Cui prodest

Avui comença el mes de juny. Deixeu-me aprofitar la calma dominical per a fer unes reflexions a l'entorn del que ha succeït a BNA aquesta darrera setmana tràgica de maig. 

Fa sis mesos, l'exdiputat imputat ciutadà Cañas va profetitzar que ens muntaria un "Ulster que os vais a cagar". L'Ulster ja ha arribat mitjançant una decisió inexplicable de l'alcalde convergent Trias i la inestimable col·laboració dels "antisistema-okupes". La paradoxa inicial consisteix en aquesta sospitosa sintonia entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra per tal de perjudicar els interessos de Catalunya. Perquè, no ens enganyem, la clau per entendre el que està passant és preguntar-se qui se'n beneficia (Cui prodest). La resposta a aquest interrogant ens ajudarà a esbrinar els fets i els objectius.

L'anomenat "Procés" (fa 100 anys que un jueu de Praga escrivia una obra titulada així, que potser ens convindria rellegir per tal de dilucidar els esdeveniments kafkians que ens han "caigut" a sobre) anava la mar de bé: la premsa internacional en parlava a bastament, totes ens ponien, el guió de l'ANC se seguia de forma impecablement pacífica i democràtica. Tot flors i violes fins a l'endemà de les eleccions europees. Els resultats del 25M van encendre totes les alarmes i es va activar un dels plans preparats pels serveis d'intel·ligència espanyols. Els tímids intents de promoure la violència a Catalunya (plantofada navarresa, crema de bandera espanyola a Terrassa, etc.) havien fracassat fins al punt de resultar irrisoris. Calia fer-la més grossa. Tot estava previst i era una qüestió de temps.   

Fins ara, els turistes em preguntaven sobre el tema de la independència i jo, amable i didàctic, els en feia deu cèntims. Aquest matí, un turista m'ha preguntat: Què està passant a BNA? Aleshores m'he adonat que l'objectiu de l'enemic havia reeixit. Miro els diaris internacionals, i els espais que abans s'omplien parlant del Procés ara són okupats pels avalots que pateixen els carrers de BNA. El mateix val per a les converses, tertúlies televisives o radiofòniques. És a dir, la cortina de fum de la violència ha tapat la llum diàfana del Procés. Aparentment, una cosa no té res a veure amb l'altra, atès que els okupes incendiaris no branden cap estelada, però no badeu, amics, no badeu. Anem amb el lliri a la mà i fem volar coloms massa de pressa. Diem blat abans d'hora i no som conscients que l'enemic no dubtarà a emprar els mètodes més sibil·lins i abjectes per tal de fer-nos encallar. Espanya es juga la supervivència econòmica.

Aprofitant l'avinentesa, les forces d'ocupació de l'estat han pres posicions a casa nostra. En el memorial que el Conde-Duque d'Olivares va escriure per a Felip IV (aviat tindrem Felip VI), diu: 

"Hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente..."

La gente que han metido són aquests: 1 - 2 - 3  Amb quin permís? Amb l'excusa de protegir a qui? Continuaran els avalots? Hi haurà més kale borroka? Seguiran desprestigiant els Mossos? Suspendran l'autonomia? A qui beneficia tot plegat? No cal tenir cap màster per a saber la resposta. A qui perjudica? Al Procés. Si la paraula VIOLÈNCIA queda associada a BNA i, de retruc, a Catalunya, cagada l'habemus. El món rebutja això. Em temo que el CNI està fent bé la seva feina, i el més calent és a l'aigüera. Abans del 11S la troca s'embolicarà i arribarem al 9N amb els pixats al ventre... Tot són "provocacions" gens innocents. Forces d'ocupació, violència de falsa ensenya, emmascarats sense identificar... Fa tanta pudor que es torna irrespirable. Els interessa emmerdar-ho encara més. Que hi hagi sang i morts. Llavors, l'estat podrà actuar per a "defensar-nos"... Pilleu? 

M'aturo aquí, que fa bon dia i vull menjar cireres Summit a Ceret. Espero que la tramuntaneta no vagi a més.

     

Contra la literatura-impostura

En resposta a un post de Salvador Macip:

"Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura. No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions, Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui el seu propi "personatge", sense alienació, amb valentia, vivint una vida autèntica, genuïna, sense haver d'escapar enlloc, assumint que (com deia Eugeni d'Ors) tot el que no és autobiografia és plagi. Confesso que sovint m'interessa més la vida d'alguns escriptors que la seva obra. Llull n'és un exemple egregi (la veritable novel·la va ser la seva existència, no pas les lletres que va deixar sobre el paper malgrat escriure un fotimer de llibres!). És allò de Gil de Biedma: "yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema". Aquesta és la clau. El que estem dilucidant, per tant, és fonamental. O entenem la literatura com a "entertainment", com una dimensió re-creativa de la realitat (escric i llegeixo com qui va a Port Aventura, per evadir-me de "la dura i avorrida realitat", i així acabem en la literatura-lleugera-objecte-de-consum-de-masses); o entenem la literatura com a Literatura -en majúscula-, és a dir, com un camí que serveix per aprofundir en nosaltres mateixos, un relat experimental del jo, compromès amb el món que li ha tocat viure (il faut s'engager, deia Sartre), lluitant cada dia per expressar el que és ("sóc el que escric i escric el que sóc") i el que voldria ser, vivint la llibertat creativa en la seva pròpia carn, deixant-se la pell i la sang en el paper, en la pantalla.... Aquesta és la diferència entre l'escriptor de raça i l'escrivent de diumenge per la tarda (que diria el mestre Pla). O anem a per totes o ho deixem córrer. Diràs que sóc massa radical, que aquesta és la meva particular manera de veure l'ofici d'escriptor (odio la paraula "ofici" quan s'aplica a la Literatura!). Diràs que cada escriptor té la seva manera de fer, el seu "mètode" (una altra paraula que odio, em recorda a Descartes). (Sí, em sap greu, els escriptors no ens estimem totes les paraules, de vegades algunes ens produeixen urticària). D'acord. Cadascú és com és. Hi ha escriptors i lectors per a tots els gustos. N'hi ha que busquen la pedra filosofal i altres que es dediquen a fer llibrets "comercials". Ok. No problem. No aspiro a generar cap debat. Només volia deixar clara la meva posició, que no és merament una posició, sinó tota una opció vital, vital en el sentit que m'hi va la vida, me la jugo sencera en aquesta aposta. Posats a guanyar o a perdre, doncs que guanyi Ella, la Literatura, perquè de nosaltres -d'aquest jo físic que té "casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill"- no en quedaran ni les putes cendres...

Posats a fugir (i aquí hem fugit tots, a Etiòpia, a Leicester o a l'Illa de Pasqua), fugim cap al nostre interior, endinsem-nos en la nostra precària substància, aparaulem aquesta efímera essència, fem-la obra mestra... Posats a fugir, siguem superficials, trafiquem amb armes, escrivim o llegim best-sellers, creguem-nos el que diuen la tele o els diaris... Tant se val, perquè de nosaltres, fugitius valents o covards, no en quedaran ni les putes cendres...

Aquí segueix...
I aquí també...

Mein Glück...

Mein Glück, meine Fähigkeiten und jede Möglichkeit irgendwie zu nützen liegen seit jeher im Litterarischen.

La meva felicitat, la meva habilitat i qualsevol possibilitat de ser útil d'alguna manera, es troben des de sempre en lo literari.

(Franz Kafka, Tagebücher, 28.3.1911)

Per això tota la seva vida va ser un pobre desgraciat.

un altre ciberdietari (aquest londinenc)

(Votacions que, per ara, no funcionen!?)

P.S: AVISO QUE DEMÀ, PETI QUI PETI, PARLARÉ DE L'OPUS.