La calma

Deficiència, fretura, mancança, neguit, desig, anhel, hàbit, incomodidat, insatisfacció... La vida és això. I no ens aturem mai perquè mai en tenim prou, encara que hàgim assolit somnis importants. Jo no em sento incòmode, sinó tot el contrari. Què em manca? Materialment no gran cosa, fins i tot me'n podria desprendre d'alguna més. La calma no ve de cercar i aconseguir, perquè sempre ens quedaran coses per aconseguir. És com intentar calmar el neguit de viatjar viatjant, atès que sempre quedaran viatges per fer, ni que sigui a la Lluna o a Mart. És aquest “anhel difús” el que toca la pera. No saps exactament el que et manca, el que vols. Podria estar satisfet amb la meva vida i vegetar simplement com els gats o els gossos jeuen al sol. Podria fer l'hort, viatjar, escriure un altre llibre, tornar a enamorar-me... Podria, podria, podria... I el sol fet d'imaginar-ho em causa una mandra infinita. M'estaré fent vell? Estic hivernant?

Segon diumenge de desembre

Matí radiant de diumenge. Gaudeixo del sol a la terrassa de dalt. Sembla mentida que estiguem al mes de desembre. Estols d’estornells sobrevolen el poble. Quina piuladissa. Éssers alats que mengen olives a balquena. Em quedo bocabadat contemplant la sincronia del seu vol.

Ahir al vespre, davant el foc a terra, l'arbre de Nadal guarnit, llegint Private Peaceful, carxofes a la brasa i una copa de vi negre (a poder ser un Vinyes Velles de Martí Fabra), música de jazz, mentre la sopa de ceba fa xup-xup.. Es pot demanar més?

Sí, clar. El caliu del teu cau. La tendresa del teu niu. L'oblit del passat i del futur. Ni ambicions ni expectatives. Entre la mar que brilla encegadora i els cims emblanquinats i gèlids. Tu i l'horitzó. No em cal res més. I l'últim perfum de les roses tímides.

La barca poètica

Al Port de la Selva hi ha
una vella barca blanca i blava.
La van batejar Albada.
És plena de poemes manuscrits.
Pescador-poeta. Paraules-peixos.
Singladures fetes versos.
Descansa amarrada.
Menuda, humil i abandonada,
la barca recorda melangiosa
la carícia de les onades.
A l'hora de la posta,
quan el sol s'acomiada per la serra de Verdera
i, ombrívol, Sant Pere de Rodes s'esborra,
ella somica una rapsòdia
que va aprendre quan era nina.
Al Port de la Selva hi ha
una cala tan bella que no puc anomenar-la.
La barqueta voldria morir ran de sorra de la cala.
Talleu-li les cordes, deixeu-la anar.
L'Albada serà Crepuscle.
La Nit serà Fada.
Talleu-li les cordes, deixeu-la anar.
Ella sabrà trobar el camí cap a casa.
  

JAZZTABÉ

Jam session amb Llibert Fortuny

Els músics de la banda mengen pizza abans de pujar a l'escenari. El local dóna el pego. Qui podria pensar que abans aquí s'hi escorxaven tocinos. Ara fan música. Jam session amb un saxofonista de luxe: Llibert Fortuny. S'acabarà omplint. Entrada lliure. Observo l'estètica de la gent. Moltes dones. La majoria fumen. Quina mania. Com ahir a l'Antares. Quan vaig arribar a casa la roba em pudia a fum. Vaig deixar l'americana tota la nit a la terrassa. Sí, s'omplirà. Davant hi ha taules rodones i darrere cadires. És la primera vegada que visito aquest espai. Un nou edifici que descobreixo.

Llibert és un virtuós, una mala bèstia que porta el saxo fins al paroxisme. S'ho passa pipa. Jo més. Ara ha pujat una noia a tocar la bateria i ho fot com el cul. Pobreta. La bona música sempre és orgàsmica. El noiet de la guitarra duu una gorra verda. Molt fluixet. Llibert és, ell mateix, un firmament galàctic. El teclista és bo de collons. M'encanta el seu toc de les tecles, com mou el cap al ritme, com no perd mai la concentració. L'altre saxofonista és acceptable, però res a veure amb Llibert. El jazz és la poesia de la música.

No n'entenc ni un borrall. Simplement m'agrada. El fet que sigui minoritari i es toqui en locals petits, lluny de macroestadis i de la gernació consumidora de cançonetes comercials, ja m'enamora. L'ambient que es crea, aquesta atmosfera intimista, d'antre uterí... Llibert ara es posa delicat, el guitarra prova d'agafar el fil, una cocacola dos euros vint, chapeau pel teclista, olor de peta, molt originals, el clarinet fa un solo, la peça de bossa que ha cantat abans el bateria m'ha molat molt, s'afegeix un trompetista, sona bé, vellutada, una trompeta de plata, trista, melangiosa

L'art és lo millor de la vida, i potser l'amor, encara que l'amor sol ser massa efímer, per contra ars longa...

La poesia és el jazz de la literatura.

Hem evolucionat: quan era petit, aquí mataven tocinos; ara fan viure la bellesa, Llibert diu: yo tengo que tocar diez temas más. Això ha començat a quarts d'onze i ara és quarts d'una. De puta mare.

La música és l'art que arriba més lluny. Les paraules són llast, roques pesants. Una cantata de Bach. Quan se superen els quatre acords típics i es deixa enrere el soroll. Sublimitat. Les paraules aspiren a ser llum, però sovint resten ombrívoles.

Pateixo pel Llibert. De tant bufar l'oxigen no li deu arribar al cervell. Ara toquen el 25 de desembre fum fum fum. La gent els acompanya picant de mans. Fum fum fum. Ha nascut un minyonet...

Genial

Què voleu que us digui,
a mi no em fa cap pena

Cultureta lleidatana

Diguem que ahir vaig aprofitar el dia. Al matí vaig fer donació de cinc llibres meus a la Biblioteca Pública i vaig poder tocar el piano de Màrius Torres (post)

Al vespre vaig assistir, també a la Biblioteca, a la presentació a càrrec de Vidal Vidal de l'últim llibre de Josep Vallverdú.

Més tard, al pub Antares, vaig gaudir de la conversa-recital del poeta Jordi Julià amb el crític Pere Ballart (cicle Veus singulars). Entre el públic vaig identificar els poetes Pere Rovira i Gabriel Pena. A l'Antares també, després de 25 anys, vaig retrobar Maties López, que va ser professor meu de llatí a la Navarrensis i ara ho és a la UdL.


Val a dir que, per coincidència horària, vaig haver de renunciar a les Sis sonates per a flauta dolça i baix continu d'Händel que el Trio Barroc del Cafè oferia al Rectorat.

Torres, Vallverdú, Händel, Julià, Ballart... Tot en una sola jornada entre setmana. Déu n'hi doret, no? Perquè després diguin que Lleida és una merda de poble sense vida cultural.

I aquesta nit toca jam session al Cafè del Teatre amb Llibert Fortuny & Aljosa Mutic Trio. I tot sense pagar un duro $ :-) (post)

Franca Masu & Albert Fàbrega

Ahir al vespre concert de la Franca Masu al Casal de Vallromanes, dins la programació de Trobadors i Joglars. La cantant algueresa és, probablement, el millor que ha passat per la sala polivalent d'ençà que la vam inaugurar. Va cantar en català, sard, castellà i italià. La mediterraneïtat en estat pur, aquàtica, nítida, blavíssima. Jazzejant, fadejant, la Franca ens va bressolar l'ànima amb les essències de la música popular de la seva illa. Magnífica interpretació de la cançó Alfonsina y el mar. Un aplaudiment especial per a l'acordionista (Fausto Beccallossi i el seu fantàstic bandoneó). Llàstima que la sala estava mig buida. No ho entenc. Jo dec ser un extraterrestre. La majoria de la gent en té prou amb el futbol, el politiqueig i la platja. Cultura? Per desgràcia, l'autèntica cultura sempre serà elitista.

La crítica: El 9 Nou (20.7.07)

--&--

Avui, a les nou del matí, m'esperava l'Albert Fàbrega a la plaça de l'Església. Havíem quedat perquè volia conèixer la Pedra del Diable. És un expert en megalitisme. Aviat sortirà la tercera edició del seu llibre. Hem aparcat el tot terreny més amunt de Can Gurguí i hem caminat el tros de sendera fins al menhir abatut. Li hem pres les mides: 3 m. d'alt x 1 m. d'ample. Ell duia la càmera i el GPS. Encara no està clar si pertany al terme municipal de Premià de Dalt o de Vallromanes. El més segur és que estigui just en el límit fent de fita. El GPS ens ho aclarirà. Hem descobert algunes coses interessants. Per exemple, una sèrie de marques d'aspecte serpentiforme, com un rebaix o una osca practicada sobre la roca granítica. L'Albert les ha assenyalat amb un guix i les ha fotografiat. Però el millor de tot ha estat la troballa de la part que faltava del menhir. Al post anterior ja vaig dir que aquesta pedra estava escapçada per una punta. Mirant i remirant per l'entorn, a l'altra banda del camí, primer he trobat una ferradura i, després, més avall, el tros de pedra que faltava per a completar el menhir.

No sóc gaire supersticiós, però la ferradura m'ha donat molt bones vibracions. Per descomptat que m'he l'he enduta i ara la tinc sobre la taula de treball. Les vegades anteriors que havia visitat aquest indret només havia vist la pedra. Avui hem tingut més sort. La peça trobada està recoberta de molsa (potser per això no la vaig veure a l'hivern) i té un caire que encaixa perfectament amb el tall de la part que falta del menhir. Es devia trencar quan la màquina la va apartar per eixamplar el camí. Amb l'Albert hem parlat de la possibilitat de tornar-la a aixecar i posar-la en l'espai que hi ha al costat del revolt, lloc on quedaria perfecta. La restauració (enganxar les dues peces) i ulterior erecció del menhir de La Pedra del Diable depèn de molts factors. Primer de tot cal saber dins de quin terme municipal està. Si es troba en el límit entre els dos termes, aleshores caldria posar-se en contacte amb l'altre poble i parlar del tema. Després, comunicar-ho a la Generalitat. Etcètera. Seria fantàstic poder recuperar aquest menhir, redreçar-lo i crear un nou punt d'interès cultural dins el Parc de la Serralada Litoral. Quan l'Albert m'enviï les fotos, les penjaré.

15:10 Rebo l'esperat mail de l'Albert:

Hola Toni,
He mirat la situació del menhir: és en terme de Vilassar de Dalt!!. Per 50 m. no és en terme de Vallromanes. La divisòria del terme passa pel torrent de can Martí. De totes formes, es troba molt proper al punt on es troben els termes de Vallromanes, Vilassar de Dalt i Premià. Parleu-vos-ho, però estaria molt bé (I SERIA MOLT EXEMPLAR!!) una col·laboració dels tres municipis per aixecar-lo.
Gràcies per haver-me acompanyat aquest matí. T'envio les fotos.
Records

Doncs ni de Vallromanes ni de Premià, sinó de Vilassar. Apa. Us deixo les fotos:

Posició al Google Maps

Després del lapsus electoral,
tornem a pujar com l'escuma

ENTRELLUM labelitzat!

Cagonlou! Per fi, per fi, per fi he acabat d'etiquetar els 529 posts d'ENTRELLUM (since 21.12.05). Una feinada de por. Des del dia 27 de desembre fins avui! Totes les vacances entretingut rellegint i republicant post per post. (Em sap greu pels de Bloglines). El resultat és una absoluta bogeria: 545 etiquetes que inclouen paraules genèriques, noms propis, topònims, etc. El rànquing l'encapçala l'etiqueta "poemes" amb 66 referències. A continuació (amb + de 20 referències):

(64) política

(62) filosofia
(57) blogologia
(50) L_OI
(40) llibertat
(39) amor
(34) paraules
(33) escriure
(33) somnis
(32) premis
(30) institut
(29) Catalunya
(28) religió
(27) literatura
(27) Montilla
(27) poesia
(27) Vallromanes
(26) catosfera
(26) llibres
(25) veritat
(22) futur
(22) jardí
(22) solitud
(21) traduccions
(21) mort
(21) música
(20) llengua
(20) Nietzsche
(20) ombra
(20) silenci

Això de l'etiquetatge serveix per a conèixer els interessos del bloguer i esbrinar quines són les paraules que empra més sovint. En el meu cas, he descobert que faig anar molt (potser massa) les següents paraules:

llibertat
somni
veritat
futur
solitud
silenci
pluja
misteri
lluna
platja
llavi
horitzó
ombra

O sigui, que aquesta nova eina que ofereix Blogger ens ajuda a orientar-nos amb eficàcia dins la selva blogològica. Si, a més dels labels, afegim l'ajut del cercador que té cada blog, aleshores la tasca resulta encara més fàcil.

Em sento com si m'hagués tret un pes de sobre. Hem desmuntat l'arbre de Nadal. A migdia, els cavalls han passat tres tombs per davant de casa. Sant Antoni. El sant de la Tau. El meu sant...

[Escolto April in Paris, una meravella de cançó interpretada l’any 1956 per Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. La lletra parla de l’encís (charm) de la primavera a París, la ciutat més bonica del món. Els marronniers en flor (chestnuts in blossom), el perfum de l’amor… Si la perfecció musical existeix (amb el permís de Johann Sebastian), és això: aquestes dues veus unides i aquest solo de trompeta…]

Vull bullir. Bullo...

Vull bullir. Bullo. Són les 5:38 de la matinada del dissabte dia 1 d’abril i tinc els ulls més oberts que mai, com si les parpelles fossin conscients i haguessin decidit que no val la pena dormir, que ara no puc dormir perquè em queda poc temps, poc temps per a no sé exactament què. Aixeco la persiana del despatx (sempre dubto si la x va després o abans de la t o a l’inrevés) i guaito la foscor de la nit, la llum esmorteïda dels fanals, l’ensopiment dels plataners…

Fa una setmana, divendres passat, vaig veure La Cabra d’en Pou al Teatre Auditori de Granollers. Encara no he tingut temps de fer la ressenya. Porto setmanes sense tenir temps per a res tret d’obsedir-me amb tu. Una obra excepcional, la història del follacabres, que em va colpir molt endins. Quan pugui en parlaré amb calma. L’anhelada calma que no aconsegueixo recuperar.

Un fotimer d’originals sobre la taula del menjador. Em pregunto: ¿Per què collons hi ha tanta gent que escriu poesia, si la poesia no és res més que la manifestació més palmària [del ll. palmarius, -a, -um 'com el palmell', d'on 'obert, manifest com el palmell estès', amb possible influx de l'adv. palam 'palesament'] de la nostra radical impotència?

Ahir, a les vuit, programa de ràdio: CAPVESPRE. Potser l’últim programa. El director, que sóc jo, ha decidit que plega. ¿Per què? Ja no em fa feliç. A partir d’ara només vull fer coses que em facin feliç. Vull bullir. Bullo. Com ara, que escric a les 5:51 de la matinada i xalo pels descosits amb les neurones eixorivides sota l’efecte d’una untuosa ressaca …

Convidat d’honor: Josep Maria Mestres Quadreny. Músic, 77 anys. La casualitat (en la qual no crec ni he cregut mai) ha fet coincidir la nostra entrevista amb un article de La Vanguardia en el qual es parla de l’estrena d’una obra seva al Liceu. Arriba a la ràdio acompanyat per en Joan, l’amic que l’ha fet venir. Fa seixanta anys que es coneixen. MQ té els cabellls blancs, vesteix com Brossa i fuma amb pipa, tabac negre. És la segona vegada que me’l trobo. La primera va ser a Granollers en la inauguració de la biblioteca Roca Umbert. MQ és un home discret, silenciós. Comencem el programa amb música seva de fons...

El presento. Comença a xerrar. És (com diu el tòpic) un pou de saviesa. Mentre parla prenc apunts a la Moleskine…

Cita Ángel Ferran: Yo hago lo que creo (i comenta el doble sentit del creo: creure i crear). Li demano si creu en la inspiració. Diu que això és una cosa que es van inventar els romàntics, com si l’autor fos un imbècil al qual tot li ha de venir de dalt. Afirma que el que cal és tenir “una idea” i desenvolupar-la treballant. Insistirà vàries vegades en això de “la idea”. Quan li pregunto d’on surt aquesta “idea”, MQ dubita, em mira i diu: “d’on menys se l’espera”. M’explica que una vegada li va venir “la idea” d’una obra en un somni. Va somiar la peça d’homenatge a Robert Gérard, la va veure sencera de patac, la partitura i com s’havia d’interpretar. El misteri de la creativitat.

Passen dos ciclistes per la riera. Mountain bike. Són les 6:28 i encara és ben fosc. No porten llum al casc. No hi ha lluna plena. ¿On coi van aquest parell de dos, a empaitar senglars?

MQ insisteix a parlar de la llibertat musical. Cita Schönberg i alguns deixebles: Berg i Webern. Esmento Satie, del qual sóc devot. MQ aixeca les celles i la pipa alhora: “Formidable! Un compositor lliure amb molt sentit de l’humor”. Confessa que de jove li agradava el jazz, sobretot el primitiu (New Orleans), fins que, al final, s'avorria i en el darrer concert de jazz es va adormir.

Ara posem Sonades sobre fons negre (1982), que pertany a Integral de piano II (2005), interpretat per Jean Pierre Dupuy. Em sona a Bach. Em diu que sí, que és un “trencadís” com els que hi ha al Parc Güell. Va agafar trossos d’altres autors i va fer un collage musical. Apa.

Brossa. Apareix Brossa. Parlarem molt de Brossa durant la nit. Eren amics, havien treballat plegats. També amb Miró, Tàpies, etc. De Brossa diu: “Era un poeta de pura raça. Tot el que pensava i feia era poesia. Un personatge multivectorial (sic). Un home molt lúcid, molt honest, molt rigorós amb el treball. Un gran amic. Un gran artista.”

Li demano pel procés creatiu. Diu que composa davant l’ordinador. Té elaborats uns programes basats en el càlcul de probabilitats que desenvolupen els procediments automàticament. Ell introdueix les dades i es produeixen unes seqüències que trasllada a una partitura també digital… Molt interessant.

El Poema del Capvespre d’avui és Mosaic, de Brossa. Un poema-enumeració. Em quedo amb un vers: “El caràcter sexual del crani”.

Anem a sopar al millor restaurant del poble , és a dir, el més car. És davant mateix de la ràdio, a l’altra banda de la Plaça. Hi vaig ser el 9 de gener i el 10 de març. Avui serà millor: no em tocarà pagar. Som set a taula. MQ va amb la seva segona dona, servidor amb la primera. Menjador privat. Menú degustació extraordinari, com sempre. Primer ens porten unes làmines cruixents d’arrel de flor de lotus i iuca…

M’aturo. 7: 11. Contemplo el cel que comença a clarejar. Aixeco la persiana del tot. Apago el llum. És un espectacle preciós. En primer terme, les branques dels plataners; al darrere, la silueta fosca dels turons; sobre els turons, el cel que clareja... Faig una fotografia amb l’Olympus Camedia C-350. Quan obro la finestra, escolto els ocells i noto la fresca de l’albada. Aquest post s’allargarà molt. Serà un post de cap de setmana. Val per als dos dies: dissabte i diumenge. No tornaré a escriure fins dilluns. Una bona manera d’encetar l’abril. Ara passa el camió de les escombraries. Estàvem al Sant Miquel començant a sopar...

El segons tast és una crema de verdures amb un ou de guatlla escaldat a dins. Després: Amanida tèbia amb escarola i bacallà. Cigronets amb trompetes de la mort. Molls de roca amb foie. Un plat espectacular que combina peix i carn i que requereix passar del vi blanc al vermell. Els filets de moll (o roger) no tenen ni una espina. Les treuen amb pinces una per una. Cabrit al romaní. Postres. Tres. Primer un plat amb cinc bocinets de formatge posats en filera del més suau (esquerra) al més fort (dreta) i acompanyats en paral·lel per tres confitures diferents, mel i nou ratllada. Tot très français. M’agraden tots el formatges. Vaig degustant-los d’esquerra a dreta. Em criden l’atenció els dos darrers: el Tou dels Til·lers de Sort acompanyat amb mel amb un toc de tartuf blanc piamontès, i el Blau de Centelles amb nou ratllada. Següent. Copa de fruits vermells amb gelat de iogurt i canyella. Tercer. Xocolata. El menjar dels déus. Quatre colors i quatre textures diferents. Increïble. La repera.

Bevem un Dolç Adrià 2001 d’Albet i Noya, de Sant Pau d’Ordal. Syrah amb ull de llebre. Sobremadurat. Mig any de maceració. Sense paraules. Deixa una llàgrima a la copa molt difícil d’oblidar. Ja fa dies que ho dic: la Gastronomia és la base de la Cultura. El sibaritisme és el grau més alt de Civilització possible, sense menystenir la Poesia. I el millor de tot: avui em surt de franc.

La tertúlia flueix a mesura que els alcohols amaren les neurones. L’emoció estètica. ¿La del creador quan crea o la de l’espectador quan gaudeix re-creant l’obra? El perill de sempre: caure en el subjectivisme més simple: m’agrada o no m’agrada. L’art reduït a opinió. MQ torna a parlar de Brossa. De l’home Brossa que vivia en aquell estudi...

... del carrer Balmes cantonada Travessera amb vistes als Escolapis (gràcies veí!) … l’home “que vivia de l’aire” … talment Sòcrates barceloní … convidat pels amics … que deia: "vull una truiteta d’un ou, d’un ou petit, molt fina" … Brossa desmanegat … lliurat a l’art … consagrat a la poètica més radical de totes…

7:54. Ja és de dia. Llum. Vull bullir. Bullo. ¿Quant de temps fa que estic escrivint aquest post? ¿Per què no tinc son? ¿Per què no somio quan dormo?

MQ marxa en un cotxe blanc. Condueix la seva dona. Ens quedem fent unes copes. Gintònic de Bombay Sapphire. Fa olor de Chanel.

Una reflexió final: Estic orgullós dels meus «collons burgesos». ¿I saps per què? Perquè, en el fons, sé que només sóc un pagès sorrut que ha llegit quatre llibres. Desenganya't: La Cultura és un producte burgès.

Et preguntes si tot plegat...

Et preguntes si tot plegat va valer la pena. ¿Encara tens dubtes? Mai no saps fins on poden arribar les conseqüències dels teus actes per insignificants que siguin. David va abatre Goliat de punyetera casualitat. La santíssima bíblia en va plena, de miracles increïbles. ¿Que una miserable formiga pot fer pessigolles a un elefant? ¿Vols dir? T’asseguro que aquella papallona que va aletejar a l’Illa de Pasqua no va ser la que va provocar la caiguda de les Torres Bessones. No siguis babau. ¿Hi ha res que sigui seriós? ¿Ho és la literatura? ¿Hi ha res que valgui la pena? Escoltes jazz i suposes que, per això, ets diferent, especial, superior a la resta dels mortals. ¿Saps quanta gent escolta jazz? Escrius un bloc i creus que ja pertanys a l’aristocràcia digital. ¿Saps quants blocs hi ha al món? Et preguntes si tot plegat va valer la pena quan ja saps que allò que anomenem «amor» no és res més que un miratge que s’interposa entre dues solituds. ¿Què dius que t'agradaria trobar? No li donis més tombs. Ets un poeta pèssim. Fes-me cas: plega.