Llegeixo l'Encíclica
Deus caritas est de Benet XVI. Lectura dominical. Pura curiositat intel·lectual. Un amic del ram ha tingut el detall d'enviar-me-la i, ara que tinc temps, m'hi he posat.
Em sobta que la primera Encíclica del nou Papa parli de l'amor. A la
Introducció cita el Dant i Aristòtil. Anem bé. Distingeix els dos termes grecs que designen "amor":
eros i
agape, reivindicant el segon...
Em quedo al·lucinat quan veig que la primera nota a peu de pàgina (I,3) és per a Nietzsche:
Jenseits von Gut und Böse, IV, 168. No n'hi prou amb això que, a continuació, Benet es posa a parlar de la prostitució sagrada en el "món precristià" (= pagà); i, dues pàgines després, esmenta el
Càntic dels Càntics. Coi, no s'està de res, aquest Benet! El problema és que, entremig, ja ens ha colat un parell de falsedats...
1- La primera frase de I,3 diu:
Els antics grecs van anomenar eros l'amor entre home i dona
Et deixes de dir que de l'amor entre home i home (amor genuïnament
grec) també en deien
eros. I no tens excusa, perquè al
Convit de Plató la cosa queda prou clara i tu cites aquest diàleg a I,11 (nota 8) quan parles del mite de l'androgin.
2- Segona falsedat (I,5
in finis):
La fe cristiana ha considerat sempre l'home com un en cos i ànima
Més fals que Judes. El dualisme pitagoricoplatonicocristià sempre ha menyspreat el cos. A més, poques línies abans, tu mateix has escrit:
Avui es retreu de vegades que el cristianisme del passat ha estat adversari de la corporeïtat i, de fet, sempre s'han donat tendències d'aquesta mena
O sigui, que reconeixes aquestes "tendències somatofòbiques" i, quatre línies més amunt, dius que nanai, que els cristians "sempre" heu considerat el cos i l'anima com una unitat. Au, Benet, fes-t'ho mirar.
M'agrades, en canvi, quan tens el valor de plantejar dues interrogacions cabdals (I,16):
a) ¿És realment possible estimar Déu encara que no se'l vegi?
b) ¿L'amor pot ser manat?
El problema és que, com és lògic, discrepo de les respostes que dones.
Pel camí, aprofites per a fotre-li canya al marxisme. No s'ha fer llenya de l'arbre caigut, Benet, que és una actitud molt poc cristiana.
Clous la primera part de l'Encíclica (I,18) posant com a exemple d'
amor agàpic la beata Teresa de Calcuta. La citaràs després dos cops més. Sembla que ella (i no pas
altres, que d'
agàpics no en tenen res) sigui el model a seguir. Ja m'està bé, doncs, que l'Església reconegui que l'única via que li queda per a pintar alguna cosa al segle XXI sigui reciclar-se en una mena d'ONG.
Ja acabo. Déu és caritat i llum definitiva. L'amor és l'única llum que pot il·luminar-nos enmig d'aquesta
penombrosa vida plena de foscúries i
entrellums. En això ens hi podríem posar d'acord, Benet, si no fos que jo sóc massa partidari de l'
amor eròtic i el meu
neopaganisme no em permet de congeniar amb les altes instàncies vaticanes.
![El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]](http://photos1.blogger.com/blogger/7762/315/1600/TdQ%202.4.05.jpg){kind=link}