Abans de sortir ja sabia que el cim més alt del meu
viatge grec seria l'
Acròpoli d'
Atenes. Ressonaven al meu cap les frases contundents del mestre
Pla:
El Partenó és el monument de la mentalitat occidental més prodigiós que l'home ha elevat sobre la terra. (OC, XIII, 318)
En fi, la solució de tots els problemes, la solució permanent, és l'Acròpolis -pujar a l'Acròpolis. Fa el mateix efecte que trobar-se en un altre món. (OC, XIII, 335)
De
Míkonos al
Pireu no vaig dormir gaire. Volia que el sol ixent em sorprengués a coberta mentre albirava des del mar la silueta d'aquell turó llegendari... Però no va ser possible, perquè actualment l'Acròpolis no es veu des del Pireu, o jo no la vaig saber veure. L'albada arribant al Pireu fou una de les hores més màgiques que he viscut a la meva vida. Les fotos que vaig fer recullen aquell moment...
Calia afanyar-se, perquè havia moltes coses per a veure i poques hores per endavant. Imprescindible:
Acròpoli,
Museu Arqueològic,
Plaka... L'autocar faria un recorregut panoràmic per la ciutat en el qual ens mostraria els monuments principals (
Estadi Panathinaikos,
Zappeion,
Parlament,
Plaça Syntagma,
Jardins Nacionals, etc.) Abans que la calor es fes insuportable, havíem de travessar el
Propileu. Frisava per veure
El Partenó. La primera visió la vaig tenir des de l'autocar quan, entre dos carrers, se'm va aparèixer el temple flotant sobre la ciutat...
A mesura que ascendia entre les oliveres, el cor se m'eixamplava. No tinc paraules. Josep Pla es queda curt amb les seves hipèrboles. Tenir aquelles pedres a tocar (és un dir, perquè no te'n deixen tocar ni una!) era un somni fet realitat. El Partenó era allí, davant meu, ple de bastides (no tan bèstia com
la de Santa Sofia, però déu n'hi do), envoltat de tanques, inaccessible. Pla va tenir la sort de
poder abraçar una columna, jo me'n vaig quedar amb les ganes. Restaurat, el que es diu restaurat del tot, només ho està l'
Erecteion. Preciós en la seva proporció més modesta, però harmònicament perfecte. Les
cariàtides són una delícia...
El Museu de l'Acròpoli estava tancat. N'estan fent un de nou al repeu del turó, sota el
Teatre de Dionís. La vista de la ciutat des dalt de l'Acròpoli, miris cap on miris, és realment majestuosa. Al sud s'endevina el blau del mar...
Intento no pensar gaire. La càrrega mental és massa grossa. Tones i tones de lectures. Anys i panys d'estudi. ATENES. Sóc al capdamunt d'Atenes, al turó més sagrat de la nostra història. Per aquí s'hi passejaven els filòsofs... Al
Museu Arqueològic Nacional em retrobaré amb ells...
Amb Aristòtil
Aristòtil & Plató (queda clar qui és el més gran?)Parlant de pensadors... Descobreixo una estatueta neolítica molt curiosa que seria un precedent de
Le Penseur de Rodin. En el cartellet hi posa
Thinker from Karditsa. Fixeu-vos que l'aital pensador té la mà dreta al cap, però la mà esquerra la té en un altre lloc (molt voluminós, per cert, i destruït probablement per la censura posterior)... Un pensador
itifàl·lic potser?
Una altra peça que em va cridar l'atenció va ser aquesta gerra en la qual podem veure clarament un parell d'
esvàstiques levògires (alguns indocumentats encara creuen que
aquest símbol se'l va inventar Hitler)...
Dinem al barri de Plaka en una placeta plena de restaurants. Amanida grega, formatge fregit... Tant se val. Encara sóc dalt de l'Acròpoli. Sempre seré dalt de l'Acròpoli. No penso baixar mai.
