CR21

No et limites a contemplaraquestes hores que ara vénen,baixa al carrer i participa.No podran res davant d’un pobleunit, alegre i combatiu. 

V. A. Estellés

La tercera guerra mundial? USA, Anglaterra i França bombardejant Damasc... Imatges que recorden Bagdad. No evolucionem. Ens mereixem l’extermini en massa. El planeta n’està fins al capdamunt, de la nostra oligofrènia. L’univers conspira contra l’estultícia humana. 

Més a prop, a l’altra banda del Mar Nostre, Ibèria fa la seva guerra. Perquè tot és guerra. Combatem el feixisme que usa la llei prevaricadora contra l’enemic. Som CDR. Demà manifestació a BNA. Demà passat lluita clandestina, trinxeres i escamots, sang i foc inevitables.

Són hores fosques. On podríem fugir? Quan se’n vagi la llum i caigui internet, i s’acabin les reserves dels supermercats per manca de combustible... Ni avions ni trens ni vehicles ens serviran de gaire. Tenim cames, oi? Tenim cash? Sabrem sobreviure al bosc? Aprendrem a pescar? 

La mort no és un mite. Tampoc l’esperança. 

CR19

Intento recordar quan va començar el meu nomadisme... Potser quan vaig marxar a Pamplona amb 18 anys, o abans, quan em perdia caminant pels camps de l’horta lleidatana i tornava a casa en fer-se fosc... L’adolescència era una dèria per fugir del guirigall de la família nombrosa embotida en un pis del carrer Saturn. Fugides físiques i espirituals, a través de la parròquia de Sant Pau, i després amb l’Opus... Sempre a l’encalç de nous horitzons. Se’m quedava petita la ciutat provinciana, el barri de la Mariola, aquella troupe de germans mocosos i aquella escola religiosa amb companys de l’equip de bàsquet amb els quals guanyàvem tots els partits. Ho recordo amb melangia. 

Mai no en vaig tenir prou. Mai. He viscut a Lleida, Pamplona, Barcelona, Montornès, Vallromanes, Ripollet, Mollet, Terradets, Roses, Palau Saverdera, Alpicat, Llançà... Sense comptar els països que m’han acollit més temps: Xile, i últimament Brasil. Fins ara n’he visitat 45. I segueixo.

Obrir camins

"Em reinvento cada dia i em desdibuixo cada nit. Batego, que és prou. No em defineixis, per l'amor de déu. No sóc misogin. El que passa és que les dones volen allò que mai he tingut ni els puc oferir: docilitat, submissió, claudicació... És com les religions, que totes es resumeixen en un AMÉN. No puc creure en elles (religions i dones, tot al mateix sac). Podria adorar-les una estona, quan es deixen, quan es baden com roses i esdevenen deesses de debò... Encabat resulten carregoses. Tard o d'hora, surt la mare, la policia o la sacerdotessa que vol fer-te passar per l'adreçador. Llavors les insulto, me'n foto i toco el dos ben de pressa. No sóc misogin, sinó prudent. Què coi volen, de mi? El que tinc (ben poca cosa) és meu i només meu: caminar lliure. A Finlàndia o allà on sigui. Obrir camins." 

Fragment del dietari "Viatge a Hiperbòria" (20-7-2016)

Happiness

Podria entendre el neguit de les hores intempestives, bressolar-me en el pit de les blanques muses que em beuen fins a l'oblit, avançar a contracor per la sendera on habiten aranyes enormes i gegants bambús, visitar més platges verges o desvirgar nous horitzons...

Podria aturar-me un instant, potser unes hores, i ser pedra que mira, peus nus dins la sorra, solitud alliberadora quan els llavis aliens no reclamen saliva, quan el suc de la vagina s'estronca i em deixa somiar pel meu compte...

Podria fugir definitivament, deixar enrere totes les paraules, totes les màscares, tots els nusos que em lliguen als altres conys cors...

Clareja. La matinada arriba amb una aurèola divina.

Sé que som a les beceroles i que, en anglès (i en qualsevol llengua), perquè hi hagi happiness han de passar coses...

Nomadisme

L'home ocell ha perdut la idea de niu. Solen ser elles, les que necessiten una home-sweet-home, un cau material on sentir-se arrecerades de la intempèrie, una cova pròpia on poder romandre "segures". L'home ocell ha canviat les arrels per les ales i troba el sedentarisme quelcom avorrit i poc saludable, per això és un cul inquiet i no para de voltar. Viatjar és retrobar la nostra ànima peregrina, fugir de la domesticació, créixer i aprendre, crear i crear-nos. L'home ocell se sent a gust caminant amunt i avall, agafant avions, en constant mutació existencial, perquè no és bo aturar-se ni conformar-se ni dir "ja-en-tinc-prou", perquè la vida és per a ser viscuda sense frens i sense pors, intensament, apassionadament. El que val per als llocs val per a les relacions. La llibertat és fruit de la veritat i del coratge. No hi ha felicitat sense llibertat. Menteixen els que prediquen la joia del no-desig, com ara els budistes. Deixar de desitjar, deixar de somiar, és començar a morir. Per això demà volo a la Foz do Iguaçú. Vull veure les cascades més impressionants del món. La llar de l'home ocell no és material, sinó que està feta de retalls del seu cor i anhels per desxifrar. Sempre al caire de la incertesa.

Vida creativa

Hacer, Tener, Querer, Ser... Son infinitivos no definitivos... Lo que hacemos, por mucho que nos guste, nos acaba cansando... Lo que tenemos, por mucho que nos guste, nos acaba sobrando... Lo que queremos, por mucho que nos guste, nos acaba asqueando... Lo que somos, por mucho que nos guste, nos acaba angustiando... Hay que huir de lo que somos, de lo que queremos, de lo que tenemos, de lo que hacemos... Hay que huir de lo conocido, es decir, de la puta "zona de confort" en la que nos confina el miedo... Solamente seremos libres si renegamos de lo que hacemos, tenemos, queremos y somos... Hay que renacer miles de veces huyendo de lo que nos atrapa... Huir siempre para renovarse... Huir siempre para abrazar horizontes nuevos... Un huir que es un buscar... Vivir para lo insólito y para lo inédito... El resto es rutina, parálisis, decadencia, aburrimiento...

Let you go when you know

Mestres

Els mestres empenyen. Com els fills, els grans mestres. 

Quan l'ego no hi és, tot esdevé alegria. Observo el jo-no-sóc de la cadira. Sense ego, les coses són transparents. Veig rere tots els murs. Els arbres transparents. Quan l'ego no hi és, llavors s'expandeix la consciència fins entendre la llengua dels ocells. 

Marlies i Rubén arriben plegats aquest matí de maig amb llevantada. El que em diuen ja ho sabia des del fons del meu ésser, però necessitava escoltar-ho en les seves veus, manifestacions del meu Jo Superior (que no té res a veure amb l'ego). 

Puc veure com serà el futur perquè en seré el creador. 

M'empenyen pel camí de la llum en el viatge constant, definitiu. 

Ser lliure és ser fidel a tu mateix més enllà de qualsevol relació exterior. 

Pensem que canviant el decorat exterior (objectes o subjectes) fugirem de l'avorriment. Lo important és el decorat interior, que no és cap decorat, sinó la pura perfecció. 

Mira'ls als ulls i demana'ls per la seva experiència espiritual. 

Com suportaríem la vida sense espiritualitat?  

Offshore

Plou sobre mullat. Els papers (filtrats?) de Panamà corroboren que tot està podrit, que la corrupció (la financera i les altres) és la norma dels rics, que acumulen els diners en "paradisos fiscals" per a fer créixer la bola de merda de l'Oncle Garrepa, empobrint així la resta de la humanitat tot generant fam, guerres, refugiats, misèria global... 

De què ens serveix saber-ho si no hi podem fer res? Ens volen desanimar encara més? A qui beneficia? Es una cortina de fum per a distreure'ns d'altres qüestions? Què justificarà després? 

M'agradaria ser islandès. Si no hi fes tan fred, emigraria allà dalt. És una illa salvatge i meravellosa. Demanaria asil polític o, simplement, asil ètic i humanitari. Qualsevol dia em perdré i em desconnectaré de tot. No em busqueu, perquè la tribu que m'acollirà viu sense mòbils ni internet, i no sap què és un "paradís fiscal" (quin oxímoron!) perquè viu en un veritable paradís natural sense diners. Offshore. Lluny de la costa, a l'estranger...

Conspiracions

Alone

No has sigut la primera que ho ha intentat i no se n'ha sortit. Espero que siguis l'última. Sóc indomesticable. Domesticar ve de “domus”, que en llatí vol dir casa. Jo no tinc casa ni cau ni niu segur ni definitiu. Sóc un okupa del meu cos, llogater inquiet, nòmada que (penelòpicament) faig i desfaig relacions. Pelegrí incessant, avanço del no-res cap enlloc. La llibertat és el vent que m'empeny. No acato cap autoritat que no sigui la pura espontaneïtat. Els lligams m'atabalen. Detesto la paraula “parella" i -el que encara és pitjor- els seus fets, les seves expectatives, la rendició que suposa conformar-se amb algú, adaptar-s'hi, renunciant sovint a tu mateix. Quin estrès! Aquest és el Gran Error: creure que els altres ens faran feliços. Estimar és una exageració, una hipèrbole que es desinfla pel seu propi pes, com esclaten les bombolles de sabó. El cor és tou i condescendent. La ment és freda com un estilet que veu les coses claretes: 

1- No existeixen els prínceps blaus.
2- La vida no és un conte.
3- Les estrelles estan molt lluny.

4- Avui dormiràs sola. 

La resta són collonades: cartes astrals, numerologia, tarots, tambors xamànics, cuencos tibetanos, mantres i més mantres, espelmetes, encens, reiki, tantra, meditació vipassana... Quants re-fugis més necessitem per a fugir de la nostra misèria? On ens amagarem demà, quan sonin les trompetes de l'Apocalipsi? 

Certament, hi ha matèria i energia. La matèria la toques, l'energia la sents. No fa falta afegir-hi paraules. Se t'omple la boca amb l'expressió de moda: “amor incondicional”... Incondicio-què? 

Plou amb ganes sobre la platja. Hauria de ploure sobre el teclat, i no és el cas. Desdramatitzo. Relativitzo. Som víctimes dels nostres fantasmes, de les nostres creences, de les nostres ficcions... 

Avui m'he llevat inspirat i he compost una cançó titulada Alone. La lletra diu així: 

You can explain without words all that you know playing your song, being alone, The love is gone and in the world the sun is shining everywhere, living alone, Now I discover in my soul why I was blind why I was wrong, living alone, Now I'm growing from my roots, open my wings, open my voice

Cançons pròpies

Goldner Baum

Marlies diu: No s'avança amb la teoria, cal practicar, viure les experiències. L'escolto i em vénen a la memòria dues frases, una del Zarathustra de Nietzsche: Nur der Täter lernt (només el que perpetra* aprèn); i l'altra del Faust de Goethe: Grau, teurer Freund, ist alle Theorie und grün des Lebens goldner Baum (Gris, estimat amic, és tota teoria i verd l'arbre daurat de la vida).  

*Täter en alemany significa delinqüent, culpable, reu, el que executa o perpetra un delicte o crim. 

Hem de deixar de banda les teories, idees, elucubracions, realitats virtuals... i passar a l'acció, lliurar-se, llençar-se sense por al corrent... La vida ha de ser perpetrada!

Aquesta és la clau. Aquest és el repte. Menys llegir, menys escriure, menys teclejar... Més fer, actuar, implicar-se, comprometre's... Si el que volem és VIURE realment. La resta són fugides, excuses, consols, amagatalls...

La impunitat de les accions espontànies. Ser lliure d'acord amb els impulsos naturals.  

Narinant

No m'han agradat mai els comiats. L'hora dels adéus sempre m'ha semblat una carrinclonada. La meva especialitat és acomiadar-me a la francesa. Simplement marxar, com les barques parteixen del port abans que surti el sol. No calen comèdies ni escarafalls. Esmunyir-se per una cantonada de la vida. Ni tan sols deixar una nota manuscrita on posi “Gràcies per tot. Us trobaré a faltar”. Agafar la motxilla i fer les primeres passes a trenc d'alba, amb les estrelles encara guspirejant. 

De ben segur hi haurà nous horitzons. De ben segur trobarem cors esbatanats. De ben segur les vivències futures enterboliran els records passats. Només el present pur, infinitiu -mai definitiu-, sobre la marxa, improvisant, amb aquella espontaneïtat tan innocent que tenen els nens que no esperen res, que no volen res, que no fan plans. Ser solament. Ser i anar... 

No, no penso acomiadar-me de Cap Ras. Tampoc diré la cursilada aquella: “Una part de mi es queda aquí per sempre”. Les pedres han caigut. Les fustes han tornat a la platja. Tot resta en el seu lloc inicial. Han sigut els millors sis mesos de la meva efímera existència. Estic, estem de pas. El Camí continua. Vaig escriure aquesta frase en el tòtem: “No he vingut a quedar-me, tu tampoc”. Així serà. Res no podrà retenir-nos: cap indret, cap objecte, cap relació... No estem fugint. No estem buscant. Buscar i fugir són estratègies de l'ego. Simplement som. Som i anem... 

El sol ixent tenyeix els núvols d'una pàtina violàcia. L'espelma que sóc regalima enyorança. Torno a mirar l'astre de fit a fit. Créixer com la flor de l'atzavara. Adorar la llum que reneix cor endins. I don't know what tomorrow will bring. Aquí està la gràcia.

Spiritual Connection

Hi ha la connexió i hi ha la desconnexió. És una qüestió d'energia. Succeeix amb els llocs i amb les persones. Sense saber per què, sents el que s'anomena “feeling” (bon rotllo) o tot el contrari. Si la sensació és dolenta, vols fugir, allunyar-te'n. Estar connectat significa que la teva aura s'adiu amb l'aura de l'altra persona o amb el camp energètic del lloc. Aura o camp energètic vénen a ser el mateix. Costa explicar això amb llenguatge ordinari perquè les paraules pertanyen a l'àmbit racional i estem parlant de la dimensió inconscient o emocional, més esotèrica i subtil. El cas és que, de sobte, "connectes" i t'adones que l'energia flueix de forma natural, com si fossis un canal obert a través del qual l'univers ha decidit activar-se, manifestar-se. La inspiració és una mica el mateix. Qualsevol mena d'inspiració, des de la poètica fins a l'eròtica, ja que és l'amor còsmic el que ens posseeix per tal de perpetuar la seva tasca creativa. Quan connectem som instruments divins al servei de la creació. Estimar és això. 

La connexió fonamental no és la del mòbil (cobertura) o la de l'ordinador (internet), sinó la que establim amb la natura, amb l'energia còsmica. Tota la gent presumptament “connectada” a la realitat virtual mitjançant les noves tecnologies, pateix una desconnexió amb la realitat real, és a dir, natural. Aquesta desconnexió amb la natura és la que lentament va generant un estat de malaltia crònica que, tard o d'hora, desencadenarà la rebel·lió de les cèl·lules, altrament dita càncer. Ni els aparells ni les ciutats ens salvaran. No hi ha tractaments efectius dins la gàbia de Faraday. Sempre acaba guanyant la càrrega electrònica negativa, destruint el sistema. La solució, per tant, és trencar la inèrcia i capgirar (i corgirar) la dinàmica energètica. Cal desconnectar-se de la vida tòxica (aparells, ciutats, mals rotllos) i reconnectar-se a la vida saludable (natura, bon rotllo). Cal invertir en positivitat. La connexió és llum, sintonia, harmonia, fluència, serenitat, pau, joia... La desconnexió és tot el contrari. 

Encara no tens clar què vols?

Vagis on vagis

Vagis on vagis, fugis on fugis, per molt que t'allunyis, per molt que t'amaguis, sempre duràs en el fons del teu cor aquells petons que et van fer plens d'amor... 

Res no canviarà el perfum d'aquelles hores secretes en les quals vas perdre el senderi per a lliurar-te completament a l'instant que suprimeix passat i futur... 

Vagis on vagis, no podràs escapar de la veritat i la bellesa d'aquella mirada tendra que es fonia amb la teva mirada... 

I recordaràs les oracions que et va ensenyar ta mare... I enyoraràs aquella llum que et va fer home... 

Vagis o vagis, volis on volis, amb ales de fang o de foc, les arrels del que ets van amb tu...

Fotre el camp

Més important que poder anar a un lloc és poder abandonar-lo. Si la llibertat significa alguna cosa és aquesta possibilitat de deserció, aquest dir NO en un moment determinat i fotre el camp. No quedar-se atrapat, estacat, lligat, aferrat, enganxat, ancorat, argollat... Sentir la lleugeresa del comiat i emprendre el vol novament. 

El que val per als llocs també val per a les relacions personals. Està molt bé trobar i conèixer gent, però compte amb vincular-s'hi massa, perquè hi ha teranyines que estrenyen i gàbies que no ho semblen. El meu consell és que cal tenir posat sempre un ull a la porta de sortida (en anglès EXIT). Poder guillar, alçar veles, tocar el dos, escapar-se, agafar el portant, fugir, salpar, posar-se en camí... Aquesta és la condició sine qua non per a conservar la teva integritat individual. Suposo que per això m'agrada tant viatjar (being-on-the-way), perquè "estar de pas" suposa assumir que no hi ha res definitiu en aquest status viatoris que és la vida. 

I el que val per als llocs i per a les relacions personals també val per a tu mateix: tard o d'hora plegaràs i te n'aniràs més enllà d'aquesta aparença física, deixaràs el cos i l'existència terrenal, és a dir, moriràs. Perquè la vida tota és viatge i cal estar preparats per al viatge final.  

Detachment

Dromomania

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui. Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula "dromomania" vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin. Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis, internament forçat i medicació, apreto a córrer com un conill amb la cua encesa. Suposo que aquesta és la causa inconscient de la meva fal·lera per caminar... Evito les espirals de violència sortint-me per la tangent, és a dir, fent mutis i retirant-me. Cal canalitzar bé l'energia sobrant. Si defujo la gent i adoro cada cop més la Natura és per aquest motiu: només en Ella trobo la pau. Sóc estable en solitud, caminant, amb les papallones i els ocells... ("estable" fins que em foto de cap, com fa una setmana). Per això vaig ser feliç a Terradets. Mentre s'encengui la llum vermella d'alarma i pugui reaccionar a temps, estem salvats i la salut és possible. El dia que falli això, malament rai. Em conec prou bé i no me la jugo. Que sovint em manca empatia? Doncs sí. Estic tan preocupat per mi mateix (intentant controlar el caos) que no puc estar pendent dels altres. L'home-bomba s'ha d'autodesactivar, i res de fora pot despistar-lo. Per davant de tot i de tothom està la meva supervivència. Les coses van així. Jo sóc el primer interessat a esbrinar per què sóc com sóc i per què actuo com actuo. Cridar l'atenció? Nen mimat, consentit i maleducat? Tant de bo fos tan simple. Em temo que tot és més complex. El llop estepari sembla que guanya la partida. El nomadisme dromomaníac amaga una por a l'estabilitat, al lligam, al compromís. Entre les arrels i les ales, escullo les ales i volo. La llibertat és abisme, incertesa i horitzó... I això només és per als valents...

Faig mutis i em retiro. 4 km a les fosques, amb la cama coixa, sota la pluja, són argument suficient per a la fugida. El dolor és més dolor a les dues de la matinada. No em fa por la solitud. El que em fa por és la resignació. L'ombra de la meva ombra s'allargava per la recta interminable, d'esquena al mar i amb la lluna rere els núvols. Les llums dels cotxes m'enlluernaven com si fos un fantasma. No és la llibertat el que em fa por, sinó l'addicció a la gàbia, aquell caliu que t'atrapa entre els llençols i et va retallant les ales. Faig mutis i em retiro. Per a què serveixen tantes paraules? Torno a caminar i m'allunyo de l'espectre que no vull ser. He dit prou a l'infern. Escullo l'abisme.

He tornat  a caminar. A partir d'ara ho faré amb bastons...

Entropia

Estic en fase entròpica, és a dir, en desordre creixent, tendint al caos alliberador... Això acostuma a succeir quan l'existència arriba a un punt de màxima regularitat a partir del qual tot esdevé rutinari i previsible. Llavors el sistema activa les alarmes, entra en contradicció amb si mateix i cerca la manera de desestabilitzar-se. Com l'aigua quan comença a bullir, apareixen bombolles pertot arreu, idees, plans, somnis... L'entropia vital podria confondre's amb la fase maníaca, però no és exactament el mateix. La normalitat avorreix, els hàbits cansen, les repeticions maten la motivació necessària per a l'alegria. Per tant, el que cal és fugir, trencar, capgirar, inventar, crear, renovar-se... De vegades has d'allunyar-te de tu mateix i de la resta. El caos, l'entropia, la inestabilitat són imprescindibles com una bona tramuntanada. L'entropia impedeix la paràlisi i ens ajuda a evolucionar. És higiènica. Suposa un risc plausible que ens expulsa de la "zona de confort" en la qual vegetem mig endormiscats. L'entropia ens desperta i ens empeny a trobar la millor manera de tirar endavant. Si no arriba sola, cal anar a buscar-la, invocar-la, desitjar-la. Talment una tempesta, sacsejarà les estructures, s'endurà les boires, esbandirà els dubtes... Res no és estable ni és aconsellable que ho sigui. Viure és anar canviant o fossilitzar-se. No hi ha terme mig. Entropitza't sovint. Va de meravella...

Canvia el teu món

No has de canviar el món, sinó canviar el TEU món, cercar i crear les circumstàncies adients per a desenvolupar el teu potencial com a persona, sobretot quan no estàs bé i el context és advers. O les persones que t'envolten et recolzen i t'ajuden a treure lo millor de tu, o allunya-te'n, siguin parella, amics o familiars. O et valoren o marxes. La salut és lo més important (física i mental). Res ni ningú pot atemptar contra ella. Deixa la vida tòxica i les persones tòxiques ben lluny perquè t'arrosseguen al mal. Has de ser tu mateix i trobar allò que més et convé per a poder florir i fruitar. Una planta que vol sol no pot estar a l'ombra o mor. T'has de salvar. Tu ets lo més important. Ningú té dret a trepitjar-te ni a maltractar-te. Fugir no és covardia. Covardia és quedar-se allà on som infeliços. Covardia és continuar acceptant l'infern del menyspreu. Covardia és no desplegar les ales per a volar cap als teus somnis. Ningú et farà feliç. La felicitat l'has de crear tu mateix. Sovint les persones t'envejaran i et posaran entrebancs. No hi ha res més insuportable per a un infeliç que la felicitat aliena. Sigues tu mateix sense por, encara que et sentis sol. No estàs sol. Les persones que tenen somnis mai estan soles. Sovint la solitud és el preu de la llibertat. No esperis dels altres allò que està dins teu. Creu en tu, somia't millor, estima't... Si canvies el TEU món, demà sortirà el sol, però no esperis que ningú el canviï per tu. Hi ha coses que has de fer tu sol, prendre decisions per tu mateix, jugar-te-la...

13 de maig

Demà és 13 de maig. Demà fa 5 anys que vaig marxar. I encara no he tornat. De fet, el que va marxar es va quedar molt lluny, dins el cràter del Rano Kau. El que va tornar era un altre. Aquell (el que va marxar) el vaig suïcidar amb el seu vistiplau, molt literàriament. El que va tornar va escriure un relat dels fets, també molt literari. 

5 anys és un lustre. No confondre amb llustre. La brillantor no té res a veure amb la llum veritable: All that is gold does not glitter. 

Passen les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... i aquest que us escriu sovint dubta del camí (no hi ha mapes), però mai no deixa de caminar..... 

Demà és 13 de maig. Un aniversari íntim que celebraré com cal. Hi ha un abans i un després d'aquell dia com hi ha un abans i un després de cada instant. Sovint el que va tornar enyora el que va marxar... i viceversa. 

Què se'n pot fer, d'una vida estroncada? I d'una brúixola sense busca? Qui seria si no hagués marxat?

Beneït 13 maig que em va empènyer a re-inventar-me.

Demà fa 5 anys del meu vol més llarg... Sovint tinc la impressió que encara no he aterrat.        

Despertar

Despertar no és obrir els ulls, sinó obrir el tercer ull.
Despertar és deixar de mirar-se el melic (i la pantalla: escapar-se de la Matrix) per a mirar la lluna, les estrelles i aquells ulls que et necessiten.
Despertar és no parar de fer-se preguntes encara que no trobis respostes.
Despertar és callar quan tothom crida i cridar quan tothom calla.
Despertar és retirar-se al desert, dejunar i parlar amb les serps i els escorpins.
Despertar és fugir per a retrobar-se.
Despertar és adonar-se que som el que mengem, que som el que estimem i que som el que somiem. Despertar és aprendre a ser ombra a l'estiu i caliu a l'hivern.
Despertar és oblidar la paraula culpa.
Despertar és tenir el cap al cim i els peus a la vall sense estripar-se.
Despertar és acceptar que les imperfeccions formen part de nosaltres.
Despertar és donar en comptes de demanar.
Despertar és beneir la pluja i el vent.
Despertar és plorar sense voler i somriure sempre.
Despertar és mantenir la calma quan tot s'enfonsa i encendre una llum enmig de la tenebra.
Despertar és perdre per a guanyar-se.
Despertar no és criticar ni esperar que els altres solucionin les coses, sinó actuar, responsabilitzar-se, donar exemple i superar-se cada dia.
Despertar és desconfiar de les paraules i confiar en els fets.
Despertar és ser conscient que la llibertat és un miratge.
Despertar és demanar perdó i donar gràcies tantes vegades com faci falta.
Despertar és saber acomiadar-se i abraçar la solitud com s'abraça una mare.
Despertar és encarar de fit a fit el misteri sense espantar-se.
Despertar és deixar de tenir por.
Despertar és obrir el cor perquè la vida l'ompli de vivències.
Despertar és cercar la veritat sense abaratir-la.
Despertar és ser tu mateix i estimar-te.
Despertar és viure en infinitiu, reflexivament, més enllà del temps i de l'espai, més enllà de les coses que fineixen, amb l'ésser centrat en l'etern, conscients del que som malgrat les aparences.
Despertar no és obrir els ulls, sinó mirar cap endins i descobrir que tot és preciós, incomprensible i sublim com el cant del rossinyol.
Despertar és sentir que déu és molt més que una paraula.
Despertar és caminar, caminar, caminar i no cansar-se mai de caminar.
Despertar és descobrir el significat del silenci.

Despertar és no desesperar, perquè hi ha un àngel que sempre ens bressola.