El miracle de cada dia

Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses”. Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. Hi ha un besllum porpra que sura sobre l'horitzó, encetant-lo. La tímida llum de l'albada redibuixa la silueta fosca de les muntanyes. Refilen els ocells. El món es desvetlla. Som fills d'aquest miracle que es repeteix cada dia.

Pessoa i la veritat

Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta:

Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç. 

- Què vol dir "viure veritativament"?

- Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica... 

- O sigui, viure sol, com un ermità...

- Per què ho dius, això?

- Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot, com les cartes en el joc... si vols guanyar, clar. 

- La vida no és un joc.

- Però tu vols guanyar, oi?

- Guanyar què? Jo el que vull és no perdre'm....

- Mai ningú no s'ha perdut. Tot és veritat i camí... Saps qui va dir aquesta frase?

- No.

- Fernando Pessoa. 

- Ah. I ell va viure veritativament?

- Jo diria que no...

- Per què?

- Perquè va confiar massa en les paraules, i les paraules no són la veritat de la vida...

- Una mica ermità sí, que ho va ser...

- Va viure sol, però molt ben acompanyat per les paraules i el seu desassossec... 

- I doncs?

- Doncs res. Que és complicat...

- Que és complicat què? Viure veritativament? Ser lliure? Ser feliç? Entendre Pessoa?

- És complicat trobar la senzillesa, malfiar-se de les paraules, deslligar-se dels lligams, aturar-se un moment, respirar fons, mirar l'horitzó i confiar que tot anirà bé...

- I tot anirà bé?

- Ho dubtes?

- No, la veritat.      

Islàndia

Dels viatges tornes amb fotos i souvenirs, amb els ulls plens de novetats i l'esperit rejovenit. He vist coses que no havia vist mai (guèisers, cascades enormes, aurores boreals..). He begut i he menjat coses estranyes (sidra de pera, tauró, balena...). Més al nord fa un fred que pela, però la gent se les empesca per a viure calents ni que sigui amb l'ajuda inestimable de l'alcohol (per cert, caríssim!). 

Per això és obligatori sortir de casa, marxar ben lluny, per a descobrir que les coses es poden fer d'una altra manera i comprendre que les nostres imperfeccions no haurien de ser definitives. Al capdavall, es tracta d'aprendre. 

Som mediterranis. Aquesta és la nostra essència.   

  

És la natura, la que m'impressiona, i la capacitat humana d'adaptar-s'hi. Quan, en canvi, l'home la destrueix o prova d'adaptar-la al seus interessos mesquins (gairebé tots els interessos humans ho són, de mesquins), allò que veig em repugna. De les ciutats m'agraden els parcs i de les persones la naturalitat. 

Sovint les anècdotes esdevenen categoria en la mesura que defineixen el tarannà d'un poble o d'un país. Islàndia és la natura salvatge més enllà de la domesticació humana. Islàndia també són els islandesos, 300.000 persones amb un sentit molt gran de la independència, víkings fornits i valquíries de bellesa onírica. 

Hi tornaria a l'estiu per a caminar sense presses... 

   

Estima't

Pot ser que hagis vingut al món a ser com ets i, malgrat tot, no te'n surtis. Pot ser que no trobis el teu lloc, que no trobis el teu temps, que no trobis la manera d'encaixar en la normalitat establerta. Pot ser que els altres no t'entenguin o que tu no els entenguis a ells. Pot ser que, després de rodolar com una baldufa, després de somiar nius impossibles, després d'espetegar les ales una vegada i una altra contra les reixes de la gàbia, arribis a la conclusió més trista de totes: no hi ha remei. Pot ser que caiguis en la temptació de creure que és culpa teva, que et van fabricar massa imperfecte, que per molt que t'hi escarrassis no hi ha plaer sense dolor ni amor sense patiment. Pot ser que t'equivoquis o que l'encertis, que guanyis o que et rendeixis, que tinguis malsons o dormis plàcidament. Pot ser que tot plegat sigui una broma que els déus s'han empescat per a divertir-se. Pot ser que aquella persona en la qual confiaves t'acabi traint. Poden ser tantes coses que no acabaríem mai d'enumerar-les. Viure és això: tirar endavant amb la incertesa a collibè, deixant-se la pell a cada batec, amb l'horitzó com a meta. Pot ser que demà el cel sigui més clar i la mar més serena. Tantes coses poden ser que no val la pena perdre el temps fent llistes inútils. Pot ser que t'hagis d'inventar de nou, com sempre has fet, obrir una nova drecera, solcar nous oceans, esdevenir més ocell. Facis el que facis, i encara que no facis res, no oblidis mai el que et diré: tu ets el més important, estima't a tu mateix.

Inferns domèstics

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.

Llumenera

Entre Roses i Jóncols hi ha una bona colla de platges i de cales. D'ençà que vaig arribar, m'he dedicat a descobrir-les amb calma i, a dia d'avui, la immensa majoria ja les tinc ben apamades. En quedava una que se'm resistia. Es troba a ponent del cap Norfeu, encerclada per parets verticals de llicorella. És un sorral solitari, de dimensions respectables, visible des de la carretera que mena a Montjoi. M'havien dit que només s'hi podia arribar per mar, però jo no acabava de creure-m'ho. Vaig provar d'accedir-hi des del camí de ronda que surt de la Pelosa, però vaig haver de desistir víctima del vertigen i de la por d'estimbar-me.

Aquest matí he llogat un caiac i he remat 25 minuts fins atènyer la platja delejada. Quan he posat els peus a la sorra (diminutes pedretes fosques, per a ser més exactes) m'he sentit un Robinson. Un parell de troncs secs afegien la nota salvatge a aquest paradís insòlit. L'aigua és la més transparent que he pogut veure a la Costa Brava. Primer he buscat la sirena.... Nanai. Devia estar submergida o terra endins. Després m'he enfilat i he grimpat per les possibles vies d'ascens fins al camí de ronda, cercant una sortida terrestre. Nanai. Els penya-segats i els despreniments em feien relliscar impedint qualsevol progrés. He gaudit ben bé una hora d'aquest racó inversemblant, gairebé oníric, fins que he vist com una Zodiac provinent d'un iot proper s'anava acostant. Uns avis amb dues nétes han desbaratat l'encís del moment. Llavors, francament empipat, he agafat el caiac i he tocat pirandó tot pensant que la perfecció és la més imperfecta de les quimeres. No ens la mereixem. 

L'evidència

L'evidència s'imposa. Tenim els peus de fang. La imperfecció ens allibera de l'afany inhumà de sobrevolar muntanyes i oceans. Només tenim allò que somiem. Perdem allò que fem o que diem. Les paraules són embolcalls prescindibles. Com el so de la guitarra, com la llum de matinada, com el silenci del llac amarat de boirina, som tan fràgils que a penes podem contenir la sang que ens bull dins el cor. S'imposa l'evidència. Perdó. Gràcies. T'adoro. Hoponopono.  

 Dietari de Terradets

Mitjons

Primer dia de tardor. El cel és un trespol i és un espill. Fa dies que no camino. Fa dies que no veig el mar. Cada dia sóc més conscient de les meves imperfeccions. Cada dia disculpo més les imperfeccions alienes. Fem el que podem amb les nostres limitacions. La tardor ens recorda que som efímers, fràgils, caducs. La tardor ens recorda que, tard o d’hora, caurem com cau tot, ens debilitarem, desapareixerem a l’altra banda de la matèria, fora de l’escenari corpori, deixant un rastre de mots i de records com pells de serp abandonades entre els rostolls. Primer dia de tardor. Em tornaré a posar mitjons. ¿Ja han marxat les orenetes? ¿Què se n’ha fet, de les papallones de colors? ¿I els teus petons, on han anat a parar, també se’ls ha endut la tardor…?