No fer res

A mitja tarda canten les cigales. Les mosques estan molt pesades. Pla, un dia més, em fa de cicerone per Grècia...

¿Quin país és Grècia tan meravellós per a, disposant d'una certa pecúnia, no fer-hi absolutament res? La vida social? No! La vida social és pesadíssima i formada, generalment, per tants de cretins, que són com un mateix. La dolce vita? Encara menys! És una vida horripilant, d'horari, activa i minutada. El pitjor de la vida és tenir massa crèdit i haver de dir, indefectiblement, sí o no, que són les paraules més tristes de la llengua. No, no! La qüestió és no fer res, i no fer res sobretot a Grècia, que és un país on hi ha tantes coses per veure! Tot això us ho diu una persona que ha treballat prou en la vida. «I per què treballa vostè? -m'han demanat algunes vegades- . Deu haver treballat per tenir més cultura, per no anar tan sovint a la taverna o al cafè, per quedar bé davant de la gent...» No senyor! De cap manera! Jo he treballat perquè la vida és avorridíssima, perquè el seu tedi és immens. En aquest punt he discrepat sempre de Marx, d'Engels i de don Anselm Clavé (...) Jo sóc un gandul fracassat. Crec que és una posició respectable i que no fa mal a ningú. El Mediterrani és un espai ideal per a practicar-ho. És potser la llibertat pura, mai més autèntica. Si he anat als països en què la gent no fa més que treballar, m'he entristit. A Grècia hi ha gent que treballa molt, però encara toleren -sobretot si disposen d'alguna pecúnia- els ganduls fracassats. És el Mediterrani. És el meu país. Les persones que volen treballar, les deixen fer, sempre que no s'equivoquin massa. Els altres, els deixen tranquils, si no molesten excessivament. Tot això no és cap utopia: és la lliberta mateixa. A Grècia m'agafa una mandra sense límits. (OC, XXXVII, 526-527)

Un gandul fracassat que escrigué 46 volums. Jo només porto 1.500 posts (800 d'ENTRELLUM + 700 de TdQ). Em preparo un gintònic i continuo llegint.

Darrer diumenge de gener

Et lleves amb regust de ginebra als llavis, afònic. Aixeques la persiana i veus la gespa gebrada. Elles encara dormen. Reculls el menjador (la taula és un cafarnaüm de copes i de plats). Ho endreces tot al rentavaixelles. Engegues el portàtil i trobes 23 mails. Fa 24 hores que no et connectes. No ha passat res important. Unes declaracions d'Aznar. Un mail que hauries de respondre, però et fot mandra. El guardes a la carpeta corresponent. La vida és un camí ple de decepcions. El temps sempre acaba posant les coses i les persones al seu lloc. Tens 60 exàmens per corregir. T'hi posaràs aquesta tarda. Te'n tornes al llit. Fas veure que encara dorms. Ella obre els ulls i t'abraça. Els seus llavis tenen gust de ginebra. Comenceu el dia de la millor manera possible. Molt tendrament. Quan ella baixa al menjador, descobreix que tot està recollit. La cuina també. El seu somriure. El teu silenci. La felicitat és aquesta sensació suau en la que sobren les paraules. Darrer diumenge de gener.

Reus mon amour

Surto de casa a les 17 h. Agafo l'autopista en direcció a Tarragona. Peatge de Martorell i dos peatges més fins a les envistes de la Imperial Tarraco. Fosqueja quan pago el darrer peatge (total: 7,85 € els peatges de l'anada). El Pont del Diable il·luminat contrasta amb les llums novaiorqueses de la petroquímica. Sortida 34. Passo al costat de l'aeroport. Faig cap a l'Avinguda de Marià Fortuny. Tot està damunt davall, en obres. Es nota que s'acosten les eleccions municipals. No puc accedir al centre. Dono tombs sens èxit. Tot està tallat. Davant els cinemes Lauren Reus hi ha un McDonald's. Una amable empleada d'aquest afamat restaurant m'indica com puc penetrar fins al cor de la ciutat. He d'entrar per la carretera de Montblanc. Val. Riera de Miró avall fins que trobo una zona blava d'aparcament. Tiquet d'un euro. Són les 19 h. Per fi deixo el cotxe. Ara a buscar el carrer Major. Veig el campanar de la prioral (que no catedral) de Sant Pere retallant-se sobre el fosc del cel. Preciosa imatge que em recorda la silueta del campanar de la Seu Vella de Lleida... (he fet un link sobtat amb la meva infantesa amarada de boira). Carrer Major. Un bullir de gent. El Centre de Lectura és al número 15. Una munió de mares i criatures al vestíbul. Segueixo badant carrer Major amunt fins que trobo la Plaça Mercadal, també en obres! Quarts de vuit. Al bar del CdL assaboreixo un gintònic de Bombay mentre començo a escriure els primers apunts d'aquest post rere el foli que tinc preparat per a la taula rodona. He esbossat quatre coses que m'agradaria dir... Aixeco el cap i veig en Ramon. Hòstia! L'abraço. Sabia que vindria. Fa tres anys que ens coneixem, som vells amics catosfèrics, però encara no havíem tingut ocasió de desvirtualitzar-nos. Talment me l'havia imaginat. Bonhomia i senzillesa. Té un accent molt peculiar. Només per a conèixer-lo personalment ja pagava la pena baixar a Reus. No podem xerrar gaire perquè s'acosten les vuit. Pugem a la sala de dalt on farem la taula rodona. No sé per què collons es diu "taula rodona" si les taules mai són rodones. Em rep en Jordi Escoda, tatuat amb ideogrames xinesos a l'avantbraç interior esquerre. Ell és el que ha organitzat aquesta moguda i farà de moderador. Saludo David Domingo (blog), fastigosament jove i amb uns rínxols que ja voldria jo... I també conec l'Òscar Hellín, màxim responsable dels serveis informàtics de l'ajuntament de Reus, l'únic que duu corbata. Ja hi som tots. El públic va arribant. Estem hora i mitja petant-la sobre els blogs. En Jordi planteja les qüestions i anem responent tots tres. Tinc la sensació que hi ha massa coses a dir. Al final, també participen algunes persones del públic. Dos quarts de deu. En Jordi ens porta a sopar al restaurant L'Absis, rere mateix de la prioral. Un local peculiar decorat amb pintures rupestres, quadres i una paret sencera plena de grafits que ha escrit la gent. En David no ha pogut quedar-se. Menjo una amanida de pera amb mostassa, rap amb cloïsses i, de postres, el dolç típic de la ciutat: menjar blanc. Bevem un blanc molt decent de Gandesa. Agradable tertúlia. Parlem d'informàtica, de política, però sobretot de Reus. En Jordi i l'Òscar m'alliçonen. Ser de Reus imprimeix caràcter. La reusitat militant. Gaudí i el General Prim. L'espasa de Prim. El mural de Prim a l'Ajuntament. L'estàtua eqüestre de Prim. Intocable. Increïble. Molt divertit. Se'ns fan les dotze. A mi em queden 135 km. d'autopista fins al catre. Em quedo amb les ganes de provar una altra cosa típica reusenca: el vermut. Serà la propera vegada que em convidin. Tota la tornada amb la banda sonora de l'anada: A Rush of Blood to the Head de Coldplay. La mar m'acompanya, invisible, a la dreta. A la una de la matinada sóc al peatge de Martorell. Dormo. Obro els ulls a quarts de set. Encenc l'ordinador i em poso a escriure aquest post. Ara són les 7:33. Avui començo a treballar a les nou.

Apunts per a la taula rodona

Moleskine II

Dissabte 12.8.06 (01:37)

Ja he escrit el poema al llibre de visites. Estic a l'hivernacle assaborint un gintònic. Fullejo l'Enciclopèdia Espasa. Tenen la primera edició completa (72 volums més els apèndixs i suplements). Ocupa un moble sencer. És una de les joies d'aquest hotel. Llegir-la és una delícia. Les il·lustracions són increïbles. L'Espasa és un monument al saber, una relíquia cultural sense parangó.

Abans de marxar cap a Porrúa per tal d'assistir al festival de tonada asturiana, he tingut la sort de poder saludar Gustavo Bueno, l'il·lustre filòsof d'Oviedo i pare de la propietària de l'hotel, el qual estiueja a la seva casa de Niembro. El vaig conèixer personalment en aquest mateix indret l'agost de 2001. Bueno és una eminència amb la qual discrepo toto coelo la qual cosa no implica que no m'hagi llegit els seus llibres. He esquivat el tema de Catalunya i l'Estatut per a rodolar pel pendís més filosòfic. Malgrat l'edat, la seva lucidesa resulta aclaparadora.

Hem xerrat una estona mentre Alfredo escanciaba la sidra. Quan li he dit que teníem la intenció de visitar Còrdova, el míster (així és com l'anomena la seva família) ha començat a engrunar membrances de la polèmica trobada que va tenir en aquesta ciutat (quan Julio Anguita n'era l'alcalde) amb Roger Garaudy, un pensador marxista molt curiós (i actualíssim) que es va casar amb una palestina i es va convertir a l'Islam... Li he esmentat Anselm Turmeda, (un altre convers: و محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقيأب) i Bueno ha recordat de seguida el títol de la seva obra més coneguda: La disputa de l'ase. Llàstima que tenia pressa i no he pogut estar més temps amb ell.

Demà cap a Madrid: Torrelavega, Reinosa, Aguilar de Campoo... La crida del Sud. Diem adéu a aquesta Astúries entranyable que ja és com la nostra segona pàtria. La cloenda no ha pogut ser més autèntica: concurs de tonada asturiana a la bolera de Porrúa amb la gaita de Vicente Prado (el pravianu) i les veus d'un estol de cantaires de diferents localitats. També hi ha hagut danses a la plaça del poble. El Pericote m'ha deixat bocabadat...

Yo caséi con un vieyu, por ponemi de señora, y a la mañana mi diz, garra'l palu y ve pastora. Pericote, Pericote, Pericote per el suelu, ahora lo verán, señores, comu lo baila Don Pedru. Madre mía, yo casémi, cambié la plata por cobri, cambié la mio xuventu, por moneda que nun corri. Yo casémi con un vieyu, por amores d'una saya, y cada vez que riñimos, el vieyu mi jaz posala. Atención tengan muyeres, que nos homes nu hai engañu, en sacudiendo la capa, namás que-yos queda'l pañu.

Te'n vas carrer enllà...

Te'n vas carrer enllà aixecant el braç, acomiadant-te, mentre la teva figura s'empetiteix pas a pas, esvanint-se en la nit sota els fanals exànimes. La lluna és un retall d'ungla esgrogueït sobre el turó de la Salve. Nit de dissabte. Estuba insuportable. No corre ni una engruna d'aire. Em sua el clatell. T'has posat una faldilla preciosa de cotó blanc i una llàgrima de Prada a la clavícula. Te'n vas i em deixes aquí amb l'única companyia de les paraules i el gintònic de Beefeater. La nit ho sap tot de nosaltres. Tot. Des que ens vam trobar al pati de ciències de la Central...

Jo també ballava amb la més lletja fins que un matí assolellat de febrer de l’any 1985 una noia bufona que duia un jersei vermell i un patracol de literatura romànica sota el braç em va donar el seu número de telèfon. Di voi mi trovo, che mai gioi’ non sento / se ’n vostra gioi’ il meo cor non riposo...

Només han passat 21 anys, gairebé 8.000 dies al teu costat. I ara, quan te n'anaves, t'he vist com aquell primer dia: ets la mateixa nina que em va robar el cor. Fa molta calor. El silenci del poble. El gos que borda. Els grills incansables. 21 anys. El temps, implacable, ens ha tatuat l'ànima.

Te'n vas sola aquesta nit de dissabte i em quedo aquí esperant-te com un babau. Sé que tornaràs aviat. No sé què faria si no tornessis. Et buscaria com un boig pertot arreu. Em moriria de pena sense els teus llavis. Tots aquests anys junts són el meu gran patrimoni. La resta és anecdòtic. He fet moltes coses de les quals no em sento orgullós. Potser no he estat capaç de fer-te feliç. Potser t'he fallat mil vegades. Tu coneixes millor que ningú les meves debilitats. Torna aviat, amor, no en tinc prou amb les paraules.

La Cuca se n'ha anat a sopar amb les amigues...

Va néixer fa tretze anys, rosseta com un fil d’or. La meva Cuca. No va venir de París penjant del bec d’una cigonya, sinó de Venècia en un avió d’Alitalia. Reconec que aquella nit estava inspirat. Ella és la meva millor obra. Faci el que faci, escrigui el que escrigui, res no superarà la llum del seu somriure, la claror de la seva mirada. Ella és el millor que deixo en aquesta terra. N’estic molt orgullós. No me la mereixo.

Les dones de la meva vida. La nit és un forn. Escric i m'entrenyoro. ¿Com és que us sento tan a prop? La solitud és tendra quan saps que no durarà sempre. Com la sequera que somia una altra pluja propera. Com tu, aquesta nit de dissabte, amb la bellesa intacta malgrat els anys, amb la frescor del teu cos que m'entoma delerós...

Torna aviat, amor, sense tu no hi ha albada.

La merla fa saltirons...

La merla fa saltirons sobre la gespa. S'atura i burxa a terra amb el bec fins que extreu el cuc sencer. Se l'empassa. Una altre saltiró. Un altre cuc. S'envola. Papallones de color groc. L'hortènsia rosa. El ruixat d'ahir ha estat un bàlsam per a la vegetació. Tornarà a fer calor. Les cigales ho profetitzen.

Cantàvem boleros de matinada a la terrassa del Manel. La lluna també cantava. No hi ha felicitat abstracta, sinó sensacions i moments, instants concrets en els quals descobreixes que la vida és quelcom molt especial, instants que et refermen en la idea d'ajornar una mica més el teu suïcidi perquè encara és massa aviat per a dir adéu a tantes possibilitats engrescadores.

La mòrbida ressaca del vi tèrbol i la ginebra. Cantàvem boleros de matinada a la riera, i els plataners contents. La pluja els havia rentat la cara. Som el que pensem, el que somiem, el que esperem, el que fem... però sobretot som el que cantem.

La vida és dura...

La vida és dura. Sort que tenim la Beefeater i la Literatura. No sé si és més complicat exercir de professor que de pare. El que és segur és que el més difícil del món és exercir de marit. Per això escric: perquè, almenys, mentre escric, m'eximeixo de les responsabilitats docentspaternomaritals, massa responsabilitats per a un irresponsable com jo. La meva senyora (més santa que Sant Escrivá) no acaba d'assimilar la meva grafomania crònica. Normal. La vida és dura, molt dura, sobretot per a les esposes dels escriptors de pedra picada. La meva filla, en canvi, passa. Sap que son pare no hi és tot. L'únic que li treu la son és que la castigui emportant-me el cable de l'ordinador. És addicta al messenger. Sense arribar a la lamentable addició que té son pare als blogs. Tot s'hereta. Per sort, la seva vida encara no és gaire dura. Podria treure excel·lents, però es conforma amb notables perquè no vol que la resta de companys i companyes li diguin empollona. Alta, rossa, maca, intel·ligent... (tot s'hereta). No hi ha déu que suporti tanta superioritat. La tenen amargada. Jo li dic: "No t'amoïnis, dona, a mi em deien cuatro ojos capitán de los piojos i, ja veus, els que m'ho deien, ¿on són ara?" (El que ha arribat més lluny és 2n. Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Lleida. I d'ERC! No es pot caure més alt). Ella em diu: "Sí, però les que suspenen tenen més amigues que jo..." - "Tranquil·la -li dic-, mira jo, que mai no he tingut amics... L'amistat és per als dèbils." Collons. Què dura és la vida. No sé què faria sense la Literatura i la Beefeater. Potser ja m'hauria suïcidat. Com diu la meva idolatrada Shakira: No, no se puede vivir con tanto veneno...

Tu no decideixes desitjar...

(segueix d'ahir)

─ Tu no decideixes desitjar, però pots decidir estimar. El desig és un impuls irracional que prové de l’inconscient, mentre que l’amor pot ser un projecte conscient. Em refereixo a l’amor madur, és clar, no pas a l’enamorament passional. L’enamorament és flamarada, foc, avidesa... L’amor, en canvi, és tendresa, calma, voluntat… Si desitges una persona, vols allitar-te amb ella; si l’estimes, el que vols és dormir amb ella i despertar al seu costat. Ets més lliure estimant que desitjant. Hi pot haver desig sense amor com hi pot haver amor sense desig. Sovint van barrejats i són indestriables. Si ajuntem el desig amb la tendresa, tindrem la fòrmula perfecta de la felicitat en parella. Quan es donen les dues coses alhora és la repera…

─ Però, ¿tu em desitges?
─ ¿Tu què creus?
─ No ho sé pas.

─ Jo vull estimar-te. T’estimo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana, però no et desitjo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana.

─ Collons! ¿Ja has fet la rebatuda de la ginebra? No beguis més que després no trempes.
─ Sempre pensant en el mateix... Sembles un home.
─ A mi no m’insultis, eh.
─ ¿Quina culpa tinc jo de què siguis nimfòmana?
─ I tu ets un alcohòlic.
─ Perfecte. Perfecte. Ja veig on vols anar a parar…
─ ¿On?
─ On sempre: al llit a cardar.
─ Jo et desitjo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. Desitjo la teva polla. Sí, sóc una nimfòmana. ¿I què? Quan no et puc tenir, em masturbo sola...
─ Ja ho sé, no cal que m’ho recordis.

─ N’estic tipa dels teus rotllos filosòfics sobre el desig i l’amor i la mare que ho va parir. Necessito sentir dins meu la teva polla dura. ¿Tan difícil és d’entendre?

─ No, no és difícil, amor. Fes el favor de calmar-te.
─ No, no em vull calmar. Vull que em follis ara mateix!
─ ¿De veritat que ja no queda Beefeater? ¿I l’ampolla de Larios aquella…?
─ Es va acabar l’altre dia…
─ Però si tu no beus ginebra…
─ ¿I qui t’ha dit que me la vaig beure jo?

(...)

Ja no em desitges?

─ Ja no em desitges?
─ Hem de parlar del desig…
─ Parlem-ne.

─ El desig és una cosa molt voluble, que vol dir mudable, inconstant. Res no pot ser fonamentat sobre el desig. El desig és quelcom puntual. Pots tenir son, la panxa plena, l’oïda inflamada… i el desig se’n va.

─ Ah.
─ Sí. El desig va i ve, es presenta i s’absenta…
─ Però, em desitges?
─ T’estimo.
─ ¿?
─ L’amor és menys voluble que el desig, te’n pots refiar una mica més…
─ Però jo vull que em desitgis…
─ Ja.
─ ¿I?
─ T’estimo, amor, i et desitjo…
─ ¿Vols dir?
─ ¿Ho dubtes?
─ ¿Què?
─ ¿L’amor o el desig?
─ Ambdues coses.
─ És que són coses diferents…
─ Explica-m’ho.
─ T’ho explicaré, sí… ¿Queda ginebra?

(segueix...)

Vull bullir. Bullo...

Vull bullir. Bullo. Són les 5:38 de la matinada del dissabte dia 1 d’abril i tinc els ulls més oberts que mai, com si les parpelles fossin conscients i haguessin decidit que no val la pena dormir, que ara no puc dormir perquè em queda poc temps, poc temps per a no sé exactament què. Aixeco la persiana del despatx (sempre dubto si la x va després o abans de la t o a l’inrevés) i guaito la foscor de la nit, la llum esmorteïda dels fanals, l’ensopiment dels plataners…

Fa una setmana, divendres passat, vaig veure La Cabra d’en Pou al Teatre Auditori de Granollers. Encara no he tingut temps de fer la ressenya. Porto setmanes sense tenir temps per a res tret d’obsedir-me amb tu. Una obra excepcional, la història del follacabres, que em va colpir molt endins. Quan pugui en parlaré amb calma. L’anhelada calma que no aconsegueixo recuperar.

Un fotimer d’originals sobre la taula del menjador. Em pregunto: ¿Per què collons hi ha tanta gent que escriu poesia, si la poesia no és res més que la manifestació més palmària [del ll. palmarius, -a, -um 'com el palmell', d'on 'obert, manifest com el palmell estès', amb possible influx de l'adv. palam 'palesament'] de la nostra radical impotència?

Ahir, a les vuit, programa de ràdio: CAPVESPRE. Potser l’últim programa. El director, que sóc jo, ha decidit que plega. ¿Per què? Ja no em fa feliç. A partir d’ara només vull fer coses que em facin feliç. Vull bullir. Bullo. Com ara, que escric a les 5:51 de la matinada i xalo pels descosits amb les neurones eixorivides sota l’efecte d’una untuosa ressaca …

Convidat d’honor: Josep Maria Mestres Quadreny. Músic, 77 anys. La casualitat (en la qual no crec ni he cregut mai) ha fet coincidir la nostra entrevista amb un article de La Vanguardia en el qual es parla de l’estrena d’una obra seva al Liceu. Arriba a la ràdio acompanyat per en Joan, l’amic que l’ha fet venir. Fa seixanta anys que es coneixen. MQ té els cabellls blancs, vesteix com Brossa i fuma amb pipa, tabac negre. És la segona vegada que me’l trobo. La primera va ser a Granollers en la inauguració de la biblioteca Roca Umbert. MQ és un home discret, silenciós. Comencem el programa amb música seva de fons...

El presento. Comença a xerrar. És (com diu el tòpic) un pou de saviesa. Mentre parla prenc apunts a la Moleskine…

Cita Ángel Ferran: Yo hago lo que creo (i comenta el doble sentit del creo: creure i crear). Li demano si creu en la inspiració. Diu que això és una cosa que es van inventar els romàntics, com si l’autor fos un imbècil al qual tot li ha de venir de dalt. Afirma que el que cal és tenir “una idea” i desenvolupar-la treballant. Insistirà vàries vegades en això de “la idea”. Quan li pregunto d’on surt aquesta “idea”, MQ dubita, em mira i diu: “d’on menys se l’espera”. M’explica que una vegada li va venir “la idea” d’una obra en un somni. Va somiar la peça d’homenatge a Robert Gérard, la va veure sencera de patac, la partitura i com s’havia d’interpretar. El misteri de la creativitat.

Passen dos ciclistes per la riera. Mountain bike. Són les 6:28 i encara és ben fosc. No porten llum al casc. No hi ha lluna plena. ¿On coi van aquest parell de dos, a empaitar senglars?

MQ insisteix a parlar de la llibertat musical. Cita Schönberg i alguns deixebles: Berg i Webern. Esmento Satie, del qual sóc devot. MQ aixeca les celles i la pipa alhora: “Formidable! Un compositor lliure amb molt sentit de l’humor”. Confessa que de jove li agradava el jazz, sobretot el primitiu (New Orleans), fins que, al final, s'avorria i en el darrer concert de jazz es va adormir.

Ara posem Sonades sobre fons negre (1982), que pertany a Integral de piano II (2005), interpretat per Jean Pierre Dupuy. Em sona a Bach. Em diu que sí, que és un “trencadís” com els que hi ha al Parc Güell. Va agafar trossos d’altres autors i va fer un collage musical. Apa.

Brossa. Apareix Brossa. Parlarem molt de Brossa durant la nit. Eren amics, havien treballat plegats. També amb Miró, Tàpies, etc. De Brossa diu: “Era un poeta de pura raça. Tot el que pensava i feia era poesia. Un personatge multivectorial (sic). Un home molt lúcid, molt honest, molt rigorós amb el treball. Un gran amic. Un gran artista.”

Li demano pel procés creatiu. Diu que composa davant l’ordinador. Té elaborats uns programes basats en el càlcul de probabilitats que desenvolupen els procediments automàticament. Ell introdueix les dades i es produeixen unes seqüències que trasllada a una partitura també digital… Molt interessant.

El Poema del Capvespre d’avui és Mosaic, de Brossa. Un poema-enumeració. Em quedo amb un vers: “El caràcter sexual del crani”.

Anem a sopar al millor restaurant del poble , és a dir, el més car. És davant mateix de la ràdio, a l’altra banda de la Plaça. Hi vaig ser el 9 de gener i el 10 de març. Avui serà millor: no em tocarà pagar. Som set a taula. MQ va amb la seva segona dona, servidor amb la primera. Menjador privat. Menú degustació extraordinari, com sempre. Primer ens porten unes làmines cruixents d’arrel de flor de lotus i iuca…

M’aturo. 7: 11. Contemplo el cel que comença a clarejar. Aixeco la persiana del tot. Apago el llum. És un espectacle preciós. En primer terme, les branques dels plataners; al darrere, la silueta fosca dels turons; sobre els turons, el cel que clareja... Faig una fotografia amb l’Olympus Camedia C-350. Quan obro la finestra, escolto els ocells i noto la fresca de l’albada. Aquest post s’allargarà molt. Serà un post de cap de setmana. Val per als dos dies: dissabte i diumenge. No tornaré a escriure fins dilluns. Una bona manera d’encetar l’abril. Ara passa el camió de les escombraries. Estàvem al Sant Miquel començant a sopar...

El segons tast és una crema de verdures amb un ou de guatlla escaldat a dins. Després: Amanida tèbia amb escarola i bacallà. Cigronets amb trompetes de la mort. Molls de roca amb foie. Un plat espectacular que combina peix i carn i que requereix passar del vi blanc al vermell. Els filets de moll (o roger) no tenen ni una espina. Les treuen amb pinces una per una. Cabrit al romaní. Postres. Tres. Primer un plat amb cinc bocinets de formatge posats en filera del més suau (esquerra) al més fort (dreta) i acompanyats en paral·lel per tres confitures diferents, mel i nou ratllada. Tot très français. M’agraden tots el formatges. Vaig degustant-los d’esquerra a dreta. Em criden l’atenció els dos darrers: el Tou dels Til·lers de Sort acompanyat amb mel amb un toc de tartuf blanc piamontès, i el Blau de Centelles amb nou ratllada. Següent. Copa de fruits vermells amb gelat de iogurt i canyella. Tercer. Xocolata. El menjar dels déus. Quatre colors i quatre textures diferents. Increïble. La repera.

Bevem un Dolç Adrià 2001 d’Albet i Noya, de Sant Pau d’Ordal. Syrah amb ull de llebre. Sobremadurat. Mig any de maceració. Sense paraules. Deixa una llàgrima a la copa molt difícil d’oblidar. Ja fa dies que ho dic: la Gastronomia és la base de la Cultura. El sibaritisme és el grau més alt de Civilització possible, sense menystenir la Poesia. I el millor de tot: avui em surt de franc.

La tertúlia flueix a mesura que els alcohols amaren les neurones. L’emoció estètica. ¿La del creador quan crea o la de l’espectador quan gaudeix re-creant l’obra? El perill de sempre: caure en el subjectivisme més simple: m’agrada o no m’agrada. L’art reduït a opinió. MQ torna a parlar de Brossa. De l’home Brossa que vivia en aquell estudi...

... del carrer Balmes cantonada Travessera amb vistes als Escolapis (gràcies veí!) … l’home “que vivia de l’aire” … talment Sòcrates barceloní … convidat pels amics … que deia: "vull una truiteta d’un ou, d’un ou petit, molt fina" … Brossa desmanegat … lliurat a l’art … consagrat a la poètica més radical de totes…

7:54. Ja és de dia. Llum. Vull bullir. Bullo. ¿Quant de temps fa que estic escrivint aquest post? ¿Per què no tinc son? ¿Per què no somio quan dormo?

MQ marxa en un cotxe blanc. Condueix la seva dona. Ens quedem fent unes copes. Gintònic de Bombay Sapphire. Fa olor de Chanel.

Una reflexió final: Estic orgullós dels meus «collons burgesos». ¿I saps per què? Perquè, en el fons, sé que només sóc un pagès sorrut que ha llegit quatre llibres. Desenganya't: La Cultura és un producte burgès.