Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joc. Mostrar tots els missatges

8.1.17

Jericoacoara


És cert, que marxes aviat, que potser no tornaràs? Qui t’espera a l’altra banda de l’oceà? Qui podria robar-te el cor i l’ànima, Home Ocell? Quina deessa? O és simplement l’horitzó que (com sempre) et sedueix amb la seva incertesa? 

És cert, que te’n vas sense bitllet de tornada? Ja ho vas fer una vegada, te’n recordes? Aviat farà vuit anys. 

Vols dir que hi ha un destí? Quins senyals segueixes? Les flexes són grogues o vermelles? T’assessoren els àngels? Tens GPS? 

Sri Prem Baba diu: Estamos aqui para amar e criar uniao. Esse é o jogo. 

A què jugues, doncs? 

Triangules entre Buda, Kukulkán i Moai. No són mals companys de viatge. Després està Shakti, que es manifesta de múltiples maneres, amb cares i noms diversos. 

És cert, que ha arribat l’hora de comprometre’t? O només és una altra performance de les teves? 

No fugis d’estudi. 

Qui és Ella? 

Ella és la Veritat.

12.4.16

Let it go

Un pare i un fill a la platja fent volar un estel. Bufa llevant, brama la mar, ressonen les petxines enfilades al cordill. Tornen les barques a port amb les gavines a ressaga. Blava la mar, d'un blau intens, primaveral. El Cap de Venus es retalla entre l'aigua i el cel. Toco la guitarra i goso cantar...  
No one knows the secret that you know. No one feels the same feeling that you got. All the time they are wasting all the love living like a zombie without soul.  
El nen riu mentre el pare se'l mira orgullós. Juga que jugaràs amb el vent. Ara cau l'estel, el pare el recull, torna a enlairar-se.

Hi ha vida en aquest present i música que captiva i flors que guarneixen els camps i pells assedegades de llum i escumes blanques, blanquíssimes.

Bufa llevant, brama la mar, l'estel s'envola amunt, amunt, com el meu cor cap a tu.

Hi ha vida si hi ha amor. Hi ha vida.

    20.2.16

    अनिच्चा Anitya


    Treballo la impermanència. No només artísticament. També amb les relacions, els llocs, les vivències... Quan les coses s'acaben et sents alleugerit, més lliure, més pur. No calia prendre-s'ho gaire seriosament si sabies que algun dia s'acabaria. O millor dit: en el joc de la vida tot balla i deixa de ballar quan menys t'ho esperes. I la bellesa rau precisament en aquesta impermanència de tot plegat: moments, etapes, cicles, vides, estrelles, universos... Després hi ha la ment que vol seguretats, que voldria aferrar-s'hi, la ment impotent que protesta quan la pila de pedres cau... Ben caiguda està. Va ser maca mentre va durar. Tenia 10 pedres i la de dalt de tot era de color violeta.....    




      There was a dream 
      I had it too 
      You could see it 
      Coming true 
      It would travel 
      In the air 
      You could make it 
      If you dare 

      God bless the souls that shook up mine

      7.11.15

      Calma

        El vol de la gavina sobre l’alba. La calma al mar. La calma al cor. Hi ha una boirina que baixa de les muntanyes. Les pedres encara juguen el joc de la verticalitat. Cauen a terra les olives madures. Ni un bri de vent. Ni un bri d’ansietat. No espero res dels teus llavis. Escolto el silenci del món. Sóc el que he de ser. Estic on he d’estar. Faig el que he de fer. Prenc el sol com un llangardaix. Tot el que buscava és ara i aquí. En el llampurneig de l’aigua. En el somriure del cel. En les passes del caminant. En l’horitzó dels blaus. En la teva mirada. El vol de la gavina sobre l’alba. Hi ha una pau tan profunda que em cauen les llàgrimes. La calma al mar. La calma al cor. La mort només pot ser una mentida.

        26.8.15

        Return to Sender

        L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. No hi ha cap altre horitzó que el teu esguard blau profund. Em capbusso en la tendresa del teu cos. M’encisa la teva veu de nina quan els dits fan delits i t’estremeixes felina. Juguem el joc més antic. La lluna i el sol mirant-se de fit a fit. El misteri de la llum feta carn. Dos cors bategant la mateixa sang. El silenci dels mots esdevinguts petons. No pateixis, ja vinc. No sóc a prop, sóc endins. Deixa que m’arreli per a poder enlairar-me. Dóna’m les ales que voldries per a tu. El vent em xiuxiueja el teu nom. Un nom de pètals i perfum. Torno a tu per a ser allò que la vida vol de mi. L’ocell ja sap que uns braços poden ser niu. L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. Vols que ballem aquella cançó d’Elvis?

        12.8.15

        Adéu Còrsega



        Davant el mar tot es dilueix
        I més després de la pluja 
        La línia immutable de l'horitzó 
        La silueta d'Elba al fons 
        El far del port de Bastia 

        He vingut a ser feliç 
        I tanmateix recullo els fruits 
        Verosos i macats de la tristesa 
        El cel plora per nosaltres 
        Ha caigut pedra i ens ha abonyegat el cor 
        Se'n van els núvols terra endins 
        L'illa és esquerpa com tu 
        I tanmateix roman la tendresa indesxifrable 
        D'aquella primera mirada que, eterna, 
        Quedarà per sempre més
        En el calaix dels somnis 

        Adéu Còrsega! 
        Adéu fada! 

        Adéu dies de joia, cales de blau turquesa, torres genoveses, 
        Pobles penjats, cims retallats, pedres de mils colors, 
        Beneïda bellesa dels rius que davallen feréstecs
        Adéu amor malaguanyat que no vas passar
        D'il·lusió primerenca 

        Hi ha més camí endavant 
        Sempre hi ha més camí 
        I més illes i més somnis i més llavis
        I més món 

        La culpa no és teva ni meva 
        Havia de ser així 
        Tard o d'hora les piles de pedres cauen
        (Tu ho vas predir)
        (Jo renegava de la teva predicció) 
        Ara, a contracor, et dono la raó 
        Enhorabona, pitonisa! 

        Adéu fada! 
        Adéu Còrsega! 

        Davant el mar ens diluïm com llàgrimes efímeres
        Qui som dins l'espectacle espaterrant de la Natura? 
        Qui sota els milions d'estrelles que brillen per ningú? 
        I tanmateix roman la tendresa d'aquella primera mirada 
        Quan encara no sabíem que tot plegat era un joc

        4.6.15

        La dansa còsmica


        Estic aprenent a acceptar que les coses són com són, és a dir, perfectes; que no poden ser d'una altra manera. És la meva ment qui suposa que podrien ser altrament. La meva ment és idiota. Com el meu ego. Quin parell d'idiotes. El secret ha deixat de ser un secret: es tracta de fluir en pur present, sense esquemes antics i sense plans futurs, naturalment, espontàniament, senzillament, innocentment, sense desitjos ni ambicions, sense objectius ni expectatives. Jugar com un nen el joc de la matèria i l'energia pel pur plaer de jugar-hi. Ballar la dansa còsmica amb les ales de l'amor incondicional. 

        28.5.15

        El barret verd


          Vas aparèixer amb un gosset blanc i et vaig posar el meu barret verd de Terradets. Des d'aleshores no hem parat de riure. Ningú coneix el secret d'aquest joc. Dir màgia és dir poca cosa. No calen paraules. Miro els teus ulls i són els meus. Has trigat una mica, però ha valgut la pena esperar-te. Estaves ben amagada entre els olivars. Som un esclat d'alegria a les acaballes de maig. Som la raó de ser de l'univers. Ens ho mereixem. I tant, que ens ho mereixem.      

          8.4.15

          Lost Soul

           

          El sol s'amaga. Ressurrectem. Ressuscitem. Hi ha l'amor, que ens salva del naufragi. Hi ha els petons, que ens uneixen a l'essència, la dolça connexió de la sang i el semen. Som llavor per a crear nous universos. El vent juga amb les onades. Per què vols paraules, si parlen els objectes? S'enlairen els peixos. Els ocells es capbussen. Sóc on he de ser, faig el que he de fer i, tanmateix, em manques. Els dia que apareguis, sabré que ets tu. Sirena o ànima perduda de cabells curts, amb la motxilla lleugera. El sol s'amaga. Ajuda'm a oblidar-me. 

          6.11.14

          Adorar-nos

          I sentir que no estem morts, que encara hi ha vida entre els dits, a la pell, a la punta de la llengua. I seguir l'impuls més primari, arriscar-se, perpetrar-lo, com si demà fos la fi del món. Jugar sense vergonya, mimar el nen o la nena que som, esbrinar el secret de la felicitat, que no és cap concepte grandiloqüent, sinó aquell petit detall tan especial, aquella infinita tendresa que s'escola dins els batecs i ens fa plorar de joia. I acomiadar-se amb un somriure, sense dir res, perquè la mirada és l'idioma de les ànimes que s'entenen. I ser llum entre les ombres. I somiar la caseta davant del mar amb l'hortet al darrere. I com sempre, des de sempre, fins sempre, adorar-nos. 

          10.12.13

          Transformacions

          Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación...
          Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar. 

          Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

          Quan t'adones que en un lloc ja no pots créixer més, te'n vas. Abandones la "zona de confort" i et llences sense por a la novetat. Tot allò que coneixies se t'havia quedat petit i necessitaves horitzons com l'aire que respires. Enrere queda una altra etapa de la teva existència, sempre en constant transformació. 

          Se te'n refot que no t'entenguin. Se te'n refot el que diguin o el que pensin. ¿Qui són ells per a jutjar-te, si sempre han estat on són, si sempre fan el mateix, si estan cagats de por amb la sola idea d'haver de canviar un mil·límetre la seva vida rutinària i previsible? Són els que volen empetitir-te, limitar-te, engabiar-te. Bye bye.

          Camines dins la boira pels mateixos confins de la infantesa. El nen ha sobreviscut amb prou feines a tota l'allau de dogmes i preceptes que volien soterrar-lo. És el mateix nen que ara juga a ser i a deixar de ser allò que semblava que era, a fer i a desfer allò que semblava que feia. Perquè res no és estable ni definitiu. Res. Ni la matèria ni l'energia ni les vides realment viscudes, veritablement espremudes en totes les seves possibilitats.          

          I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

          7.8.13

          Dilemes i contradiccions

          La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.   

          En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital. 

          Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina...

          Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes...

          Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits)

          Josep Pla es fa la següent pregunta (volum 44, pàgina 101): ¿Les dones, per als homes, són indispensables? És una pregunta cabdal. Ell mateix la respon de seguida: Quan jo era jove, no ho creia; ara que sóc vell, n'estic seguríssim. M'he equivocat. No sé si és més important el superlatiu o la lapidària frase final. Pla ho va escollir o s'hi va trobar? Va resoldre el seu dilema vital? Un Pla octogenari ens alliçona sense dubtar: No us equivoqueu i estimeu la dona indispensable. Qui és aquesta dona? Per què no la va trobar ell? Són preguntes que deixo sobre la pantalla....

          Ni Goethe ni Pla m'acaben de convèncer. Aviat faré 50 anys i, of course, sempre ho he volgut tot, sempre he sigut excessiu, sempre he necessitat les dones... i quan no n'he tingut m'he avorrit molt. També he d'admetre que la immensa majoria de problemes que he patit han estat relacionats, d'una manera o altra, amb elles. La contradicció rau en la seva indispensabilitat i, alhora, en l'aspiració a no dependre d'elles. El dilema? Aparellar-se o no aparellar-se, aquesta és la qüestió. Dintre d'aquest dilema hi podríem afegir un sub-dilema: Conviure o no conviure... Complicat, oi?

          Al capdavall, ho volem tot i, més concretament, sempre volem el que no tenim. Per tant, la felicitat consistiria a anar canviant, provar-ho tot, ara aparellats, ara desaparellats, ara convivint, ara singles, ara caòtics, ara limitats, ara lliures, ara compromesos, ara goethians, ara planians, i anar fent que són dos dies i un el perdem dubtant... 

          I per què, en comptes de fer-nos tantes preguntes, no ens llencem de cap a la piscina i fluim?    

          15.5.12

          Sembla fàcil


          Sembla fàcil agafar un altre cop les pertinences i mudar-se a 300 km. Mai no he sabut si buscava o fugia. Probablement, fugir i buscar són verbs sinònims. 

          Sembla fàcil tornar a desarrelar-se, estendre les ales i volar cap a nous territoris. La terra i la pell em reclamen. El cor. No sé si sóc valent o covard. El mateix dilema de sempre: aventura o rutina, avorriment o curiositat. 

          Sembla fàcil lliurar-se a l'anhel d'encentar noves històries, deixar-se arrossegar per l'impuls primigeni del rodasoques. Només sabré qui sóc si perdo la por a l'horitzó. No hi ha res pitjor que la miopia existencial. 

          Sembla fàcil decidir el rumb, assumir els riscos, jugar-se-la per enèsima vegada. Hi estic avesat, a les contradiccions íntimes, però sovint gaudeixo d'algunes certeses lúcides. Els àngels fan la feina com cal. 

          Al capdavall, la flama aspira a ser llarga i duradora. La cera líquida em recorda la delicada fragilitat dels sentiments. Com més fosca la nit, més brillen les estrelles. 

          Sembla fàcil, però no ho és. I tanmateix els obstacles s'esvaneixen quan tanco els ulls i et veig somrient.

          Avui el llac té un color estrany, com de fang; potser està trist perquè sap que marxo. Ja he començat a empaquetar llibres...




          Dietari de Terradets

          7.12.11

          T-65

          Hi ha moments en els quals es posa nostàlgic. Recorda aquells anys de vedetisme intel·lectual on vivia a l'aparador com un peix dins la peixera. Internet era el Far West que calia conquistar. Fins i tot va posar nom a les noves terres tot compartint empreses dignes dels millors pioneers. Després van passar coses que van afectar les estructures fonamentals de la seva existència. Va viatjar molt lluny i, aprofundint en si mateix, es va retirar del brogit mundà per a emprendre un camí més recol·lecte. Ara, quan es connecta a la xarxa, ho fa amb displicència. El joc ja no l'engresca, malgrat que hi hagi més joguines que mai. El món virtual és talment el món de les idees platònic. Quanta energia malbaratada, quanta vacuïtat. Esnobisme i entertainment. No ha deixat d'escriure el seu dietari digital, però les lletres que destil·la provenen de la realitat immediata que viu cada dia i que pot tocar amb les seves mans. La resta (TV, notícies, política, economia, esports i altres cortines de fum impregnades de publicitat) no l'interessen gens ni mica. O sigui, que s'ha tornat completament idiota. O no. ¿I si els idiotes fossin els altres?

          8.8.11

          Sense metàfores

          No és el dolor que tiba la fibra més tendra del cor, ni aquesta humitat intempestiva que anuncia llamps i trons, ni el tacte que s'allunya amb el pas de les hores -nina vençuda sobre el llençols-, ni el darrer missatge que no penso respondre perquè ja n'hi ha prou, de jugar amb l'equilibri emocional dels altres, ni la mala consciència que et fa tractar-me com una criatura, ni les inevitables mentides que implica qualsevol relació (ara pietoses, adés cíniques). No, no és res d'això, bruixeta, sinó la crua certesa d'aquesta veritat sense metàfores -freda i clara com l'aigua d'una glacera-, el que em fa somriure entre llàgrimes -amor fati- i m'ensenya a ser més lliure, a ser més fort.

          + poemes +

          19.2.11

          Punts suspensius.....

          Hi ha dues classes de persones: les que es dediquen a mirar la vida i les que tenen la valentia de viure-la a fons. Les primeres defensen el seu punt de vista; les segones saben que els únics punts defensables són els punts suspensius..... cada instant és un punt on t'ho jugues tot.

          26.1.11

          Com l'aigua cristal·lina


          El destí reparteix les cartes amb les quals ens hem de jugar aquesta vida. No puc queixar-me de les cartes que m'han tocat. Cada carta és un regal, fins i tot les dolentes.

          Cal estar a l'aguait, no badar, com el llop que sap que del seu silenci depèn l'èxit o la supervivència. En el silenci el temps es detura, s'esvaeixen les aparences, tot és proper, ara i aquí, real.

          Hi haurà un dia en el que ja no et caldrà cercar res més, ni omplir cap buidor, ni apaivagar cap pena, ni assolir cap saviesa. Hi haurà un dia en el que tot esdevindrà simple i transparent, com l'aigua cristal·lina que brolla de la font.

          26.3.10

          Amiga eterna

          Adorable i deliciosa, em deixes el teu regust d'amiga eterna. Caminant sota un cel ple de núvols, amb els arbres florits, saltem i riem com nens que juguen amb si mateixos. Potser el destí juga amb nosaltres, però res no podran les llàgrimes que no puguin guarir aquests llavis afamats de besades. Ens tenim i ens tindrem malgrat les circumstàncies.

          Deliciosa i adorable, t'allunyes riu amunt amb la teva escombra de bruixa. Hem renovat el compromís, ara per sempre. El riu n'ha estat testimoni. Tot el que hem viscut queda en nosaltres com un tresor amagat en el fons de l'ànima. Vola, bruixeta, sigues feliç. Jo volaré també. Més enllà de l'horitzó, tard o d'hora, ens retrobarem.

          Adorable i deliciosa, dolça com la mel, t'enyoraré cada hora, somiaré el somni teu. Amiga eterna que marxes sense anar-te'n, que em deixes sense deixar-me, que m'oblides recordant-me, sigues feliç, sigues tu, sigues rosada de matinada, lluna que resplendeix, pluja que amara, aquesta flama que crema la meva pell després de l'última trobada.

          Amb tu vaig ser jo. Sense tu sóc teu.

          23.2.10

          Una bona història

          M'aborda pel carrer. És un home ros d'uns trenta anys, vestit amb un xandall negre, més baix que jo, ulls clars, grassonet. Em diu en català:
          • Hola, quina alegria trobar-te!
          • Qui ets? (faig jo, no l'he vist mai, no el reconec ¿?)
          • Sí, home, vas parlar fa 4 o 5 mesos amb mon pare, el Salazar, el pintor...
          • Crec que et confons de persona.
          • Que sí, que ets tu.
          • Jo no conec ton pare. Si no em dónes més pistes...
          • Coi, si no ets tu, allavontes tens un doble! Clavat a tu!
          • Pot ser...
          • I com et dius?
          • Toni, em dic Toni.
          • Miri, senyor Toni, mon pare s'acaba de morir (el paio es posa a plorar!). 52 anys, una angina de pit, pobret. Estic destrossat. Mon pare era la meva vida...
          • Hosti. Ara sí que m'has fotut. Em sap greu.
          • M'acaben de trucar de Barcelona, la meva dona, que està allà a l'hospital, hi he d'anar. Sr. Toni, a veure si em podria donar alguna cosa per al tren...
          • Aquest truc ja me'l conec (li dic amb una rialleta)
          • ….... (descobert, marxa mutis i cap cot)
          • No, no te'n vagis. Vine un moment (faig el gest amb la mà)
          • Què vols?
          • Vull que m'expliquis la veritat.
          • Quina veritat?
          • La teva. ¿Et sembla bé anar enganyant la gent d'aquesta manera? ¿Et sembla bé usar de forma tan macabra la figura de ton pare, manipulant les emocions de les persones?
          • ….... (calla sense saber què dir)
          • Reconec que te n'has sortit prou bé. Les llàgrimes de cocodril t'han fallat una mica, però serviries per al teatre. T'ajudaré si em dius la veritat.
          • Què vols saber?
          • Suposo que si vas repetint aquest drama pel carrer és que et funciona, no? Quanta gent ha picat?
          • Alguns...
          • I la teva veritat quina és?
          • No entenc...
          • Vull saber la realitat de la teva vida. Si m'ho expliques t'ajudaré.
          • No.
          • No, què?
          • Que no li explicaré res.
          • Per què?
          • Perquè la meva realitat és massa trista. A més, a vostè què li interessa? No n'ha de fer res.
          • Sóc escriptor. Potser en faig un relat o una novel·la. Clar que m'interessa.
          • I per on començo?
          • Doncs pel principi.
          • Ufff. El principi-principi?
          • Sí.
          • Se'ns farà de nit...
          • Jo no tinc pressa. I tu?
          • No...
          • O encara vols entabanar uns quants transeünts més?
          • No, no li penso explicar res.
          • Ara te'n desdius?
          • És que vull saber quant em donarà. Si vostè després fa un llibre i guanya diners, jo tinc dret a cobrar també per la meva història.
          • Et donaré tot el que porto a sobre.
          • I quant és això?
          • No t'ho diré. T'has d'arriscar.
          • Segur que és poc...
          • O no. Qui lo sa... Jugues o no?
          • No. Vostè és un ésser molt estrany.
          • Per?
          • Mai m'havia trobat ningú com vostè.
          • Ni te'l tornaràs a trobar.
          • Digui'm la quantitat de diners que duu a sobre i li explicaré el que vulgui.
          • No t'ho diré.
          • Aleshores me'n vaig.
          • Ok. Tu t'ho perds.
          • I tu també.
          He intentat reproduir la conversa el més fidelment possible. Encabat, ell ha marxat en la direcció contrària a la meva. Tot ha succeït al Passeig de Ronda, entre la Plaça dels Pagesos i l'Avinguda de Madrid, enfront del monument a Gaspar de Portolà, a tocar de la farmàcia.

          Em pregunto per què m'ha escollit a mi, què ha vist a la meva cara que li ha fet imaginar que podria picar. Suposo que us preguntareu quants diners portava a la cartera. Ell s'ho estarà preguntant durant molt de temps. Exactament portava 17 euros i mig. No sé si és poc o molt. ¿Quant val una bona història?

          21.2.10

          Pèrdues


          Sabia que me la jugava, però no contemplava la possibilitat de perdre.

          La pèrdua de les coses materials no és la més important. Podem acostumar-nos a viure amb poques coses. Vaig sobreviure deu dies en una cabanya de fusta menjant solament el que em donava el bosc. Sort que era tardor i estava ple de bolets.

          Ens han ensenyat que viure és guanyar, tenir, aconseguir, acumular... Aquesta és la bogeria occidental que ens ha dut fins a La Crisi.
          "All those people who wasted their lives chasing after cheap material pleasures, all that greed, all that technology, all that corruption and stress — it was a disaster that could only end in a total catastrophe."
          Ha arribat l'hora del despreniment.

          A més de materials, les pèrdues també poden ser d'una altra mena. Podem perdre coses (objectes) i podem perdre persones (subjectes). És el que passa amb les separacions i, en el cas més extrem, amb la mort. Podem acostumar-nos a viure sense aquelles persones amb les quals havíem compartit abans la nostra vida, però el deseiximent d'aquestes relacions pot resultar molt dolorós.

          Diuen que el temps ho guareix tot. Mentida. Una neoplàsia amb mala hòstia no la guareix el temps ni cap oncòleg. El que fa el temps (si no ens liquida) és depurar, purificar, convertir l'escòria en or, fer-nos cada cop més subtils, més lleugers, més espirituals. Quan renuncio, quan em deslliuro dels nusos i dels lligams que m'aferraven, quan llenço el llast que m'ancorava, em sento com un sādhu, com un ocell que estén les ales...

          Voldria pensar que haver perdut m'ha fet més savi. El problema és que no sé què és la saviesa... Potser aquesta llibertat i aquesta buidor.