Roma

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara. 

Les llàgrimes són inevitables. 

Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida...

Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu. 

La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen. 

Aterro a Roma. La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que em va comprometre els quatre anys següents de la meva vida. Aquella carta potser va ser la carta més important que he escrit mai. Sense ella, ara no seria aquí, aterrant a Roma 37 anys després. Aquell adolescent ara té la barba blanca. L’única cosa que conserva d’aquella època és una guitarra vermella i la curiositat inesgotable, una tendècia imprudent a l’aventura, la mania d’aparaular vivències (aquells primers poemes escrits entre les pàgines d’una antologia de Màrius Torres)...

Les llàgrimes són inevitables. 

Últimament no sóc capaç de distingir si ploro de pena o d’alegria... Es pot plorar d’ambdues coses alhora? 

No han passat dotze hores i ja tinc saudades do Brasil... La saudade és un sentiment que remet al passat. En el meu cas, ben estrany, remet al futur: tinc saudades d’allò que viuré... enyoro les experiències que arribaran...  i les que ja m’estic perdent amb l’absència... però (paradoxalment) l’experiència de l’absència reforça les presències ulteriors.... 

Les llàgrimes són inevitables. 

La vida cada dia és més bonica, més màgica, més sorprenent, més meravellosa, més misteriosa, més imprevisible, més apassionant... Per això ploro. 

Roma és Amor. Depèn de com ho llegeixis. 

Cigonya dalt del fanal

Plou amb convicció. He sopat pèsols acabats d'esgranar. Hi he afegit uns trossets de pernil. Tot el que expliqui sobre la meva vida, qualsevol detall, opinió o imatge (aquí al blog, al facebook, al twitter, al youtube, a l'instagram, al google+, al linkedin, al foursquare, al pinterest, al flickr, al slideshare, al notegraphy i a la-mare-que-ho-va-reparir-tot) pot ser utilitzat en contra meva. Em tenen fitxat. Em vigilen. La cosa ve de lluny. Era una bomba humana i em van desactivar. No es podien permetre un antisistema radical ficat dins el sistema (com un tèrmit cruspint-se la fusta), ubicat en el pitjor escenari possible i amb el públic potencialment més perillós: una aula plena d'adolescents. A més, professava l'assignatura més subversiva: filosofia. Era crític i ensenyava a pensar. Sempre vaig ser llop, mai ovella negra. Els tenia ben posats i me la vaig jugar. Els equips directius (i molts companys) me la tenien jurada i, quan els vaig donar l'ocasió, van aprofitar-la. El sistema em va vomitar, incapacitar, estigmatitzar i jubilar. Ara estic fora i, en teoria, sóc inofensiu. Almenys ja no contamino ments adolescents amb les meves paranoies revolucionàries. A Sòcrates el van matar pel mateix. A mi m'han apartat, m'han retirat, m'han medicat i em paguen una pensió. Algun dia ho explicaré tot i tot, fil per randa, i us asseguro que tremolaran les estructures fonamentals de la humanitat. Mentrestant, escolto ploure i em bec una copeta de garnatxa.

T-58

Com en els anys de la seva infantesa i adolescència a la ciutat de les cigonyes, la boira torna a ser l'embolcall dels dies freds. Amb sort, acostuma a esvair-se pels volts del migdia i, si la sort és absoluta com avui, pot veure amb claredat els cims nevats dels Pirineus.

Aquest matí ha visitat el mercat setmanal de Tremp. Té poques parades (roba, sabates, fruita i verdura, planter). Ocupa la Plaça Catalunya i tot el carrer Lleida. Ha comprat tres parells de mitjons de llana, moniatos, pomes, mandarines, plàtans i bròquil. Ha de menjar una mica més perquè aviat no tindrà sinó la pell i l'os. Ahir es va pesar i, estupefacte, va descobrir que, per primera vegada després de molts anys, havia baixat dels 80 kg. La bàscula assenyalava 79,6. Recorda sense gens de nostàlgia l'època de petit burgès en la qual havia arribat a pesar-ne 100. Alguns cínics ho anomenen "la corba de la felicitat", però us asseguro que, de feliç, ho era ben poc, aleshores. ¿Com pot ser feliç algú la panxa del qual no li permet de veure's la titola o el xut (cony en pallarès)? Els ventrelluts són poc atractius per a les femelles, i viceversa; sense esmentar els estralls per a la salut que la sobreabundància de reserves sebàcies acostuma a provocar.

La Biblioteca Pública Maria Barbal es troba a la mateixa plaça que el mercat. L'altre dia es va posar d'acord amb la directora per tal de fer una donació de llibres. Avui n'ha portat quatre: Darrer poema, L'oracle imminent, Catosfera Ciberdietaris 04-05-06 i La catosfera literària. Són els que tenia a mà. Fa dos anys va fer la donació de cinc volums a la Biblioteca Pública de Lleida. Com que ara resideix al Pallars (tot i que encara no hagi aconseguit empadronar-se a Llimiana) potser els posaran en el fons local.

L'hort segueix el seu curs amb gansoneria. Faves i pèsols han fullat. Fa quatre setmanes que va plantar les llavors. Hi ha instal·lat un plàstic per a protegir-lo de les glaçades. La temperatura nocturna frega els 5 graus.

Llegeix tota la sèrie T

Com una exnovia

Com una exnovia que retrobes després de molts anys sense veure-la, així la sento passejant pels seus carrers i les seves places, a la vora del riu, pels camins de l'Horta... La vaig deixar adolescent i ara s'ha fet tota una dona, ha crescut, ha madurat, té una bellesa més profunda... Observo el campanar de la Seu des de totes les perspectives possibles, la meva fascinació per aquesta obra no decau, sinó que creix cada dia (i més d'ençà que vaig saber que un avantpassat meu va participar en la seva construcció)... El riu és ple d'ànecs i de peixos... Als Camps Elisis hi ha instal.lada la Fira de Sant Miquel, estem de Festa Major... Aquesta nit actua el mític grup Tequila, no m'ho penso perdre... Fa un dia esplèndid, l'estiu no vol acabar de marxar... M'assec a la Plaça de la Pau (una de les meves preferides) i escric això a la BlackBerry... Com una exnovia que retrobes després de molts anys...

22 de febrer a Cotlliure

El dia 22 de febrer de 1939 Antonio Machado moria a Cotlliure.
Ahir feia just 70 anys.

10:20 Centre Cultural de Cotlliure. He sortit de casa una mica abans de les 7. He arribat a Cotlliure sobre les 8:30. Bufa tramuntana. Pel camí he vist sortir el sol. Mimoses florides. Canigó nevat.

Ara parla la presidenta del parlamento de Andalucía. El meu llibre està a la taula de l'entrada. 14€. Ja n'he dedicat un parell. Me n'enduc una capsa plena i la deixo al maleter del cotxe. Ha quedat molt bé. Fa sol. Guy Llobet, el president de la Fundació Machado, m'ha presentat el guanyador d'enguany: Toni Quero. Ara una representació de joves escriptors de totes les províncies andaluses reciten poemes de Machado. Canciones a Guiomar...

10:50 Parla l'alcalde de Cotlliure. El vent no cessa. Acaba d'esbatanar una finestra. Machado símbol europeu de llibertat, democràcia i republicanisme.

11:10 Lliurament del Prix des Lycéens. La remise du Prix Internacional de Litterature Antonio Machado 2009 serà a continuació. Com a membre del jurat vaig votar per l'obra "Los adolescentes furtivos" de Toni Quero, poeta sabadellenc que s'havia presentat sota el pseudònim de Dorian Gray...

Toni Quero & Toni Ibanez

Això és el que vaig escriure després de la meva primera lectura:

“Los adolescentes furtivos” és una obra novedosa, extraordinària, contundent, brutal, rica en expressions profundes, de diamantada originalitat, fresca, vitalista, que et commou i t’atrapa, t’arrossega amb la força de la paraula exacta. Excel·lent!

Però el millor del dia encara estava per arribar. De camí cap al cementiri vam passar per la Casa Quintana, l'hotelet on Machado va morir. Es tracta d'una casa al costat de la riera que està igual ara que fa 70 anys. Sempre tancada. Llavors vaig veure que hi havia gent a dins, pujant per les escales. Coi, està oberta! I vaig començar a córrer.... I Toni Quero darrere meu. A la porta ens van dir que el Sr. Quintana (fill de la propietària que va acollir Machado en els seus darrers dies) l'havia obert per als representants de la Junta de Andalucía; i que no podíem pujar perquè l'espai era minso, que calia esperar que baixessin els que eren a dalt, atès que la cambra que va ocupar Machado es troba al pis superior. Aleshores, impacient, quan van baixar algunes persones, em vaig enfilar escales amunt... I Toni Quero i Renada Laura Portet (que s'hi havia afegit) darrere meu. A la porta de dalt ens van barrar el pas: El Sr. Quintana está cerrando... Com? Que un dia que obren aquesta casa jo no podré veure-la???!!! I em vaig colar cap endins. I Toni Quero i Renada darrere meu. El Sr. Quintana estava tancant els finestrons de la cambra on van morir Antonio Machado i la seva mare. Una cambra molt modesta, amb dos llits, un armari, una cadira, un bidet, una pica, un mirall... Vaig pregar al Sr. Quintana que em deixés fer un parell de fotos. Vaig posar el llibre sobre el llit com abans l'havia posat sobre la tomba. Vaig fer les fotos. Un lloc sagrat. Un moment sagrat. Un regal del cel. Gràcies Antonio!!!

La bona notícia és que, finalment, aquesta casa serà adquirida per la Fundació per a convertir-la en Casa Museu.

Una malaltia

"La literatura no es un oficio, es una enfermedad; uno no escribe para ganar dinero o caer bien a la gente, sino porque intenta curarse, porque está infectado, porque lo ha ganado la tristeza."

Ricardo Menéndez Salmón, citat per Enrique Vila-Matas a la p. 230 de Dietario Voluble

Com gairebé tots els adolescents em sentia sol i estava trist. Per a fugir de la solitud i de la tristesa em vaig refugiar en Déu. Parlava amb Ell tot el dia; Ell m'escoltava, m'ajudava, em donava forces per a continuar endavant... Fins que un dia vaig deixar de creure en Déu. Llavors és quan vaig començar a escriure. Escriure és parlar amb un mateix i parlar amb tothom, amb tothom que vulgui llegir-te. Les paraules i els lectors et fan companyia i t'alegren una mica... Però la veritable malaltia és la vida -una malaltia crònica i mortal-, i no estic gaire segur que la literatura hi pugui fer gran cosa.

Amor o sexe

Per exigències paternoprofessionals, segueixo atentament cada capítol de la sèrie Física o Química, que emeten els dilluns per la nit a Antena 3. Mentre mirava el capítol d'ahir vaig descobrir que tot l'argument es fonamenta en dues premisses bàsiques: 1) La mitificació absoluta de l'amor, que ho justifica tot. 2) L'absoluta banalitat del sexe

No cal dir que ambdues premisses són errònies i pernicioses perquè condicionen el capteniment dels personatges fins al punt de convertir la seva vida en una muntanya russa d'allò més inconsistent. M'estalvio d'entrar en consideracions de caire moral. La sèrie "educa" els adolescents en la mesura que proposa una "ficció televisiva" que ells encara no són capaços de discernir "críticament". Aquí rau el perill. La barreja de sexe i amor sense cap criteri conforma una amalgama infumable que només serveix per a confondre encara més l'espectador. Admeto que la realitat adolescent implica la confusió, el dubte, la desorientació, però sèries com aquesta no ajuden gens a clarificar els conceptes i els valors. Per això, inevitablement, n'haurem de parlar a classe.

Ciutadania

Tequila

Fa 30 anys tenia 14 anys (com ara ma filla) i estudiava 1r. de BUP. El primer LP de vinil que vaig comprar va ser Matrícula de honor (1978) de Tequila, una banda de Rock que fou tot un èxit aleshores. L'altre dia mon germà Robert (el melòman de la família) em va sorprendre portant-me aquest disc, o millor dit tornant-me'l, perquè era meu i el paio se l'havia quedat. He escanejat la portada, la funda interior i les lletres (me les sabia totes de memòria). (Si us hi fixeu, a la cantonada de sota, encerclada de vermell, veureu la meva signatura al costat de la qual hi posa 1r. BUP A).

Catorze anyets... Temps era temps. El disc és una relíquia, una peça de museu que ara no puc escoltar perquè no tinc tocadiscs d'agulla. Per pura nostàlgia m'he baixat unes quantes cançons...

Bàsquet

Feia segles que no jugava a bàsquet. Fins als 18 anys no vaig fer res més. Encara que sembli mentida, jo era un jove sa i normal que feia esport i festejava amb novietes. Després, a la universitat, vaig començar a llegir llibres -massa llibres- i em vaig espatllar. Jugava amb l'equip del col·legi, guanyàvem tots els partits. Vam arribar a ser campions provincials de Lleida i subcampions de Catalunya. Sempre estava al cinc inicial. Teníem un entrenador collonut, el Sr. Garcia, que ens feia sirgar de mala manera. Però de tot això ja fa 25 anys...

Últimament torno a viure l'esport amb intensitat. Aquest cap de setmana celebrem un Torneig de Bàsquet al meu poble. Anit, al bar del Nico, el Quim em va embolicar per a formar part d'un equip.

A les deu del matí ens hem enfrontat amb un escamot polititzat (és una veritable llàstima que alguns no siguin capaços de separar l'esport i el divertiment de la puta política; si més no ens hem de felicitar perquè ja era hora que participessin en alguna activitat). Hem perdut. Jo estic content perquè, de xamba, he encistellat un triple.

Aquesta tarda a les quatre, malgrat que hem tornat a perdre (som dolents a matar), hem marcat tres vegades més punts que al matí. Jo he fet una altra cistella. El problema és que m'he lesionat. En un salt forçat he sentit una estrebada rere el genoll esquerre i, de sobte, el dolor ha irromput com a senyal d'alarma. No sé exactament quin múscul o tendó m'he cascat. El cas és que coixejo.

L'altre dia feia el cim i avui he fet el ridícul i, a sobre, he pres mal. Espero que no sigui res greu. Farem repòs.

Puta adolescència

En aquest precís instant em costa molt imaginar que hi hagi res al món més difícil que la feixuga tasca d'exercir de pare amb un fill adolescent. Porto anys i panys fent-los classes magistrals, ho tinc per la mà, sé com tractar-los, fins i tot puc arribar a ser un profe enrotllat... Però fer de pare és una altra història, un cosa molt pitjor, UN DESASTRE. Entenc perfectament que molts pares, tard o d'hora, dimiteixin de la seva responsabilitat. No cal entrar en detalls. El cas és que un es cansa de lluitar i de ser el dolent de la pel·lícula. El cas és que és molt difícil raonar amb un adolescent. El cas és que n'estic més que tip, de fotre'm de cap cada dia i cada nit amb la mateixa muralla. Jo no serveixo per a fer de pare com tampoc no vaig servir per a fer de fill... I és que en aquesta vida un no pot servir per a tot. Amb prou feines aconsegueixo escriure sense faltes d'ortografia, que ja és molt. La resta, un fracàs.

Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya,
utilitza 3 vegades el terme Catosfera en un post

Plaça de les Arts

10:30 He anat a l'Oficina Gestora de Granollers per a portar els papers que acrediten els tres crèdits que em demanen per accedir al tercer estadi (3r. sexenni) de promoció docent. Estava tancada. Hi tornaré demà.

He deixat el Volvo al centre Auto Equip perquè li canviïn l'oli. M'han dit que estarà a les 12.

He caminat una mica cercant un indret tranquil, un banc agradable on poder asseure'm per a llegir allunyat del brogit del trànsit. Primer he pensat que podia acostar-me a la riba del Congost, però tot vagarejant he trobat aquesta placeta que té una petita porxada amb un sostre hexagonal sostingut per sis columnes. La plaça és un quadrilàter arbrat amb plataners que acull un parc infantil protegit per una tanca de fusta i set bancs pintats de blanc als quals no els aniria gens malament una nova mà de pintura. És la Plaça de les Arts, al barri de les Tres Torres. No la coneixia. Acabo de descobrir que a Granollers hi ha una altra Porxada, molt més modesta, tot sigui dit.

El cel està ennuvolat, gris i tapadot com ahir. Els ocells piulen. El bar-cerveseria de la plaça es diu Las Torres i té quatre taules metàl·liques a la terrassa. Tot això ho estic escrivint amb un pilot negre a les dues últimes pàgines del llibre Istanbul de Pamuk, en l'espai en blanc que queda després de l'índex. He escollit el banc isolat del racó de la plaça. Són les 10:45. Tinc per endavant una hora justa de lectura. M'havia quedat a la pàgina 78 on Pamuk parla dels paisatges del Bòsfor pintats per Melling... A veure fins on arribo.

11:25 Magnífic el capítol titulat Hüzün (la saudade turca). Hi ha una llarguíssima enumeració (dura set planes: de la 110 a la 117) senzillament magistral.

11:40 Al banc de l'altra cantonada dos adolescents d'origen magribí parlen prou alt emprant la seva llengua materna. Al banc del davant una parelleta festeja, somrients, feliços. Els pardals no paren de piular.

19:02 He fet arròs negre per dinar. Costa de pair.

Més canvis educatius

Sembla ser que tornaran a fer canvis que afectaran l'assignatura que imparteixo des de fa 18 cursos. Tant me fa. Amb l'enyorat COU o amb la merdeta de batxillerat LOGSE, sota el règim polític que sigui, faci fred o calor, la filosofia sempre ha consistit en el mateix: desvirgar cervells innocents, desvetllar l'esperit crític, ensenyar a pensar, obrir les ments... Jo no he fet res més durant tots aquests anys, i per això em paguen. Que ara es digui Filosofia i Ciutadania o Filosofia i Mandangues no és important; l'important és que, més enllà de títols i temaris, currícula i collonades, la filosofia sempre ha sigut i serà el mateix d'ençà que uns quants grecs la van inventar: el camí que mena fora de la caverna, la recerca de la llum rere les ombres, la seducció del Logos que no en té prou amb les aparences. Poden canviar el que vulguin, que jo seguiré ensenyant el que sempre he ensenyat: la conquesta de l'autonomia individual a través de la reflexió lúcida, el poder de la paraula alliberadora, aquesta experiència radical, personal i intransferible que ens converteix en actors conscients i responsables d'aquesta comèdia anomenada vida...

Cada nit

No aconsegueixo comprendre com és que encara no has deixat d'estimar-me després de tots aquests anys. Motius no te n'han faltat. És un misteri. Dissabte al matí, asseguts a la sorra, vora mar, semblàvem dos adolescents enamorats... Fa 22 anys que estem junts i 14 que som pares. Cada dia que passa em sento més a prop teu. Què seria de mi si no t'hagués trobat? Llegeixes l'última novel·la de l'Almudena Grandes: El cor glaçat. El nostre caliu... Aquest misteri inexplicable que ens uneix. Cada nit. Tota la vida fins al final.

Nimitur in vetitum

Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata...

Vaig tenir dos bons professors de llatí: un a 2n. BUP (El Sr. Salas) i un a 1r. de carrera (Matías López). Del Sr. Salas recordo que ens llegia els seus poemes a classe (s'autodefinia com un poeta en camiseta). Vaig aprovar de miracle. El curs següent vaig agafar ciències i em vaig oblidar del llatí. Quan, a l'acabar COU, per culpa del profe de filo (Antoni Olona), en comptes de medicina (que és el que sempre havia volgut estudiar), vaig decidir-me per la carrera de filosofia, el llatí va reaparèixer a la meva vida. A Pamplona em va tocar repassar-lo de debò. Vaig estar tot l'estiu amb el Valentí Fiol. Va resultar que el professor de Llatí (Matías López) també era de Lleida. Casualitats de la vida. Vaig aprovar també molt justet. Ja a Barcelona, els professors de la Central (Canals, Forment, Bermudo, Granada, Argullol, Arce, López Frías, Sales, Valls, Martínez Marzoa...) se'n feien creus de què un alumne de filosofia dominés el llatí. L'últim curs de carrera vaig fer una espècie de tesina en la qual traduïa alguns textos de Vanini.

El més divertit va ser quan el setembre de 1989, acabat de casar i amb les oposicions aprovades, vaig anar a fer el "curs de pràctiques" a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès, que era el poble on residia aleshores. L'insti el tenia a tres minuts de casa caminant (avantatges de poder escollir la destinació el primer). Em van dir que, a banda de la meva assignatura, havia de donar un llatí de 2n. de BUP! No t'ho perdis. ¿Llatí jo? Si no és la meva especialitat! Fote't. Així que durant el curs 1989-1990 em va tocar d'ensenyar llatí bàsic a un curs de 2n. de BUP. Rosa, rosae, etc. Pobre de mi. Vaig pensar que el llatí em perseguia, que mai no me'n podria escapolir...

L'altre dia vaig rebre un mail de Matías López. Feia 25 anys que no en sabia res. És professor a la UdL. Em va fer molta il·lusió retrobar-lo ni que fos virtualment. Un dia que vagi a Lleida quedarem per a veure'ns i dinarem plegats. El seu mail era concís, estrany, i acabava amb aquest enigmàtic paràgraf:

No val el que es diu (hi ha un abús, en tota la Cultura, de l'element semàntic); interessa l'exploració, el no saber on s'està, la forma en ella mateixa.

Fa dies que aquestes paraules em giravolten pel cap com papallones embogides. Un filòleg antisemàntic! Un filòleg que defensa el viure sobre el dir, el no-saber sobre el saber, la forma pura sobre el contingut...

Jo, de vegades, també llegeixo els meus poemes a classe. L'altre dia, encabat de recitar-ne un, els alumnes em van aplaudir.

Nimitur in vetitum...

Un altre que diu que plega

La niñas de hoy en día

Un alumne em passa una cançó tot avisant-me que no és del meu estil ni tampoc del seu, però que paga la pena escoltar-la perquè parla de les noies d'avui dia... La canta un tal Porta i es titula Las niñas de hoy en día son todas unas... He trobat el video aquí i la lletra aquí (acompanyada de videos il·lustratius). També podeu furgar aquí (amb més videos). Y para muestra, un putón (ay, un botón) (l'anàlisi acurada d'aquest video aquí) (no us perdeu els comentaris) (i un foro). Aviso que tant la lletra com les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes entrellumaires verges, tendrals i delicades.

Aquí tens la cançó

Amb 17 anys...

Amb 17 anys Günter Grass es va fer de les SS i jo de l'Opus. ¿I què? La ingenuïtat és molt agosarada. ¿No diuen que rectificar és de savis? Voler jutjar des de fora les vivències personalíssimes de cadascú és un exercici força temerari. Per sort, l'experiència humana és dinàmica i el passat sempre ha de ser superat si no volem enquistar-nos: Ich bin das, was sich immer selber überwinden muss’”. L'important no és d'on venim, sinó on som i cap a on volem anar. L'home és l'únic animal conscient de les seves errades. Hi ha vides monolítiques i vides que s'autorefuten sistemàticament. Amb la seva "confessió", Grass no ha perdut pas el meu respecte, ans al contrari. Els moralistes haurien de callar quan un home confessa les seves misèries públicament. Sovint el silenci dels fariseus és pitjor que bel dels irreprotxables. Amb 79 anys Grass ha demostrat que no té por de la veritat. Alguns es moren sense ensumar-la.

La vida està feta...

La vida està feta d'encontres i desencontres; de vegades, amb sort, també hi ha reencontres. Avui he tornat a veure una persona que feia just 22 anys que no veia. Hem dinat un arròs a banda al Tapelia de Passeig de Gràcia, 15. Amb l'ajut inestimable de l'Albariño, hem xerrat pels descosits durant cinc hores. Les nostres vides van divergir aquell estiu de 1984. Jo vaig venir cap a Barcelona i ell se'n va anar a Bonn. El retrobament d'avui m'ha emocionat. 22 anys és mitja vida. Encara recordo quan traduíem les cançons de Los Pecos al grec clàssic i al llatí macarrònic. Jo maltractava la guitarra i ell les cantava amb prou feines. Els companys del Colegio Mayor Belagua Torre II xalaven d'allò més amb la nostra música goliàrdica. Ara ja no som els mateixos, les nostres circumstàncies són distintes, però l'humor i el caràcter no han canviat. Com va sentenciar el vell Heràclit: Ηθος Ανθρωπῳ Δαιμων (el caràcter és el destí). I el destí, capriciós, conxorxat amb la xarxa (conxarxat), avui ens ha tornat a reunir. Ha estat un dàimon mystèric dialògicament molt fecund. El meu amic és un cervell privilegiat i un poliglot extraordinari. Quin gust deixar-se enlluernar per una lucidesa com la seva. Conec pocs plaers tan sublims com lliurar l'intel·lecte a aquesta plenamar que amara les neurones d'una escuma ben maièutica... que diria el vell Sòcrates.

Arribo a casa i m'assabento que pels volts del migdia hi ha hagut un incendi a Can Gurguí... Un infern de fum, cendra i nervis... Agafo la moto encara calenta i enfilo riera amunt amb el cor encongit... Passo per Can Gurguí i no veig res. Ufff. Segueixo fins al camí de la carena i els Mossos m'aturen. Els demano on ha estat l'incendi i em diuen que més amunt, que vagi fins al mirador i ho veuré... Faig cap al mirador de la carena i trobo tot de vehicles de l'ADF i dels bombers... L'incendi ha estat al turó d'en Baldiri, a uns quatre quilòmetres de casa... Encara fumeja... Hi ha un helicòpter groc llençant aigua sobre la terra cremada... Sempre que veig un bosc cremant-se ploro. No ho puc evitar. Avui he tornat a plorar. El turó d'en Baldiri és un dels meus indrets preferits. Des d'allí dalt puc contemplar la immensitat marítima, gran part del Maresme i la Ciutat dels Prodigis allà baix, llunyana, enfonsada en la seva pròpia misèria megapolitana... Un incendi massa a prop... El primer avís seriós de la temporada... Viure envoltat de bosc mediterrani té els seus riscos... Els pins massa secs... L'ai al cor... Hi haurà més cendra que paraules rere el teló del futur...

No paro d'escoltar el CD de Morrissey que he comprat al fnac (la cançó núm. 7 és Life is a pigsty, 7:22 de durada, una passada)

PS: Estreno casc: un Nolan N102 Smart (negre)

Cada any...

Cada any, quan s'acosta el final de curs, et preguntes què quedarà de tantes hores, de tants dies, de tantes setmanes alliçonant aquests adolescents que t'escolten embadalits i et confessen que la filosofia és una assignatura interessant, rara, diferent, gens avorrida, que els atrapa perquè parla de la vida i els fa pensar sobre temes actuals...

Escèptic, et preguntes si encara val la pena d'esmerçar tant d'esforç, si compensa de veritat quan ja saps que no recolliràs els fruits avui ni demà, sinó que se n'aniran i vés a saber què se'n farà de les seves vides...

Cada any, a mesura que s'apropa Sant Joan, et refermes en la convicció de què ets un paio amb sort perquè tens el privilegi de poder exercir la professió més meravellosa del món: desvetllar cervells dorments, pasturar llibertats incipients, acompanyar persones fins a l'espadat en el qual -ajudats per la teva socràtica empenta- hauran d'emprendre el vol amb ales pròpies devers un futur més humà, més incert...

I dubtes si ho fas bé. I el dubte esdevé responsabilitat quan, l'últim dia de classe, comproves que les seves mirades són d'agraïment...

Em van dir que si marxava...

Em van dir que si marxava em condemnaria, me n'aniria a l'infern, seria un desgraciat la resta de la meva vida... Em van dir que una "infidelitat" així Déu no la podia perdonar... Això em van dir els fillsdeputa. Malparits. També em van dir que callés, que -digués el que digués- ningú no em creuria...

Ara que han passat 20 anys, veig que me n'he pogut sortir prou bé, que les coses tampoc no em van tan malament, i si m'he decidit a parlar és perquè ni ells ni ningú m'han de dir què he de fer o sobre què he d'escriure. Tinc tot el dret del món a parlar sobre el que he viscut de primera mà on, quan i com em roti. Si algú se sent molest, que es grati o s'hi posi fulles.

Y no hables de la Obra ni de Roma con nadie. No nos indispongas con tus padres, porque ¡¡¡si yo me entero que hablas algo peyorativo de la Obra con alguien, yo, José María Escrivá de Balaguer, que tengo la prensa mundial en mis manos -y decía esto mientras con un gesto confirmaba con sus manos esta idea- te deshonraré públicamente, y tu nombre saldría en la primera página de todos los periódicos, porque de eso me encargaría yo personalmente y sería tu deshonra ante los hombres y ante tu propia familia!!! ¡¡¡Ay de ti si intentas separar a tu familia del buen nombre de la Obra o decirle algo de esto!!!

El Chache també se'n va anar (no va perserverar, com diuen ells). Malauradament, alguns exopusians no han aconseguit refer la seva vida i han acabat en psiquiàtrics o s'han suïcidat. També em consta que alguns dels que jo vaig fer pitar segueixen a dins...

Podria continuar sense problemes aquesta sèrie de posts sobre l'Opus fins que aquest blog esdevingués una novel·la autobiogràfica per entregues... No descarto pas aquesta possibilitat. 4 anys donen per a molt. Els dos anys de Centre d'Estudis a PNA omplirien per si sols un volum del grossos. Potser un dia d'aquests m'hi posaré de debò* ¿Per què vull la ficció si he viscut coses increïbles?

Se daba el caso de que en los días de la menstruación eran ellas quienes echaban mis compresas sucias, no sin antes haberlas inspeccionado por si hubiera algo dentro...

LA SANTA MÀFIA SE LES EMPESCA TOTES PER A DONAR

"UNA BONA IMATGE"

NB: Agraeixo els mails de suport que he rebut aquests dies alguns dels quals són de persones que han viscut situacions similars. La solució no és callar i oblidar, sinó denunciar-ho. Per molt íntimes que puguin ser algunes vivències, el fet de publicitar-les pot ajudar a molta gent a obrir els ulls. Tot el que he escrit aquests dies és inevitablement sintètic. Us puc assegurar que el que encara resta al pap no se'm podrirà a dins. Acabo reproduint un fragment d'un dels mails que m'han enviat...

La lectura del teu relat-vivència dins la teranyina opusística m'ha fet reviure històries, moments i desgràcies humanes que creia que tenia oblidades per sempre. Jo també vaig "ser" -que és el mateix que "no ser" tu mateix- un d'ells. No em preguntis, però, cap data en concret, perquè he lluitat tant per oblidar-ho que gairebé no guardo cap record (...) Vinc a explicar-te de nou tot aquest malson a resultes de la teva fantàstica, detallada i fidel narració dels fets. Corroboro totes i cadascuna de les teves lletres, perquè (tu també ho has patit) jo també em sentia ofegat, reprimit, oprimit, humiliat, vilipendiat i deshumanitzat... Volia tornar a ser un home lliure, caram! Aquesta colla de bandarres em van arruïnar la vida ja que, a diferència de tu, jo no vaig tenir mitjans econòmics per a poder tirar endavant els meus estudis (...) Comparteixo l'opinió de què El Codi da Vinci és -sens dubte!- un muntatge comercial dels de l'Opus per tal que es parli d'ells (per a bé o per a mal, tant se val!) i, de retruc, que qui no en sàpiga res se n'informi, i que qui ja formi part de "La Secta" es tregui la son -i el fonamentalisme!- de les orelles a cop de foc, excomunions i garrotades, tot sigui per tal de preservar "la fe"...

* Si algun editor valent està disposat a publicar el llibre, que m'enviï un mail i en parlarem.

El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]
La culpa va ser del Chache [ENTRELLUM 27.5.06]
Gairebé tot el que sé [ENTRELLUM 28.5.06]

opuslinks

Gairebé tot el que sé...

Gairebé tot el que sé ho vaig aprendre a Pamplona: castellà, llatí (Matías López!), arameu, i sobretot filosofia i teologia, matèries imprescindibles si no vols anar pel món fent el ridícul. La Navarrensis era (i suposo que seguirà sent) un prodigi des del punt de vista acadèmic. Exigent i impecable (en el doble sentit de la paraula). Els millors professors que he tingut a la meva vida han estat de l'Opus. Res a veure amb els de Barcelona, que eren una colla de dropos, llevat d'honroses excepcions (Canals, Marzoa). Els tres últims anys de carrera (1984-87) vaig viure de renda d'allò que havia après durant els dos primers cursos. Només cal mirar l'expedient acadèmic...

El problema de l'Opus no és la preparació o la competència professional dels seus membres. El problema de l'Opus és molt més greu. ¿Per què decideixo fotre el camp de Pamplona (la universitat privada més prestigiosa d'Espanya) quan estudiava dues carreres amb totes les despeses pagades? Aquest és el quid de la qüestió.

Havia aconseguit marxar del poble, em trobava a 300 km. de casa, m'havien ofert la possibilitat d'una formació molt sòlida, havia cregut que tenia vocació... Tot rutllava: em llevava a les sis del matí, em dutxava amb aigua freda TOTS els dies, complia estrictament totes les normes del pla de vida (meditació, missa, lectura, rosari, cilici, disciplines...), classes, classes, classes, estudiant com un boig, fent proselitisme, esport, etc. Però em mancava l'aire, no era jo, sinó un autòmat programat cap a un "èxit" que no tenia res a veure amb mi mateix. NO ERA LLIURE.

Va ser durant el segon curs que vaig començar a entrar en crisi (bache, en opusiolecte). No em deixaven llegir certs llibres, no podia veure la tele ni anar al cinema, m'atabalaven tantes obligacions, tant de control autoritari... M'estava OFEGANT. El vot de "pobresa" no em suposava cap trasbals, però no entenia per què havia d'obeir sempre a cegues. Ho havia d'explicar tot, tot i tot. Un cop a la setmana havia de fer la charla amb el meu director, a banda de la confessió amb el capellà cada cop que fes falta... Havia fet el vot de castedat, però les meves mans van trair-me.

La crisi va petar la Setmana Santa de 1984, quan vaig agafar el meu R-5 i vaig "escapar-me" a Lleida... D'ençà que havia marxat l'estiu de 1982, només hi havia tornat una vegada: per a l'enterrament de la padrina. Encara quedava l'últim trimestre del curs, però necessitava FUGIR i vaig FUGIR. A ma mare, quan em va veure, quasi li agafa un síncope: "¿Què hi fas, aquí? ¿On vas? ¿T'has tornat boig?!!" Al final, després d'uns dies rumiant, vaig decidir tornar a Pamplona per a no perdre el curs. Llavors, d'amagatotis, vaig gestionar el trasllat d'expedient. Van fer mans i mànigues per a retenir-me. Jo ho tenia claríssim: me'n tornava a Catalunya. No sabia si em convalidarien les assignatures, si perdria alguns curs... No coneixia ningú a BNA. M'ho vaig haver de fer TOT SOL: buscar-me un pis, etc. La pressió del director va ser molt forta. Ni a BNA no em van deixar tranquil. Em van assignar el centre del carrer Viladomat. Em vigilaven. Com que encara era membre de ple dret fins al dia de Sant Josep de l'any 1985*, no podien oblidar-se de mi, tot i que jo ja no en volia saber res i feia la meva vida...

Va arribar el dia 19 de març de 1985 i, quan van tocar les dotze de la nit, jo em trobava al llit amb la Sofia** celebrant la meva ESPERADA LLIBERTAT INCONDICIONAL. Des d'aleshores, sóc més lliure... Des d'aleshores, la llibertat és la cosa més sagrada per a mi. Des d'aleshores, professo un individualisme recalcitrant i us prometo que mai, mai més, no tornaré a formar part de cap col·lectiu, associació, grup o grupuscle...

L'Opus em va contraensenyar una lliçó fonamental per la qual li estaré agraït tota la vida:

L'ÚNIC PODER DE VERITAT ÉS EL PODER QUE HI HA DINS TEU. L'ÚNIC CAMÍ DE VERITAT ÉS EL QUE FAS PER TU MATEIX, SOL, CAP AL FINAL DE LA NIT A TRAVÉS DE LA PENOMBRA. LA RESTA SÓN MENTIDES, FICCIONS, ENGALIPADES, MATRÀFOLES PER AL RAMAT, BADOMERIES ENCERADES...

* Cada 19 de març els membres han de renovar el seu compromís amb l'Obra comunicant la seva decisió al director del centre al qual estiguin adscrits. Si a les 12 de la nit no ho han fet, queden automàticament exempts dels seus compromisos amb La Secta.

** La Sofia i jo vam ser amants (Filo-Sofia). Ella em va desvirgar. Era de Benavente, Zamora, infermera, 29 anys (jo en tenia 20), baixeta, dolceta, vivia al carrer Diputació cantonada Parc de l'Escorxador. Jo vivia al carrer Nicaragua, a tocar de la seu del PSC. Veia sovint l'Obiols. Aquest va ser el meu primer pis a BNA. Després en vaig llogar 5 més. Vaig conèixer la Sofia un dissabte en una discoteca de la zona alta i aquella mateixa nit vam dormir junts a casa d'una amiga seva que vivia a la Meridiana i que també havia lligat amb l'amic que m'acompanyava (César), un asturià molt ben plantat, company de pis, que treballava de funcionari de presons a la quarta galeria de la Model...

El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]
La culpa va ser del Chache [ENTRELLUM 27.5.06]