Sampa 4

Volem amb Latam cap a São Paulo, la megalòpoli més gran de Sud-amèrica. El contrast amb l’illa de Boipeba no pot ser més bèstia. 

Sampa i Ciutat de Mèxic són dues capitals que he conegut enguany. Ambdues representen la bogeria del creixement urbà fins a límits insostenibles. I tanmateix existeixen! 

Els problemes que generen són múltiples i de difícil solució: la misèria de les faveles, la contaminació insalubre, el trànsit infernal, la criminalitat, etc. 

Cada dia em costa més entendre que algú amb dos dits de seny, podent escollir, esculli viure en una ciutat d’aquestes característiques. 

Una altra història són les ciutats petites, com ara Girona, per posar un exemple de ciutat que m’agrada...

En el meu cas, dubto que pugui viure gaire temps allunyat de la natura. A Vallromanes vaig viure 10 anys envoltat de bosc, a Terradets un altre any (amb vistes al llac), i a l’Empordà aviat en farà 5 que visc davant el mar (els 3 darrers a Cap Ras)... 

L’element aigua domina la meva carta astral: peixos ascendent escorpí. És natural que l’energia Yin del mar em proporcioni l’equilibri que necessito. 

Yemayà, la feminiitat marítima. Ella, la feminitat paulistana. Si es pot tenir tot, per què hi hauríem de renunciar? 

Alone

No has sigut la primera que ho ha intentat i no se n'ha sortit. Espero que siguis l'última. Sóc indomesticable. Domesticar ve de “domus”, que en llatí vol dir casa. Jo no tinc casa ni cau ni niu segur ni definitiu. Sóc un okupa del meu cos, llogater inquiet, nòmada que (penelòpicament) faig i desfaig relacions. Pelegrí incessant, avanço del no-res cap enlloc. La llibertat és el vent que m'empeny. No acato cap autoritat que no sigui la pura espontaneïtat. Els lligams m'atabalen. Detesto la paraula “parella" i -el que encara és pitjor- els seus fets, les seves expectatives, la rendició que suposa conformar-se amb algú, adaptar-s'hi, renunciant sovint a tu mateix. Quin estrès! Aquest és el Gran Error: creure que els altres ens faran feliços. Estimar és una exageració, una hipèrbole que es desinfla pel seu propi pes, com esclaten les bombolles de sabó. El cor és tou i condescendent. La ment és freda com un estilet que veu les coses claretes: 

1- No existeixen els prínceps blaus.
2- La vida no és un conte.
3- Les estrelles estan molt lluny.

4- Avui dormiràs sola. 

La resta són collonades: cartes astrals, numerologia, tarots, tambors xamànics, cuencos tibetanos, mantres i més mantres, espelmetes, encens, reiki, tantra, meditació vipassana... Quants re-fugis més necessitem per a fugir de la nostra misèria? On ens amagarem demà, quan sonin les trompetes de l'Apocalipsi? 

Certament, hi ha matèria i energia. La matèria la toques, l'energia la sents. No fa falta afegir-hi paraules. Se t'omple la boca amb l'expressió de moda: “amor incondicional”... Incondicio-què? 

Plou amb ganes sobre la platja. Hauria de ploure sobre el teclat, i no és el cas. Desdramatitzo. Relativitzo. Som víctimes dels nostres fantasmes, de les nostres creences, de les nostres ficcions... 

Avui m'he llevat inspirat i he compost una cançó titulada Alone. La lletra diu així: 

You can explain without words all that you know playing your song, being alone, The love is gone and in the world the sun is shining everywhere, living alone, Now I discover in my soul why I was blind why I was wrong, living alone, Now I'm growing from my roots, open my wings, open my voice

Cançons pròpies

Pegellida

L'horòscop no s'equivoca. Ens equivoquem nosaltres. Quan estem lluny, estem molt lluny; i quan som a prop, som tan a prop que ens fonem l'un amb l'altre, el teu cos sobre el meu cos, com una pegellida que s'aferra a la roca. Què més tenim, sinó la pell i la certesa íntima? Creure. La fe i la voluntat de ser. La paciència. El futur. Tan lluny que som abisme. Tan a prop que fa vertigen. Contra la pegellida que s'aferra a la roca, no poden res les onades irracionals, tramuntanades i escumes salvatges. La closca inamovible guarda el secret d'una carn saborosa. L'horòscop no s'equivoca. Ens equivoquem nosaltres. 

T-86

Des que fa un mes va estrenar l'estufa catalítica ha exhaurit tres bombones (45,30 euros). El termòmetre exterior assenyala 5 graus sota zero, però el menjador està calent com un torró.

La boira ha escampat pels volts del migdia. Després ha estat bufant un vent del nord bastant empipador.

Té clar que el proper hivern no el passarà aquí. Encara no sap on anirà, segurament prop del mar, per a  gaudir d'un clima més agradable.

Arrelar-se i volar són coses incompatibles? No som ni arbres ni ocells, sinó persones humanes que, de vegades, ens enlairem i, de vegades, necessitem un cert caliu, una Ítaca on poder retornar. La veritable llar no és un territori ni un paisatge ni una casa, sinó l'espai interior on ens sentim arrecerats de les inclemències del món. Cap niu no ha d'impedir el vol de l'Home Ocell. La veritable llar viatja sempre amb tu.

Llegeix tota la sèrie T

Només el mar

Podríem estar hores mirant el mar, contemplant aquella línia tan recta que ni feta amb un regle, els velers que passen de llarg, els banyistes que suporten el sol més altiu, la maduresa de les coses a les acaballes de l'agost, l'instant present com un regal que potser ens mereixem. Ja era hora.

Podríem estar hores asseguts en aquest banc, sota l'ombra dels arbres, sense a penes parlar, sense a penes pensar, en perfecte equilibri, lliures de la foscor del passat. No cal res més, ni impaciència ni necessitat. El mar, només el mar, l'assossec emocional, una profunda certesa: els astres no s'equivoquen mai.