Puresa Nuesa Bellesa

PURESA

Retrobar el centre, la mística.

Tu sol en la Natura, el nucli.

El silenci. 

Més enllà de les relacions,

de la teranyina de les relacions.

Més enllà de les presumptes 

necessitats materials, immediates.

Retrobar-te, 

retrobar l'esperit lliure,
la divinitat interior,

l'essència íntima.

Més enllà del desig

(el vehicle de l'ego).

Apujar la vibració.

Sobrevolar el món.

Ser pur.

Ser llum.

Ser pau. 

Ser amor.

NUESA

M'amago de mi mateix

en la cala que sóc.

El cos nu.

La ment nua.

El cor nu. 

La nuesa de l'esperit

que alena en el fons,

insondable, eteri, infinit.

Les ruïnes dels records.

La boira de les il·lusions.

Què queda de tu quan el públic ha marxat

i fa hores que han abaixat el teló?

La nuesa.
El paradís
interior.

Ocells que piulen.

El sol del capvespre.

Aquesta remor lleugera 

de les onades anticiclòniques.

A penes un sospir que ens recorda

que el temps passa de pressa

i que el veritable amor no admet

limitacions ni prevencions 

de cap mena.

BELLESA

Cansa seduir sempre. M'estimo més la vida contemplativa.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe. 

Cansa seduir, com cansa empènyer.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles. 

Cansa seduir. Cansa empènyer. Cansa tocar.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà. 

No, no m'he fet vell.
Simplement, he passat de
pantalla.

Magic zone

No, no es tracta de retenir o que et retinguin. No es tracta de romandre en la "zona de confort". Lo que coneixem no pot competir amb lo nou. Lo nou sempre ens sedueix per nou, per desconegut… La "zona d’aprenentatge" ens proporciona noves experiències, noves coneixences, nous horitzons. Per això viatgem. En la "zona de confort" no aprenem gaire res, tard o d’hora tot esdevé rutinari, previsible, avorrit. És dur renunciar a quelcom bo, només perquè la vida ens ofereix quelcom diferent… La novetat, com tot començament, amaga un encís. Cal llevar àncores, pujar més esglaons, obrir les ales i volar més lluny… El cor tendeix als lligams, però l’univers ens vol lliures, oberts, florint, fluint, valents, riallers, confiats…

L'obra magna

Lo important no és on estic, ni lo que tinc, ni lo que faig. Tant se val on estigui, lo que tingui o lo que faci. Lo important és lo que sóc. Lo que realment val és lo que he aconseguit fer de mi, pas a pas, al llarg del camí. L'obra magna. La quinta essència del treball alquímic. L'or espiritual. La llum que emergeix de les ombres. L'amor que em fa més humà. Lo important no és on vaig ni quin proper horitzó em seduirà, sinó anar-hi, sense por, fluint, lliurant-me al corrent misteriós de la vida. Lo important és ser conscient a cada instant de la veritat, la bellesa i la bondat de l'univers i de tots els éssers. Lo important és deixar-se endur per la meravellosa màgia de viure i que la vida et sorprengui cada dia. Entre la seguretat i la llibertat, escullo la llibertat, la meva veritable llar, la meva màtria. Entre les arrels i les ales, escullo les ales. Perquè només els ocells lliures poden volar.

Arrels en el mar

Benaurada soledat. La llevantada va a la baixa. Sortirà el sol. Caminaré...

Tot endreçat, la vida endreçada, segueixo endavant...

Benvingut octubre. He signat per als propers 9 mesos. Un embaràs?

Després de 100 dies de vida nòmada, trobava a faltar la teva salabrosa dolçor. Sweet home.

He tornat a tu perquè em vas fer feliç. Intentaré estar a l'altura de la teva generositat. Brames perquè he tornat? Quines secretes escumes guardes per a mi? Quins fruits saborosos? Torno a tu per a ser menys jo. La teva màgia. La teva seducció incontestable.

Sense plans. Sense personatges. Més pur i més lliure encara.

Arrelant-me a les onades. 

Pendulum

Hi vaig venir cercant "inspiració" i vaig trobar fustes i pedres: troncs, branques, canyes i còdols amorosits pel vaivé de les onades. Tinc l'anima neta i les mans ferides. Tot plegat una immensa metàfora. Perquè jo també sóc un bois flotté humà que va recalar en aquesta platja aviat farà dos mesos. Em reinvento cada dia. Ara sóc "artista" i em dic Toni Ros. M'encanta aquest nou personatge. La banda sonora del mar m'inspira totes les hores; de nit em bressola, de dia em fa companyia. Habito entre dos blaus. El vent s'emporta les cabòries i em deixa una pau sense adjectius. No em calen gaires paraules. El primer raig de sol em desperta, el temps s'esmuny de puntetes. Seria com un somni si no fos un somni. Tota la vida ho és, fins la mort. El nen que sóc juga a la platja amb pedretes i fustetes mentre omple la casa d'obres estranyes, com estrany és ell. La gent que passa diu que són maques (en francès superbe!). Què en sabrà la gent, de la Bellesa? Hi vaig venir cercant inspiració i mai no havia sigut tan feliç com ara. El nen que sóc menja bombons. La mar aquesta nit vol seduir-me...         

No és ètic

No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no posarem la foto i ens inventarem un nick guai per a pescar curiosos que, l'endemà de la primera trobada real, hauran esborrat el nostre perfil i continuaran la cerimònia de la confusió perpètua. La maduresa? No sé de què em parles. Últimament estic molt espiritual, no en el sentit religiós, tu ja m'entens. Faig ioga, reiki, medito, l'altre dia vaig assistir a un curs de miracles i ja he posat nom al meu àngel de la guarda, he llegit els llibres de Tolle, segueixo el twitter del Dalai Lama, m'he fet vegetariana, independentista i voluntària de Càritas. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Fer diners amb això és de jutjat de guàrdia. És el handicap de les èpoques de crisi. Guanyen els vius, els espavilats, els que se la saben més llarga. Mentrestant, elles i ells fan la viu-viu somiant que demà tot canviarà, que hi haurà una revolució imminent que ens portarà pau i amor per sempre més, amor universal i incondicional, amor etern. Somiar és de franc, fins que facin pagar IVA. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Havent menjat i havent cardat, què queda per fer? Un món millor? Mirar la tele? Discutir de futbol o de política? Digues: Què queda per fer després d'omplir i buidar el cos a pler? Anar al cinema? Passejar descalços per la platja? Fer fúting? Jugar a pàdel? Fer ganxet? Fumar? Emborratxar-se? Drogar-se? Passejar el gos? Pentinar el gat? Posar-se melancòlics escoltant cançons dels 80? Perquè queden il·lusions encara, oi? N'esteu segurs? Quan l'estètica va substituir l'ètica, vam perdre la guerra. I van venir els líftings i les dietes. I van encolomar-nos els llibres d'autoajuda, les teràpies alternatives i les ONGs. Modes sinistres, com totes les modes. Perquè no pensis. Perquè funcionis automàticament seguint el mimetisme social. Perquè és el que toca. Perquè ho fa la veïna, la cosina, l'amiga de tota la vida. Perquè no cal prendre's la molèstia de ser crítics no fos cas que et diguin friki i el psiquiatre et diagnostiqui alguna malaltia greu que pot ser crònica i requereix mediació de per vida. No se t'acudeixi sortir-te del guió, sisplau, que igual t'acusen de terrorista. Ens cal emoció, passió, inspiració, sorpresa. Ens cal el risc i la valentia per a trencar els esquemes establerts i enviar a pastar fang la vida convencional. Però el deute és tan gran que l'haurem de pagar la resta dels nostres dies, els nostres fills i els nostres néts també. Quin esclavatge més subtil. Quina obediència més vomitiva. El ramat no reacciona. El ramat malviu i renega. El ramat espera pastor. El ramat té por dels gossos. El ramat serà ramat fins que s'apagui el sol i les altres estrelles. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Tampoc ho és jugar amb les paraules (la bona literatura és màgia, és a dir, trampa). Som massa vells per a tornar a començar i massa joves per a claudicar. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, haurem de sortir al carrer a jugar-nos la pell i ja no valdran les paraules boniques i grandiloqüents. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, si ens trobem, ens farem una forta abraçada, ens desitjarem sort i ens acomiadarem. Viure és aprendre a acomiadar-se amb elegància, de tot i de tothom, àdhuc de tu mateix.

L'aprenentatge de les pèrdues

L'aprenentatge de les pèrdues. Això és la vida. O això hauria de ser. No és el que guanyem, ni el que tenim, ni el que gaudim. No. Guanyar, tenir, gaudir són verbs superficials. Tard o d'hora t'adonaràs que només et tens a tu mateix, i de vegades ni això. Pots estar envoltat de gent i de coses -seguretats aparents-; i ho pots perdre tot demà mateix. Hi ha una buidor profunda que no podràs omplir. Ni coses ni persones seran suficients. No t'has preguntat mai per què hi ha tanta gent que creu en Déu? Perquè Déu no pot ser perdut, sempre el tindrem, sempre podrem confiar en ell. Per això és tan seductor, com tots els ideals.  I si perdem la fe en Déu, en els altres i en nosaltres mateixos? Què ens queda? I si perdem l'esperança? I si perdem l'amor? I si perdem la salut i perdem la vida? L'aprenentatge de les pèrdues. El més difícil de tots.        

Inferns domèstics

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.

Les primeres flors dels ametllers

He deixat sis exemplars de la meva darrera novel·la al despatx de la regidoria de cultura d'un poble proper. La il·lusió pels premis no s'estronca tan fàcilment. He passejat vora mar amb ella, ens hem fet fotos, hem dinat, hem rigut, hem oblidat el passat perquè el passat no porta enlloc. El passat només és un pròleg. He vist les primeres flors dels ametllers. He intuït la primavera. Tornant per l'autovia, he apagat la ràdio per a escoltar el silenci. A l'altura de Cervera m'he adonat que era feliç. Al pàrquing he trobat els veïns. Hem pujat junts a l'ascensor. M'he posat el pijama. He menjat dues mandarines. M'has trucat per telèfon. Hem fet plans. Si no ens sedueix el futur no val la pena viure. Dins el llit he recordat la flor de l'ametller: trèmula, límpida, evanescent. I m'he adormit com un nen.

És així (II)

És així que la lluna m'envia un mail: "Prepara't, Toni, que vinc tota plena i no et salvarà ni déu"; què malaputa la lluna quan s'acosta amb la seva llum sibil·lina; què malaputa; ¿Com podria preparar-me per a tanta disbauxa? ¿Com podria preparar-se ningú quan la mare de totes les femelles ataca sense contemplacions?

És així que miro el mar a les fosques; escolto Corinne; m'allunyo dels somnis; sóc fugitiu;

És així que malmeto el secret més ben guardat: la veritat és un revolt on s'amaguen les mentides; si hem de ser feliços, si aquesta absurda expressió (felicitat) és alguna cosa més que un mite, si significa quelcom, quelcom real i versemblant, només pot ser hic et nunc;

És així que m'endinso en la confusió; més punts i comes; la boira sobre el mar; pluja infinita; la comèdia un altre cop; la música de les onades; el balbuceig de l'escuma; illes perdudes;

És així que la lluna em sedueix sense remei, definitivament, amb dolcíssima penombra;

És així que esdevinc diví; una casa davant del mar; el silenci perfecte; melangia;

Lletres eròtiques

La Laura, del gabinet de premsa del II Saló Sexe en Català, m'envia un mail en el qual em demana unes declaracions per a la nota de premsa que estan preparant. Li responc això:

Què opina sobre l’estat de les lletres eròtiques en català?

Considero que tota bona literatura ha de ser "eròtica", tot bon llibre ha de seduir el lector. El gènere eròtic en concret es troba difuminat episòdicament dins la majoria de novel·les que es fan avui dia. Llibres que abordin l'erotisme de cara n'hi ha molt pocs; i encara menys són els que proven de fer una reflexió profunda sobre el tema. És simptomàtic que només existeixi un premi de literatura eròtica en català (Vall d'Albaida). En castellà n'hi havia un (La sonrisa vertical) que, malauradament, ha desaparegut. En el meu cas, volia arriscar-me en aquest gènere, volia superar el repte de fer literatura eròtica. El resultat és prou satisfactori: vam guanyar el premi i el llibre està publicat. A més, les noves tecnologies ens ofereixen un horitzó inèdit en aquest aspecte. Nosaltres vam voler fer literatura del segle XXI via mails, messenger, mòbil... Internet ens ha servit com a mitjà per a crear la nostra obra. Les lletres que ara estan impreses en paper abans van ser digitals: cibersexe. El futur va per aquí.

Com influeixen certàmens com el Saló Sexe en Català i el concurs de relats eròtics en el sector?

Iniciatives com aquestes són una molt bona plataforma per a donar a conèixer la literatura eròtica. Que se subratlli el fet de la catalanitat afegeix un plus de promoció per a la nostra llengua i la nostra cultura, que bona falta li fa. Cal que la literatura surti dels cercles tancats, elitistes, i arribi al màxim de persones. Tant el Saló com el concurs ajuden a popularitzar els llibres a través d'un gènere atractiu com és l'eròtic. Us felicito per aquestes iniciatives i us encoratjo a continuar-les en les successives edicions.

M'arriba un mail d'Ontinyent amb un PDF que conté les bases del XIV Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida 2007. Termini de presentació: 18 de maig. Veredicte: pels volts de Sant Joan. Com que el vam guanyar l'edició passada, enguany ens toca fer de jurat.

Du bist ein Mann

Passo la tarda traduint fragments de Goethe, concretament de la seva Nausikaa (1787), un drama inacabat en el qual l'escriptor alemany reprèn el mite que apareix a l'Odissea homèrica. La donzella Nausica -filla d'Alcínous, rei dels feacis- troba Odisseu a la platja i, per art de màgia, es desencadena la seducció. La tragèdia dels amors platònics, l'esqueixament del cos i l'ànima, la renúncia que és alhora penyora d'eterna recordança. La mítica Nausica plora, com plorava la mítica Ariadna a la platja de Naxos. Llàgrimes que es fonen amb l'escuma de les onades...

Tinc dubtes translacionals i envio un mail al meu amic Francesc, filòsof i bloguer català resident a Frankfurt. Amb el seu ajut me'n surto. (Gràcies, Sisco! Quantes te'n dec?) Us en deixo un tast. Són paraules de Nausica...

Du bist nicht einer von den Trüglichen,
Wie viele Fremde kommen, die sich rühmen
Und glatte Worte sprechen, wo der Hörer
Nichts Falsches ahnet und zuletzt, betrogen,
Sie unvermutet wieder scheiden sieht.
Du bist ein Mann, ein zuverlässiger Mann,
Sinn und Zusammenhang hat deine Rede. Schön
Wie eines Dichters Lied tönt sie dem Ohr
Und füllt das Herz und reißt es mit sich fort.

Tu no ets un engalipador,
com molts forasters vanitosos que arriben
i garlen amb mots planers, i qui els escolta
no sospita l'engany fins que, al final, estafat,
veu que, de sobte, han tornat a marxar.
Tu ets un home, un home fiable,
el teu discurs té sentit i coherència. Venust
com la cançó d'un poeta que ressona a l'oïda
i s'apodera del cor tot sadollant-lo

Imatge: Odisseu i Nausica. Detall d’una gerra atenenca d’argila (475-425 AC). Munich Antikensammlungen und Glyptothek 2322.

[De la Nausica de Joan Maragall i de Carles Riba ja en parlaré més endavant...]

Una amable lectora...

Una amable lectora (que sembla professora de català) m'envia un mail amb la següent "crítica" del conte que vaig postejar ahir:

El conte està molt bé, té ritme, està tancat, prou explícit i morbós –un pèl barroer- tal i com exigeix la temàtica en aquest escenari. Els protagonistes són experts contorsionistes al servei d’un únic objectiu, reforçat pels diàlegs i, com no! infinitament insadollables..

El conte és això: Recreació que pren detalls d’allò quotidià per aconseguir versemblança, –el motiu de la faldilla, la marca de la roba...- però que certament no es pot titllar de “realista”.

Però qui sap què és el que vol dir “realitat”?

Jo li responc:

Ja fa temps, anys, que "la realitat" no m'interessa.

Primer perquè, com a filòsof, sé que "la realitat" no existeix.

Segon perquè, com a poeta, sé que "la realitat" és una cosa massa vulgar.

Tercer perquè, com a llibertí, sé que la millor seducció rau en les paraules.

A més, la inversemblança que esmentes no ho és tant,

¿Per què no es podrien fer certes coses en el cinema si poden ser fetes en el seient del darrere d'un utilitari?

L'únic que demostra la teva incredulitat és que no t'hi has posat mai...

Et ben asseguro que es poden fer coses increïbles en els llocs més inversemblants.

El que passa és que Faldilla carbassa no és un conte, sinó un somni; i a la teva edat ja hauries de saber que "la puta realitat" no pot competir amb els somnis.

Perpetrar un somni és vulgaritzar-lo. Mai no es perpetren els somnis impunement.

Estudié toda mi vida...

Estudié toda mi vida en la privada (Universidad incluída) y cuando pisé una pública, previa oposición, fue para dar clases como profesor. Ya llevo 18 cursos enseñando en un instituto público. Mi hija siempre ha ido a la pública (ahora cursa 1º ESO).

La evolución en estas últimas décadas ha sido trágica. Recuerdo con nostalgia las clases de COU...

Mi teoría (que es fruto de la práctica pura y dura de todos estos años bregando) se reduce a un axioma elemental: TIENES QUE HACERLOS PENSAR. No hay otra opción. Estoy convencido que esta es mi función como docente y para esto me pagan. No es incompatible en absoluto con el estímulo, la diversión, el humor, los ejemplos más inmediatos de la sociedad en la que vivimos... QUE PIENSEN A TODA COSTA, que duden, que se planteen los problemas y formulen preguntas pertinentes. No hay otra "metodología". La experiencia me dice que CASI TODO VALE para conseguir este objectivo.

Cuando alguien teoriza sobre la educación en general o el sistema educativo siempre recuerdo lo que decía Platón en su Paidea republicana: Los gobernantes deberían estudiar hasta los 50 años, etc. etc. Papanatadas.

Ni todos los niños sirven ni todos deben estudiar (error del planteamiento ESO: obligatoriedad hasta los 16. Fatal). El verdadero studium siempre será patrimonio de unos happy few. El debate pública/privada es baladí. Hay zotes incorregibles y materia gris aprovechable en ambos lados. Se trata de saber potenciar lo que tienes delante.

Autocrítica final: una gran parte de los profes (compañeros) no valen para enseñar, es decir, para transmitir al alumno el ENTUSIASMO POR EL SABER, o sea, LA SEDUCCIÓN DEL CONOCIMIENTO. Con malos alumnos y malos profes, ni pública ni privada. El fracaso está asegurado.

Comentari deixat en El café de Ocata

El contrari de la violència...

El contrari de la violència és la tendresa. Surt més a compte seduir que violar. Paraules-tret. Paraules-vaselina. L'estratègia dels desigs insatisfets. El càlcul de les probabilitats factibles. Seduir tendrament amb les paraules. El súmmum del poder.