Sense crosses

Venimos de cien mil naufragios, de una derrota eminente, y llevamos las heridas escritas en la piel para que todo el mundo pueda leer nuestros sueños. (SS)

Abans que fossis àncora vaig ser naufragi. Abans de la nostra victòria, desfeta inenarrable. Tenim les ferides obertes de bat a bat perquè les guareixi la tramuntana. Som aquí per a gaudir dels somnis. La mirada se'ns perd entre gorges i calanques. Hi haurà més crits i més llàgrimes. Hi haurà més valls i més cims. Caminarem plegats sense crosses com caminen els valents, i envellirem dignament, amb la pell esquerdada, amb el cor esquerdat, amb l'ànima tendra i transparent, a punt per a una nova albada...

Antes de que fueses ancla fui naufragio. Antes de nuestra victoria, derrota inenarrable. Tenemos la heridas abiertas de par en par para que las cure la tramontana. Estamos aquí para gozar de los sueños. La mirada se nos pierde entre desfiladeros y calas. Habrá más gritos y más lágrimas. Habrá más cimas y más valles. Caminaremos juntos sin muletas como caminan los valientes, y envejeceremos dignamente, con la piel agrietada, con el corazón agrietado, con el alma tierna y transparente, a punto para una nueva alborada... 

I was sinking before you were anchor. Untold defeat before our victory. We have wide open wounds because the North Wind heal them. We are here to enjoy the dreams. Our look is losing itself in canyons and creeks. There will be more cries and tears. There will be more peaks and valleys. We will walk together without crutches as brave walkers, and will age with dignity, cracked skin, cracked heart, with a tender and transparent soul, ready for a new dawn...

      

 

Wild heart

On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que s'enlaira i travessa camps i muntanyes cercant el teu cor salvatge. Perquè som salvatges. Autèntics i salvatges. Perquè no tenim por de sentir el vertigen. Perquè viure és aquesta arrauxada manera de ser nosaltres. Perquè existeix un impuls que ens uneix malgrat els obstacles. Perquè junts som més i millors. Perquè hem après a somriure davant els fracassos. Perquè no hi ha fracassos, sinó lliçons. Perquè la nostra victòria és un altre petó a trenc d'alba. Perquè sé que sóc jo (de debò) quan m'abraces. Perquè no et trobo a faltar quan no hi ets, perquè sempre hi ets, encara que no pugui tocar-te. Perquè hi ha històries boniques, però la nostra és extraordinària. On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que malda per volar fins al teu cor salvatge. Perquè som salvatges. Salvatges i adorables.

Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje que despega y atraviesa campos y montañas buscando tu salvaje corazón. Porque somos salvajes. Auténticos y salvajes. Porque no tenemos miedo de sentir el vértigo. Porque vivir es esta alocada manera de ser nosotros. Porque existe un impulso que nos une a pesar de los obstáculos. Porque juntos somos más y mejores. Porque hemos aprendido a sonreir ante los fracasos. Porque no hay fracasos, sino lecciones. Porque nuestra victoria es otro beso al amanecer. Porque sé que soy yo (de verdad) cuando me abrazas. Porque no te echo de menos cuando no estás, porque siempre estás, aunque no pueda tocarte. Porque hay historias bonitas, pero la nuestra es extraordinaria. Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje que pugna por volar hasta tu salvaje corazón. Porque somos salvajes. Salvajes y adorables. 

Where words fail to reach, are reaching the wings of this wild heart that rises and passes through fields and mountains looking for your wild heart. Because we are wild. Genuine and wild. Because we are not afraid to feel the vertigo. Because living is this crazy way to be us. Because there is an impulse that join us despite the difficulties. Because together we are more and better. Because we have learned to smile at defeat. Because there are no defeats, but lessons. Because our victory is another kiss at dawn. Because I know that I am I (truly) when you hold me. Because I do not miss you when you are not here, because you are always, though I can not touch you. Because there are beautiful stories, but ours is extraordinary. Where words fail to reach, are reaching the wings of this wild heart struggling for fly to your wild heart. Because we are wild. Wild and adorable.

No a la guerra

Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar. Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que el contingut. 

Si no has pogut parlar, si els gestos han sigut inútils, llavors només et queda la guerra... que pot ser "legal" (amb minuta d'advocats) o brutal (amb minuta d'hospital)... Tant si acabem als tribunals com si acabem a urgències, el cost és altíssim. Hem fracassat. La civilització humana recula cada vegada que dues persones no són capaces d'entendre's. Si els que no s'entenen són col·lectius, pobles o nacions, aleshores la guerra provoca desastres més devastadors. 

El savi evita la guerra. El savi guanya sense atacar. La pau és sempre la més gran victòria. Però si no et queda més remei que anar a la guerra, lluita per a guanyar-la o plega. La guerra no és per al covards.         

Incerteses

― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias. 

Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia. 

― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad. 

― ¿No estás apenado? ― le preguntaba. 

― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante. 

― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo. 

― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre. Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros. No hay que aguardar nada. Lo extraño es vivir, saber que estás aquí, pero que algún día no estarás y, sin embargo, esperar el desenlace que acabará con todo: lo que eres, lo que podrías ser, los recuerdos, los miedos, los escasos momentos de felicidad. Si no tienes nada, si nadie te espera, si no te sientes vinculado a otra vida ni a los bienes materiales, resulta más fácil partir. 

― ¿Partir hacia dónde? ¿Crees que hay algo después de la muerte? 

― No, rotundamente no. La muerte es una liberación. Al morir, no perdemos nada. Al contrario, se acaban todas las incertidumbres. 

Rafael Narbona, Miedo de ser dos, cap. 16

"La esperanza es hija de la ternura"

Només hi ha una resposta

Mires el mar i t'adones que naufragar tampoc és tan dolent. No has fracassat si encara et lleves del llit i camines i fas plans. Hi ha tot allò que t'atrapa, des de l'hipoteca fins als sentiments, però dins teu hi ha una veu que et diu: ets lliure, pots fer el que vulguis si t'ho proposes. 

Mires el mar i descobreixes que no tens por de l'horitzó. Quantes coses has abandonat fins ara? Quantes més n'hauràs d'abandonar? No pateixis. La motxilla ha de ser lleugera si vols arribar ben lluny. Què penses fer de profit abans de morir-te? T'ho has plantejat seriosament? Perquè un dia o altre et moriràs, no te n'oblidis. 

Mires el mar i deixes de fer preguntes. Només hi ha una resposta: viure, viure de veritat.

Aforismes d'agost

No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord. 

Viure és fugir del que hem viscut. Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança. 

Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets? 

Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat ajuda. Són manipuladors de mena, controladors. 

Diran que ets un egoista perquè ets autosuficient. T'anomenaran sociòpata perquè ets independent. Com que la teva llibertat els fa por i trenques els seus esquemes, intentaran desprestigiar-te. Ni cas. Tu a la teva. 

Hi ha gent que està acostumada a què les coses es facin sempre a la seva manera. No admeten altres alternatives. Volen imposar el seu criteri peti qui peti. És una lluita pel poder. No cedeixis. Fes el teu camí. Allò que els fa més ràbia és la indiferència. 

Si t'insulten has vençut. No t'amoïnis per les paraules o les amenaces. La debilitat actua amb precipitació i després, impotent, demana perdó. T'has de mantenir ferm. Et poden robar coses materials, però mai podran robar-te la dignitat si tu no et deixes. La teva voluntat és inalienable. 

Observa els fets i desconfia de les versions dels fets. Cadascú explica la pel·lícula com bonament pot. Hi ha tantes pel·lícules com ulls. 

Les ombres són necessàries. Hi ha una certa penombra que no cal aclarir. No ho expliquis mai tot. Sigues misteriós. 

El món avança gràcies a les obsessions. El món pot destruir-se per culpa d'una sola obsessió. L'humà és un ésser absolutament obsedit. 

No hi ha res estable ni definitiu. Toca de peus a terra i deixa de somiar truites. Després enlaira't i vola tant com vulguis. Les ales són per això. 

Tu no ets allò que els altres diuen que ets, per moltes etiquetes que et pengin. Tu ets el que sents que ets malgrat l'opinió externa o el dictamen dels especialistes. 

Fugir és un mecanisme de defensa. La naturalesa és sàvia i vetlla sempre per la supervivència. Fugir és salvar-se. Defuig les gàbies. Els que no poden fugir acaben emmalaltint. 

La soledat pot ser triada si s'arriba a la conclusió que la convivència humana implica problemes insolubles. Hi ha anacoretes feliços i matrimonis desgraciats. Crec que guanyen els segons. 

L'amor sovint és un malentès. 

El sexe és una condició necessària però no suficient per assegurar la continuïtat d'una parella. En això, com en totes les coses (menys els diners, que són l'excrement del diable), la qualitat sempre és millor que la quantitat. 

Només fracassen els valents. Els altres no es prenen ni la molèstia. 

El mal és un atribut de la intel·ligència. El mal és el bé ple de matisos. Tots els idiotes són bones persones perquè no poden ser res més. 

Fins que no et siguis infidel a tu mateix no mereixeràs el meu respecte. 

Allunya't de les persones que no es contradiuen mai. 

La “responsabilitat moral” és un invent kantià. 

La genètica és una ciència exacta, per lo bo i per lo dolent. 

Tot és una qüestió d'energies. No perdis ni un minut amb la negativitat. 

El cor no té raons, sinó emocions. No et recomano ni una cosa ni l'altra. Millor les sensacions, que són concretes i efímeres.

L'amor el van inventar les femelles per a retenir els mascles. De vegades els funciona, sobretot si hi ha fills pel mig. 

La veritat no existeix. Hi ha diferents punts de vista sobre la realitat. El teu és el millor perquè és el teu.

Si vols que una mentida sigui versemblant, has de començar per creure-te-la tu mateix. 

Si la teva autoestima depèn dels altres has begut oli i vinagre. 

La millor teràpia és l'oblit. Escriure és oblidar.

Inferns domèstics

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.

A-2

 
THE MEANING OF LIFE - LEARNING - CONSCIENCE - TO SHARE

Quin és EL SENTIT DE LA VIDA? Per què vivim? Potser la vida no té cap sentit, sinó només direcció: del bressol a la tomba, naixem, creixem, fem una pila de coses... i després morirem. Això és tot? Em penso que aquesta no és la resposta correcta a la pregunta pel sentit. Estic convençut que estem aquí per alguna cosa. Estem aquí per APRENDRE. Aquest és el nostre objectiu. Totes les experiències que vivim són lliçons, les bones i les dolentes, les felices i les infelices, triomfs i fracassos, les relacions, fins i tot les malalties. Tot el que ens passa ens ha de servir per aprendre. Hem de quedar-nos amb l'essència de totes les vivències i esdevenir més savis. El veritable sentit de la vida és assolir un alt nivell de CONSCIÈNCIA, estar despert, adonar-se, enriquir-se (no pas des d'un punt de vista material, sinó en sentit espiritual). Coneixement, saviesa, consciència. Som aquí per aprendre, a través de l'existència, pas a pas, any rere any. I no es tracta només d'un objectiu individual o egoista, perquè després cal COMPARTIR tot això amb els altres. Per tant, estem aquí per aprendre i compartir, per a caminar junts pel camí de la vida, ajudant-nos els uns als altres.

Sèrie A

Dietari de Terradets

Us recomano un blog imprescindible: 

De la Esencia

(Tinc l'honor d'haver sigut professor del seu autor, 
un dels millors alumnes que he tingut mai) 

A hores d'ara

Que el món s'acaba és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Només cal mirar els Telenotícies. No és la crisi econòmica (que en realitat és una crisi sistèmica, el fracàs estrepitós del capitalisme salvatge), sinó coses encara molt més estranyes: tempestes solars, terratrèmols, diluvis, erupcions volcàniques, revoltes populars, virus mutants, la mort inexplicable d'animals i altres variades catàstrofes còsmiques, climàtiques, biològiques i socials que precedeixen la fi dels temps. La mare Gaia ja n'està més que tipa, de nosaltres. Per acabar d'arrodonir aquest engrescador panorama escatològic només cal que ara ens ataquin els "extraterrestres" i exterminin una part considerable de la població mundial (lo del terrorisme islàmic-Al-Qaida-Bin Laden ja no cola, i han d'inventar nous "enemics"). Conspiranoic? No pas.

Que sobra gent és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Com s'ho faci el Poder per a dominar-nos i fumigar-nos, és un altre tema. De vegades és destraler i de vegades una mica més subtil. Jo de vosaltres estaria ben atent. No val a badar, que això és el preludi del 2012.

I no desespereu. Segons la profecia, sobreviurem almenys 144.000. Una bonica xifra.

Uneix-te a una causa justa

PS1: By the way, què passa amb les abelles???
PS2: Si vols riure: Idiocracy

Why I Write

Every book is a failure... All writers are vain, selfish and lazy, and at the very bottom of their motives there lies a mystery. Writing a book is a horrible, exhausting struggle, like a long bout of some painful illness. One would never undertake such a thing if one were not driven on by some demon whom one can neither resist nor understand. For all one knows that demon is simply the same instinct that makes a baby squall for attention. And yet it's also true that one can write nothing readable unless one constantly struggles to efface one's own personality.

Why I Write, George Orwell 1946

14-D: Unitat

Comentari deixat al blog de Saül Gordillo:

Les preguntes que planteges estan molt bé, igual que el fet de reconèixer que si hem arribat fins al dia d'avui és perquè abans hi ha hagut unes baules (polítiques o no, al capdavall tot el que fa l'humà ho és, de polític), però el que més interessa ara és LA RESPOSTA, el 14-D i els dies següents...

Considero que tu ja l'apuntes en el teu text, aquesta resposta, i no pot ser una altra si el que volem és assolir la fita de l'alliberament nacional. La resposta només por ser LA UNITAT, l'eix nacional com a prioritat. Unitat de tots: societat civil i partits polítics. Unitat que és transversalitat.

Si no som capaços d'articular aquesta UNITAT NACIONAL, no farem res, foc d'encenalls, més frustració i desànim. Cal estar a l'altura del moment històric que vivim. En som protagonistes tots plegats, també el 70% que s'ha quedat avui a casa. 200.000 vots poden semblar poca cosa. Els que parlen de fracàs es precipiten. Això només ha fet que començar...

Llegeix un altre comentari deixat al blog de JPQ

Potser, en comptes de fer referèndums, més ens valdria fer l'índio i declarar-nos en vaga de fam. ¿Us imagineu 200.000 catalans fent el Gandhi per aconseguir la independència?

"El pollo de Iznájar" (Sostres genial)

The New York Times
Le Monde
Guardian
Die Zeit
+++

Mario el "single"

Mario comenzó su relación con Rina y, claro, le dedicaba mucho tiempo. Él decía que era porque vivía cerca de su casa y eso le daba juego. Seguía con Pepa y conmigo. A las dos nos dedicaba un día a la semana. Y, en medio, siempre había alguien nuevo que conocía. También le dedicaba un día, pero eso ya iba siendo menos pues no tenía tiempo material para todas. A Rina la veía por las noches y dormía en su casa de lunes a jueves. El viernes por la noche quedaba conmigo o algún sábado. Y alguna tarde que otra quedaba con Pepa. Un día se lo dedicaba a él, quería o necesitaba estar solo sin ninguna mujer. (...)

Había veces que me costaba entender la actitud de Mario hacia las mujeres, y me molestaba bastante. Luego pensaba si ellas están contentas con lo poco que les da él. ¿Por qué me va a molestar? Tenía muy claro que no me gustaba esa actitud. Muchísimas veces se lo reprochaba y nunca hemos llegado a entendernos en ese particular. (...)

- Es que yo no soy su pareja. Ya se lo he dicho: no te enamores, somos amigos disfruta del momento. Si piensa otra cosa es su problema.
- Eres un cabronazo en toda regla
- Te estás pasando.
- ¿Tú crees? ¿Cómo defines lo que tú haces?
- Vivir el momento. Sin más. Si ellas aceptan es su problema. Yo no obligo a nadie. Si no les interesa que se vayan. Algo tendré cuando todas quieren estar conmigo y no protestan.
- Abusas de la soledad en la que vivimos. ¡Es tanta la soledad! Que se agarran a un clavo ardiendo y si hay que ponerse una venda en los ojos nos la ponemos.
- Me das la razón. Estamos solos, el rato que están conmigo y yo con ellas lo pasamos bien y punto. No hay que pensar más. Yo no he prometido a nadie nada, yo no les doy pie a coger un compromiso, ni a que sea el hombre de su vida. Entonces es problema de ellas. (...)

La vida de él seguía y sigue igual, así de desbaratada. Quizás no. Lo que está claro es que él hace siempre lo que quiere. No depende de nadie. No quiere una pareja de forma estable ni seria. Sólo quiere vivir la vida a tope. Yo diría muy deprisa. Vive la vida tan intensamente que parece que se le va a escapar. Disfruta del momento. No se complica la vida con nada ni con nadie. ¿Para qué? Estamos aquí de paso. Ese es su lema. (...)

Se escondía tras una máscara y tenía muchos miedos ¿Cuáles? Uno de ellos a su verdad y sobre todo a volver a fracasar en otra relación. Por eso él no se entregaba. Pensaba que todavía no había superado su divorcio y se tenía que esconder y dar la imagen de “tío duro”.

Un año en la vida de un single, Luisa Murillo

El trasbals de la novetat

Les persones conservadores tenen por dels canvis, és a dir, de la realitat, perquè la realitat és pur canvi. Per això s'aferren als ideals, a les ficcions, a les religions, al que faci falta per tal d'evitar-se el trasbals de la novetat. Quan, malgrat el seu conservadurisme malaltís, les coses canvien (perquè sempre canvien) aquestes persones pateixen de mala manera, es queden descol·locades, no entenen res. La burgesia i la moral pretenen conservar unes possessions materials i unes pautes de conducta inalterables. La seva dèria està condemnada al fracàs. A les antípodes estan les persones obertes, innovadores, creatives, les que no tenen por d'experimentar. A les antípodes està la llibertat.

Avui la lluna

Avui la lluna no duu el teu nom. No escric perquè vull. Escric perquè no puc evitar-ho, sovint contra la meva voluntat. Mai no estaràs segura del tot. Totes les cruïlles són provisionals. Ens cal caminar. És el nostre destí: tenir una destinació, un projecte, un objectiu vital... La por ens paralitza. Els dubtes. La memòria dels fracassos. El que diran. Avui la lluna no duu el teu nom. La miro en silenci mentre els grills canten. És tímida com tu.

El meu íntim fracàs

El meu íntim fracàs. El meu Gran Fracàs. El fracàs més immens, absolut i rotund de la meva vida. No ser capaç de fer-te feliç. Per ser com sóc. Per no ser com hauria de ser. Per fer el que vaig fer. Per fer el que faig. Per no fer el que hauria de fer. Perquè no sóc com voldries que fos i no faig el que voldries que fes. I no ser capaç de gestionar aquest fracàs indiscutible, ineluctable, intolerable. No saber i no poder sortir de l'atzucac. ¿De què em serveixen tots el èxits del món si aquí, en el més essencial, he fracassat estrepitosament? No saber estimar. No poder estimar. Analfabet sentimental. Àtila emocional. El meu íntim fracàs. I, al darrere, una corrua interminable de damnificats... ¿N'hi ha prou amb demanar disculpes? ¿Què se suposa que hauria de fer? ¿Què collons s'ha de fer davant un fracàs d'aquest calibre? ¿Assumir-lo? ¿Què significa assumir? "Feu-me el favor de ser feliços..." -escrivia ahir. Jo, pobre de mi, que no sé què és la felicitat. Seria feliç si fossis feliç. He estat a punt de destruir l'ordinador. He estat a punt de destruir-me. Sempre estem a punt de i, al final, no passa res. Mai no passa res. Quatre crits. Quatre plats trencats. Una forma com una altra de renovar la vaixella. Potser sí, que la solució seria destruir-se, destruir-ho tot, a prendre pel sac. ¿Fracassar no és destruir-se? Els somnis que hem perdut pel camí... Els somnis enrunats. Cataclismes del cor. Tinc l'ànima adolorida. El meu íntim fracàs. El nostre fracàs de cada dia i de cada nit, sobretot de cada nit. Rere el mirall s'amaga la puta veritat, que és una vella pudenta, fastigosa i assassina. Les victòries són mentida. Només els fracassos ens fan grans. ¿Grans o encara més miserables? ¿Qui seria tan imbècil de confessar públicament els seus fracassos? La lletania de sempre. Anys i panys. Forrellats oxidats. Golfes inhabitables, irrespirables. ¿Què hem de fer quan les ombres ens aclaparen? ¿Cap on hauríem d'anar? ¿Hi ha alguna espurna enmig d'aquesta nit glaçada? To die, to sleep; to sleep: perchance to dream... N'estic més que tip, de tantes tragèdies. Que somiï sa tia, que jo me'n vaig a clapar. Tu fuma, fuma, no deixis de fumar... El meu íntim fracàs. There's the rub... There's the swamp.

Manifestació 29-O

Cop de moto cap a Barna. Amb 20 minuts em planto a la Plaça Sant Jaume. Són tres quarts de set, aparco entre el Bocatta i les unitats mòbils de TV3. A mà dreta veig les furgonetes blau marí dels Mossos i, enmig de la plaça, grups de manifestants que escalfen l'ambient amb xiulets. Poca gent. Vilaweb diu que un miler, la Guàrdia Urbana 700 els Mossos 400. A les set en punt la plaça està mig plena (o mig buida, depèn de com es miri, com allò del got). Comença la cridòria, les consignes, etc. Els megàfons atreuen càmeres i periodistes. El més curiós és que hi ha diferents nuclis, tres o quatre en total, d'allò més diversos. Per una banda, la pancarta de Catalunya Acció: CATALONIA THE NEXT STATE IN EUROPA. [Discurs de Santiago Espot + vídeo]. Allí em trobo l'Enric Borràs que em presenta el seu fill el qual ens fa una foto. Em regala una estelada. Un altre nucli és el de les associacions veïnals que arboren pancartes de lletra verda en les quals demanen l'AVE pel litoral. Hi ha caricatures d'alguns polítics. Després arriba un grup de joves de les JERC amb una pancarta negra que resa JA N'HI HA PROU. Aturem la incompetència espanyola. Aquests no paren de cridar "In-de-pen-dèn-cia" i "Espanya és fracàs". Una pancarta de la UPD on es demanen dimissions. Més pancartes casolanes de particulars. Molta premsa. Al centre de l'huracà comença la baralla entre els independentistes i el PPeros. Els primers acusen d'oportunistes als segons. De fet, ambdós estan aquí pel mateix motiu, el que passa és que els del PP ho aprofiten per anar contra ZP mentre que els de l'estelada criden contra Espanya. Deu ser la primera manifestació que uneix els dos extrems, però els dos extrems ara es troben massa a prop i comencen els insults... Un home irromp dins el grup del PP brandant l'estelada. Els guardaespatlles el fan fora de males maneres. Una senyora que parla castellà comença a discutir acaloradament amb un noi. Les ulleres de la senyora acaben per terra mentre els periodistes els encerclen com voltors cercant la carronya informativa. Quina vergonya. Quatre gats que, per a més INRI, s'acaben barallant entre ells. Els sociates deuen fregar-se les mans. Toco el dos aviat o encara em posaré a plorar. A les vuit torno a ser a casa. El telenotícies sociata de TV3 comença dient que tot el problema s'està arreglant. Surt el Nadal Brother fent declaracions. Dediquen dos miserables minuts a la manifestació. Alguns s'alegren del fracàs. Perquè ha estat un fracàs. A mi, en canvi, em fa molta, molta pena. Aquest país no té remei ni té futur. Potser sí, que tenim el que ens mereixem. Aquí us deixo algunes fotos...

Video Vilaweb

Retorn

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l'última pàgina manuscrita de l'u d'agost...

La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l'Estret dels Dardanels*. Des d'aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l'escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l'absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m'han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida, si no fos que la vida tota és viatge o que hi haurà viatges ulteriors que seran encara més llunyans i més gloriosos. Sense anotacions escrites, hauré de refiar-me de la fràgil memòria i de les 667 fotografies que vaig fer amb l'atrotinada Olympus Camedia C-350 (que aviat jubilaré perquè no guanyo per a piles!). En els propers posts només aspiro a reproduir alguns episodis, esquitxos, paisatges, meditacions, sensacions, anècdotes... No vull ni puc explicar-ho tot. Us haureu de conformar amb unes pinzellades del meu extraordinari estiu grec (EG)...

Comentari d'actualitat (molt a contracor). D'ençà de l'olímpic any 1992 Catalunya avança cap a la més absoluta decadència. Al desastre infraestructural de la RENFE, l'apagada elèctrica, el caos a l'aeroport (que jo mateix vaig patir a la tornada: dues hores esperant les maletes!), el col·lapse a les autopistes i un llarg etcètera; cal afegir el crònic desgavell del sistema educatiu i la misèria política que ens aclapara des que el Tripartit fa veure que governa. Surts a fora i comproves que les coses funcionen, fins i tot a Turquia! Per exemple, Croàcia -un país nou de trinca en el que podríem emmirallar-nos- és una meravella. Aquí anem de mal borràs, cada vegada més pèssim. Aquests dies a l'estranger he sentit la vergonya de ser català quan, parlant amb gent d'arreu, se'n fotien de nosaltres i del nostre galopant desori... Quo usque tandem abutere, Montilla, patientia nostra? Que som un poble mesell ja ho sabia, però aquesta capacitat que tenim de suportar l'insuportable em té ben astorat. Se'ns pixen a sobre i diem que plovisqueja. La culpa no és de Madrid, no; la culpa és nostra. Vergonya i ràbia. No reaccionem. Quatre crits, quatre cops de cassola i apa, mutis i a la gàbia, mentre els nostres presumptes representants són de perpètues vacances eximits de qualsevol responsabilitat. ¿O potser ens plantarem i farem vaga general? És el declivi, la imparable decadència catalana (política, econòmica, social, educativa, cultural, literària...). I espereu-vos, que demà serà pitjor i el 2008 la repera!

* El monument que esmento i esbosso a la pàg. 31 de la Moleskine és aquest. Es troba a prop de Seddülbahir. És un memorial als màrtirs de guerra. El vaig veure il·luminat la nit que vam passar pels Dardanels. (Informació i imatges extretes del Google Earth)

Xirinacs, in memoriam

Què hem de fer amb els nostres errors?

¿Què hem de fer amb els nostres errors? Fa dies que m’ho pregunto. Els encerts i les victòries alleugereixen la vida; el que pesa són els fracassos, les errades. Aquesta pesantor t’enfonsa cada dia més en la teva pròpia misèria. Com si es tractés d’una ombra espessíssima, el passat erroni enterboleix el present, el distorsiona negativament. ¿Què cal fer, doncs, amb l’ombra que vam ser? ¿O encara la som, encara persisteix en algun racó recòndit? ¿Les persones poden canviar o només poden canviar els seus actes? ¿Si canvien els actes, canviarà la persona? ¿Som el que fem? ¿Podem alliberar-nos del que vam fer? Tota biografia és una gàbia, una garjola feta a la nostra mesura. Una trajectòria erràtica no deixa de ser una trajectòria. Són els meus errors els que determinen les meves possibilitats futures? Fins a quin punt ens interessa mirar enrere? L’experiència només és vàlida si serveix per a millorar el nostre present, sinó l’experiència esdevé un llast inútil. El futurisme no ens salva de la responsabilitat adquirida en el passat. ¿Com podríem fugir endavant si portem una motxilla plena de pedres pesants? ¿Puc renegar de mi mateix i renàixer de les meves cendres? Si fos cristià parlaria del penediment i del perdó (un perdó que mai no depèn de tu). Com que sóc neopagà parlaré de l'oblit necessari i de la voluntat. Em regenero en la mesura que canvio els meus actes amb la ferma voluntat de no recaure en els errors. He dit VOLUNTAT. Hi ha un interès claríssim: no vull tornar a equivocar-me, no vull tornar a cagar-la. Què hem de fer, doncs, amb els nostres errors? Passar pàgina. Aprendre’n. Millorar. Encertar. Cercar sempre la llum malgrat les ombres, encarar la penombra, aclarir l'entrellum... ¿O estem condemnats a repetir-nos ombrívolament perquè no és possible viure sense espifiar-la? Video meliora proboque, deteriora sequor? Em nego a acceptar aquest fatalisme. Vull fer-ho millor. Vull ser millor. Vull superar-me. Estic tip d’equivocar-me. Hi ha un Toni millor que em sedueix des de l’horitzó amb el seu cant diàfan… ¿O potser et sembla avorrit tot aquest plantejament ètic?

Puta adolescència

En aquest precís instant em costa molt imaginar que hi hagi res al món més difícil que la feixuga tasca d'exercir de pare amb un fill adolescent. Porto anys i panys fent-los classes magistrals, ho tinc per la mà, sé com tractar-los, fins i tot puc arribar a ser un profe enrotllat... Però fer de pare és una altra història, un cosa molt pitjor, UN DESASTRE. Entenc perfectament que molts pares, tard o d'hora, dimiteixin de la seva responsabilitat. No cal entrar en detalls. El cas és que un es cansa de lluitar i de ser el dolent de la pel·lícula. El cas és que és molt difícil raonar amb un adolescent. El cas és que n'estic més que tip, de fotre'm de cap cada dia i cada nit amb la mateixa muralla. Jo no serveixo per a fer de pare com tampoc no vaig servir per a fer de fill... I és que en aquesta vida un no pot servir per a tot. Amb prou feines aconsegueixo escriure sense faltes d'ortografia, que ja és molt. La resta, un fracàs.

Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya,
utilitza 3 vegades el terme Catosfera en un post

No fer res

A mitja tarda canten les cigales. Les mosques estan molt pesades. Pla, un dia més, em fa de cicerone per Grècia...

¿Quin país és Grècia tan meravellós per a, disposant d'una certa pecúnia, no fer-hi absolutament res? La vida social? No! La vida social és pesadíssima i formada, generalment, per tants de cretins, que són com un mateix. La dolce vita? Encara menys! És una vida horripilant, d'horari, activa i minutada. El pitjor de la vida és tenir massa crèdit i haver de dir, indefectiblement, sí o no, que són les paraules més tristes de la llengua. No, no! La qüestió és no fer res, i no fer res sobretot a Grècia, que és un país on hi ha tantes coses per veure! Tot això us ho diu una persona que ha treballat prou en la vida. «I per què treballa vostè? -m'han demanat algunes vegades- . Deu haver treballat per tenir més cultura, per no anar tan sovint a la taverna o al cafè, per quedar bé davant de la gent...» No senyor! De cap manera! Jo he treballat perquè la vida és avorridíssima, perquè el seu tedi és immens. En aquest punt he discrepat sempre de Marx, d'Engels i de don Anselm Clavé (...) Jo sóc un gandul fracassat. Crec que és una posició respectable i que no fa mal a ningú. El Mediterrani és un espai ideal per a practicar-ho. És potser la llibertat pura, mai més autèntica. Si he anat als països en què la gent no fa més que treballar, m'he entristit. A Grècia hi ha gent que treballa molt, però encara toleren -sobretot si disposen d'alguna pecúnia- els ganduls fracassats. És el Mediterrani. És el meu país. Les persones que volen treballar, les deixen fer, sempre que no s'equivoquin massa. Els altres, els deixen tranquils, si no molesten excessivament. Tot això no és cap utopia: és la lliberta mateixa. A Grècia m'agafa una mandra sense límits. (OC, XXXVII, 526-527)

Un gandul fracassat que escrigué 46 volums. Jo només porto 1.500 posts (800 d'ENTRELLUM + 700 de TdQ). Em preparo un gintònic i continuo llegint.