Delfos

No has vingut per a quedar-te, ets una au de pas, Tangata-Manu, Home-Ocell, you did not know that you could not fly, so you did. Do not be scared, who knows where the wind will blow. You are just a man lost in the space, calling out, hoping to hear something back. Listen to the universe, you may find an answer. Love is here and everywhere. Segueixes la teva intuïció, vas on et porta el cor. No, no has vingut a romandre. Només romanen els morts.

Després d'un mes viatjant, fent incursions i excursions en 10 països, 4 dels quals nous (Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Albània), avui has arribat a Delfos. 

Delfos va ser el melic (omphalos) del món grec, un centre sagrat de peregrinació. Aquí la Pítia feia el seu oracle. Aquí hi havia una inscripció que resava: "Coneix-te a tu mateix". Aquí rajava la font de Castàlia. I més coses que no sabem...

Abans que els grecs consagressin el lloc a Apol.lo, de ben segur que existien cultes ancestrals que tenien a veure amb la Mare Terra (Gaia) i els elements. L'aigua que brolla per les escletxes rocoses i la presència del mar a l'altra banda de la muntanya. 

No cal que ningú t'endevini el futur, per molt pitonisa que sigui. Ja fa dies que saps que tu ets el creador i el responsable del teu futur. Tu ets Ítaca i tu ets l'Oracle, cada cop més imminent. No t'escaquegis.

Ara vols pujar a l'Olimp per a parlar amb Zeus... I què creus que et dirà, el déu dels déus? Que t'espavilis, xaval, que ell ja té prouta feina amb lo seu. Aquest és el problema: que la gent necessita que els altres li diguin què han de fer amb la seva vida... Mira, sincerament, fes el que puguis, però munta-t'ho bé, sisplau, i sigues feliç!

Balanç 2007

No vull fer un resum de l'any que s'acaba, sinó destacar només algunes coses subjectivament importants...

1. He pujat a la Pica d'Estats
2. He redescobert un menhir
3. He visitat Grècia
4. He entrevistat Vila-Matas
5. He saludat la Cicciolina
6. He recollit el Premi Nadal Batle
7. He tingut 1.125 visites en un sol dia
8. He assolit l'autoritat 100 de Technorati
9. He anat d'enterrament
10. He acudit a manifestacions
11. He assistit a conferències
12. He escrit un pròleg
    
13. He participat en un llibre per a nens
14. He ideat un llibre 2.0
15. He fet amics
16. He intentat ser una mica millor
    

L'any que comença promet. La Catosfera_08 farà història. Si no passa res, aquí seguirem, al peu del canó.

Que tingueu un bon any, entrellumaires!

Estaré uns dies desconnectat......

[Música: Love is a game de The Magic Numbers]

Dogmatisme

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:

Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.

Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

[En castellano]

Blog amb g de garrofa andorrana

(EG8) Κέρκυρα

Sempre que penso en Corfú me'n recordo d'aquesta foto:

Són Henry Miller i Lawrence Durrell en pilotes l'any 1939 en una platja de Corfú. Miller tenia 48 anys i Durrell 27. La correspondència entre ambdós escriptors (The Durrell-Miller Letters 1935-80, hi ha traducció castellana a Edhasa, 1991) és una de les coses més extraordinàries que he llegit mai, sense desmerèixer les seves respectives obres. La bellesa d'aquesta illa ja havia inspirat escriptors com Goethe i Oscar Wilde. Durrell hi va residir llargues temporades en les quals va escriure alguns dels seus llibres més importants, com ara El Quartet d'Alexandria.

Era la darrera illa grega del nostre viatge. Els grecs l'anomenen Kérkyra (Κέρκυρα) que, segons la mitologia, era el nom de la nimfa amb la qual el ciclop Polifem tingué un fill, Faiakas, del qual serien descendents els feacis (Φαίακες), poble que apareix a l'Odissea d'Homer. La princesa Nausica, filla d'Alcinous, rei dels feacis, va acollir Odisseu després d'un naufragi. Aquesta illa fou la seva última escala abans de retornar a Ítaca. Sembla prou versemblant que l'actual Corfú fos l'illa dels feacis, atès que Ítaca (Ιθάκη) es troba relativament a prop [mapa illes jòniques], tot i que els experts no s'acaben de posar d'acord si l'actual Ítaca es correspon amb l'Ítaca homèrica...

Corfú no té res a veure amb les illes gregues més meridionals, resseques i pelades. Corfú és verda, plena de vegetació. Enlloc no he vist oliveres tan altes, talment alzines, formant boscos amb els xiprers. Tot té un aire molt anglès, sobretot la capital. Som a la mar Jònica i ens volem tornar a remullar. Anirem a Palaiokastritsa, a l'altra banda de l'illa, a la presumpta platja on Ulisses va trobar-se amb Nausica. La panoràmica des del castell bizantí d'Angelokastro és aquesta:

La platja del mig, en la qual ens vam banyar, es diu Agios Spyridon, o sigui, Sant Espiridó, el patró de l'illa. L'altra, la de la dreta, la teniu aquí més ampliada:

Ull viu:

The rock in the sea visible near the horizon at the top centre-left of the picture is considered by the locals to be the mythical petrified ship of Odysseus. The side of the rock toward the mainland is curved in such a way as to resemble the extended sail of a trireme.

Afionas. From here you can see the island of Karavi (Ship), which, rising from the sea, has prompted many myths and legends. According to Pliny, it was the petrified ship of the Phaeceans, which had carried Odysseus back to his homeland

Kanoni. C'est ce petit coin de terre (l'île de la Souris), qui est probablement le symbole le plus connu de Corfou, qui selon la légende serait le bateau mythique d'Ulysse, que Poséidon transforma en pierre, comme le raconte Homère dans l'Odyssée.

O sigui, que no hi ha qui s'aclareixi o hi ha molts vaixells petrificats a prop de la costa corfiota.

Al capdamunt d'aquesta petita península trobem el Monestir de la Verge, fundat el 1226, que acull una comunitat de monjos i un petit museu amb una col·lecció d'icones bizantines. Des de dalt les vistes són esplèndides...

Paleokastritsa. Un altre indret idíl·lic que afegim a la llista de paradisos particulars.

Tornem a la capital i passegem pels carrers de la ciutat antiga [fotos]. Comprem dues coses típiques de l'illa: licor de kumquats i estris per a la cuina fets amb fusta d'olivera. L'autocar ens espera a la plaça més gran de Grècia (i diuen que d'Europa), la Spianada, una vella plaça d'armes veneciana que va ser convertida en jardí pels anglesos.

El vaixell s'allunya de l'ultima illa grega. Ens espera Croàcia...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes

(EG7) Atenes

Abans de sortir ja sabia que el cim més alt del meu viatge grec seria l'Acròpoli d'Atenes. Ressonaven al meu cap les frases contundents del mestre Pla:

El Partenó és el monument de la mentalitat occidental més prodigiós que l'home ha elevat sobre la terra. (OC, XIII, 318)

En fi, la solució de tots els problemes, la solució permanent, és l'Acròpolis -pujar a l'Acròpolis. Fa el mateix efecte que trobar-se en un altre món. (OC, XIII, 335)

De Míkonos al Pireu no vaig dormir gaire. Volia que el sol ixent em sorprengués a coberta mentre albirava des del mar la silueta d'aquell turó llegendari... Però no va ser possible, perquè actualment l'Acròpolis no es veu des del Pireu, o jo no la vaig saber veure. L'albada arribant al Pireu fou una de les hores més màgiques que he viscut a la meva vida. Les fotos que vaig fer recullen aquell moment...

Calia afanyar-se, perquè havia moltes coses per a veure i poques hores per endavant. Imprescindible: Acròpoli, Museu Arqueològic, Plaka... L'autocar faria un recorregut panoràmic per la ciutat en el qual ens mostraria els monuments principals (Estadi Panathinaikos, Zappeion, Parlament, Plaça Syntagma, Jardins Nacionals, etc.) Abans que la calor es fes insuportable, havíem de travessar el Propileu. Frisava per veure El Partenó. La primera visió la vaig tenir des de l'autocar quan, entre dos carrers, se'm va aparèixer el temple flotant sobre la ciutat...

A mesura que ascendia entre les oliveres, el cor se m'eixamplava. No tinc paraules. Josep Pla es queda curt amb les seves hipèrboles. Tenir aquelles pedres a tocar (és un dir, perquè no te'n deixen tocar ni una!) era un somni fet realitat. El Partenó era allí, davant meu, ple de bastides (no tan bèstia com la de Santa Sofia, però déu n'hi do), envoltat de tanques, inaccessible. Pla va tenir la sort de poder abraçar una columna, jo me'n vaig quedar amb les ganes. Restaurat, el que es diu restaurat del tot, només ho està l'Erecteion. Preciós en la seva proporció més modesta, però harmònicament perfecte. Les cariàtides són una delícia...

La foto que ara encapçala aquest blog

El Museu de l'Acròpoli estava tancat. N'estan fent un de nou al repeu del turó, sota el Teatre de Dionís. La vista de la ciutat des dalt de l'Acròpoli, miris cap on miris, és realment majestuosa. Al sud s'endevina el blau del mar...

Intento no pensar gaire. La càrrega mental és massa grossa. Tones i tones de lectures. Anys i panys d'estudi. ATENES. Sóc al capdamunt d'Atenes, al turó més sagrat de la nostra història. Per aquí s'hi passejaven els filòsofs... Al Museu Arqueològic Nacional em retrobaré amb ells...

Amb Aristòtil

Aristòtil & Plató (queda clar qui és el més gran?)

Parlant de pensadors... Descobreixo una estatueta neolítica molt curiosa que seria un precedent de Le Penseur de Rodin. En el cartellet hi posa Thinker from Karditsa. Fixeu-vos que l'aital pensador té la mà dreta al cap, però la mà esquerra la té en un altre lloc (molt voluminós, per cert, i destruït probablement per la censura posterior)... Un pensador itifàl·lic potser?

Una altra peça que em va cridar l'atenció va ser aquesta gerra en la qual podem veure clarament un parell d'esvàstiques levògires (alguns indocumentats encara creuen que aquest símbol se'l va inventar Hitler)...

Dinem al barri de Plaka en una placeta plena de restaurants. Amanida grega, formatge fregit... Tant se val. Encara sóc dalt de l'Acròpoli. Sempre seré dalt de l'Acròpoli. No penso baixar mai.

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos

(EG6) Bany a Míkonos

Ja tocava banyar-se a l'Egeu. Ja tocava amarar-se del blau que tant ens havia corprès a Rodes. La platja escollida: Platys Gialos. [mapa]

Sí, ja tocava jeure tres horetes en una hamaca i remullar-se i descansar de veure coses cuita-corrents. El món està ple de coses que caldria veure, i els ulls no es cansen mai de veure, però sovint necessitem fer net, relaxar el cervell, nedar sense rumb entre peixos que s'esmunyen com els nostres pensaments, deixant que ens bressoli el corrent, les ones transparents... Platys Gialos. Un indret molt recomanable.

Passejada nocturna per la capital. Míkonos de nit és encisadora. Els vaixells il·luminats, els carrerons laberíntics (plens de botigues, of course!), la varietat humana, les esglesioles ortodoxes...

Avui toca post curt. Fi.

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri

(EG5) Akrotiri

Albada arribant a Santorí

De totes les illes gregues que he vist em quedo amb Santorí, també anomenada Thera. La seva estructura geològica és realment impressionant. En el centre tenim una caldera volcànica inundada de la qual emergeixen dues illes (Palea Kameni i Nea Kameni, és a dir, terra vella i terra nova) i damunt les quals destaquen els penya-segats on s'assenten la capital i Oia. La gran profunditat d'aquest volcà negat no permet l'ancoratge dels vaixells. El Sea Diamond s'hi va enfonsar el passat 6 d'abril. Ara rau en el fondo del mar matarile rile rile... (video amb musiqueta titànica)

Resulta que 16 segles abans de Crist (fa 3.600 anys, a l'antiga Edat de Bronze) una erupció brutal va provocar un tsunami que va destruir tota la civilització minoica de les Cíclades. El vell Plató no anava gaire desencaminat... Això fa pensar en la possibilitat de què la (gens mítica) Atlàntida es trobi submergida sota aquestes fosques i misterioses aigües. És una de les hipòtesis més plausibles, que jo ratifico, perquè, in situ, vaig "notar" quelcom molt estrany...

Hotel Atlantis
Un allotjament encara millor

Més que les típiques casetes blanques i blaves d'Oia, massa de postal turística, el que em va semblar més interessant d'aquesta illa és Akrotiri [+], un important jaciment situat al sud, que no és visitable perquè el sostre que el protegia es va enfonsar. Descoberta pel professor Marinatos a final dels 60, aquesta ciutat de 20 hs. és anomenada la Pompeia grega. Com a prova del desenvolupament al qual havien arribat els seus habitants s'han trobat edificis de tres pisos [imatges], sistemes de clavegueram, mobles i pintures murals molt ben conservades. Alguns d'aquests frescos es troben al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes [imatges] on els vaig poder veure uns dies després.

Micos blaus

Noies boxant

Akrotiri. No oblideu aquest nom.

Santorí em va recordar una mica Lanzarote. Com a illa volcànica que és, té platges de sorra vermella i de sorra negra. Fan un vi blanc boníssim. Hi tornaria una setmana sencera per a poder conèixer-la més a fons. Iberojet té vols directes Barcelona > Santorí. Us deixo algunes fotos més...

Sense oblidar la del gos (que ha tingut molt d'èxit).

La baixada des de la capital fins al port la pots fer de tres maneres diferents: agafes el telefèric, baixes xano-xano caminant o et muntes en un burro. Inconscient de mi, vaig agafar la darrera opció. Ni Dragon Khan ni Furius Baco ni Huracan Condor ni hòsties: si vols saber què és l'aventura de veritat puja als burros de Santorini! Els 580 esglaons que salven els 270 m. de desnivell tenen una inclinació vertiginosa. Les bèsties van lligades de quatre en quatre (per si alguna rellisca, cosa factible en aquelll terra de pedra llisa ple d'excrements). Les menen uns vells indígenes que només saben renegar: malakia malakia! La calor, la pudor, el pendent... Marededeusantíssima. D'aquí no surto viu, vaig pensar. Ens estimbarem. A mig camí, quan ja veia el mar més proper, em vaig relaxar una mica i fins vaig collir i degustar alguna figa de coll de dama blanca que vaig trobar a l'abast... A l'arribar al vaixell la roba pudia. La vaig posar a la mateixa bossa que els mitjons d'Istanbul. Salpem rumb a Míkonos...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes

(EG4) Blau de Rodes

Des de la finestra panoràmica de la cabina comprovo que hem arribat a port i que hi ha atracats quatre vaixells més, alguns dels quals són veritables ciutats flotants que porten el triple de passatge que el nostre (n'hi ha que tenen fins i tot pista de gel i camp de golf!).

El primer que em crida l'atenció és el color de l'aigua. No havia vist mai un blau com el de Rodes. Prop de la sorra és atzur turquesa, però m'agrada sobretot la tonalitat que agafa l'aigua amb una mica de profunditat.

Un shuttle bus en acosta a les muralles de la ciutat medieval. És l'hora de màxima calda, quarts de quatre de la tarda. Entrem per una de les portes i enfilem el carrer Sòcrates...

Botigues i més botigues. El carrer Sòcrates fa costa amunt fins a la Mesquita del Solimà. El Palau del Gran Mestre també queda a la part alta de la ciutat. Anem per l'ombra i bevent aigua constantment. A Rodes hi ha pocs arbres: alguns xiprers, buguenvíl·lies... Pel camí trobem dues placetes conegudes per les seves peculiars fonts: l'una té un mussol al capdamunt i l'altra tres hipocamps. Visitem el Palau. El que paga més la pena són els mosaics romans que provenen de l'illa de Kos (pàtria d'Hipòcrates). Al soterrani hi ha un museu amb peces certament interessants (i un aire condicionat que s'agraeix). Baixem pel Carrer dels Cavallers, que -oh, increïble- no té cap botiga!

Davant el Temple d'Afrodita (una ruïna depriment) trobo aquesta pintoresca gelateria mòbil...

A prop hi ha un arbre en el qual s'han aplegat totes les cigales de Rodes. El soroll que foten és ensordidor. Sortim per la porta de la muralla en direcció al port de Mandraki en el qual hi havia el Colós de Rodes. Dues columnes a l'entrada del port assenyalen l'indret on estaven els peus del llegendari Colós...

Diuen que un terratrèmol el va abatre i que, més tard, les seves restes foren venudes i transportades sobre els geps de 900 camells... El déu Hèlios es va quedar sense estàtua. Rodes, des d'aleshores, és un cau de mercaders. Sort de la seva aigua i de les seves platges...

Mentre tornem al vaixell penso que aquest cel i aquest mar van inspirar les beceroles de la filosofia. Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, Pitàgores van veure els mateixos blaus que jo estic veient... El pare de la filosofia afirmava que el principi (αρχή) de tot és l'aigua (νερό).

L'aigua de l'Egeu, el seu blau inoblidable, bressol de la nostra atrotinada civilització. Ara els filòsofs fem creuers i ens permetem el luxe de reduir la filosofia a somatosofia. Com una font que encara raja envoltada per les ruïnes d'un jardí abandonat, povera e nuda, la filosofia manté el seu batec imperceptible enmig del brogit del Gran Mercat...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades

(EG3) De postes i d'albades

Navegar amb un vaixell de 51.000 cavalls de potència és una experiència sensacional. Quan els quatre motors del creuer més ràpid del món (fabricat a Alemanya i amb bandera de Bahames, un monstre marí que pot assolir la velocitat de 28 nusos) bramen a tota màquina, l'estela que deixa al darrere és un escumall quilomètric que fa la clenxa a Posidó. Bado a popa evocant aquells suats versos de Machado:

y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Deixant enrere Istanbul

Jo, que sóc un home de terra endins, fill de la Terra-ferma, sempre he tingut molt de respecte al mar. M'agradava fitar-lo de lluny, assegut a la platja... Aquests dies que he viscut completament envoltat de pèlag, resseguint els seus gestos, esbrinant els seus colors, mai no m'he cansat de mirar-lo amb reverència i estupor. El mar és una cosa seriosa, imponent, immensa. Tanta aigua et fa sentir petit, insignificant.

Pleniluni des de popa

De tots els moments sublims, em quedo amb les hores en què el sol s'acomiadava a ranvespre o ressorgia de matinada ran d'horitzó. Vaig fer moltes fotos, la majoria inservibles. Us en deixo algunes que valen tot el viatge...

Albada entrant al Pireu

Posta sortint de Dubrovnik

Albada arribant a Venècia
(és la que he posat al salvapantalles)

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul

Retorn

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l'última pàgina manuscrita de l'u d'agost...

La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l'Estret dels Dardanels*. Des d'aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l'escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l'absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m'han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida, si no fos que la vida tota és viatge o que hi haurà viatges ulteriors que seran encara més llunyans i més gloriosos. Sense anotacions escrites, hauré de refiar-me de la fràgil memòria i de les 667 fotografies que vaig fer amb l'atrotinada Olympus Camedia C-350 (que aviat jubilaré perquè no guanyo per a piles!). En els propers posts només aspiro a reproduir alguns episodis, esquitxos, paisatges, meditacions, sensacions, anècdotes... No vull ni puc explicar-ho tot. Us haureu de conformar amb unes pinzellades del meu extraordinari estiu grec (EG)...

Comentari d'actualitat (molt a contracor). D'ençà de l'olímpic any 1992 Catalunya avança cap a la més absoluta decadència. Al desastre infraestructural de la RENFE, l'apagada elèctrica, el caos a l'aeroport (que jo mateix vaig patir a la tornada: dues hores esperant les maletes!), el col·lapse a les autopistes i un llarg etcètera; cal afegir el crònic desgavell del sistema educatiu i la misèria política que ens aclapara des que el Tripartit fa veure que governa. Surts a fora i comproves que les coses funcionen, fins i tot a Turquia! Per exemple, Croàcia -un país nou de trinca en el que podríem emmirallar-nos- és una meravella. Aquí anem de mal borràs, cada vegada més pèssim. Aquests dies a l'estranger he sentit la vergonya de ser català quan, parlant amb gent d'arreu, se'n fotien de nosaltres i del nostre galopant desori... Quo usque tandem abutere, Montilla, patientia nostra? Que som un poble mesell ja ho sabia, però aquesta capacitat que tenim de suportar l'insuportable em té ben astorat. Se'ns pixen a sobre i diem que plovisqueja. La culpa no és de Madrid, no; la culpa és nostra. Vergonya i ràbia. No reaccionem. Quatre crits, quatre cops de cassola i apa, mutis i a la gàbia, mentre els nostres presumptes representants són de perpètues vacances eximits de qualsevol responsabilitat. ¿O potser ens plantarem i farem vaga general? És el declivi, la imparable decadència catalana (política, econòmica, social, educativa, cultural, literària...). I espereu-vos, que demà serà pitjor i el 2008 la repera!

* El monument que esmento i esbosso a la pàg. 31 de la Moleskine és aquest. Es troba a prop de Seddülbahir. És un memorial als màrtirs de guerra. El vaig veure il·luminat la nit que vam passar pels Dardanels. (Informació i imatges extretes del Google Earth)

Xirinacs, in memoriam

Oia

VM & BD Acròpolis

No fer res

A mitja tarda canten les cigales. Les mosques estan molt pesades. Pla, un dia més, em fa de cicerone per Grècia...

¿Quin país és Grècia tan meravellós per a, disposant d'una certa pecúnia, no fer-hi absolutament res? La vida social? No! La vida social és pesadíssima i formada, generalment, per tants de cretins, que són com un mateix. La dolce vita? Encara menys! És una vida horripilant, d'horari, activa i minutada. El pitjor de la vida és tenir massa crèdit i haver de dir, indefectiblement, sí o no, que són les paraules més tristes de la llengua. No, no! La qüestió és no fer res, i no fer res sobretot a Grècia, que és un país on hi ha tantes coses per veure! Tot això us ho diu una persona que ha treballat prou en la vida. «I per què treballa vostè? -m'han demanat algunes vegades- . Deu haver treballat per tenir més cultura, per no anar tan sovint a la taverna o al cafè, per quedar bé davant de la gent...» No senyor! De cap manera! Jo he treballat perquè la vida és avorridíssima, perquè el seu tedi és immens. En aquest punt he discrepat sempre de Marx, d'Engels i de don Anselm Clavé (...) Jo sóc un gandul fracassat. Crec que és una posició respectable i que no fa mal a ningú. El Mediterrani és un espai ideal per a practicar-ho. És potser la llibertat pura, mai més autèntica. Si he anat als països en què la gent no fa més que treballar, m'he entristit. A Grècia hi ha gent que treballa molt, però encara toleren -sobretot si disposen d'alguna pecúnia- els ganduls fracassats. És el Mediterrani. És el meu país. Les persones que volen treballar, les deixen fer, sempre que no s'equivoquin massa. Els altres, els deixen tranquils, si no molesten excessivament. Tot això no és cap utopia: és la lliberta mateixa. A Grècia m'agafa una mandra sense límits. (OC, XXXVII, 526-527)

Un gandul fracassat que escrigué 46 volums. Jo només porto 1.500 posts (800 d'ENTRELLUM + 700 de TdQ). Em preparo un gintònic i continuo llegint.

Estiu grec

Fa justament 20 anys (1987) que em vaig llicenciar en Filosofia. Fa 18 cursos que em guanyo les garrofes explicant els filòsofs als adolescents. Per fi, després de somiar-ho mil vegades, aquest estiu visitaré el bressol de la Filosofia. Dintre d'un mes sobrevolaré la Mediterrània rumb a Istanbul, navegaré per la costa jònica de l'Àsia Menor (Samos, Efes, Milet, Patmos, Rodes...), travessaré la mar Egea (Santorí, Naxos, Míkonos...) fins arribar a Atenes... I després continuaré cap a l'Adriàtica (Ítaca, Corfú, Dubrovnik...) fins a Venècia. Tincs els bitllets sobre la taula i encara no m'ho crec. He hagut d'esperar dues dècades -i guanyar aquest premi- per a poder agrair als grecs in situ el seu fantàstic "miracle", no solament la Filosofia, sinó tot això que anomenem Civilització Occidental, així, amb majúscules, perquè ens hem de sentir orgullosos de pertànyer-hi i defensar-la dels bàrbars que proven d'anihilar-la. De vegades, em pregunto què seria la meva vida sense aquesta estimació per la Sofia... Ja fa dies que m'estic documentant, devorant tot el que trobo on line i en paper, buidant guies, regirant mapes, llegint i rellegint Pamuk, Miller, Durrell, Pla, etc. Ja he après algunes expressions en grec modern: kalimera (bon dia), efharisto (gràcies), karavi (vaixell), saganaki (formatge fregit), meltemi (vent del nord que bufa a l'estiu), ligo nero, se parakalo (una mica d'aigua, sisplau). M'enduré una Moleskine nova de trinca. Escriuré un diari de bord...

Estiu grec

(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes
(EG8) Κέρκυρα
(EG9) Dubrovnik
(EG10) Sospirs venecians
Retorn