Stonehenge 4

 

The dream came true! Quan un somni es realitza et deixa un regust agredolç, entre mel i buidor, com el darrer petó que fas a algú, conscient que és el darrer. 

No m’agraden les multituds, però aquest és el preu que havia de pagar per a poder tocar les pedres i estar dins el cercle sagrat (a banda de les 15 lliures del pàrquing). Les gernacions i la violència (avui dia terrorista) van de la mà, igual que solitud és sinònim de pau. Després hi ha «la parella», que és una cosa entremig, de vegades benèfica i pacífica, i altres vegades no tant. Aristòtil va dir que som «animals socials»; literalment va dir «animals polítics», o sigui, habitants de la «polis» (ciutadans); deixeu-m’ho dubtar, ja que si una cosa tinc clara és que no tornaré a viure en una ciutat. 

Stonehenge fa temps que es va convertir en un reclam turístic, una màquina de fer diners, traint així la seva essència primordial. Els seus constructors van crear aquest espai sagrat per a celebrar rituals, com el que hem viscut avui: el solstici. Almenys, un dia a l’any, l’indret recupera la seva originària finalitat. 

Hi ha experiències difícils d’expressar amb paraules. L’energia telúrica se sent o no se sent. L’energia personal rau en la mirada i en l’abraçada. Parlo de l’espiral (connexió), la kundalini i els txakres. Les pedres no són carn, però guarden la memòria dels segles. El cercle (cromlec) és la figura que representa la perfecció, tot imitant la forma solar. Dos cercles concèntrics reforcen això. Stonehenge, per tant, és un centre de culte ancestral que, per unes hores, reactiva la seva poderosa energia amb la comunió mística dels participants. La diferència entre estar dins del cercle i estar fora és brutal.

En la nit més curta de l’any, entre posta i albada, podem sentir el Miracle. És el clímax lluminós d’aquests dies estiuencs, la força revitalitzadora del Pare Sol fecundant máximament la Mare Terra i, de retruc, fecundant-nos a nosaltres (que som els seus fills), flors obertes, fruits madurs.

Marxo de Stonhenge curull, en direcció al finisterre britànic, amb una ressaca dolça i un agraïment profund.

Ser pare

Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això. 

Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena. 

Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al llarg del teu periple vital. La integritat de tota aquesta cursa humana, amb alts i baixos, llums i ombres. Si estimar és donar, l'amor paternal (i maternal) és donar-exemple. 

Què diran de tu, el dia que moris? Què dirà la teva filla? Què diuen ara? Tot això és relatiu.

Lo substancial és: Què et dius tu a tu mateix? Ets qui realment volies ser? Vius com volies viure? Amb fills o sense, és autèntica i plena la teva vida? Ets feliç? 

Esquivem preguntes i esquivem respostes. Ser pare, ser mare, ser fill, ser germà, ser parella, ser amic... Al capdavall, sempre es tracta del mateix: Qui sóc? Què faig? Què omple de sentit la meva vida? Quins somnis em mouen? Quins impulsos em remouen? M'estimo a mi mateix? 

Un fill acostuma a ser un mirall. L'amor és sobretot emmirallament.

Alone

No has sigut la primera que ho ha intentat i no se n'ha sortit. Espero que siguis l'última. Sóc indomesticable. Domesticar ve de “domus”, que en llatí vol dir casa. Jo no tinc casa ni cau ni niu segur ni definitiu. Sóc un okupa del meu cos, llogater inquiet, nòmada que (penelòpicament) faig i desfaig relacions. Pelegrí incessant, avanço del no-res cap enlloc. La llibertat és el vent que m'empeny. No acato cap autoritat que no sigui la pura espontaneïtat. Els lligams m'atabalen. Detesto la paraula “parella" i -el que encara és pitjor- els seus fets, les seves expectatives, la rendició que suposa conformar-se amb algú, adaptar-s'hi, renunciant sovint a tu mateix. Quin estrès! Aquest és el Gran Error: creure que els altres ens faran feliços. Estimar és una exageració, una hipèrbole que es desinfla pel seu propi pes, com esclaten les bombolles de sabó. El cor és tou i condescendent. La ment és freda com un estilet que veu les coses claretes: 

1- No existeixen els prínceps blaus.
2- La vida no és un conte.
3- Les estrelles estan molt lluny.

4- Avui dormiràs sola. 

La resta són collonades: cartes astrals, numerologia, tarots, tambors xamànics, cuencos tibetanos, mantres i més mantres, espelmetes, encens, reiki, tantra, meditació vipassana... Quants re-fugis més necessitem per a fugir de la nostra misèria? On ens amagarem demà, quan sonin les trompetes de l'Apocalipsi? 

Certament, hi ha matèria i energia. La matèria la toques, l'energia la sents. No fa falta afegir-hi paraules. Se t'omple la boca amb l'expressió de moda: “amor incondicional”... Incondicio-què? 

Plou amb ganes sobre la platja. Hauria de ploure sobre el teclat, i no és el cas. Desdramatitzo. Relativitzo. Som víctimes dels nostres fantasmes, de les nostres creences, de les nostres ficcions... 

Avui m'he llevat inspirat i he compost una cançó titulada Alone. La lletra diu així: 

You can explain without words all that you know playing your song, being alone, The love is gone and in the world the sun is shining everywhere, living alone, Now I discover in my soul why I was blind why I was wrong, living alone, Now I'm growing from my roots, open my wings, open my voice

Cançons pròpies

Incerteses

― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias. 

Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia. 

― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad. 

― ¿No estás apenado? ― le preguntaba. 

― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante. 

― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo. 

― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre. Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros. No hay que aguardar nada. Lo extraño es vivir, saber que estás aquí, pero que algún día no estarás y, sin embargo, esperar el desenlace que acabará con todo: lo que eres, lo que podrías ser, los recuerdos, los miedos, los escasos momentos de felicidad. Si no tienes nada, si nadie te espera, si no te sientes vinculado a otra vida ni a los bienes materiales, resulta más fácil partir. 

― ¿Partir hacia dónde? ¿Crees que hay algo después de la muerte? 

― No, rotundamente no. La muerte es una liberación. Al morir, no perdemos nada. Al contrario, se acaban todas las incertidumbres. 

Rafael Narbona, Miedo de ser dos, cap. 16

"La esperanza es hija de la ternura"

Dilemes i contradiccions

La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.   

En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital. 

Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina...

Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes...

Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits)

Josep Pla es fa la següent pregunta (volum 44, pàgina 101): ¿Les dones, per als homes, són indispensables? És una pregunta cabdal. Ell mateix la respon de seguida: Quan jo era jove, no ho creia; ara que sóc vell, n'estic seguríssim. M'he equivocat. No sé si és més important el superlatiu o la lapidària frase final. Pla ho va escollir o s'hi va trobar? Va resoldre el seu dilema vital? Un Pla octogenari ens alliçona sense dubtar: No us equivoqueu i estimeu la dona indispensable. Qui és aquesta dona? Per què no la va trobar ell? Són preguntes que deixo sobre la pantalla....

Ni Goethe ni Pla m'acaben de convèncer. Aviat faré 50 anys i, of course, sempre ho he volgut tot, sempre he sigut excessiu, sempre he necessitat les dones... i quan no n'he tingut m'he avorrit molt. També he d'admetre que la immensa majoria de problemes que he patit han estat relacionats, d'una manera o altra, amb elles. La contradicció rau en la seva indispensabilitat i, alhora, en l'aspiració a no dependre d'elles. El dilema? Aparellar-se o no aparellar-se, aquesta és la qüestió. Dintre d'aquest dilema hi podríem afegir un sub-dilema: Conviure o no conviure... Complicat, oi?

Al capdavall, ho volem tot i, més concretament, sempre volem el que no tenim. Per tant, la felicitat consistiria a anar canviant, provar-ho tot, ara aparellats, ara desaparellats, ara convivint, ara singles, ara caòtics, ara limitats, ara lliures, ara compromesos, ara goethians, ara planians, i anar fent que són dos dies i un el perdem dubtant... 

I per què, en comptes de fer-nos tantes preguntes, no ens llencem de cap a la piscina i fluim?    

Aforismes d'agost

No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord. 

Viure és fugir del que hem viscut. Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança. 

Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets? 

Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat ajuda. Són manipuladors de mena, controladors. 

Diran que ets un egoista perquè ets autosuficient. T'anomenaran sociòpata perquè ets independent. Com que la teva llibertat els fa por i trenques els seus esquemes, intentaran desprestigiar-te. Ni cas. Tu a la teva. 

Hi ha gent que està acostumada a què les coses es facin sempre a la seva manera. No admeten altres alternatives. Volen imposar el seu criteri peti qui peti. És una lluita pel poder. No cedeixis. Fes el teu camí. Allò que els fa més ràbia és la indiferència. 

Si t'insulten has vençut. No t'amoïnis per les paraules o les amenaces. La debilitat actua amb precipitació i després, impotent, demana perdó. T'has de mantenir ferm. Et poden robar coses materials, però mai podran robar-te la dignitat si tu no et deixes. La teva voluntat és inalienable. 

Observa els fets i desconfia de les versions dels fets. Cadascú explica la pel·lícula com bonament pot. Hi ha tantes pel·lícules com ulls. 

Les ombres són necessàries. Hi ha una certa penombra que no cal aclarir. No ho expliquis mai tot. Sigues misteriós. 

El món avança gràcies a les obsessions. El món pot destruir-se per culpa d'una sola obsessió. L'humà és un ésser absolutament obsedit. 

No hi ha res estable ni definitiu. Toca de peus a terra i deixa de somiar truites. Després enlaira't i vola tant com vulguis. Les ales són per això. 

Tu no ets allò que els altres diuen que ets, per moltes etiquetes que et pengin. Tu ets el que sents que ets malgrat l'opinió externa o el dictamen dels especialistes. 

Fugir és un mecanisme de defensa. La naturalesa és sàvia i vetlla sempre per la supervivència. Fugir és salvar-se. Defuig les gàbies. Els que no poden fugir acaben emmalaltint. 

La soledat pot ser triada si s'arriba a la conclusió que la convivència humana implica problemes insolubles. Hi ha anacoretes feliços i matrimonis desgraciats. Crec que guanyen els segons. 

L'amor sovint és un malentès. 

El sexe és una condició necessària però no suficient per assegurar la continuïtat d'una parella. En això, com en totes les coses (menys els diners, que són l'excrement del diable), la qualitat sempre és millor que la quantitat. 

Només fracassen els valents. Els altres no es prenen ni la molèstia. 

El mal és un atribut de la intel·ligència. El mal és el bé ple de matisos. Tots els idiotes són bones persones perquè no poden ser res més. 

Fins que no et siguis infidel a tu mateix no mereixeràs el meu respecte. 

Allunya't de les persones que no es contradiuen mai. 

La “responsabilitat moral” és un invent kantià. 

La genètica és una ciència exacta, per lo bo i per lo dolent. 

Tot és una qüestió d'energies. No perdis ni un minut amb la negativitat. 

El cor no té raons, sinó emocions. No et recomano ni una cosa ni l'altra. Millor les sensacions, que són concretes i efímeres.

L'amor el van inventar les femelles per a retenir els mascles. De vegades els funciona, sobretot si hi ha fills pel mig. 

La veritat no existeix. Hi ha diferents punts de vista sobre la realitat. El teu és el millor perquè és el teu.

Si vols que una mentida sigui versemblant, has de començar per creure-te-la tu mateix. 

Si la teva autoestima depèn dels altres has begut oli i vinagre. 

La millor teràpia és l'oblit. Escriure és oblidar.

La dansa que balles

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè volia deixar enrere la vida passada i aspirava a refugiar-me en el meu exili interior. Quin romanticisme. El miratge amb prou feines va durar un any. De fet, als nou mesos ja m'havia adonat que aquell experiment no podia reeixir. 

La solitud no és el camí. No podem avançar sols. Retirar-se del món i abstenir-se de les relacions humanes és un suïcidi per al creixement personal. Com a mamífers socials que som, necessitem el caliu dels altres, un feed-back, donar i rebre, que l'ego transcendeixi fins al nosaltres, el mirall de la mirada aliena, la comunicació profunda amb una altra ànima, a banda del tacte tendre amb un altre cos. Si volem créixer i assolir la plenitud hem de compartir vivències, lliurar-nos sense por, connectant amb la vida a través dels altres. La parella és un gran invent en aquest sentit. 

Ni llibertat és sinònim de solitud ni amor és sinònim de dependència. Podríem estar hores i hores discutint això, però no es tracta de teories, sinó d'experiències.

Al capdavall, aprens que la teva felicitat no depèn dels altres, que no pots viure pendent d'allò que els altres diuen o fan. La veritable felicitat brolla del silenci interior, de la dansa que balles amb la vida. Que els altres et puguin ajudar o no, és bastant relatiu. Si et manca el nucli, si encara no has trobat el teu propi centre, malament rai.

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè cercava el misteri que havia perdut quan tenia 20 anys. Déu ho sap tot, de nosaltres. Els seus camins són inescrutables.

Lo més important

No és important qui o què som ni què diem ni què somiem ni què coi pensen els altres de nosaltres o què pensem nosaltres de nosaltres mateixos ni tampoc és gens important quina edat tenim ni quants quilos pesem ni si mengem dieta mediterrània o si estem sols o aparellats o si fem-el-que-podem-amb-el-que-tenim o si el nostre currículum és la rehòstia o si sabem anglès o xinès no no no amics això no és important en absolut sinó que lo que realment importa és saber què faràs els propers cinc minuts si seràs capaç de connectar-te amb l'essència de totes les essències meditant o xucant el melindro o com bonament puguis però afanya't perquè el temps passa volant i fes-me cas d'una vegada perquè el dia que no et connectes amb l'essència és un dia perdut aigüera avall i no et recomano que esmercis el temps i les energies amb bajanades inútils sense importància posa't les piles i para esment que els propers cinc minuts poden transformar per sempre la teva existència amb el benentès que aconsegueixis connectar-te amb l'essència suprema i no no et penso dir com es fa ja t'ho faràs tu solet que servidor sap lo seu i lo meu no ha de servir-te per a tu no fotem que cadascú coneix les seves peces i les molles que li grinyolen i no cal generalitzar a tort i a dret ni donar consells campi qui pugui doncs però que et quedi clara clareta una cosa coseta o et connectes amb l'essència o has begut oli i vinagre i coca-cola esbravada que la vida és connexió profunda amb les arrels que ens nodreixen el yang amb el yin el sol amb la lluna etcètera sexualment parlant és prou evident quina és la manera mentre que en altres àmbits et deixo que reflexionis sobre la conveniència d'obrar d'acord amb el gran principi l'axioma de tots els axiomes segons el qual lo més important és encertar ara i aquí amb plena consciència i la resta és silenci mutis doncs

La verdadera felicidad es la conexión con el latido de la vida

Joan Garriga, El buen amor en la pareja, pàg. 27

Inferns domèstics

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.

Lectures estiuenques

Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa.

No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant. 

Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticisme i masoquisme sovint van de la mà. Hi ha paràgrafs i frases memorables...

Las mujeres quieren tres cosas: seguridad, controlar y quedarse con todo

Se enamoran de nosotros porque somos bohemios, y luego, cuando se casan, quieren un empleado de banca.

La soledad es no tener a nadie a quien volver.

Está claro que no sirvo para vivir en pareja: no obedezco, me agobio y me canso.

Lo que la filosofía no da -que consiste en llenar la mente de palabras- , lo fomentan la soledad y el silencio.

He ido dejando a mis parejas por aburrimiento y ellas me han dejado a mí por insoportable, voluble, inquieto, egoísta, a mi bola, o sea, incapaz de obedecer los mandatos de la estabilidad y sensatez femeninas. Ellas los quieren seguros, aplomados, estables, serenos, nada de eso destaca en mí, que soy curioso, cambiante, impaciente, excitable, libre, todo lo que una mujer no desea.

Quiero una pareja, pero quiero también conservar mi libertad. Y eso no puede ser. Y no ha sido. 

La joia

La joia ets tu -va dir el mestre. No la busquis enmig de la gernació. No hi és. No la busquis a les parelles, ni en els compromisos. Tampoc es troba en aquest lloc. No la busquis als núvols, ni a l'altre extrem del món. No la trobaràs tampoc allà. Busca on saps, on realment es troba, en l'absència d'ignorància, en l'absència d'ombres i en la tranquill·litat de consciència del que camina amb el cor net per la vida. Busca-la justament aquí.

El deixeble va preguntar: I en l'amor?

El mestre el va mirar amb infinita tendresa i va respondre: L'amor és l'única joia que podem compartir.

 Dietari de Terradets

Desconeixement

No el miedo de lo que no se sabe y del perderse uno en el sinfín de las posibilidades, sino el miedo al Futuro cierto, a la Muerte prefijada y computada, que es justamente el arma y la Idea suprema con que el Poder nos rige. Porque estamos muriendo bajo el Imperio del mañana.

(Agustín García Calvo, Contra la Pareja, p. 113, 1995)

Hi ha llibertat on no hi ha possessius, ni plans ni projectes. Hi ha llibertat on la por no és present. La pura llibertat de no ser allò que els altres esperen que siguis (ni tan sols ser allò que tu esperaves ser). La pura llibertat del desconeixement.

Contra la Parella

Cal ser conscient del que deixem enrere i per què ho deixem. El globus que llença el llast és el que més s'enlaira...

Rellegeixo Contra la Pareja (Ed. Lucina, 1995) d'Agustín García Calvo. La primera lectura la vaig fer l'any 1998. Reconec que fa 11 anys no estava en condicions de comprendre el seu contingut. Ara sí. De vegades passa amb alguns llibres, que quan els llegeixes per primera vegada no estàs preparat per entomar-los. García Calvo és un lliurepensador molt interessant. D'aquests cada cop en queden menys. La idea central del llibre és que la Parella (sí, en majúscules) és una institució al servei de la Dominació. He rigut molt amb alguns fragments. Us en copio un de genial (p. 98):

Y, ciertamente, para hacernos una pareja como Dios manda, nos hemos tenido que machacar a conciencia el uno al otro (porque, ¿cómo va a ser, si no?: si tenías demasiadas esquinas, he tenido que alisarte; si parecías demasiado pequeño para mi, he tenido que hincharte todo lo posible; si demasiado grande, he tenido que empequeñecerte, hasta conseguir volverte tan idiota como armoniza con mi idiocia propia; si tenías tendencia a salirte de madre, he tenido que cuidar de que vuelvas a tu cauce; y, en una palabra, si algo en ti amenazaba con rebosar del ser, si andabas tan indefinido, vago y fluctuante, que no había Dios que se pudiera fiar de tí, he tenido que cumplir con la función de definirte y delimitarte, pues a ver quién te creías que eras tú; pagando, desde luego, con análogas delimitaciones y sacrificios por mi parte), hasta lograr una razonable igualdad en nuestra mútua valoración, que garantice la posesión mútua y la estabilidad de la Pareja.

Cal ser conscient del que deixem enrere perquè d'això depèn el nostre futur. No hi ha res més descoratjador que un futur cert, segur, previsible...

Contra l'orgasme

Groc

He caminat tres hores per la muntanya. Ho trobava a faltar. Un matí radiant. El sol de l'hivern senyorejant tots els àmbits. Ni una ànima. Sol i vern, trescant. D'antuvi he visitat la Roca Foradada. Després, carena amunt, fins a Sant Mateu. Han eixamplat els camins. Han netejat la franja perimetral de les urbanitzacions. Hi ha llenya per a parar un tren. La molsa preciosa. El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor. He vist papallones! Mai no hagués pensat que veuria papallones el 2 de gener. El mar quiet allà baix, brillant com un espill. Si corre la sang corren les idees. El meu cervell funciona més nítidament i bull en ocurrències. Intento no pensar, però no puc. Voldria gaudir del paisatge, oblidar les cabòries, però no puc. Per exemple, se m'ha acudit un possible post titulat Salvador Sostres + Lo Cartanyà = Toni Ibàñez. Encara el tinc voltant pel cap... No, no i no. ¿Per què he d'obeir SEMPRE el meu maleït cervell? M'hi nego. Vull ser lliure, no dependre tant d'ell. Aquest matí obeïa sobretot les meves cames. Al cervell li he dit: calla. Mirant el mar, assegut sota la figuera centenària, he meditat sobre la vida i sobre la mort... El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor.

Quan he baixat, la meva dona m'estava esperant. Va, dutxa't i vesteix-te, que et convido a dinar. Hem anat al Mont-Bell. Carpaccio de gambes, foie, morro de bacallà amb rossinyols, vi blanc verdejo de Rueda. Sobretaula dialògica. Les parelles han de tenir temps per a parlar amb calma. La parella és una flor delicada que cal cuidar. Contra tot pronòstic, aquesta meva orquídia ja fa 21 anys que dura. Me'n faig creus. Res a la vida no m'ha durat tant...

Fito & Fitipaldis, Por la boca vive el pez