Angels in disguise

No soms lliures

De vegades em desoriento com un nen que s'ha perdut enmig de la multitud. La brúixola interior es destarota i començo a moure'm com una baldufa esgarriada. Puc agafar el cotxe i fer molts quilòmetres. Puc agafar avions i aterrar a les antípodes. L'espai i el temps s'esvaeixen. Sovint retorno a llocs antics on vaig trobar la calma, el centre, la consciència. També puc retrobar persones que en el passat van ser importants. Necessitem referents, àncores, lligams per tal d'evitar el naufragi. És en aquests moments en els quals no saps qui ets ni saps on ets ni saps què pot passar; és en aquests moments en els que et sents més sol i vulnerable. Dónes tombs a la sínia dels dubtes i no en treus l'aigua clara. Cerques ajuda exterior i descobreixes que, malgrat les aparences de normalitat, els altres estan igual o pitjor que tu. Què fàcil és donar consells. Què fàcil jutjar. Mentrestant, intentes escoltar-te, respirar a fons, aturar les reaccions automàtiques. Poc a poc, els batecs del cor s'encalmen... 

L'endemà obres els ulls, mires el mirall i et preguntes: ¿Qui va ser el malparit que es va inventar l'absurda quimera de la llibertat? No soms lliures. Soms titelles que gesticulem damunt un escenari cada cop més enfangat. No soms lliures. Soms esclaus del l'ADN, els neurotransmissors, la gramàtica, la sintaxi i la climatologia. No soms lliures. Soms esclaus del sistema financer, la política i els mitjans de comunicació. No soms lliures. Soms esclaus de la matèria, les sensacions, les emocions, els pensaments, les ficcions i els somnis. Potser la mort ens alliberarà de tot plegat. O no. Qui sap.

Sense fi

Penúltima setmana d'agost. Temps de móres. Assegut sota els eucaliptus de La Pelosa, m'arriba la flaire de les paelles que cuinen a la guingueta i la fressa dels nens que juguen amb un matalàs d'aigua. M'he rasurat el cos sencer, closca inclosa. Després he vingut a remullar-me i a prendre el sol en pilotes en el meu racó preferit, entre Montjoi i Jóncols. Espero amb candeletes que tots aquests turistes desapareguin aviat. Massa cotxes, massa pols, massa barques, massa gernació. Intento imaginar-me la tardor assegut en aquest mateix banc... 

De mar endins arriba una nuvolada baixa. Sembla boira o fum. Les hores són plàcides. No demano res més a la vida: aquest paisatge i tu, sense fi.

T-96

Aquest matí ha recollit dos joves polonesos que feien autoestop a la carretera. S'estaven davant l'alberg de l'estació de Cellers-Llimiana amb un cartell que hi posava "Tremp". Són escaladors. Fa una setmana que s'enfilen per les parets del Congost (la de les Bruixes, la Roca Regina...). Té mèrit, amb el fred que fot. Li han dit que al seu país ara estan a 20 graus sota zero. Parlaven un anglès prou correcte.

La zona d'escalada de Terradets té anomenada mundial. A banda dels grimpaires, per aquí es deixen caure també molts geòlegs. L'altre dia a l'Hostal del Llac hi havia un autocar ple d'universitaris alemanys. A Tremp estan construint un centre de l'Institut Geològic de Catalunya. Escalada, geologia, paleontologia, excursionisme, flora, fauna... El Pallars Jussà dóna molt de si.

Quan veu algú fent autoestop sol aturar-se. Encara que no sigui il·legal, la gent té por de fer-ne o de pujar desconeguts al seu cotxe. És una llàstima, perquè l'experiència acostuma a ser interessant i enriquidora. No m'estranyaria gens que amb la crisi augmentin els hitchhikers.

Recorda que conduint per la Patagònia xilena sovint trobava persones plantades al bell mig de la carretera (gairebé sempre sense asfaltar), amb els braços enlaire, demanant a crits que els agafés. Resulta que per aquells verals amb prou feines passa un autobús diari, a una hora incerta, si és que passa. El preu del boleto és inassumible per a la majoria. El rècord va ser un dia que va pujar 13 autoestopistes. No tots alhora, clar. Les converses, el tarannà humil i agraït d'aquella gent (molts eren maputxes), són coses que no oblidarà mai.       

Llegeix tota la sèrie T

Mubàrak al volant

Les primeres flors dels ametllers

He deixat sis exemplars de la meva darrera novel·la al despatx de la regidoria de cultura d'un poble proper. La il·lusió pels premis no s'estronca tan fàcilment. He passejat vora mar amb ella, ens hem fet fotos, hem dinat, hem rigut, hem oblidat el passat perquè el passat no porta enlloc. El passat només és un pròleg. He vist les primeres flors dels ametllers. He intuït la primavera. Tornant per l'autovia, he apagat la ràdio per a escoltar el silenci. A l'altura de Cervera m'he adonat que era feliç. Al pàrquing he trobat els veïns. Hem pujat junts a l'ascensor. M'he posat el pijama. He menjat dues mandarines. M'has trucat per telèfon. Hem fet plans. Si no ens sedueix el futur no val la pena viure. Dins el llit he recordat la flor de l'ametller: trèmula, límpida, evanescent. I m'he adormit com un nen.

Garotes

De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri el PSA, no fos cas que t'enduguis una sorpresa. ¿A que la veïna està més bona que la teva? Sobretot des que s'ha separat. L'espies quan surt a passejar el gosset cada vespre. L'altre dia la teva et va enxampar amorrat a la finestra: ¿què collons mires? Res, res. Mirava si plovia. Ah. ¿I aquesta baba que et cau? És que estic una mica refredat. Demà teniu garotada a Cadaqués. Els mateixos de sempre des de fa trenta anys. A tu les garotes et fan fàstic.

Núvols blancs

Adoro els núvols blancs, magnànims, que ocupen el cel amb les seves filigranes inquietes, formes incessants que dibuixen i desdibuixen somnis infantils, perfils sobre el blau més nítid trenat amb ombres grisenques que contrapunten l'espai amb divinal majestuositat, esquitxos esfilagarsats, monuments impossibles.

Els adoro perquè sempre somriuen (i, quan es pixen de riure, plou), perquè no tenen arrels (el vent que els empeny no els arrela, ans tot el contrari), perquè sobrevolen lleugers totes les misèries del món sense pertànyer-hi (no com nosaltres, que som fang i arrelem en el fang rabejant-nos-hi).

Els adoro, sí, aquest migdia ventós, conduint a 120 km/h, tornant de Barcelona, camí del meu futur completament incert...

Últimament només fotografio núvols.

Molts errors de la vida els cometem per impaciencia o precipitació, perquè volem una cosa abans d'hora o la volem després d'hora. Com deien els clàssics, cada cosa té el seu kairós, el seu moment oportú, com el punt exacte en què la fruita està madura i el pagès sap que l'ha de collir.

Primer matí de selectivitat

7:40 Ja sóc a l'Autònoma. Plou. He hagut d'agafar el cotxe. Estaré els propers tres matins aquí, a la Facultat de Lletres, tribunal 319, aula 601. Comencen a arribar autocars plens d'alumnes...

9:30 Fa mitja hora que hem començat el primer examen, el de castellà. Ha caigut un fragment de Nada de Carmen Laforet i un de l'informe PISA 2006! (quin recotxineo, els que han patit el sistema educatiu ara han de jutjar-lo: "Valore, a partir de su propia experiencia, los aspectos positivos y negativos del sistema educativo actual. Proponga alguna medida para su mejora." --Cágate lorito!!!).

A l'aula tenim 65 alumnes, la majoria de la via 1 (científic-tecnològic), meitat de La Vall i meitat de Viaró. La rehòstia, mai millor dit. Un dels vocals del Viaró m'ha reconegut... I és que totes tenim un passat.

11:10 Prova de català. Torna a ploure i fa una certa xafogor. 65 adolescents respirant alhora dins d'aquesta gàbia resulta un pèl angoixant. Opció A: Mil cretins del Monzó, concretament el relat Trenta línies. Opció B: un text de Palau i Fabre que parla de Picasso. Tocava, per defunció, com tocava la Rodoreda, per aniversari. Molt bona la proposta 2b de l'opció B: "Desenvolupeu, en unes 200 paraules, aquest tema: Les meves preferències en matèria d'arts plàstiques". Com hi hagi algun grafitero...

He vist que alguns alumnes porten mitjanes altíssimes: 9,9 és la màxima, però hi ha 9,8 i 9,7 i 9,6... Collons, aquests de la privada inflen més que el Michelin. Descarat.

Joves ben alimentats, saludables, ferms, ben pentinats, ben perfumats, amb roba cara... Privada en estat pur. Opus Dei. Segur que no tenen famílies desestructurades ni històries xungues a casa. Segur que no tenen el pare missing o la mare canviant de manso cada setmana. Segur que no tenen cap germà a la garjola o al reformatori. Golf, esquí, equitació, vela... Comme il faut! Només han d'estudiar, no tenen altra feina. No han estat mai barrejats amb persones de l'altre sexe: elles al seu col·legi amb el seu uniforme i ells al seu, també uniformats. Avui és el primer cop que s'asseuen plegats en una mateixa aula, coincidint sospitosament en el mateix tribunal. ¿Qui no et diu que d'aquí en pugui sortir alguna parelleta? Potser les famílies ja es coneixen i, d'acord amb el costum ancestral, es casaran entre ells. El cercle es tancarà, doncs. Les PAU són el primer contacte que tenen amb la realitat real. Han viscut tots aquests anys dins la bombolla familiar-escolar opusiana, envoltats de cotó fluixos. Avui han sortit, han trepitjat l'Autònoma (on segurament no estudiaran ni tornaran mai). Després d'aquests tres dies retornaran a l'úter impol·lut de l'Obra Divina, al seu món confortable, a la seva vida interior... Aprovaran sense problema. Tenen una bona dotació genètica, cognoms compostos amb una "de" al mig, potencial neuronal (una bona alimentació a la infantesa fa molt), la sort de cara, perquè van néixer amb l'estrella al cul. Estudiaran la carrera a la privada i es col·locaran a l'empresa del papà. Es casaran amb una com ells, es faran supernumeraris i tindran família nombrosa, amb fills que repetiran el cicle. Tot lligat i ben lligat.

Jo, que vaig néixer fora d'aquest cercle, hi vaig entrar de casualitat (1981), vaig viure un temps en el nucli (1982-1984) i vaig sortit disparat per la tangent més centrifugadora... Des de l'any 1985 sóc un ex-cèntric ex-opusià. Ells encara em vigilen, em llegeixen...

No és el primer any que em toca corregir el Viaró de Sant Cugat, però enguany la cosa és encara més bèstia. M'agradaria saber quantes estampetes de San Josemaría hi ha amagades ara mateix dins l'aula. Tufeja a encens.

12:02 He anat un moment a la facultat de Dret per a saludar els del meu institut. Són al tribunal 307. Les professores acompanyants s'estaven al bar. Enguany només presentem 19 alumnes. No tenen res a veure amb aquests, però res. Ni estèticament ni èticament. Hi ha un abisme immens, insalvable.

13:30 Segueix plovent. Ja han fet la prova auditiva d'anglès. El text (reading comprehension) parla dels "toxic friends". Interessant. Al writing han d'escollir entre la influència dels psicòlegs a la nostra societat o bé escriure una carta a un suposat "amic tòxic" que t'està arruïnant la vida... Posats, també podrien parlar dels "toxic lovers", atès que no hi ha res més tòxic que l'amor, pura intoxicació sentimental...

Comencen a aixecar-se els alumnes que lliuren l'últim exercici d'avui. Demà més. A les nou en punt ens retrobarem. No se m'ha fet llarg. Potser és perquè no fa la calor d'altres anys. Recordo algunes selectivitats anteriors suant i a punt de deshidratar-me. El primer examen de demà és el de filosofia (o història, depèn del que hagin escollit). A veure què cau. Segur que si surt Nietzsche, d'aquest tribunal no l'agafarà ni déu, mai millor dit. M'agradaria saber com els han explicat Nietzsche els seus profes de filo... M'ho puc imaginar perfectament.

Un mosquit volia picar-me i l'he esclafat. És el que s'ha de fer amb els mosquits i altres éssers indesitjables.

He fet bé de no agafar la moto. Ja em vaig xopar l'altre dia fins als calçotets. Suposo que demà també plourà. Aquest país ja sembla més Irlanda o Astúries que Cal Tripartit. La magnòlia del jardí està encantada. Mai no l'havia vist tan ufanosa.

PAU_07
PAU_06

El mite de la societat civil

L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l'abstencionisme, un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto, passo de política, és a dir, dimiteixo de la meva responsabilitat com a ciutadà. Com que desconfio de la classe política em rento les mans tot deixant la gestió de la cosa pública en mans dels polítics als quals no he votat. Ells seguiran governant mentre jo em quedo a casa mirant la tele o escrivint blogs insignificants. Aquesta dimissió, de facto, esdevé submissió. Desactivant l'activisme civil el poder establert manté les seves prerrogatives. La democràcia pervertida es transforma en una dictadura encoberta. Així és com la partitocràcia plutocràtica (o la plutocràcia partitocràtica, tant se val) governa sense entrebancs. El poble -un altre mite: el demos tampoc no ha existit mai-, passiu i il·lús, està content si pot canviar de cotxe i anar a Port Aventura a celebrar Halloween... La resta se li'n refot. És aquest menfotisme idiota el que ens condemna a un futur cada cop més obscur...

NB: Aquest post ha estat inspirat per aquest altre post

Melangies

Un dels drames més punyents de la nostra societat són les separacions matrimonials en les quals hi ha fills pel mig. Assisteixo a una escena tràgica. Impotent contemplo les llàgrimes de dues criatures quan el pare se les emporta. Pugen al cotxe a contracor mentre, aixecant tremolosament els bracets, s'acomiaden de la mare. El cotxe s'allunya. La mirada perduda de la mare que també plora. La mirada perduda dels fills rere la finestreta. Se m'estripa l'ànima (perquè jo encara tinc ànima). Són els més dèbils els que sempre acaben pagant l'egoisme dels més forts. L'amor sense responsabilitat és pura frivolitat (disculpeu el rodolí). Res no justifica una sola llàgrima d'un nen (torneu-me a disculpar, però avui pateixo un atac atroç de sentimentalisme). Fa molt de temps que aquesta mare ja no riu. És una dona essencialment trista. L'amor ha de provocar somriures, horitzontals i verticals. Estimar-se és riure junts. El desamor, en canvi, ens fa plorar separats. El drama de les separacions. Llàgrimes infantils. Mirades perdudes. Vides esquinçades. Sona el mòbil de la mare. Hola, mami, estem bé. T'estimem. Jo també us estimo. Us trobo a faltar... Fosqueja a Mas Voranell. Les fulles dels plataners groguegen omplint la riera de melangies...

(EG10) Sospirs venecians

La primera vegada que vaig visitar Venècia fou l'any 1986, tenia 22 anys i estava fent quart de carrera. Recordo que vam anar un grup d'alumnes de filosofia de la UB entre els quals estava Josep Maria Esquirol. El professor que ens acompanyava era Francisco López Frías, catedràtic de filosofia moral i política. L'excusa va ser un congrés organitzat per la Democràcia Cristiana a Padova. Jo conduïa el cotxe de mon pare (un Ford Escort XR3). Un dels dies ens vam escapar a Venècia.

Aquí em teniu davant el famós Ponte dei Sospiri amb l'Antonio i el Marco (el de rínxols, fill de Marco Vinicio Cerezo, aleshores president de Guatemala).

31.10.86

Vaig tornar a Venècia cinc anys després (1991) com a professor acompanyant en el viatge de fi de curs d'un segon d'FP del qual era tutor a l'IES Marina de La Llagosta. Segona foto davant el coi de pont (fixeu-vos tinc menys cabell, però encara porto la mateixa caçadora ronyosa que a la foto anterior)...

17.3.91

La Setmana Santa de l'any següent, any olímpic, vaig visitar Venècia amb la meva dona. Ens vam allotjar a l'Hotel Antony de Campalto, molt a prop de l'aeroport Marco Polo. En una cambra d'aquest hotel vam concebre la nostra filla la qual va néixer el gener de 1993. No tinc fotos ni del moment de la concepció ni davant del pontet dels nassos perquè aquesta vegada ho gravava tot amb una càmera de vídeo...

Han hagut de passar quinze anys perquè retornéssim a la ciutat dels canals. Ens feia molta il·lusió que la nostra filla la conegués. Val a dir que cap de les vegades anteriors havia pujat en góndola. Tenia l'esperança de fer-ho aquest cop... Hi havia tanta gent que no es podia ni caminar. Ara entenc que Venècia s'enfonsi una mica més cada any; amb el fotimer de turistes que l'envaeixen el que m'estranya és que ja no estigui enfonsada del tot. Ens demanaven 80 € per fer una volta amb la góndola i, a sobre, calia fer cua perquè hi havia tres-cents mil japonesos esperant! Fora via. En comptes de pujar a la góndola em vaig comprar uns mocassins preciosos que estaven de rebaixes en una sabateria molt fashion prop de Rialto.

Ah, que se m'oblidava! Aquí teniu la darrera foto davant el ditxós pont...

6.8.07

NB: La woman in red que apareix al meu costat és una gondoliera que vaig conèixer l'any 1985 quan ella, aprenent de filòloga, estudiava italià i jo, aprenent de filòsof, alemany. Des d'aleshores anem en la mateixa góndola... Què faria jo sense la llum del seu somriure?

Amb aquest post s'acaba el mes d'agost i la sèrie EG:

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes
(EG8) Κέρκυρα
(EG9) Dubrovnik

Plaça de les Arts

10:30 He anat a l'Oficina Gestora de Granollers per a portar els papers que acrediten els tres crèdits que em demanen per accedir al tercer estadi (3r. sexenni) de promoció docent. Estava tancada. Hi tornaré demà.

He deixat el Volvo al centre Auto Equip perquè li canviïn l'oli. M'han dit que estarà a les 12.

He caminat una mica cercant un indret tranquil, un banc agradable on poder asseure'm per a llegir allunyat del brogit del trànsit. Primer he pensat que podia acostar-me a la riba del Congost, però tot vagarejant he trobat aquesta placeta que té una petita porxada amb un sostre hexagonal sostingut per sis columnes. La plaça és un quadrilàter arbrat amb plataners que acull un parc infantil protegit per una tanca de fusta i set bancs pintats de blanc als quals no els aniria gens malament una nova mà de pintura. És la Plaça de les Arts, al barri de les Tres Torres. No la coneixia. Acabo de descobrir que a Granollers hi ha una altra Porxada, molt més modesta, tot sigui dit.

El cel està ennuvolat, gris i tapadot com ahir. Els ocells piulen. El bar-cerveseria de la plaça es diu Las Torres i té quatre taules metàl·liques a la terrassa. Tot això ho estic escrivint amb un pilot negre a les dues últimes pàgines del llibre Istanbul de Pamuk, en l'espai en blanc que queda després de l'índex. He escollit el banc isolat del racó de la plaça. Són les 10:45. Tinc per endavant una hora justa de lectura. M'havia quedat a la pàgina 78 on Pamuk parla dels paisatges del Bòsfor pintats per Melling... A veure fins on arribo.

11:25 Magnífic el capítol titulat Hüzün (la saudade turca). Hi ha una llarguíssima enumeració (dura set planes: de la 110 a la 117) senzillament magistral.

11:40 Al banc de l'altra cantonada dos adolescents d'origen magribí parlen prou alt emprant la seva llengua materna. Al banc del davant una parelleta festeja, somrients, feliços. Els pardals no paren de piular.

19:02 He fet arròs negre per dinar. Costa de pair.

Manies (no és un meme)

Em posen nerviós les cadires sobre la taula, cap per avall, amb les potes enlaire; fins que no les baixo totes no puc començar la classe. Quan el dentifrici està escurat, no suporto haver de prémer l'envàs per a extreure'n les escorrialles. No tolero la visió d'unes sabates brutes; no surto mai de casa sense enllustrar-me-les. El mateix em passa amb les ulleres i la visera del casc; si un mosquit s'hi espetega, m'aturo per a netejar-la. Els mocadors que duc (sempre a la butxaca esquerra dels pantalons) han de ser blancs i de cotó; els mitjons negres; les camises ben planxades (ja fa anys que me les planxo jo). Dormo girat sobre el meu costat esquerre. A casa pixo assegut. Em menjo les ungles de les mans; (de petit també em menjava les dels peus). La ginebra ha de ser Beefeater, la tònica Nørdic Mist; sense llimona, sisplau. He de menjar xocolata cada dia sens falta. M'encanta el bacallà cuinat de totes les maneres possibles. Si veig una falta d'ortografia no puc continuar llegint sense corregir-la. El millor veí és el que no té animals de companyia i estima el silenci com jo l'estimo. En el sexe m'agrada tot, depèn del dia. Encara em costa d'acceptar que el món és ple d'imbècils que no mereixen ni que te'ls miris. Sempre que puc intento llegir els escriptors en la seva llengua original. La manca de puntualitat em posa frenètic. Si fos ric conduiria un Porsche i una BMW. (Ara m'he de conformar amb un Volvo i una Honda). Hi ha dies que necessito veure el mar. No em vull morir sense abraçar un moai a Rapa Nui. Escampeu les meves cendres al voltant de la Roca Foradada. El Cap de Creus també seria un bon lloc. O sota l'olivera de casa. Se me'n fot el que feu amb les meves cendres i les meves obres. De vegades somio que puc viure sense escriure... Escriure és enfosquir la innocència primigènia. Escriure és omplir d'ombres la claredat de la vida. Escriure és ombrejar la nitidesa del món. Som una ombra de carn que aspira a la llum definitiva.

Perversitat

La núvia surt del restaurant quan comença a ploure. La perversitat de les gotes relliscant sobre el parabrisa del cotxe. El cel regalima. Passi el que passi, no tinc por del futur.

Grease

Per a desintoxicar-me (que no immunitzar-me) del virus nihilista d'ahir, 24 hores després de Plataforma faig cap al teatre Victòria per a veure el musical Grease. Un bany de colonialisme cultural, pur i dur americanisme ensucrat farcit de cançonetes innòcues, veritable antítesi de la vidriòlica autocrítica houellebecquiana. Grease és un massatge a les neurones, una anestèsia efímera. Fa 29 anys (1978) de l'estrena de la mítica pel·lícula. Jo tenia l'edat que ara té la meva filla (14). Ella flipa, al·lucina. Ja fa dies que diu que vol ser actriu i cantant. Em sembla perfecte.

Grease és la història d'un desflorament. Sandy Olson, caputxeta innocent, acaba canviant la púdica faldilla per uns pantalons negres de cuir ben arrapats i unes sabates vermelles de taló... i els llavis empastifats de carmí. El llop es queda acollonit. El cotxe vermell s'enlaira cap al cel... Metàfores i més metàfores per a explicar sempre la mateixa història, com cantava Julio Iglesias: de niña a mujer... Hi ha l'himen vaginal i l'himen cerebral. Ambdós han de ser estripats. Ser dona és obrir-se de bat a bat: de cames i de ment. La flor no és flor si no es bada. Aquí rau el poder de la dona sobre l'home. Davant d'una dona oberta, l'home està perdut. Les dones obertes són la perdició dels homes. Al final, Sandy descobreix el camí adient...

Apunts finals per a la reflexió...

Preu de les entrades (platea): Plataforma: 25 €. Grease: 42 €
Tot i ser a Barcelona, ambdues obres són en castellano.

Comparteixo l'optimisme

Cars & Girls

Guess this world needs its dreamers may they never wake up

Nesta era metálica dos bárbaros só um culto metodicamente excessivo das nossas facultades de sonhar, de analisar e de atrair pode servir de salvaguarda à nossa personalidade, para que se não desfaça ou para nula ou para idêntica às outras. (Fernando Pessoa, LdD, 369)

Excotxe

Avui he vist el cotxe que tenia abans: un Honda Civic 1.5 VTEC color negre grafit amb la matrícula B-4288-SF. Circulava pel davant de la comissaria dels Mossos de Mollet. Devien ser dos quarts de nou del matí. El conduïa un home d’uns cinquanta anys que anava acompanyat d’un altre home gran. Encara tenia l’adhesiu d’Astúries (paraiso natural) enganxat al darrere. Fa 30 mesos que el vaig donar d’entrada al concessionari per a poder adquirir el cotxe nou. Me’n van pagar una misèria. Era un cotxe magnífic que no gastava gens. L’únic problema és que no tenia aire condicionat. Em va saber molt greu de deixar-lo. Un acaba encarinyant-se dels vehicles que té. M’hagués agradat poder aturar-me i parlar amb el seu actual propietari, demanar-li com li va… Ha estat una visió fugaç, com si el passat retornés de sobte. M’he posat content perquè suposava que ja estaria en algun desguàs i veig que encara corre per aquests mons de déu. El passat és així de cabró: de tant en tant irromp sense avisar…

Multa

M’arriba una multa de 180 € amb la foto adjunta del cul del meu cotxe i la matrícula ben visible retratada pel radar 2156 en el km. 11,5 de la Ronda Litoral. Té collons. Anava a 80 km/h (que és el límit normal a les rondes) quan, en aquest cas, la velocitat estava limitada (per un “senyal específic”, suposo que d’obres) a 60 km/h. Apa. Fote't. Eren les 22:51 i tornava de l’aeroport. Com sempre que circulo per les rondes, portava el cruiser clavat a 80 km/h. Em diuen que si pago abans del 20 d’octubre em condonen 90 €, la meitat. Quina il·lusió! Només pensar que amb aquests diners de la meva butxaca l’ajuntament retribuirà els honoraris pregonaires de l’Elvirita Lindo amiga de Clos, se’m recargola el ventre. Ara entenc per què la multa està escrita bilingüe: cosmopolitisme recaptador.

Plou tempestuosament...

Plou tempestuosament com si estigués dins un túnel de rentat. El vidre entelat del cotxe. Les escombretes fan el que poden. El brogit metrallador de les gotes damunt la xapa del sostre i del capó. La riera a vessar. Aiguat color argilós. Un cel prenyat d'obscurs averanys.

He pensat en tu. Sempre que plou penso en tu. Passaran els segles i, cada vegada que plogui, seguiré pensant en tu. No sé què té la pluja que em retorna les hores que vam ser junts tempesta de cossos embogits, total inundació. No sé què té la pluja que em fa sentir a la pell aquell calfred que només tu em vas fer sentir. Plou tempestuosament i potser tu no penses en mi.

Sol al departament, obro la finestra per a sentir de més a prop la teva frescor. Avui no menjaré. En tinc prou amb la llunyana remor dels records mentre la pluja taral·leja el teu nom.

Tinc classe a les tres. No m'esperis més.

Ara surt el sol. Canten els ocells.