Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parmènides. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parmènides. Mostrar tots els missatges

1.3.15

La veritable bogeria


Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules. Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.   

18.10.09

No sé si sóc o si sé

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que hi he arribat després de moltes peripècies (tota existència és una odissea, tots som Ulisses), que el meu periple ha estat només meu, plenament individual, i que el resultat és el que teniu davant, ni més ni menys. Em sento agraït amb el meu passat. Estic amb deute no solament amb els meus pares, la meva família, els meus professors, sinó amb totes i cadascuna de les persones que, per bé o per mal (del mal se n'extreuen millors lliçons que del bé) s'han creuat a la meva vida i m'han ajudat a aprendre el que sé. No sé si sóc o si sé, però em sento a gust amb mi mateix. La maduresa deu ser això. Miro enrere i ric i ploro i oblido i enyoro i penso que tot plegat ha servit per a dur-me fins aquí, fins aquest matí assolellat de diumenge, fins aquesta paraula que escric, fins al petó que t'acabo de fer... Tot plegat una vida, la meva, quaranta-cinc anys, perquè em miri al mirall dels teus ulls i em senti orgullós de mi mateix. És l'amor, que ens fa millors. És l'amor, que ens salva del naufragi. És l'amor, res més que l'amor, el que dóna sentit a la vida... No sé si sóc o si sé, tant se val... En tinc prou si m'abraces.

28.9.08

Diumenge de Festa Major

Preparant la classe sobre Parmènides que faré demà a 2n. de BTX. Corregint el qüestionari sobre El show de Truman que vaig fer a 1r. de BTX. La meva filla escolta això. Encara estem de Festa Major. Demà Sant Miquel. Fa sol. No hi ha núvols al cel. S'acaba setembre. Ens costa acceptar la intrínseca caducitat de les coses, sobretot de les que estimem...

La meva llibreria Lulu
Support independent publishing: buy this book on Lulu.

19.11.07

Dogmatisme

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:
Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.
Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

[En castellano]

20.1.07

Ser i fer

- Tu ets veritat, però tota la teva vida és una puta mentida.
- ¿Què vols dir? No t'entenc.
- No som el que fem. Sovint el que fem contradiu el que som.
- ¿I si no ets el que fas, què collons ets? Jo crec que el que fas diu molt del que ets: Operari sequitur esse.
- En el teu cas està molt clar: la teva vida és una cosa i les teves obres una altra. Si s'identifiquessin, series un monstre.
- Gràcies, home!
- Perquè, a veure: ¿Tu qui ets?
- ¿Qui sóc? Aquesta pregunta no és pertinent. La trobo massa metafísica, massa parmenídea. No penso respondre una pregunta tan absurda.
- ¿Veus? Em dónes la raó.
- No pas. Jo estic per damunt del que faig. Les meves obres no esgoten el que sóc. A més, no crec que jo sigui res ni ningú. L'ésser és un mite, una ficció. Res no és: tot és procés, esdeveniment, riu heracliti...
- No fugis d'estudi. La gent veu el que fas i et jutja a partir d'això...
- Doncs pitjor per a ells.
- No, pitjor per a tu.
- ¿Un monstre has dit?
- Sí. Un monstre adorable, irresistible, però un monstre al capdavall.
- Jo no sóc Vogelfrei.
- Jo no n'estaria tan segur...

11.10.06

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).

La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...

17.5.06

Ho vull saber tot...

Ho vull saber tot, tot menys la veritat que s’amaga rere els teus ulls de gata maula, la veritat que Parmènides anomenava alétheia, despullament total, la veritat en sentit extramoral que Nietzsche va rebatre amb brillantor sofística, la veritat heideggeriana que és en el temps desvetllada, la veritat noümènica kantiana que resta fora de qualsevol experiència, la veritat sartreana, pura nàusea, la veritat evangèlica que ens havia de fer lliures i ens acaba crucificant, la veritat escolàstica: conformitas intellectus cognoscentis cum re cognita, la veritat estadística, periodística, estètica, patètica, la veritat capitalista: beneficis, beneficis, beneficis, la veritat hegeliana que no és veritat absoluta fins al final, la veritat pessoana: nada vale a pena, ó meu amor longínquo, senão o saber como é suave saber que nada vale a pena, la veritat ingrata que recula quan vols atrapar-la, la veritat freudiana, libidinosa i mefistofàl·lica, la veritat saborosa dels fruits amargs, la veritat purulenta, crònica, lacrimògena, la veritat dels tanatoris, la veritat dels supositoris, la veritat de les compreses amb ales que no poden volar, la veritat de l’albada curulla de rosada, la veritat del teu sexe suquejant… Ho vull saber tot, tot menys la veritat que s’amaga rere les paraules.


2.5.06

Parmènides s'equivoca...

Parmènides s'equivoca. No és que el pensar i l'ésser no siguin la mateixa cosa (que només ho són per a l'idealisme), sinó que l'ésser no existeix perquè és una pura entelèquia. Tota la filosofia occidental està fonamentada sobre aquest error, sobre aquesta nefasta pressuposició. De l'ésser parmenidi passem a la idea platònica, i de la idea platònica anem a petar al déu cristià... Entelèquies sobre entelèquies.

El vell Heràclit encerta. No hi ha ésser, sinó esdevenir, procés, canvi, riu... Tot pensament ha d'incloure la contradicció si vol identificar-se veritativament amb la realitat de la fisis. Nietzsche, fidel deixeble heracliti, sofista convençut, escriu l'acta de defunció de l'ésser de Parmènides. Només hi ha un sol camí viable: el camí de les aparences, la sendera de les ombres... Com escriu Paul Celan: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht (Qui diu ombra diu veritat. Som una carn amb la nit)

L'ésser no és. Res no és. Ni tu ni jo. Les coses estan i van... amb prou feines. La lògica és una farsa. Viure és naufragar. Batibull d'àtoms. Dinamitada la metafísica, ens queda l'art: aquest afany absurd d'immortalitzar l'efímer.