Desil·lusions

La paraula exacta és desil·lusió. Millor en plural: desil·lusions. Perquè la vida va d'això, d'anar perdent els miratges pel camí. Em costaria tant, tornar a enamorar-me. Tantes decepcions acumulades acaben formant una immensa decepció. El nen que no vaig ser encara lluita amb el nen inevitable que malda per imposar-se malgrat mig segle de patacades. Mig segle, collons, sona fatal. El nen que jugava a esperar, que tenia fe, curiositat, innocència i tota la pesca. Va durar el que va durar. Tot caduca. Viure és entomar derrotes. Arriba un moment que coneixes les regles i t'has saltat les regles i has viscut sense regles i has creat les pròpies regles i, finalment, arribes a una conclusió ben trista: amb regles o sense regles, alienes o pròpies, tot és el mateix: misèria. Som micos malalts que tenim l'honor històric d'haver inventat el càncer, la sida, les guerres mundials, la bomba atòmica i haver destruït gran part de la mare naturalesa. Un gran honor. Chapeau. Després hi ha tota la collonada de la tecnologia, els aparells, les maquinetes, l'apoteosi ultramoderna de l'artifici el qual encara ens fa més inútils i perillosos. Ni intel·lectualment ni moral estem per sobre d'un aborigen australià. Almenys ells saben sobreviure al desert sense cobertura telefònica. Ells mengen formigues, però nosaltres mengem merda-pura-fast-food. Com Gauguin, aspiro al salvatgisme i/o a la bogeria. Que em deixin en pau, els mandarins de lo-que-toca-fer, que els bombin. Sempre seré un heterodox, un dissident, un fugitiu, un outsider perifèric. No pas un poeta maleït, perquè per a ser poeta cal una dosi molt alta d'ingenuïtat, cosa incompatible amb el meu recalcitrant escepticisme, per no dir cinisme o nihilisme. Havent llegit Nietzsche, Pessoa, Stirner, Céline i Henry Miller (per citar-ne només un sarpat), no hi ha marxa enrere. Tot cau pel seu pes. Per a ser poeta cal creure si més no en les paraules i en la seva presumpta bellesa i musicalitat, però servidor ja fa dies que sap que les paraules són màgia barata, truculència, ombrívola pantalla on projectem traumes i repressions, malabarismes psicològics, ambicions egolàtriques i altres mentides pietoses de la claveguera humana. La paraula exacta és desil·lusió. El misteri és saber què fas l'endemà d'aquesta certesa.

Lectures estiuenques

Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa.

No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant. 

Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticisme i masoquisme sovint van de la mà. Hi ha paràgrafs i frases memorables...

Las mujeres quieren tres cosas: seguridad, controlar y quedarse con todo

Se enamoran de nosotros porque somos bohemios, y luego, cuando se casan, quieren un empleado de banca.

La soledad es no tener a nadie a quien volver.

Está claro que no sirvo para vivir en pareja: no obedezco, me agobio y me canso.

Lo que la filosofía no da -que consiste en llenar la mente de palabras- , lo fomentan la soledad y el silencio.

He ido dejando a mis parejas por aburrimiento y ellas me han dejado a mí por insoportable, voluble, inquieto, egoísta, a mi bola, o sea, incapaz de obedecer los mandatos de la estabilidad y sensatez femeninas. Ellas los quieren seguros, aplomados, estables, serenos, nada de eso destaca en mí, que soy curioso, cambiante, impaciente, excitable, libre, todo lo que una mujer no desea.

Quiero una pareja, pero quiero también conservar mi libertad. Y eso no puede ser. Y no ha sido. 

Contra la literatura-impostura

En resposta a un post de Salvador Macip:

"Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura. No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions, Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui el seu propi "personatge", sense alienació, amb valentia, vivint una vida autèntica, genuïna, sense haver d'escapar enlloc, assumint que (com deia Eugeni d'Ors) tot el que no és autobiografia és plagi. Confesso que sovint m'interessa més la vida d'alguns escriptors que la seva obra. Llull n'és un exemple egregi (la veritable novel·la va ser la seva existència, no pas les lletres que va deixar sobre el paper malgrat escriure un fotimer de llibres!). És allò de Gil de Biedma: "yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema". Aquesta és la clau. El que estem dilucidant, per tant, és fonamental. O entenem la literatura com a "entertainment", com una dimensió re-creativa de la realitat (escric i llegeixo com qui va a Port Aventura, per evadir-me de "la dura i avorrida realitat", i així acabem en la literatura-lleugera-objecte-de-consum-de-masses); o entenem la literatura com a Literatura -en majúscula-, és a dir, com un camí que serveix per aprofundir en nosaltres mateixos, un relat experimental del jo, compromès amb el món que li ha tocat viure (il faut s'engager, deia Sartre), lluitant cada dia per expressar el que és ("sóc el que escric i escric el que sóc") i el que voldria ser, vivint la llibertat creativa en la seva pròpia carn, deixant-se la pell i la sang en el paper, en la pantalla.... Aquesta és la diferència entre l'escriptor de raça i l'escrivent de diumenge per la tarda (que diria el mestre Pla). O anem a per totes o ho deixem córrer. Diràs que sóc massa radical, que aquesta és la meva particular manera de veure l'ofici d'escriptor (odio la paraula "ofici" quan s'aplica a la Literatura!). Diràs que cada escriptor té la seva manera de fer, el seu "mètode" (una altra paraula que odio, em recorda a Descartes). (Sí, em sap greu, els escriptors no ens estimem totes les paraules, de vegades algunes ens produeixen urticària). D'acord. Cadascú és com és. Hi ha escriptors i lectors per a tots els gustos. N'hi ha que busquen la pedra filosofal i altres que es dediquen a fer llibrets "comercials". Ok. No problem. No aspiro a generar cap debat. Només volia deixar clara la meva posició, que no és merament una posició, sinó tota una opció vital, vital en el sentit que m'hi va la vida, me la jugo sencera en aquesta aposta. Posats a guanyar o a perdre, doncs que guanyi Ella, la Literatura, perquè de nosaltres -d'aquest jo físic que té "casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill"- no en quedaran ni les putes cendres...

Posats a fugir (i aquí hem fugit tots, a Etiòpia, a Leicester o a l'Illa de Pasqua), fugim cap al nostre interior, endinsem-nos en la nostra precària substància, aparaulem aquesta efímera essència, fem-la obra mestra... Posats a fugir, siguem superficials, trafiquem amb armes, escrivim o llegim best-sellers, creguem-nos el que diuen la tele o els diaris... Tant se val, perquè de nosaltres, fugitius valents o covards, no en quedaran ni les putes cendres...

Aquí segueix...
I aquí també...

Mis letras son mis alas

Yo nunca escribí libros "convencionales". Siempre he intentado innovar literariamente. Los jurados que me han premiado a lo largo de estos años han valorado precisamente esta experimentación. Esta vez es lo mismo. LISS es un libro difícil de definir. Mejor que mejor. Para mi es otro jirón de vida, otro peldaño, porque (como decía el catalán Eugeni d'Ors) todo lo que no es autobiografía es plagio. Yo sólo creo en la literatura de primera mano, escrita en primera persona, auténtica, sin máscaras... Creo en Céline, Kerouac, Agustin de Hipona, Henry Miller... Esos son mis maestros. No hay que inventar nada. Lo que hay que hacer es INVENTARSE. Cada día, sin miedo. Me entregué a la literatura en cuerpo y alma. Lo dejé todo por ella. Mi libertad queda atrapada en las palabras con las que ME escribo. Si algún día debo prescindir de la escritura, prescindiré... pero, por ahora, mis letras son mis alas...

Todos somos mapuches

That is to say

Henry Miller, Black Spring

Llegeixo Miller. Escolto The Cure. La fragància de les flors de la magnòlia és tan intensa que sembla irreal. Avui he cobrat i això significa més felicitat. La literatura és un artefacte massa artificial. Les coses fonamentals de la vida no poden ser aparaulades.

(EG8) Κέρκυρα

Sempre que penso en Corfú me'n recordo d'aquesta foto:

Són Henry Miller i Lawrence Durrell en pilotes l'any 1939 en una platja de Corfú. Miller tenia 48 anys i Durrell 27. La correspondència entre ambdós escriptors (The Durrell-Miller Letters 1935-80, hi ha traducció castellana a Edhasa, 1991) és una de les coses més extraordinàries que he llegit mai, sense desmerèixer les seves respectives obres. La bellesa d'aquesta illa ja havia inspirat escriptors com Goethe i Oscar Wilde. Durrell hi va residir llargues temporades en les quals va escriure alguns dels seus llibres més importants, com ara El Quartet d'Alexandria.

Era la darrera illa grega del nostre viatge. Els grecs l'anomenen Kérkyra (Κέρκυρα) que, segons la mitologia, era el nom de la nimfa amb la qual el ciclop Polifem tingué un fill, Faiakas, del qual serien descendents els feacis (Φαίακες), poble que apareix a l'Odissea d'Homer. La princesa Nausica, filla d'Alcinous, rei dels feacis, va acollir Odisseu després d'un naufragi. Aquesta illa fou la seva última escala abans de retornar a Ítaca. Sembla prou versemblant que l'actual Corfú fos l'illa dels feacis, atès que Ítaca (Ιθάκη) es troba relativament a prop [mapa illes jòniques], tot i que els experts no s'acaben de posar d'acord si l'actual Ítaca es correspon amb l'Ítaca homèrica...

Corfú no té res a veure amb les illes gregues més meridionals, resseques i pelades. Corfú és verda, plena de vegetació. Enlloc no he vist oliveres tan altes, talment alzines, formant boscos amb els xiprers. Tot té un aire molt anglès, sobretot la capital. Som a la mar Jònica i ens volem tornar a remullar. Anirem a Palaiokastritsa, a l'altra banda de l'illa, a la presumpta platja on Ulisses va trobar-se amb Nausica. La panoràmica des del castell bizantí d'Angelokastro és aquesta:

La platja del mig, en la qual ens vam banyar, es diu Agios Spyridon, o sigui, Sant Espiridó, el patró de l'illa. L'altra, la de la dreta, la teniu aquí més ampliada:

Ull viu:

The rock in the sea visible near the horizon at the top centre-left of the picture is considered by the locals to be the mythical petrified ship of Odysseus. The side of the rock toward the mainland is curved in such a way as to resemble the extended sail of a trireme.

Afionas. From here you can see the island of Karavi (Ship), which, rising from the sea, has prompted many myths and legends. According to Pliny, it was the petrified ship of the Phaeceans, which had carried Odysseus back to his homeland

Kanoni. C'est ce petit coin de terre (l'île de la Souris), qui est probablement le symbole le plus connu de Corfou, qui selon la légende serait le bateau mythique d'Ulysse, que Poséidon transforma en pierre, comme le raconte Homère dans l'Odyssée.

O sigui, que no hi ha qui s'aclareixi o hi ha molts vaixells petrificats a prop de la costa corfiota.

Al capdamunt d'aquesta petita península trobem el Monestir de la Verge, fundat el 1226, que acull una comunitat de monjos i un petit museu amb una col·lecció d'icones bizantines. Des de dalt les vistes són esplèndides...

Paleokastritsa. Un altre indret idíl·lic que afegim a la llista de paradisos particulars.

Tornem a la capital i passegem pels carrers de la ciutat antiga [fotos]. Comprem dues coses típiques de l'illa: licor de kumquats i estris per a la cuina fets amb fusta d'olivera. L'autocar ens espera a la plaça més gran de Grècia (i diuen que d'Europa), la Spianada, una vella plaça d'armes veneciana que va ser convertida en jardí pels anglesos.

El vaixell s'allunya de l'ultima illa grega. Ens espera Croàcia...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes