Fas veure que pots continuar vivint en la teva normalitat, a casa, a la feina, amb la gent, sortint al carrer, anant de vacances, adormint-te amb aquella placidesa dels nadons que no en saben res, de les cuites humanes.
Menteixes. T’enganyes. Res no pot ser el mateix quan la injustícia clama al cel, quan la tribu pateix les bastonades de l’orangutan, quan els germans sagnen, les filles criden i les àvies ploren. No. No hi pot haver normalitat.
Pots fer veure el que vulguis, com si vols fingir que la terra és plana i l’enemic acabarà tenint clemència. L’enemic és enemic perquè és cruel. Allò que el fa enemic és la seva inhumanitat. L’enemic administra el dolor sense contemplacions.
Llavors, mira’t al mirall i pregunta’t: què puc fer perquè s’acabi tot això? Perquè es tracta de fer, no pas de callar i dissimular que no passa res.
Què pots fer?
La resposta és dins el cor.
