric com David Fernández. Abans, ser "europeu" era un prestigi, ara és una vergonya que posa en risc el nostre futur. 

Que el PP sigui residual a Catalunya, que en Navarro hagi anorreat el PSC, que CiU hagi aguantat bé i que ERC hagi guanyat... Tot plegat són bones notícies a casa nostra. 

Si les coses no canvien radicalment, deixaré de considerar-me "europeu". En tinc prou amb definir-me com a mediterrani...       

28.1.10

La Revolució està en marxa

La conquesta de la identitat digital va unida a la conquesta del ciberespai. Jo sóc els meus textos a la xarxa. La meva "màtria" és la Catosfera. Més enllà dels nacionalismes basats en delimitacions geogràfiques, ètniques, ideològiques, religioses o polítiques, la plurarquia netocràtica (Bard & Soderqvist) ens condueix cap a un nou context virtual on queden superades les fronteres d'antany per a donar pas a l'expansió de l'individu en llibertat, igualtat i fraternitat. La Revolució està en marxa.

Per això porto anys dient que "Catalunya serà catosfèrica o no serà"

14.4.08

Dulce et decorum est pro patria mori

[mireu, mireu com riuen Bono i ZP, mentre ella fa cara de funeral]
[i què coi pinta el crucifix al davant?! No som un estat aconfessional?]

Avui, 14 d'abril, aniversari de la proclamació de la República Espanyola, la nova ministra de Defensa ha promès el seu càrrec. O sigui, que com a cap dels exèrcits espanyolíssims, la Chaconeta prenyadeta passarà revista a les tropes, legión i cabra inclosa. No m'ho vull perdre.

Als que som pacifistes (que no pacífics) i no vam fer la puta mili (per inútils), ja ens està bé aquesta ministra. Sembla una broma, però no ho és.
Darle a Chacón el Ministerio de Defensa es una de las más pesadas bromas que ha gastado Zapatero al PSC... es el bromazo definitivo... ¿Que donde está la broma? Sencillamente en colocar a visitar cuarteles, despachar con generales, escuchar el himno de España en posición de firmes y tragarse la más que probable crisis que nos espera con Marruecos a una cabeza de lista del PSC cuyo discurso de precampaña y campaña consistió en la repetición autista de un mensaje único: ella iba a consagrarse a defender los intereses de Cataluña.
Jo també friso per conèixer el desenllaç del contenciós de l'Estatut al Constitucional i, sobretot, veure quina lectura farà la nova ministra nacionalista del famós article vuitè de la Sagrada Constitución a la qual avui ha jurat fidelitat. Això s'està posant molt divertit.

100 anys d´estelada

13.12.07

Un espai de comunicació

"Una nació és un espai de comunicació"

Eliseu Climent


La CATosfera és, a hores d'ara, el principal espai de comunicació digital de què disposem els catalans d'arreu del món. Per cada repetidor de TV3 que clausuren, s'obren 1.000 blogs nous... La tele aviat serà una antigalla que no es mirarà ningú. Internet és el present i el futur. Catalunya serà catosfèrica o no serà. La Revolució Catosfèrica només ha fet que començar...

19.11.07

Dogmatisme

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:
Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.
Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

[En castellano]

17.11.07

Casa Gran?

Catalunya es troba en una cruïlla històrica. La situació és certament paradoxal.

Per una banda, formant part del govern, tenim el partit més catalanista de tots el qual no aconsegueix marcar perfil propi davant la maquinària de poder socialista. Després de tres anys de Tripartit, no sóc capaç de veure quins han estat els resultats efectius d'aquesta entesa de progrés pel que fa als beneficis reals per al nostre país. El que veig, en canvi, és un desgavell i una deterioració que afecta greument el funcionament bàsic de la societat catalana. La responsabilitat és immensa: ¿Què ha fet o què pensa fer ERC pel bé de Catalunya, a banda de mantenir-se en el poder a qualsevol preu? Demanem fets, no paraules.

Per una altra banda, tenim una oposició desorientada que està desaprofitant aquesta conjuntura. Sembla clar que CiU només tornarà a governar si aconsegueix sumar una nova majoria. Els que fa temps que propugnem un Front Nacionalista (CiU + ERC) som conscients de la dificultat d'assolir aquesta unitat d'acció en la mesura que predomina un caïnisme suïcida que només beneficia els interessos espanyolistes. CiU fa mans i mànigues per a redreçar la seva brúixola. La clau està en transcendir la visió merament partidista per aplegar el màxim número de forces. Aquesta és l'aposta d'Artur Mas: bastir la Casa Gran del Catalanisme...

La paradoxa augmenta quan, deixant de banda els partits, analitzem la presumpta societat civil. Què hi trobem? Una ebullició tardorenca que ha produït més plataformes que bolets, un atomisme difícil de lligar, sovint sospitós de manipulació partidista. A més, els que vivim enxarxats dins la bombolla catosfèrica no acabem de discernir la realitat virtual de la realitat real. ¿Voleu dir que l'independentisme ha crescut tant? No fem volar coloms. Haurem d'esperar el veredicte de les urnes.

Mentrestant, tenim un govern curt de mires, mediocre, gris, inoperant; un país col·lapsat i en plena decadència; una ciutadania cremada, abstencionista, escèptica, anestesiada... En fi, el que faci falta, que per això som catalans.

Energia i esperança? Un país millor? Tant de bo. Com? Quan? Ara o el 2014? Conferències, crides, manifestacions... Amb qui podem comptar? Qui ens engrescarà? Una Casa Gran o una Casa de Barrets? El temps ho dirà.

[En castellano]

10.10.07

Patriotisme cultural

Yo abomino del concepto patria, catalana o española. Mi patria son los paisajes de mi Barcelona de la infancia, mis lecturas en ambas lenguas, mi descubrimiento de la literatura y del ensayo, mi ensanchamiento con la lectura en francés. Mi patria es mi cultura y vivo lo bastante retirado de cualquier ruido nacional, de cualquier algarada patriótica o de cualquier afección política. Cuando me preguntan, tú ¿qué eres, catalán o español? contesto sin dudar: Luis Rivera. (Comentari extret del blog de JPQ)

Sobre sentirse catalán, español, marciano, galáctico o infrahumano, yo creo que los terrícolas tenemos hondas diferencias debidas a lo cultural, y eso nos hace ser exóticos y atractivos para unos, o indiferentes y repelentes para otros. Yo siempre soy de los primeros, póngase ahí la cultura que se quiera, porque soy curioso, me siento mediterráneo, abierto a otras culturas, al diálogo entre ellas. No obstante defiendo siempre mi cultura, la catalana. ¿Por qué? Pues muy fácil, porque me ha condicionado en mi manera de ser y de pensar (dentro de mi genética, que es única y va por libre), porque creo que puede aportar cosas únicas al mundo, así como otras culturas (entre ellas la española) aportan también su grano de arena y, por último (aquí Quiñonero diría and last but not least) lo que yo creo que es más importante: es una cultura en peligro de extinción. (Mr. Bostezo, sempre excepcional)

15.9.07

Bufa que bufaràs

Sempre havia dit: jo sóc català, no catalanista. Els -ismes mai no m'han fet el pes. El meu raonament era: sóc el que sóc i no necessito demostrar res. Però això era abans. El meu sentiment identitari i la meva convicció política han evolucionat aquests darrers anys. Català, catalanista, nacionalista, sobiranista, independentista...?
... un independentista és un nacionalista desenganyat. Costa, però, arribar a aquest estadi. A Catalunya hi ha gent que és molt poc aprenent. I mira que Espanya fa pedagogia de la millor!
El 16 d'agost, davant el taüt de Xirinacs, ho vaig veure clar: ha arribat l'hora de la veritat. S'han acabat les mitges tintes, la tebiesa, el menfotisme... Ens hem de comprometre i lluitar per la llibertat de Catalunya.

La situació ha esdevingut completament injusta i intolerable. El problema no és que Espanya no ens estimi, sinó que ens roba i, a sobre, ens insulta. Aquesta catalanofòbia resulta insuportable quan veus que, amb els nostres calés, a la resta d'autonomies gaudeixen de privilegis que aquí ni podem ensumar. S'ha acabat el bròquil. A mi el pèl ja no me'l poden fotre perquè estic calb. Vull ser alguna cosa més que un català emprenyat.

Els darrers esdeveniments m'han radicalitzat. Sí, sóc un radical: defenso les meves arrels amb responsabilitat, és a dir, responent a les agressions que patim des de fa massa segles. Ja n'hi ha prou, home, ja n'hi ha prou!

Tant se val qui governi a Madrid. PP i PSOE són les dues cares de la mateixa moneda espanyolista. El que ens ha de preocupar és qui governa a Catalunya. Mentre no governi un bloc nacionalista no tindrem res a pelar. Euskadi i Catalunya han de forçar la màquina alhora. Hem de fotre canya a Espanya, tibar-la fins que es trenqui de dalt a baix. El seu canemàs invertebrat és molt fràgil perquè està recosit pel postfranquisme amb una dogmàtica constitucional i una impresentable monarquia. La resta és fum i palla. Espanya és una mera entelèquia agafada amb pinces que se sosté artificialment per la força d'un estatalisme que, tard o d'hora, l'huracà de la història escombrarà.

L'huracà som nosaltres, la nostra voluntat d'autoafirmació. Ja hem començat a bufar...

6.9.07

Contra el cosmopolitisme

Es declara cosmopolita -o ciutadà del món-, que és una manera progre i fina de dir que se sent d'arreu i que està per damunt de qualsevol localisme de barretina. Et mira amb posat de superioritat i t'etziba: "Ets un nazionalista excloent i fastigós". Ja me'ls conec, aquests cosmopolites...

La mateixa paraula és un despropòsit, perquè no es pot ser ciutadà (polités) del cosmos, atès que el cosmos no és cap ciutat (polis). Tots habitem en algun lloc sobre el qual tenim les cames, que són les nostres particulars arrels humanes. Podem viatjar i fer mil vegades la volta al món, però sempre serem fills d'algun indret, sempre tindrem en algun lloc la nostra llar...

El cosmopolita vol creure que podem prescindir de l'arrelament, que podem viure deslligats de qualsevol concreció; però és absurd pensar que la teva pàtria pugui ser una pura abstracció còsmica. El cosmopolita renega de la realitat per abraçar un ens rationis.

Existeix el meu poble, la terra que m'acull, aquest racó de món on habito, visc i convisc.

Cada cop sóc més localista, cada cop vull conèixer millor i estimar millor l'entorn que m'envolta. Això no treu que m'agradi viatjar. M'encanta viatjar, però sóc d'aquí on estic, i aquest estar em fa ser el que sóc.

El cosmopolita (diu que) és d'arreu, i no és d'enlloc; ho vol ser tot, i no és res; o sí: és un esnob, un ridícul esnob, un esnob cínic, forumesc i vomitiu.

7.7.07

Per què bloguegem

L'altre dia, ressenyant el llibre de SG Nació.cat, Xavier Mir escrivia:
Exactament. Tant se val qui vagi a Frankfurt o quin passaport tinguem. Amb internet hem superat les velles fronteres i només som súbdits del diccionari. La Catosfera la fem TOTS dia a dia, post a post, mitjançant la nostra llengua; així és com bastim la "nació virtual", la Catalunya Digital del segle XXI. Perquè Catalunya serà catosfèrica o no serà.

5.11.06

Resultats VII

Més que la reedició del Tripartit, el que em preocupa és que Montilla pugui arribar a ser President de la Generalitat de Catalunya. Ja vaig expressar en un post anterior que les forces que sumen el Tripartit havien perdut massa vots per a poder estar legitimades en un nou govern. La clau és ERC, és a dir, la màxima responsabilitat serà d'ERC. No ho oblidem. Si, tenint l'oportunitat històrica de formar un govern nacionalista (CiU + ERC = CAT), ERC es decanta finalment per investir Montilla president, posant els interessos de partit per damunt dels interessos del país, aleshores ERC haurà assumit un risc incalculable que, a la llarga, li pot costar molt car. ¿Hi estan d'acord les seves bases amb posar José Montilla de Molt Honorable? ¿Tan ràpid han oblidat que van ser expulsats de l'anterior govern per aquesta gent que, sent els clars perdedors d'aquestes eleccions (-25%), aspiren a tornar a utilitzar-los per a governar il·legítimament? ¿Fins a quin punt estan disposats a col·laborar amb aquesta nul·litat espanyolista que no és res més que l'estendard visible de la tràgica descatalanització que ha sofert la nostra terra en els darrers anys? Jo m'ho rumiaria dues i tres vegades. Montilla - Nocilla - Qué - Merendilla - Montilla - Moriles - Lobito - Pepe - Para - Los - Amigos no pot ser Molt Honorable. Almenys per a mi no ho serà mai. Si, al final, ho és -gràcies a la fatídica connivència d'ERC-, es confirmarà la meva tesi inicial: LA CATALUNYA CATALANA HA MORT. Delenda est Catalonia!