Tanta bellesa

Tanta bellesa de matinada, quan els ocells comencen a cantar, tímidament, clareja la llum de l'altra banda del mar, on l'horitzó amaga el més preciós regal.

Tanta bellesa en la mirada, emmirallant-me en els teus ulls, no calen paraules. Bon dia. Somrius. Som purs. Som aire.

Tanta bellesa que brollen les llàgrimes.

Tornem a ser vent i núvol i platja

Que tot és energia, no cal discutir-ho. 

Mira'm als ulls, abraça'm, atreveix-te a saltar la tanca de les inèrcies consuetudinàries, gosa esmicolar els patrons que vas heretar dels rebesavis, deixa't anar d'una vegada, en comptes de continuar perpetuant l'agonia d'aquest estar malaltís que reitera i reitera i reitera la pauta equivocada, sigues valent i valenta, refuta't, rebutja't, reinventa't, que l'hora de la vritat és ara, no pas demà o el proper cap de setmana, què coi esperes per a decidir que vols gaudir de la vida, que tens el dret i el deure de gaudir de cada somni, vinga, afanya't, que cada batec t'acosta a la línia vermella, vinga, que cal mudar de pell per primavera, que les flors i les abelles no perden el temps amb romanços, vinga, quina mena d'ombra et frena? 

Abraça'm, mira'm als ulls, descobreix la tramuntana despullant el paisatge, fora boires, fora dubtes, fora noses, que serem allò que vulgui la força suprema que esberla la llavor dins la terra i fa créixer les arrels i fa volar els ocells i apropa els llavis, ho sabies, que som aquest miracle? 

Que tot és energia, és tan evident com el sol del migdia, com la llengua i la saliva, com la flama que crema i purifica. 

Estima't. Fes-te aquest regal. Lliura't. Deslliura't. Relaxa't. 

Tinc una tendresa encesa a la punta dels dits. Tinc un secret de llum per a les nits sense lluna. Tinc la clau que obre el pany del paradís. 

I tinc també una certesa: viure és riure, fins que floreixi l'ànima...

La conquesta del silenci

La conquesta del silenci. El deixar anar, el lliurament. El perdre's. Aprendre que viure és acomiadar-se de cada instant, dels altres, de tu mateix. Quan surt el sol i les paraules encara dormen. Quan Déu ens mira de fit a fit, sobrenedant l'horitzó i les onades. Quan el cor es buida perquè resulta massa feixuc bategar amb tantes àncores. No vols patir. Mai has volgut patir. Per què t'entestes, doncs, a ser abraçada? O voles o abraces. Ambdues coses alhora no són possibles. O cantes o calles. Només si calles pots escoltar el misteri. Ella somia. Tu la mires sense desig. Desitjar és rebaixar-se, recaure en la vulgaritat de les coses tangibles. I ja te'n vas una altra vegada. Viure és anar-se'n, fugir, no pas cercar, no pas seguir l'instint més primari, fugir de la fictícia seguretat dels carrers coneguts i de les accions automàtiques, fugir d'allò previsible, del tic-tac que ens marca el camí precís cap a la tomba, fugir de l'abisme familiar, domèstic, plàcid, i córrer sota la pluja, empaitant la tramuntana, mentre les gavines sobrevolen amb elegància les nostres gesticulacions ridícules. I no saber qui som encara. I trobar a faltar la platja. I esperar cada matí la vida com un regal sense desembolicar, aquella rajola de xocolata que no hem tastat encara. La conquesta del silenci. Ser. Ni dir ni tenir ni fer. Ser. I aprendre a rendir-se davant totes les victòries. Perquè ser feliç no és tan difícil, el més difícil és acceptar la impermanència de l'alegria, del plaer, de l'amor, de la vida, que gira i tomba, comença i acaba, reneix i s'extingeix amb una naturalitat increïble. La conquesta del silenci aquest matí de diumenge enmig de la metròpoli més manicomial d'Amèrica. Ella es desperta. Engega el mòbil. La miro i no dic res. Desexisteixo. Ja sóc lluny. Hi ha altres maneres de viure i altres maneres d'estimar. La solitud es vesteix de paraules. Són la disfressa més humana. L'ànima sap que el cos pesa i, tanmateix, sent compassió de les seves misèries. Només un petó. Només una mirada. Fa hores que t'acomiades. No serveix de res acomiadar-se. Mais eu te possuirei mais que ninguém porque poderei partir...

Cossos astrals

COSSOS ASTRALS 

 Que tots som fills de Mu, descendents dels Naakal

constructors de piràmides, escultors de moais

TangataManu, Kukulkán

The Sphinx, Tiahuanaco

Very Far Away From AnyWhere Else 

Hotu Matua from Hiva Oa

Gauguin i Brel

 Que tots venim de les estrelles 

(... Sírius ... Orió ... Plèiades ...)

exaltats, alienígenes, outsiders

ànimes reencarnades

cossos astrals

subtils

eteris

 Que hi ha un MISTERI

 en cada batec i en cada pas

revelant-se en les mirades

L a C o n n e x i ó A n c e s t r a l

 Pare Sol penetrant-nos de matinada

l’AMOR que transcendeix 

la pell   el plaer   la sang

aquest saber sense saber
aquest estar sense estar

aquesta lleugeresa

aquesta tendresa

aquesta serenor 

nova i vella

SER

Allò que som i que fem i que tenim

Allò que ens empeny cap amunt… 

 Que tots som u i diversos
i contradictoris

 Adoro la vida cada segon

A d o r a n t - t e

T

Quelcom que no s'explica

L'AMOR és un intercanvi energètic que va més enllà de l'aspecte físic; es produeix també a distància, amb la paraula, la mirada, el pensament, sense tocar-se ni tan sols veure's. 

Per això, que no hàgiu trobat encara l'home o la dona que us inspiri suficientment per a unir-vos, no és raó per a sentir-vos sols o privats d'amor. 

Com a energia que circula arreu de l'univers, la podeu trobar en les pedres, els vegetals, els animals, també en els elements (terra, aigua, aire, sol, estrelles) 

Per què patir si no teniu una dona o un hombre entre els vostres braços? No és el cos ni la carn allò que us donarà amor. L'amor sovint se serveix del suport físic, però es troba pertot: és una llum, un nèctar, una ambrosia, una gràcia, una benedicció que omple l'espai còsmic i us omple el cor i l'ànima. 

Quelcom que no s'explica (amb paraules), però que se sent... 

Connexió

Llum

Darrer dia de novembre. El Cap de Creus sembla més proper. La Mar d'Amunt té una llum diàfana. Pardals i estornells picossegen les olives que han caigut a terra. Una mallerenga es passeja sobre la taula de la terrassa. Gavines cridaneres. Llum, quina llum més neta. Quina quietud. Quina solitud. Quina benaurança. La natura tot ho cura. És impossible ser infeliç davant d'aquest paisatge. 

Quan es tanca una porta, se n'obre una altra. Hem après a improvisar. Hem après a acceptar que si les coses són complicades és que no convenen. Ha de ser fàcil. Tendim a la simplicitat. Una mirada és suficient per a penetrar un ésser fins a l'essència. Quina llum desprens? Quina energia et nodreix? Omraam diu que ens hem de concentrar en la llum, en la bellesa, en la puresa... Fins que assolim un estat de consciència que ens portarà pau i felicitat.  

Les barques tornen a port. No hi ha núvols. Ni expectatives. Cada instant és un regal meravellós.  

GRÀCIES.        

Calma

El vol de la gavina sobre l’alba. La calma al mar. La calma al cor. Hi ha una boirina que baixa de les muntanyes. Les pedres encara juguen el joc de la verticalitat. Cauen a terra les olives madures. Ni un bri de vent. Ni un bri d’ansietat. No espero res dels teus llavis. Escolto el silenci del món. Sóc el que he de ser. Estic on he d’estar. Faig el que he de fer. Prenc el sol com un llangardaix. Tot el que buscava és ara i aquí. En el llampurneig de l’aigua. En el somriure del cel. En les passes del caminant. En l’horitzó dels blaus. En la teva mirada. El vol de la gavina sobre l’alba. Hi ha una pau tan profunda que em cauen les llàgrimes. La calma al mar. La calma al cor. La mort només pot ser una mentida.

Adéu Còrsega

Davant el mar tot es dilueix

I més després de la pluja 

La línia immutable de l'horitzó 

La silueta d'Elba al fons 

El far del port de Bastia 

He vingut a ser feliç 

I tanmateix recullo els fruits 

Verosos i macats de la tristesa 

El cel plora per nosaltres 

Ha caigut pedra i ens ha abonyegat el cor 

Se'n van els núvols terra endins 

L'illa és esquerpa com tu 

I tanmateix roman la tendresa indesxifrable 

D'aquella primera mirada que, eterna, 

Quedarà per sempre més
En el calaix dels somnis 

Adéu Còrsega! 

Adéu fada! 

Adéu dies de joia, cales de blau turquesa, torres genoveses, 

Pobles penjats, cims retallats, pedres de mils colors, 

Beneïda bellesa dels rius que davallen feréstecs

Adéu amor malaguanyat que no vas passar
D'il·lusió primerenca 

Hi ha més camí endavant 

Sempre hi ha més camí 

I més illes i més somnis i més llavis
I més món 

La culpa no és teva ni meva 

Havia de ser així 

Tard o d'hora les piles de pedres cauen

(Tu ho vas predir)

(Jo renegava de la teva predicció) 

Ara, a contracor, et dono la raó 

Enhorabona, pitonisa! 

Adéu fada! 

Adéu Còrsega! 

Davant el mar ens diluïm com llàgrimes efímeres

Qui som dins l'espectacle espaterrant de la Natura? 

Qui sota els milions d'estrelles que brillen per ningú? 

I tanmateix roman la tendresa d'aquella primera mirada 

Quan encara no sabíem que tot plegat era un joc

Connexió Espiral

Ha aparegut pel revolt del camí de ronda amb la seva motxilla negra. Eren quarts de dues. Ha vist L'Espiral i s'ha aturat de cop. Jo observava els seus moviments de la terrassa estant. S'ha ficat a córrer com una boja, ha baixat a la platja i ha fet el recorregut de L'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge, gesticulant i cridant, sense deixar de córrer. Quan ha arribat al centre, ha besat les fustes del Tòtem, ha llegit les frases, ha besat les pedres, i no parava de riure i gesticular. Encabat, ha llençat la motxilla a terra i s'ha començat a despullar. Quan s'ha quedat de pèl a pèl, ha corregut cap a l'aigua i s'hi ha ficat de cap. Ha entrat i ha sortit diverses vegades, sempre rient, cridant, gesticulant. Jo continuava observant aquella performance, ara des del camí de ronda, bocabadat, esmaperdut, incrèdul, al·lucinat. Ho havia d'haver gravat, però he preferit mirar-ho a ull nu, directament, sense la interferència de la tecnologia. Allò que estava succeint davant meu era real, espontani, salvatge, lliure, autèntic, pur, d'una puresa esbalaïdora. Ha agafat la tovallola i s'ha començat a assecar. Aleshores és quan s'ha girat i m'ha vist. L'he saludada i li he demanat si parlava francès. Oui. Se m'ha acostat. M'ha mostrat el tatuatge que portava sota el clatell: una espiral amb tots el colors de l'arc de Sant Martí. Li he preguntat si podia fer una foto al tatuatge. M'ha donat les gràcies per construir L'Espiral, s'ha vestit i ha accedit a prendre un te. He pensat que l'escalfor de la beguda l'ajudaria a recuperar-se una mica de la gèlida remullada. No tenia fred, estava molt energètica i feliç. El seu nom comença per L, 25 anys, francesa de Toulouse, apassionada pel teatre. Havia sortit de Portbou i anava cap a Llançà. El tatuatge se'l van fer a Mèxic. L'estona que vam xerrar va ser tan màgica com tot el que havia passat minuts abans. Un ésser de llum que irromp, es manifesta i, com ha vingut, se'n va... No oblidaré mai els teus ulls. Gràcies!    

Febrer (Driftwood Art)

S'ha acabat el mes de gener! Recullo fustes, petxines i pedres que trobo a les cales properes. El mar em regala la matèria primera. Observo les formes i endevino bèsties, artefactes, somnis, secrets amagats: una dansa de serps, un cap de flamenc, un tauró, un petit cocodril, un veler, boscos impossibles... Aplego objectes provinents dels naufragis i les llevantades tot inventant noves maneres d'interpretar el sentit de les coses. Driftwood Art. Entre la natura i l'art només hi ha el lapsus d'una mirada capaç de fer florir la deixalla o la ruïna. I no cal intervenir-hi gaire. Plató diria que hem de re-conèixer la idea primigènia, l'arquetip que nodreix l'ànima. Les paraules vénen després. Primer és la pura troballa, la trobada física amb els elements (pedra, aigua, sol, fusta, tramuntana). Poso ordre en el caos com ho faria un déu menor, minúscul. Alquímia. El pit-roig em mira tendrament. Els veïns (Andy & Lily, ell alemany i ella francesa) han vingut a presentar-se. Ella em pregunta si sóc feliç aquí. Li responc que sí, que és impossible no ser-ho davant de tanta meravella. M'agrada el febrer perquè és curt de dies i la llum s'allarga. M'agrades tu perquè ets profunda i saps com eixugar-me les llàgrimes.     

Only lovers left alive

Com si els cossos no importessin. Com si el temps fos aparent. No hi ha herois, només zombis. I love your way of telling. Adam i Eva s'abracen i passegen, l'addicció a la sang els uneix, escuren el calze del vi demoníac. Tenebrós, artificial, claustrofòbic: What a lovely place! El Dr. Faust col·lecciona guitarres antigues. L'alquímia eròtica es nodreix del soma sagrat que creix entre les escletxes de les tombes. L'atracció de l'abisme, aquell vertigen suprem que només pertany als esperits més lliures. Parlem llatí perquè estem morts. Fotofòbia. Jo sóc l'altre, però no puc matar-lo. No n'hi ha prou amb una bala de fusta al bell mig del cor. On són la veritat, la bellesa, la bondat? On és la llum, el cel, l'aigua que corre, el nen que riu, la dona que balla, l'home que somia? Fes-me plorar, allibera'm de les ombres, enlaira'm fins a la lluna. El mal és una metàfora, com el sexe sense amor. Els àngels juguen a disfressar-se. Un petó és un petó. L'univers sencer es resumeix en un petó. Quan els amants es besen són déus. Can we sleep a little longer? Psicodèlia. No tots els vampirs porten ulleres de sol. Udolen els llops a trenc d'alba. Ens trobarem a la propera reencarnació. Abans que es faci tard, deixa'm dir-te que t'estimo. És més fàcil destruir que construir. Mira els ulls. Els ulls ho diuen tot sense paraules. Les ànimes es reconeixen en la mirada. La mirada i els petons. La resta és secundari. Com el cos. Com el temps. Com l'espai. Els petons i la mirada. La fusió. I la sang del Sant Greal, la més pura de totes. Plou a Alpicat. Només els amants sobreviuen. La distància dels cossos no és distància real. Hi ha distàncies més insalvables. Compartirem la darrera gota abans del comiat. Give me all your money, baby. Et faré un regal que t'agradarà. Soms instruments (no ho oblidis). Encara queden mosques. Només l'amor ens salva. Per què totes les pelis de vampirs acaben amb una orgia?

Som instruments

Visc en present (com tu, com tothom). M'aturo i m'assec en un banc qualsevol d'una plaça qualsevol d'una ciutat qualsevol d'un país qualsevol d'un planeta qualsevol d'una galàxia qualsevol... per a sentir els batecs del cor i el vaivé de la respiració. Tot és rítmic: sístole i diàstole, inspiració i expiració. No cal res més. La gent camina amunt i avall. Els cotxes acceleren i frenen. Les fulles cauen. Els ocells piulen. Els núvols s'esfilagarsen. En tinc prou amb aquest instant. La mirada es mira a si mateixa. Tot existeix en un punt (ara i aquí), des del nen que diu “mama” fins a l'estrella més llunyana. Visc en present (com tu, com tothom). Un raig de sol enllustra l'estàtua d'un home que toca el violoncel. Déu fa música amb nosaltres. Som instruments.

Vivo en presente (como tú, como todos). Me paro y me siento en un banco cualquiera de una plaza cualquiera de una ciudad cualquiera de un país cualquiera de un planeta cualquiera de una galaxia cualquiera... para escuchar los latidos del corazón y el vaivén de la respiración. Todo es rítmico: sístole y diástole, inspiración y expiración. No hace falta nada más. La gente camina arriba y abajo. Los coches aceleran y frenan. Las hojas caen. Los pájaros trinan. Las nubes se deshilachan. Me basta con este instante. La mirada se mira a sí misma. Todo existe en un punto (aquí y ahora), desde el niño que dice “mamá” hasta la estrella más lejana. Vivo en presente (como tú, como todos). Un rayo de sol abrillanta la estatua de un hombre que toca el violoncelo. Dios hace música con nosotros. Somos instrumentos. 

I live in present (like you, like everyone). I stop and sit on any bench of any square of any city of any country of any planet of any galaxy... to hear the heartbeat and to feel the breathing sway. Everything is rhythmic: systole and diastole, inspiration and expiration. I do not need anything else. People walk up and down. The cars accelerate and brake. The leaves are falling. The birds are chirping. The clouds are fraying. I have enough with this moment. The look is looking itself. Everything exists in a point (here and now), from the child saying "mom" to the farthest star. I live in present (like you, like everyone). A ray of sun shines an statue of a man playing the cello. God makes music with us. We are instruments.

Sense crosses

Venimos de cien mil naufragios, de una derrota eminente, y llevamos las heridas escritas en la piel para que todo el mundo pueda leer nuestros sueños. (SS)

Abans que fossis àncora vaig ser naufragi. Abans de la nostra victòria, desfeta inenarrable. Tenim les ferides obertes de bat a bat perquè les guareixi la tramuntana. Som aquí per a gaudir dels somnis. La mirada se'ns perd entre gorges i calanques. Hi haurà més crits i més llàgrimes. Hi haurà més valls i més cims. Caminarem plegats sense crosses com caminen els valents, i envellirem dignament, amb la pell esquerdada, amb el cor esquerdat, amb l'ànima tendra i transparent, a punt per a una nova albada...

Antes de que fueses ancla fui naufragio. Antes de nuestra victoria, derrota inenarrable. Tenemos la heridas abiertas de par en par para que las cure la tramontana. Estamos aquí para gozar de los sueños. La mirada se nos pierde entre desfiladeros y calas. Habrá más gritos y más lágrimas. Habrá más cimas y más valles. Caminaremos juntos sin muletas como caminan los valientes, y envejeceremos dignamente, con la piel agrietada, con el corazón agrietado, con el alma tierna y transparente, a punto para una nueva alborada... 

I was sinking before you were anchor. Untold defeat before our victory. We have wide open wounds because the North Wind heal them. We are here to enjoy the dreams. Our look is losing itself in canyons and creeks. There will be more cries and tears. There will be more peaks and valleys. We will walk together without crutches as brave walkers, and will age with dignity, cracked skin, cracked heart, with a tender and transparent soul, ready for a new dawn...

      

 

Juguem a ser herois

Juguem a ser herois d'un conte que inventem cada dia 

i que ens expliquem a nosaltres mateixos abans d'anar a dormir. 

Llevaba 1.100 km en las piernas, 40 días andando, siguiendo esas flechas amarillas que presuntamente conducen a la tumba de un apóstol matamoros, cuando en Boente (provincia de A Coruña) se me apareció Dios con una larga barba blanca y una oronda barriga (igualito que ese Dios que imaginamos montado sobre una nube, primo hermano de Santa Klaus). Y Dios en persona, al verme, me dijo: “Peregrino: llena tus años de vida y no tu vida de años” Yo le respondí: “En eso estamos”. Dios era su apellido, de nombre Mariano. Regentaba un albergue cutre y bebía mucho tequila. Hablamos horas y horas (en realidad sólo hablaba él y yo trataba de escucharlo). De pronto, sacó un mapa de la India, lo extendió sobre la mesa y me indicó todos los lugares sagrados que debía visitar... “Tienes que ir a la India lo antes posible. Hazme caso”. Yo asentía con mi cabeza y con mi corazón. Si Dios te dice que hagas algo, lo haces y punto, sin rechistar. La última frase que pronunció antes de darme un abrazo divino fue esta: “Recuerda, peregrino, que lo más simple es siempre lo más efectivo” 

Yo andaba huyendo de Yomi, una coreana que me había confundido con un gurú y que no paraba de repetir: “I like your style, I like your style...”. Se convirtió en mi segunda sombra durante tres días, lo cual me obligó a acelerar la marcha hasta superar los 40 km diarios. Yomi era joven, inocente, linda, exótica y todas esas chorradas que suelen hacer enloquecer a un hombre. Pero un peregrino no puede permitirse el lujo de caer en tentaciones tan fáciles y vulvares (perdón, vulgares). Entre Tosantos y Burgos me la quité de encima (la pobre tenía un par de ampollas que rebentaron aquel día). Todavía recibo sus mails... En el último dice: “Where are u, darling? Everymorning I think what you said to me. Will you see in BNA?” 

Cuando después de 43 días y 1.200 km llegué a Santiago, me tomé la molestia de redactar una lista de conclusiones (que conste que todas las conclusiones son provisionales). Paso a enumerarlas: 

1ª- Se puede vivir con muy poco (todo lo que necesito cabe en una mochila de 40 litros y sobra espacio) 

2ª- Me gusta la vida nómada (cada noche una cama distinta, distintos paisajes, distintas personas) 

3ª- Qui té salut i llibertat és ric i no ho sap (esta me la encontré escrita en un libro de visitas de un albergue) 

4ª- La libertad es no saber qué vas a hacer en el próximo minuto (o sea, ser espóntaneo, improvisar, fluir, confiar y sentir que, pase lo que pase, todo está bien y la vida es maravillosa) 

5ª- Escribir no es necesario 

6ª- Dios existe (y se llama Mariano)

7ª- Adoro la dulzura y la calma de las coreanas 

En el sendero de la luz, con la fuerza de tus pasos, con la pureza en tu mirada (clara, honesta, directa), observas el mundo, su verdad y su belleza. 

Y mañana volverás a amanecer con ahínco para perseverar en la tarea de avanzar hacia el ocaso. 

Caminar es fácil, lo difícil es saber por qué caminas.  Y sabrás por qué caminas cuando te pongas a caminar.

Tú no haces el Camino, es el Camino el que te hace a ti. 

Y cuando vuelves, no vuelves, porque no existe el retorno, nunca se vuelve porque tú ya no eres el mismo. 

Por tanto, peregrino, keep on walking (sigue andando) 

No todo el que anda está perdido. 

Sigue adelante, siempre adelante, con hambre y sed de horizonte... 

Juguem a ser herois d'un conte que inventem cada dia 

i que ens expliquem a nosaltres mateixos abans d'anar a dormir.

Vagis on vagis

Vagis on vagis, fugis on fugis, per molt que t'allunyis, per molt que t'amaguis, sempre duràs en el fons del teu cor aquells petons que et van fer plens d'amor... 

Res no canviarà el perfum d'aquelles hores secretes en les quals vas perdre el senderi per a lliurar-te completament a l'instant que suprimeix passat i futur... 

Vagis on vagis, no podràs escapar de la veritat i la bellesa d'aquella mirada tendra que es fonia amb la teva mirada... 

I recordaràs les oracions que et va ensenyar ta mare... I enyoraràs aquella llum que et va fer home... 

Vagis o vagis, volis on volis, amb ales de fang o de foc, les arrels del que ets van amb tu...

Elles fumen

Tu marxes i elles fumen. És una imatge que no et treus del cap. Torna i retorna. Fa dècades que et persegueix. El fum embolcallant el dolor, enterbolint les llàgrimes dissimulades. Burilles humanes. Elles es queden fumant mentre tu acceleres, t'allunyes, t'alliberes... Tornes a les arrels amb ales que lluquen de les cendres. El sol es pon. L'amor es pon. Tot es pon al capdavall. Tot es consumeix com aquesta puta cigarreta assassina. L'alè pudent i la mirada perduda. Res (ni el tabac) pot omplir tanta buidor. Res (ni el record dels instants suprems) podria apaivagar tanta desolació. Per això fumen: perquè aspiren al no-res, suïcides reprimides, perquè l'amor no sap romandre... Una dona que fuma és una dona vençuda. Un home que fuma també. Burilles humanes. Tu marxes i elles fumen. What's next?
 

Menjo figues, móres i aumelles. Les nectarines, els préssics, les peres i les mançanes (com la resta de fruita que conrea el pagès alpicatí) estan absolutament contaminades. Paciència. Llegeixo el Dietari Final de Xirinacs.

El groc de les mimoses

Videopoesia

Ewig-Weibliche

Videopoesia

Te Araroa

De cop i volta marxa la boira, surt el sol, s'enlaira la temperatura, tornes a somriure, somies que fas tramping a les antípodes, caminant sobre la sorra, marea baixa, amb la brisa del mar de Tasmània acaronant-te la cara, xino-xano cap al sud, amb l'ànima badada i la mirada perduda a l'horitzó... 

De cop i volta despertes. Núvols que passen. Un plat de llenties. Res no és perfecte...
  

El que queda

El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar. 

El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar. 

El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres. 

El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por. 

El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de les llàgrimes, el comiat impossible, la innocència final quan te n'adones que tot era necessari, fins i tot el dolor. 

El que queda és un agraïment profund i la veritat i la llibertat i el futur.

Videopoesia