Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pamplona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pamplona. Mostrar tots els missatges

13.4.18

CR19

Intento recordar quan va començar el meu nomadisme... Potser quan vaig marxar a Pamplona amb 18 anys, o abans, quan em perdia caminant pels camps de l’horta lleidatana i tornava a casa en fer-se fosc... L’adolescència era una dèria per fugir del guirigall de la família nombrosa embotida en un pis del carrer Saturn. Fugides físiques i espirituals, a través de la parròquia de Sant Pau, i després amb l’Opus... Sempre a l’encalç de nous horitzons. Se’m quedava petita la ciutat provinciana, el barri de la Mariola, aquella troupe de germans mocosos i aquella escola religiosa amb companys de l’equip de bàsquet amb els quals guanyàvem tots els partits. Ho recordo amb melangia. 

Mai no en vaig tenir prou. Mai. He viscut a Lleida, Pamplona, Barcelona, Montornès, Vallromanes, Ripollet, Mollet, Terradets, Roses, Palau Saverdera, Alpicat, Llançà... Sense comptar els països que m’han acollit més temps: Xile, i últimament Brasil. Fins ara n’he visitat 45. I segueixo.


19.9.14

Eunate


És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments.

Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d'Eunate. Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies. 

El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes. Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa.

Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent.

Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes... 

Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem amb tot el nostre esperit: la pau i la llum definitives.

    16.7.14

    Dromomania


    Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui. Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula "dromomania" vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin. Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis, internament forçat i medicació, apreto a córrer com un conill amb la cua encesa. Suposo que aquesta és la causa inconscient de la meva fal·lera per caminar... Evito les espirals de violència sortint-me per la tangent, és a dir, fent mutis i retirant-me. Cal canalitzar bé l'energia sobrant. Si defujo la gent i adoro cada cop més la Natura és per aquest motiu: només en Ella trobo la pau. Sóc estable en solitud, caminant, amb les papallones i els ocells... ("estable" fins que em foto de cap, com fa una setmana). Per això vaig ser feliç a Terradets. Mentre s'encengui la llum vermella d'alarma i pugui reaccionar a temps, estem salvats i la salut és possible. El dia que falli això, malament rai. Em conec prou bé i no me la jugo. Que sovint em manca empatia? Doncs sí. Estic tan preocupat per mi mateix (intentant controlar el caos) que no puc estar pendent dels altres. L'home-bomba s'ha d'autodesactivar, i res de fora pot despistar-lo. Per davant de tot i de tothom està la meva supervivència. Les coses van així. Jo sóc el primer interessat a esbrinar per què sóc com sóc i per què actuo com actuo. Cridar l'atenció? Nen mimat, consentit i maleducat? Tant de bo fos tan simple. Em temo que tot és més complex. El llop estepari sembla que guanya la partida. El nomadisme dromomaníac amaga una por a l'estabilitat, al lligam, al compromís. Entre les arrels i les ales, escullo les ales i volo. La llibertat és abisme, incertesa i horitzó... I això només és per als valents...

    Faig mutis i em retiro. 4 km a les fosques, amb la cama coixa, sota la pluja, són argument suficient per a la fugida. El dolor és més dolor a les dues de la matinada. No em fa por la solitud. El que em fa por és la resignació. L'ombra de la meva ombra s'allargava per la recta interminable, d'esquena al mar i amb la lluna rere els núvols. Les llums dels cotxes m'enlluernaven com si fos un fantasma. No és la llibertat el que em fa por, sinó l'addicció a la gàbia, aquell caliu que t'atrapa entre els llençols i et va retallant les ales. Faig mutis i em retiro. Per a què serveixen tantes paraules? Torno a caminar i m'allunyo de l'espectre que no vull ser. He dit prou a l'infern. Escullo l'abisme.
    He tornat  a caminar. A partir d'ara ho faré amb bastons...

    21.6.14

    Independències


    Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito. Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.    

    Demà és un gran dia per a la meva filla. En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant. 

    No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intactes. Els meus pares m'acomiadaven amb llàgrimes als ulls a l'andana de l'estació de tren de Lleida. Destinació Pamplona. Coses així no s'obliden. Marxar de casa és necessari...

    Demà acompanyaré ma filla a la seva nova destinació. Sense que em vegi, també ploraré una miqueta. Ara per ara, només en puc ser còmplice i recolzar-la, respectant les seves decisions. Si s'equivoca o encerta, és cosa seva, com seva és la responsabilitat. Jo m'he equivocat tantes vegades...

    Fa 21 anys que la meva cuca va sortir de l'ou. Demà obrirà les ales per a volar més lluny... 

    Future is waiting for you. I wish you all the best and hope all your dreams come true... 

    4.4.10

    Déu és Amor

    M'he tornat a confessar, he tornat a combregar, a resar el parenostre, l'avemaria i el Regina Caeli. He tornat a llegir el relat de la Passió de Jesucrist. Com Ell, he mort i he ressuscitat. He tornat a besar el crucifix que tantes vegades vaig besar a Pamplona. La fe m'ha sostingut a les hores més fosques. Avui fa sol i el vent s'endu tots els neguits. El cel és ras com el meu cor. L'Amor, només l'Amor, val la pena. Déu és Amor.

    24.3.07

    VERGES 07

    Últim concert de Lluís Llach al seu poble natal. En directe per TV3. Abans uns episodis del Polònia. Arriba a la carpa el president de la Generalitat. Escridassada, xiulada: "Fora Montilla, fora Montilla"... El presentador de Tv3 intenta dissimular, però no pot negar l'evidència. Per fi fa acte de presència a l'escenari el sermonaire, que parla més que canta. Destrossa el català. Enfoquen Ariadna Gil, Puigcercós i Montilla (que avui és aquí i demà serà a CAN ZAM). Quins collons! Puta política. Pur electoralisme. Em cago en Tv3. Ara canta Tinc un clavell per tu, una carrinclonada de cançó.

    Ha esmentat que els del PP volen deixar el País Valencià sense Tv3. També han sortit la Mònica Terribas i la Maria del Mar Bonet. Enfoquen el Mas. Ara canta Maremar... Un piano, una bateria, dues guitarres, un saxo, un violoncel... Massa instruments per a una música tan dolenta. Torna a xerrar. Amb aquest gorret que duu sembla un bisbe. No entenc aquesta mania que tenen alguns de camuflar la seva calvície. Ara parla de sexe. Potser el desig...

    La música de Llach és somnífera, ensopida, destrempadora. Segona vegada que enfoquen Montilla. Ara el Mas (amb ulleres) i el Maragall. Torna a referir-se al neofeixisme del PP. També critica l'esquerra. Aquest paio fot política. La música és una excusa. Enfoquen Benach i Puigcercós. El públic crida "In-de-pen-dència". Castells, Tresserras, Nadal. A poc a poc...

    Montilla. Surt un espontani que l'abraça i li diu. "Lluís, t'estimem". Ara parla del franquisme. En comptes de dir règim diu sistema. Què m'expliques, Llach? Salvador Puig Antich. Montilla & Benach, ben juntets. Puigcercós. La manipulació de Tv3 és escandalosa. Ariadna Gil. Sempre queda un fil...

    Guardiola. Exili republicà. Censura. "Teníem que". La por, la mort i el poble. "Ideia". "Tontu". La Bonet. Metàfores contra la censura. Sembla un humorista en comptes d'un cantautor. La gent li riu les gràcies. Un Rubianes catalanesc. "Tenies de donar ànims". El dia...

    Aquesta cançoneta li van censurar per dolenta. Horrorosa.

    Més homilia. Setze jutges. Cançó francesa. "Com un diamant a punt de trencar-se". "Cretins com el Bush, el Berlusconi o l'Aznar". Fins quan i per qui...

    Paraules mediocres. Trueba. Partal mira el concert des d'un hotel de NYC. Mari Pau Huguet. Bleda. Tendresa...

    La Bonet. "Bledes de tot el món, uniu-vos". "Sempre m'he definit d'esquerres i nacionalista". Puigcercós. Montilla. És una passada. "Matitza". "Jo estic molt content de què governi l'esquerra". Mas i Sra. "Ser nacionalista emprenya molta gent". "Nacionalista radical per si de cas". No para de fer política descaradament. Sermons entre cançó i cançó. Guardiola. Jo hi sóc si tu vols ser-hi...

    Però, per què són tan dolentes les cançons? Voleu dir que no s'ha equivocat de feina, aquest senyor? De politicastre hagués fet més el fet.

    Jo no tinc res a veure amb aquest catalanisme de fireta, victimista, xiruquero, montserratí, pollós, encongit, acomplexat, merda d'oca que necessita al·ludir al franquisme 35 anys després... "El primer dia que vaig anar a escola..." "Rouco Varela amargat profund, quina ànima més negra deu tenir aquest home". No es pot ser res EN CONTRA DE. Aquesta merda de catalanisme. Ara enfoquen una negra. Tema religió. Altre cop l'Ariadna Gil, que ha fet moltes pelis en català. Ara parla dels turistes. "Més voltes que un molinet". Els meus ulls aquí...

    "Començarem a acabar". Déu t'escolti. "Nosaltres som gent de pas. Només som perquè volem ser. Això honora un poble." Reconec el director del Teatre Auditori de Sant Cugat. Tossudament alçat...

    Hòstia, quines cançons més dolentes! Amb prou feines se salven els solos de saxo.

    Oficialment, el concert s'ha acabat, però no tindrem aquesta sort. El públic dempeus fotent el paripé. Montilla no pot tranuitar gaire que demà el seu amic Justo l'espera a CAN ZAM. Afanya't, Lluís. Toca la gallineta i l'estaca i a jaure. Enfoquen Montilla. Presenta els músics. Crèdits. Ara parla del Martí Pol, amb el qual va formar un dels duets més patètics de la nostra història. Quina angúnia, la cadira de rodes aquella sobre l'escenari... Sabessis bé...

    La Bonet (juntament amb l'Ariadna Gil i el Montilla, els més enfocats de la nit). Segon bis: Si em dius adéu... Ernest Maragall. La Marina Geli. Puigcercós. Benach. Està tot absolutament estudiat. Visca el puto regidor de Tv3. Ernest Maragall. La mare que els va parir. Encenedors. Per això malgrat la boira cal caminar...

    Guardiola. Segon conat de comiat. Es torna asseure davant el piano. Alè...

    La gent plora. Jo badallo. Vida... Quan Llach no sermoneja, amb la seva música despullada, es manifesta la seva immensa mediocritat. Això és un dels cims catalans? Aquest és el nostre símbol més preuat? Ja podem plegar. Enfoqueu Montilla, coi. Ja fa estona que no surt. Uns espontanis pugen a l'escenari amb la pancarta "Núria lliure". "Està molt bé que passin aquestes coses". Aprendre...

    Sóc conscient que amb aquest post ofenc molta gent, catalans de bona fe. La nostra dissortada pàtria necessita icones com Llach per a fer teràpia de grup. El saxo: el millor de la nit. Puc comprendre aquest sentiment. No el comparteixo, però el comprenc. Llach defineix una frustració col·lectiva. L'exorcisme cantat. Com el gospel dels negres.

    Els nostres poetes. Humilitat i servei. Màrius Torres. Hòstia! Cançó a Mahalta. Només aquesta cançó et redimeix, Lluís. Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels, fem els mateixos camins sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes... Guardiola. Ariadna Gil. I escolto la teva ànima tremolosa i amiga... En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento com si em seguís el teu batec suau...

    País petit... Geli. Ernest Maragall. Nadal. Malalt d'amor pel meu país...

    Venim del nord, venim del sud...

    Amor particular... Potser la seva millor cançó. Que junts hem caminat, amb la joia junts, amb la pena junts, que has omplert tan sovint la buidor dels meus mots... N'estic tip de veure l'Ariadna Gil! Ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo... t'estimo... potser amb timidesa, potser sense saber-ne, t'estiiiiimo... i et sóc gelós, i el poc que valc m'ho nego si em negues la tendresa... que joooooooooooooooooooooooooooooo

    Viatge a Ítaca...
    Retorn a l'origen. Verges. Kavafis. Els que vam néixer terra endins tenim molt de respecte al mar. Guardiola. Aquest estiu, com Odisseu, navegaré per l'Egeu i per l'Adriàtic... Mare Nostrum. Istanbul. Rodes. Santorí. Míkonos. Atenes. Corfú. Dubrovnik. Venècia. Ítaca. Quin saxo més collonut.

    Tres hores de concert. Última cançó: Verges 2007...

    Una Catalunya avui a Verges. Una altra Cataluña demà a CAN ZAM. Montilla a tot arreu. Nosaltres enlloc, perquè som d'enlloc; d'enlloc o d'aquesta utopia virtual anomenada ENTRELLUM... Que tinguem molta sort... S'està bé aquí junts...

    Llach baixa de l'escenari i saluda tothom. S'abraça a la Bonet. Interminables aplaudiments. Saluda Artur Mas, Nadal, consellers, Montilla, Benach, Puigcercós, Huguet, Pasqual Maragall & Diana, Petons i més petons. Sense gorra. El càmera va de cul. La gent canta L'estaca...

    Estelades. Una gralla que sona. Si estirem fort ella caurà... In-de-pen-di-èn-cia... Ara canten Laura... (la cançó que em feien cantar sempre quan estava a Pamplona)...

    Una Estrella! Lluís: a la teva salut!

    Fi.

    27.1.07

    Nimitur in vetitum

    Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata...

    Vaig tenir dos bons professors de llatí: un a 2n. BUP (El Sr. Salas) i un a 1r. de carrera (Matías López). Del Sr. Salas recordo que ens llegia els seus poemes a classe (s'autodefinia com un poeta en camiseta). Vaig aprovar de miracle. El curs següent vaig agafar ciències i em vaig oblidar del llatí. Quan, a l'acabar COU, per culpa del profe de filo (Antoni Olona), en comptes de medicina (que és el que sempre havia volgut estudiar), vaig decidir-me per la carrera de filosofia, el llatí va reaparèixer a la meva vida. A Pamplona em va tocar repassar-lo de debò. Vaig estar tot l'estiu amb el Valentí Fiol. Va resultar que el professor de Llatí (Matías López) també era de Lleida. Casualitats de la vida. Vaig aprovar també molt justet. Ja a Barcelona, els professors de la Central (Canals, Forment, Bermudo, Granada, Argullol, Arce, López Frías, Sales, Valls, Martínez Marzoa...) se'n feien creus de què un alumne de filosofia dominés el llatí. L'últim curs de carrera vaig fer una espècie de tesina en la qual traduïa alguns textos de Vanini.

    El més divertit va ser quan el setembre de 1989, acabat de casar i amb les oposicions aprovades, vaig anar a fer el "curs de pràctiques" a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès, que era el poble on residia aleshores. L'insti el tenia a tres minuts de casa caminant (avantatges de poder escollir la destinació el primer). Em van dir que, a banda de la meva assignatura, havia de donar un llatí de 2n. de BUP! No t'ho perdis. ¿Llatí jo? Si no és la meva especialitat! Fote't. Així que durant el curs 1989-1990 em va tocar d'ensenyar llatí bàsic a un curs de 2n. de BUP. Rosa, rosae, etc. Pobre de mi. Vaig pensar que el llatí em perseguia, que mai no me'n podria escapolir...

    L'altre dia vaig rebre un mail de Matías López. Feia 25 anys que no en sabia res. És professor a la UdL. Em va fer molta il·lusió retrobar-lo ni que fos virtualment. Un dia que vagi a Lleida quedarem per a veure'ns i dinarem plegats. El seu mail era concís, estrany, i acabava amb aquest enigmàtic paràgraf:
    No val el que es diu (hi ha un abús, en tota la Cultura, de l'element semàntic); interessa l'exploració, el no saber on s'està, la forma en ella mateixa.
    Fa dies que aquestes paraules em giravolten pel cap com papallones embogides. Un filòleg antisemàntic! Un filòleg que defensa el viure sobre el dir, el no-saber sobre el saber, la forma pura sobre el contingut...

    Jo, de vegades, també llegeixo els meus poemes a classe. L'altre dia, encabat de recitar-ne un, els alumnes em van aplaudir.

    Nimitur in vetitum...

    5.7.06

    La vida està feta...

    La vida està feta d'encontres i desencontres; de vegades, amb sort, també hi ha reencontres. Avui he tornat a veure una persona que feia just 22 anys que no veia. Hem dinat un arròs a banda al Tapelia de Passeig de Gràcia, 15. Amb l'ajut inestimable de l'Albariño, hem xerrat pels descosits durant cinc hores. Les nostres vides van divergir aquell estiu de 1984. Jo vaig venir cap a Barcelona i ell se'n va anar a Bonn. El retrobament d'avui m'ha emocionat. 22 anys és mitja vida. Encara recordo quan traduíem les cançons de Los Pecos al grec clàssic i al llatí macarrònic. Jo maltractava la guitarra i ell les cantava amb prou feines. Els companys del Colegio Mayor Belagua Torre II xalaven d'allò més amb la nostra música goliàrdica. Ara ja no som els mateixos, les nostres circumstàncies són distintes, però l'humor i el caràcter no han canviat. Com va sentenciar el vell Heràclit: Ηθος Ανθρωπῳ Δαιμων (el caràcter és el destí). I el destí, capriciós, conxorxat amb la xarxa (conxarxat), avui ens ha tornat a reunir. Ha estat un dàimon mystèric dialògicament molt fecund. El meu amic és un cervell privilegiat i un poliglot extraordinari. Quin gust deixar-se enlluernar per una lucidesa com la seva. Conec pocs plaers tan sublims com lliurar l'intel·lecte a aquesta plenamar que amara les neurones d'una escuma ben maièutica... que diria el vell Sòcrates.

    Arribo a casa i m'assabento que pels volts del migdia hi ha hagut un incendi a Can Gurguí... Un infern de fum, cendra i nervis... Agafo la moto encara calenta i enfilo riera amunt amb el cor encongit... Passo per Can Gurguí i no veig res. Ufff. Segueixo fins al camí de la carena i els Mossos m'aturen. Els demano on ha estat l'incendi i em diuen que més amunt, que vagi fins al mirador i ho veuré... Faig cap al mirador de la carena i trobo tot de vehicles de l'ADF i dels bombers... L'incendi ha estat al turó d'en Baldiri, a uns quatre quilòmetres de casa... Encara fumeja... Hi ha un helicòpter groc llençant aigua sobre la terra cremada... Sempre que veig un bosc cremant-se ploro. No ho puc evitar. Avui he tornat a plorar. El turó d'en Baldiri és un dels meus indrets preferits. Des d'allí dalt puc contemplar la immensitat marítima, gran part del Maresme i la Ciutat dels Prodigis allà baix, llunyana, enfonsada en la seva pròpia misèria megapolitana... Un incendi massa a prop... El primer avís seriós de la temporada... Viure envoltat de bosc mediterrani té els seus riscos... Els pins massa secs... L'ai al cor... Hi haurà més cendra que paraules rere el teló del futur...




    No paro d'escoltar el CD de Morrissey que he comprat al fnac (la cançó núm. 7 és Life is a pigsty, 7:22 de durada, una passada)

    PS: Estreno casc: un Nolan N102 Smart (negre)

    29.5.06

    Em van dir que si marxava...

    Em van dir que si marxava em condemnaria, me n'aniria a l'infern, seria un desgraciat la resta de la meva vida... Em van dir que una "infidelitat" així Déu no la podia perdonar... Això em van dir els fillsdeputa. Malparits. També em van dir que callés, que -digués el que digués- ningú no em creuria...

    Ara que han passat 20 anys, veig que me n'he pogut sortir prou bé, que les coses tampoc no em van tan malament, i si m'he decidit a parlar és perquè ni ells ni ningú m'han de dir què he de fer o sobre què he d'escriure. Tinc tot el dret del món a parlar sobre el que he viscut de primera mà on, quan i com em roti. Si algú se sent molest, que es grati o s'hi posi fulles.
    Y no hables de la Obra ni de Roma con nadie. No nos indispongas con tus padres, porque ¡¡¡si yo me entero que hablas algo peyorativo de la Obra con alguien, yo, José María Escrivá de Balaguer, que tengo la prensa mundial en mis manos -y decía esto mientras con un gesto confirmaba con sus manos esta idea- te deshonraré públicamente, y tu nombre saldría en la primera página de todos los periódicos, porque de eso me encargaría yo personalmente y sería tu deshonra ante los hombres y ante tu propia familia!!! ¡¡¡Ay de ti si intentas separar a tu familia del buen nombre de la Obra o decirle algo de esto!!!
    El Chache també se'n va anar (no va perserverar, com diuen ells). Malauradament, alguns exopusians no han aconseguit refer la seva vida i han acabat en psiquiàtrics o s'han suïcidat. També em consta que alguns dels que jo vaig fer pitar segueixen a dins...

    Podria continuar sense problemes aquesta sèrie de posts sobre l'Opus fins que aquest blog esdevingués una novel·la autobiogràfica per entregues... No descarto pas aquesta possibilitat. 4 anys donen per a molt. Els dos anys de Centre d'Estudis a PNA omplirien per si sols un volum del grossos. Potser un dia d'aquests m'hi posaré de debò* ¿Per què vull la ficció si he viscut coses increïbles?
    Se daba el caso de que en los días de la menstruación eran ellas quienes echaban mis compresas sucias, no sin antes haberlas inspeccionado por si hubiera algo dentro...


    NB: Agraeixo els mails de suport que he rebut aquests dies alguns dels quals són de persones que han viscut situacions similars. La solució no és callar i oblidar, sinó denunciar-ho. Per molt íntimes que puguin ser algunes vivències, el fet de publicitar-les pot ajudar a molta gent a obrir els ulls. Tot el que he escrit aquests dies és inevitablement sintètic. Us puc assegurar que el que encara resta al pap no se'm podrirà a dins. Acabo reproduint un fragment d'un dels mails que m'han enviat...
    La lectura del teu relat-vivència dins la teranyina opusística m'ha fet reviure històries, moments i desgràcies humanes que creia que tenia oblidades per sempre. Jo també vaig "ser" -que és el mateix que "no ser" tu mateix- un d'ells. No em preguntis, però, cap data en concret, perquè he lluitat tant per oblidar-ho que gairebé no guardo cap record (...) Vinc a explicar-te de nou tot aquest malson a resultes de la teva fantàstica, detallada i fidel narració dels fets. Corroboro totes i cadascuna de les teves lletres, perquè (tu també ho has patit) jo també em sentia ofegat, reprimit, oprimit, humiliat, vilipendiat i deshumanitzat... Volia tornar a ser un home lliure, caram! Aquesta colla de bandarres em van arruïnar la vida ja que, a diferència de tu, jo no vaig tenir mitjans econòmics per a poder tirar endavant els meus estudis (...) Comparteixo l'opinió de què El Codi da Vinci és -sens dubte!- un muntatge comercial dels de l'Opus per tal que es parli d'ells (per a bé o per a mal, tant se val!) i, de retruc, que qui no en sàpiga res se n'informi, i que qui ja formi part de "La Secta" es tregui la son -i el fonamentalisme!- de les orelles a cop de foc, excomunions i garrotades, tot sigui per tal de preservar "la fe"...
    * Si algun editor valent està disposat a publicar el llibre, que m'enviï un mail i en parlarem.

    El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
    El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
    El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
    Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
    OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
    Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]
    La culpa va ser del Chache [ENTRELLUM 27.5.06]
    Gairebé tot el que sé [ENTRELLUM 28.5.06]

    opuslinks

    28.5.06

    Gairebé tot el que sé...

    Gairebé tot el que sé ho vaig aprendre a Pamplona: castellà, llatí (Matías López!), arameu, i sobretot filosofia i teologia, matèries imprescindibles si no vols anar pel món fent el ridícul. La Navarrensis era (i suposo que seguirà sent) un prodigi des del punt de vista acadèmic. Exigent i impecable (en el doble sentit de la paraula). Els millors professors que he tingut a la meva vida han estat de l'Opus. Res a veure amb els de Barcelona, que eren una colla de dropos, llevat d'honroses excepcions (Canals, Marzoa). Els tres últims anys de carrera (1984-87) vaig viure de renda d'allò que havia après durant els dos primers cursos. Només cal mirar l'expedient acadèmic...
    El problema de l'Opus no és la preparació o la competència professional dels seus membres. El problema de l'Opus és molt més greu. ¿Per què decideixo fotre el camp de Pamplona (la universitat privada més prestigiosa d'Espanya) quan estudiava dues carreres amb totes les despeses pagades? Aquest és el quid de la qüestió.

    Havia aconseguit marxar del poble, em trobava a 300 km. de casa, m'havien ofert la possibilitat d'una formació molt sòlida, havia cregut que tenia vocació... Tot rutllava: em llevava a les sis del matí, em dutxava amb aigua freda TOTS els dies, complia estrictament totes les normes del pla de vida (meditació, missa, lectura, rosari, cilici, disciplines...), classes, classes, classes, estudiant com un boig, fent proselitisme, esport, etc. Però em mancava l'aire, no era jo, sinó un autòmat programat cap a un "èxit" que no tenia res a veure amb mi mateix. NO ERA LLIURE.

    Va ser durant el segon curs que vaig començar a entrar en crisi (bache, en opusiolecte). No em deixaven llegir certs llibres, no podia veure la tele ni anar al cinema, m'atabalaven tantes obligacions, tant de control autoritari... M'estava OFEGANT. El vot de "pobresa" no em suposava cap trasbals, però no entenia per què havia d'obeir sempre a cegues. Ho havia d'explicar tot, tot i tot. Un cop a la setmana havia de fer la charla amb el meu director, a banda de la confessió amb el capellà cada cop que fes falta... Havia fet el vot de castedat, però les meves mans van trair-me.

    La crisi va petar la Setmana Santa de 1984, quan vaig agafar el meu R-5 i vaig "escapar-me" a Lleida... D'ençà que havia marxat l'estiu de 1982, només hi havia tornat una vegada: per a l'enterrament de la padrina. Encara quedava l'últim trimestre del curs, però necessitava FUGIR i vaig FUGIR. A ma mare, quan em va veure, quasi li agafa un síncope: "¿Què hi fas, aquí? ¿On vas? ¿T'has tornat boig?!!" Al final, després d'uns dies rumiant, vaig decidir tornar a Pamplona per a no perdre el curs. Llavors, d'amagatotis, vaig gestionar el trasllat d'expedient. Van fer mans i mànigues per a retenir-me. Jo ho tenia claríssim: me'n tornava a Catalunya. No sabia si em convalidarien les assignatures, si perdria alguns curs... No coneixia ningú a BNA. M'ho vaig haver de fer TOT SOL: buscar-me un pis, etc. La pressió del director va ser molt forta. Ni a BNA no em van deixar tranquil. Em van assignar el centre del carrer Viladomat. Em vigilaven. Com que encara era membre de ple dret fins al dia de Sant Josep de l'any 1985*, no podien oblidar-se de mi, tot i que jo ja no en volia saber res i feia la meva vida...

    Va arribar el dia 19 de març de 1985 i, quan van tocar les dotze de la nit, jo em trobava al llit amb la Sofia** celebrant la meva ESPERADA LLIBERTAT INCONDICIONAL. Des d'aleshores, sóc més lliure... Des d'aleshores, la llibertat és la cosa més sagrada per a mi. Des d'aleshores, professo un individualisme recalcitrant i us prometo que mai, mai més, no tornaré a formar part de cap col·lectiu, associació, grup o grupuscle...

    L'Opus em va contraensenyar una lliçó fonamental per la qual li estaré agraït tota la vida:
    L'ÚNIC PODER DE VERITAT ÉS EL PODER QUE HI HA DINS TEU. L'ÚNIC CAMÍ DE VERITAT ÉS EL QUE FAS PER TU MATEIX, SOL, CAP AL FINAL DE LA NIT A TRAVÉS DE LA PENOMBRA. LA RESTA SÓN MENTIDES, FICCIONS, ENGALIPADES, MATRÀFOLES PER AL RAMAT, BADOMERIES ENCERADES...

    * Cada 19 de març els membres han de renovar el seu compromís amb l'Obra comunicant la seva decisió al director del centre al qual estiguin adscrits. Si a les 12 de la nit no ho han fet, queden automàticament exempts dels seus compromisos amb La Secta.

    ** La Sofia i jo vam ser amants (Filo-Sofia). Ella em va desvirgar. Era de Benavente, Zamora, infermera, 29 anys (jo en tenia 20), baixeta, dolceta, vivia al carrer Diputació cantonada Parc de l'Escorxador. Jo vivia al carrer Nicaragua, a tocar de la seu del PSC. Veia sovint l'Obiols. Aquest va ser el meu primer pis a BNA. Després en vaig llogar 5 més. Vaig conèixer la Sofia un dissabte en una discoteca de la zona alta i aquella mateixa nit vam dormir junts a casa d'una amiga seva que vivia a la Meridiana i que també havia lligat amb l'amic que m'acompanyava (César), un asturià molt ben plantat, company de pis, que treballava de funcionari de presons a la quarta galeria de la Model...

    El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
    El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
    El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
    Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
    OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
    Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]
    La culpa va ser del Chache [ENTRELLUM 27.5.06]

    26.5.06

    Vaig pitar a Roma...

    Vaig pitar* a Roma la Setmana Santa de 1981. Tenia 17 anys i estudiava 3r. de BUP. Vaig ser membre numerari de l'Opus Dei fins el 19 de març de 1985, o sigui, gairebé 4 anys.

    El centre de l'Opus a Lleida és al carrer Vallcalent cantonada Bisbe Martí Ruano. És tota la primera planta d'un edifici. Com tots els centres opusians, té oratori, biblioteca, etc. Allí vaig passar-me moltes hores... Allí vaig fer la cerimònia d'ingrés: recordo que em van fer besar la creu negra de fusta**. Allí em va enxampar el 23F del Tejero...

    Quan vaig acabar COU (juny 1982) -amb el carnet de conduir i la selectivitat a la butxaca- em vaig traslladar a Pamplona per tal de començar els meus estudis universitaris. Això va ser possible gràcies a les beques "internes" que em van costejar la matrícula, l'allotjament i la manutenció. Vaig residir durant dos cursos al Colegio Mayor Belagua Torre II del campus de la Navarrensis. Un indret preciós. Pel matí estudiava la carrera de Filosofia i per la tarda la de Teologia. Per la nit estudiava. Els caps de setmana estudiava i, amb una mica de sort, feia esport. La Torre II, sota l'aparença d'un "col·legi major", era el Centre d'Estudis***

    Em preguntareu per què collons explico tot això després de 20 anys. Doncs perquè em dóna la gana i perquè ja era hora de passar comptes amb el passat. ¿No diuen que has d'escriure sobre el que coneixes? Ja ho va dir Montaigne a l'endreça al lector dels seus Essais:
    Je suis moy-mesme la matiere de mon blog
    * Pitar: en opusiolecte significa demanar l'admissió a l'Obra. Cal escriure una carta al Padre (el Prelat de l'OD, que aleshores era Álvaro del Portillo, successor de JMEdB)

    **
    A tots els oratoris de l'Obra hi ha penjada una creu negra de fusta sense crucificat. Diuen que t'hi has de penjar tu per a ser alter Christus, ipse Christus.

    *** Centre d'Estudis:
    una espècie de "mili opusiana" on els numeraris reben dos anys d'intensa formació que els habilita per a desenvolupar després tasques de responsabilitat dins l'Obra.