ENTRELLUM labelitzat!

Cagonlou! Per fi, per fi, per fi he acabat d'etiquetar els 529 posts d'ENTRELLUM (since 21.12.05). Una feinada de por. Des del dia 27 de desembre fins avui! Totes les vacances entretingut rellegint i republicant post per post. (Em sap greu pels de Bloglines). El resultat és una absoluta bogeria: 545 etiquetes que inclouen paraules genèriques, noms propis, topònims, etc. El rànquing l'encapçala l'etiqueta "poemes" amb 66 referències. A continuació (amb + de 20 referències):

(64) política

(62) filosofia
(57) blogologia
(50) L_OI
(40) llibertat
(39) amor
(34) paraules
(33) escriure
(33) somnis
(32) premis
(30) institut
(29) Catalunya
(28) religió
(27) literatura
(27) Montilla
(27) poesia
(27) Vallromanes
(26) catosfera
(26) llibres
(25) veritat
(22) futur
(22) jardí
(22) solitud
(21) traduccions
(21) mort
(21) música
(20) llengua
(20) Nietzsche
(20) ombra
(20) silenci

Això de l'etiquetatge serveix per a conèixer els interessos del bloguer i esbrinar quines són les paraules que empra més sovint. En el meu cas, he descobert que faig anar molt (potser massa) les següents paraules:

llibertat
somni
veritat
futur
solitud
silenci
pluja
misteri
lluna
platja
llavi
horitzó
ombra

O sigui, que aquesta nova eina que ofereix Blogger ens ajuda a orientar-nos amb eficàcia dins la selva blogològica. Si, a més dels labels, afegim l'ajut del cercador que té cada blog, aleshores la tasca resulta encara més fàcil.

Em sento com si m'hagués tret un pes de sobre. Hem desmuntat l'arbre de Nadal. A migdia, els cavalls han passat tres tombs per davant de casa. Sant Antoni. El sant de la Tau. El meu sant...

[Escolto April in Paris, una meravella de cançó interpretada l’any 1956 per Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. La lletra parla de l’encís (charm) de la primavera a París, la ciutat més bonica del món. Els marronniers en flor (chestnuts in blossom), el perfum de l’amor… Si la perfecció musical existeix (amb el permís de Johann Sebastian), és això: aquestes dues veus unides i aquest solo de trompeta…]

El nen que vaig ser

El nen que vaig ser assegut al balcó que donava al Passeig de Ronda, a tocar de la Plaça dels Pagesos, primogènit de la nissaga, rosset com un fil d'or, inquiet, tremend, sempre l'ase de les garrotades, abans d'escampar la boira i cercar nous horitzons, somiant el mar i les muntanyes, la gran capital llunyana, fugant-me de casa, enfilant-me als arbres per tocar el cel amb el tou dels dits, travessant els camps sembrats, apedregant els militars de Gardeny, banyant-me a les basses d'Alpicat, pujant la Cerdera amb bicicleta, perdent-me entre els vinyars de Raïmat, una infantesa d'horts i de fruiters sota l'atenta mirada del campanar de la Seu, i el Segre abraçant la ciutat d'Indíbil i Mandoni, i ma mare cridant histèrica, i mon pare treballant com un ruc, i jo pujant cada dia la costereta del Matadero per anar al col·legi...

Hi ha tardes de diumenge, com avui, que el trobo a faltar. És un sentiment que s'amaga sota les fulles seques que encatifen la riera, aquestes fulles anònimes que em fan sentir tardorenc, eixut, l'ombra empal·lidida d'aquell nen que vaig ser i enyoro tant...