Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris París. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris París. Mostrar tots els missatges

16.11.15

Més terrorisme


Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

    23.8.15

    Monstres


    Conversa interessant amb ma filla tornant de Lleida amb el cotxe. Em diu: Papa, no has de malgastar energia justificant-te davant els altres, no has de demostrar res a ningú, tu ets com ets i així han d'acceptar-te, si no et comprenen és el seu problema. I afegeix: A mi em passa el mateix, pertanyem a la raça dels solitaris, no parem d'evolucionar, d'aprendre, estem oberts a noves experiències, som aventurers...  

    Té 22 anys, estudia Turisme, ha viscut el darrer curs a Dublín i passat demà l'acompanyo a París on s'estarà el proper curs. 

    La Marina rebla la conversa amb aquestes paraules: El millor que tinc ho he heretat de tu, em refereixo a aquest neguit insadollable que m'empeny cap a nous horitzons, nous països, noves llengües, noves relacions... Hi ha gent que viu estancada en la seva zona de confort, però nosaltres morim de pena engabiats, per això necessitem la llibertat com l'aire que respirem...  

    Jo callo. M'estimo més callar. Ella posa l'últim Cd de Of Monsters and Men, un grup islandès que ens entusiasma. Sempre hem compartit els mateixos gustos musicals. 

      13.10.13

      L'encís d'allò que ha de venir

      El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc. 

      El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

      1.2.13

      Holy Motors


      Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’assassí i la víctima s’identifiquen. Màscares. Epitafis www. Les persones emmudeixen mentre el cotxes parlen. L’infern de cada dia i el cel de cada nit i, inevitablement, un cansament infinit com el de Sísif. Holy Motors. La tornaria a veure.

      9.12.10

      Angels in disguise


      "Sigues hospitalari amb els estranys, no fossin àngels disfressats"

      1.12.10

      We'll always have Paris


      Avui és el primer dia de la resta de la meva vida, suposant que no em mori demà. El cas és que volia escriure alguna cosa per actualitzar aquest blog gairebé abandonat. Res de política. Res del Barça. Per a mi avui és un dia molt especial. Demà i passat demà i l'altre també, i tots els que queden fins al final, suposant que hi hagi algun final.

      1.11.07

      El mite de la societat civil

      L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l'abstencionisme, un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto, passo de política, és a dir, dimiteixo de la meva responsabilitat com a ciutadà. Com que desconfio de la classe política em rento les mans tot deixant la gestió de la cosa pública en mans dels polítics als quals no he votat. Ells seguiran governant mentre jo em quedo a casa mirant la tele o escrivint blogs insignificants. Aquesta dimissió, de facto, esdevé submissió. Desactivant l'activisme civil el poder establert manté les seves prerrogatives. La democràcia pervertida es transforma en una dictadura encoberta. Així és com la partitocràcia plutocràtica (o la plutocràcia partitocràtica, tant se val) governa sense entrebancs. El poble -un altre mite: el demos tampoc no ha existit mai-, passiu i il·lús, està content si pot canviar de cotxe i anar a Port Aventura a celebrar Halloween... La resta se li'n refot. És aquest menfotisme idiota el que ens condemna a un futur cada cop més obscur...

      NB: Aquest post ha estat inspirat per aquest altre post

      2.6.07

      Marc Vidal a Vallromanes

      Vam entrevistar Marc Vidal al programa "Capvespre". Vam parlar de política, d'economia, de blogs... Vam seguir conversant mentre sopàvem pèsols de Can Trampis i ous ferrats d'oca de Can Boquet (havia menjat ous de gallina i de guatlla, però mai d'oca: quin rovell!) tot regat amb un Pesquera molt decent. Marc és un nen entremaliat. Marc és un geni de la comunicació. Marc és un seductor. Es nota que el seu fort és l'(auto)publicitat. Marc és un egocèntric de can collons, com tots els que ens dediquem a bloguejar. I quin mal hi ha? És el número 1 del rànquing en català d'Alianzo. Poca broma, doncs. Diu que rep 350 mails diaris. Marc és entranyable. Quan va relatar la seva primera estada a París (amb només 17 anys, sense un duro a la butxaca) em va recordar el millor Orwell de Down and Out in Paris and London. Ell, com George, també va fer de rentaplats... i altres papers de l'auca que donarien per a una Bildungsroman ben divertida. Gràcies, Marc, per regalar-nos aquestes hores.

      Altres entrevistes "Capvespre":

      13.2.07

      Amb VM

      A les 11 en punt sóc al portal de Travessera de Dalt, just davant de la parada del bus 24. La portera em confirma que és aquí i que encara no ha arribat ningú. Espero el Joan i el David. Hi ha un trànsit de por, molt de soroll, contaminació. Veig pintades a la mitjana que es queixen d'aquest fet. He pogut aparcar el cotxe en una zona blava propera. 2 € per una hora. Em sembla caríssim. Primer arriba el Joan. El David sempre fa tard. El David és el tècnic de la ràdio, l'encarregat d'assegurar l'enregistrament de l'entrevista. Són dos quarts de dotze passades quan agafem l'ascensor que ens pujarà fins a la sisena planta de l'edifici. En sortir al replà, escoltem que sona una música: La Traviata. Timbre. L'Enric triga una mica a obrir-nos. Quan ho fa, apareix tot vestit de negre: camisa negra, pantalons negres, cinturó negre, samarreta negra, mitjons negres... El calcer, en canvi, és clar, còmode, d'anar per casa. M'han dit que es molt tímid. Cert. El delaten els seus gestos continguts, la seva mirada...

      L'estudi és ple de llibres, volums que folren les parets fins al sostre. Està dividit en dos ambients: a la dreta hi ha la taula d'escriptura presidida per l'ordinador; entrant a mà esquerra hi ha el sofà i el finestral cara a mar... Quin finestral! Em crida poderosament l'atenció el panorama que contemplo: Barcelona als nostres peus. Es veu tot, des de Montjuïc fins a la torre Agbar, les agulles de la catedral, la Sagrada Família... Un paisatge de teulades, terrats i antenes, a vista d'ocell, sobrevolant la ciutat...

      Ens asseiem al sofà. Els tinc gairebé tots, però només he portat tres dels seus llibres (Bartleby, Montano i Pasavento), vull que me'n dediqui un. Em vaig passar el cap de setmana rellegint la seva Obra, anotant possibles preguntes. Comencem l'entrevista. Estic assegut entre el Joan i l'Enric sostenint el micròfon. El sol entra pel finestral. VM parla fluixet, amb calma, el seu to és cada cop més càlid. No resumiré l'entrevista. Quan el David me la passi a mp3, la penjaré sencera. Dura 3/4 d'hora. Jo, de vosaltres, no me la perdria. Si divendres de 20 h. a 21 h. sou prop del Vallès Oriental, la podreu escoltar al programa CAPVESPRE de Ràdio Vallromanes (94.2 FM).

      Després de la gravació seguim xerrant... de la visió de Barcelona: a sota hi ha una palmera esponerosa, un carrer més avall viu Marsé, els avions que sobrevolen la costa rumb al Prat; de París, que no s'acaba mai; d'un relat que vol escriure titulat El sindicato de la musas...

      Aquí teniu dues de les moltes preguntes que li vaig fer:
      • Fan falta tantes paraules?
      • Cal retornar a Ítaca?
      Aviat tindreu les respostes...

      Entrevista: post + audio

      14.1.07

      ENTRELLUM labelitzat!

      Cagonlou! Per fi, per fi, per fi he acabat d'etiquetar els 529 posts d'ENTRELLUM (since 21.12.05). Una feinada de por. Des del dia 27 de desembre fins avui! Totes les vacances entretingut rellegint i republicant post per post. (Em sap greu pels de Bloglines). El resultat és una absoluta bogeria: 545 etiquetes que inclouen paraules genèriques, noms propis, topònims, etc. El rànquing l'encapçala l'etiqueta "poemes" amb 66 referències. A continuació (amb + de 20 referències):
      (64) política
      (62) filosofia
      (57) blogologia
      (50) L_OI
      (40) llibertat
      (39) amor
      (34) paraules
      (33) escriure
      (33) somnis
      (32) premis
      (30) institut
      (29) Catalunya
      (28) religió
      (27) literatura
      (27) Montilla
      (27) poesia
      (27) Vallromanes
      (26) catosfera
      (26) llibres
      (25) veritat
      (22) futur
      (22) jardí
      (22) solitud
      (21) traduccions
      (21) mort
      (21) música
      (20) llengua
      (20) Nietzsche
      (20) ombra
      (20) silenci
      Això de l'etiquetatge serveix per a conèixer els interessos del bloguer i esbrinar quines són les paraules que empra més sovint. En el meu cas, he descobert que faig anar molt (potser massa) les següents paraules:
      llibertat
      somni
      veritat
      futur
      solitud
      silenci
      pluja
      misteri
      lluna
      platja
      llavi
      horitzó
      ombra
      O sigui, que aquesta nova eina que ofereix Blogger ens ajuda a orientar-nos amb eficàcia dins la selva blogològica. Si, a més dels labels, afegim l'ajut del cercador que té cada blog, aleshores la tasca resulta encara més fàcil.

      Em sento com si m'hagués tret un pes de sobre. Hem desmuntat l'arbre de Nadal. A migdia, els cavalls han passat tres tombs per davant de casa. Sant Antoni. El sant de la Tau. El meu sant...

      [Escolto April in Paris, una meravella de cançó interpretada l’any 1956 per Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. La lletra parla de l’encís (charm) de la primavera a París, la ciutat més bonica del món. Els marronniers en flor (chestnuts in blossom), el perfum de l’amor… Si la perfecció musical existeix (amb el permís de Johann Sebastian), és això: aquestes dues veus unides i aquest solo de trompeta…]

      30.7.06

      Te'n vas carrer enllà...

      Te'n vas carrer enllà aixecant el braç, acomiadant-te, mentre la teva figura s'empetiteix pas a pas, esvanint-se en la nit sota els fanals exànimes. La lluna és un retall d'ungla esgrogueït sobre el turó de la Salve. Nit de dissabte. Estuba insuportable. No corre ni una engruna d'aire. Em sua el clatell. T'has posat una faldilla preciosa de cotó blanc i una llàgrima de Prada a la clavícula. Te'n vas i em deixes aquí amb l'única companyia de les paraules i el gintònic de Beefeater. La nit ho sap tot de nosaltres. Tot. Des que ens vam trobar al pati de ciències de la Central...
      Jo també ballava amb la més lletja fins que un matí assolellat de febrer de l’any 1985 una noia bufona que duia un jersei vermell i un patracol de literatura romànica sota el braç em va donar el seu número de telèfon. Di voi mi trovo, che mai gioi’ non sento / se ’n vostra gioi’ il meo cor non riposo...
      Només han passat 21 anys, gairebé 8.000 dies al teu costat. I ara, quan te n'anaves, t'he vist com aquell primer dia: ets la mateixa nina que em va robar el cor. Fa molta calor. El silenci del poble. El gos que borda. Els grills incansables. 21 anys. El temps, implacable, ens ha tatuat l'ànima.

      Te'n vas sola aquesta nit de dissabte i em quedo aquí esperant-te com un babau. Sé que tornaràs aviat. No sé què faria si no tornessis. Et buscaria com un boig pertot arreu. Em moriria de pena sense els teus llavis. Tots aquests anys junts són el meu gran patrimoni. La resta és anecdòtic. He fet moltes coses de les quals no em sento orgullós. Potser no he estat capaç de fer-te feliç. Potser t'he fallat mil vegades. Tu coneixes millor que ningú les meves debilitats. Torna aviat, amor, no en tinc prou amb les paraules.

      La Cuca se n'ha anat a sopar amb les amigues...
      Va néixer fa tretze anys, rosseta com un fil d’or. La meva Cuca. No va venir de París penjant del bec d’una cigonya, sinó de Venècia en un avió d’Alitalia. Reconec que aquella nit estava inspirat. Ella és la meva millor obra. Faci el que faci, escrigui el que escrigui, res no superarà la llum del seu somriure, la claror de la seva mirada. Ella és el millor que deixo en aquesta terra. N’estic molt orgullós. No me la mereixo.
      Les dones de la meva vida. La nit és un forn. Escric i m'entrenyoro. ¿Com és que us sento tan a prop? La solitud és tendra quan saps que no durarà sempre. Com la sequera que somia una altra pluja propera. Com tu, aquesta nit de dissabte, amb la bellesa intacta malgrat els anys, amb la frescor del teu cos que m'entoma delerós...

      Torna aviat, amor, sense tu no hi ha albada.

      21.12.05

      Nadal al caixer automàtic

      És la nit de dijous a divendres. Fa una setmana. Hi ha lluna plena. La Rosario té fred. Ja fa dies que dorm al carrer. La Rosario és una dona de 50 anys que havia estat secretària de direcció. La vida l’ha tractat malament o ella no ha sabut tractar-se bé a si mateixa. La mala sort, el destí, la genètica, vés a saber… La vida és complicada i dóna molts tombs. Quan es va separar del marit, va viure un temps a París. Després va tornar a Barcelona, però els problemes econòmics la van dur fins al carrer. Té una filla que no en vol saber res. Ara la Rosario és una indigent, una homeless, una sense sostre que malviu a la gran ciutat com malviuen tantes persones. L’hivern és dur. L’estómac buit. El termòmetre marca sota zero. Barri de Sant Gervasi. Número 28 del carrer Guillem Tell, cantonada carrer Saragossa, entre la plaça Molina i la plaça Lesseps. La Rosario s’arrecera dins les dependències del caixer automàtic d’una oficina de La Caixa.

      El Ricard i l’Oriol han sortit de marxa. Tenen 18 anys. Els acompanya un menor de 16 anys que respon a les inicials J. J. No són skins ni latin kings ni magibrins, no viuen a La Mina ni a San Cosme. Tenen cognoms catalans i són veïns de la zona. En Ricard, àlies Vader, repeteix 4t. d’ESO a l’institut Menéndez Pelayo. És el típic brètol pijo-feixistoide. L’Oriol, àlies Xapes, viu amb sa mare i és el “bon nen” de la família, perquè els seus dos germans estan tancats en reformatoris. Quan va ser expulsat de l’institut, la mare el va enviar a viure amb son pare a Saragossa on sembla ser que treballa i estudia. Els tres amics són inseparables. Es reuneixen en un cibercafè del carrer Brusi. No els han deixat entrar en alguns locals. La lluna els incita. Tenen ganes de gresca. Una combinació explosiva: relacions difícils amb la família, fracàs escolar, testosterona, inconsciència... Generació ESO. Àlex i sus drugos. La Taronja Mecànica de Burgess i de Kubrick. Han begut xupitos d’absenta…

      Entren al caixer on s’abriga la Rosario. La insulten, la colpegen, li llencen objectes… En un moment de descuit, ella aconsegueix tancar el baldó de la porta. Els joves se’n van a prendre més xupitos. I potser alguna altra cosa... Més tard, de matinada, tornen al caixer. Fan servir el menor com a esquer el qual convenç la Rosario perquè l’obri. Mentre fa veure que treu diners, irrompen els altres dos amics amb una garrafa de dissolvent que han robat a l’obra del costat. Una cigarreta provoca la deflagració. La Rosario no pot fugir perquè té una cama escaiolada. Crema de viu en viu. La càmera de l’oficina bancària ho grava tot. La macabra performance s’acaba amb una foscor absoluta. La Rosario té cremades al 65 % del seu cos. Morirà després de 24 hores d’agonia a l’hospital de la Vall d’Hebrón.

      La policia els enxampa. Ploren com a criatures. Diuen que no volien arribar tan lluny, que se’ls va anar la mà, que només volien espantar la dona mullant-la amb aigua…

      No, no és racisme, sinó aporofòbia: la por a l’indigent, al menesterós, al pobre, al dèbil, al diferent… fins al punt de considerar-lo no-persona, no-subjecte, sinó un simple objecte abjecte que destorba, miserable, menyspreable, absolutament exterminable. Li ha tocat a la Rosario. Com ara fa tres anys, la nit de Nadal, li va tocar a un altre sense sostre: el ganhès Samuel Yaw, de 42 anys, el qual també va ser cremat viu al carrer Valldonzella del Raval. Una mort que encara resta impune. L’únic acusat i arrestat fou un filipí que va estar-se dos anys i mig a la presó fins que un jurat popular el va declarar innocent per falta de proves.

      La barbàrie instal·lada al cor de la civilitat. Els nostres cadells devorant les despulles inintegrables de la nostra societat luxosa i opulenta. Terror i pànic envers aquell que no té recursos, aquell que ens recorda que la nostra seguretat i el nostre benestar són fràgils. El miratge de la riquesa. La diversió com a únic manament de la religió hedonista, consumista, nihilista… La nostra religió de cada dia i de cada nit. ¿Ja has comprat tots els regals?

      La Rosario ha estat la víctima. El Ricard, l’Oriol i en J. J. semblen botxins, i ho són, però també són víctimes. Com tothom. La culpa no és del Sistema. El sistema és imperfecte. Nosaltres som imperfectes. La naturalesa humana és imperfecta. Homo homini lupus, que deia Hobbes. La violència, l’agressivitat, la crueltat, la brutalitat… sempre han format part de la nostra essència des d’Atapuerca fins a l’últim terrorista suïcida que esclata al bell mig d’un mercat ple de gom a gom. Freud ho anomenava Tànatos: la tendència destructiva que tots portem a dins...

      Nadal al caixer automàtic.

      Que aquest Nadal us torneu una mica més nens. Que sigueu bons. Que feu el bé. Aspireu a la segona innocència. Que l’estrella del cel us il·lumini i l’àngel us assenyali el camí de l’amor: l’únic camí viable, l’única salvació possible.