La dansa còsmica

Estic aprenent a acceptar que les coses són com són, és a dir, perfectes; que no poden ser d'una altra manera. És la meva ment qui suposa que podrien ser altrament. La meva ment és idiota. Com el meu ego. Quin parell d'idiotes. El secret ha deixat de ser un secret: es tracta de fluir en pur present, sense esquemes antics i sense plans futurs, naturalment, espontàniament, senzillament, innocentment, sense desitjos ni ambicions, sense objectius ni expectatives. Jugar com un nen el joc de la matèria i l'energia pel pur plaer de jugar-hi. Ballar la dansa còsmica amb les ales de l'amor incondicional. 

Malgrat les ombres

Sóc l'eremita de Canadell. No tinc ganes d'escriure. No m'agraden els gossos, els gats, les mosques ni la gent que fuma. Com diu Rafael Narbona, el món és ple d'idiotes que viuen adormits mentre ho embruten tot. No crec en la humanitat. Només crec en la Natura i, depèn del dia, també crec en mi. Sóc càtar perquè sóc pur. En mi no habita el mal. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva. 

Escriure és embrutar el món de paraules. La felicitat no té res a veure amb les paraules. La felicitat és una flor senzilla i perfecta que creix en l'escletxa d'una roca. La felicitat és una posta de sol que envermelleix l'horitzó. La felicitat és l'oblit del passat i l'oblit del futur. La felicitat és endinsar-se a poc a poc en el mar i sentir-se peix. La felicitat és menjar un albercoc madur. La felicitat és fer l'amor sense demanar permís. La felicitat és saber que no saps res i aprendre alguna cosa cada dia. La felicitat és un concepte buit (com la llibertat o l'amor) que s'hauria de concretar amb fets consumats. La felicitat és no deure res a ningú i no tenir obligacions de cap mena. 

Sóc l'eremita de Canadell com vaig ser l'eremita de Terradets com seré l'eremita de la fi del món. No tinc ganes d'escriure. La felicitat no té res a veure amb les paraules. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva.

Reaccions

El que ens fa humans és la capacitat d'aturar l'automatisme acció-reacció, és a dir, ser conscients i meditar. Per això cal estar sempre alerta, ben desperts. La impulsivitat i la impaciència són símptomes d'immaduresa típics de bestioles i de jovent.

És l'ego el que desitja la satisfacció immediata. És l'ego el que jutja massa de pressa. És el puto ego el que es precipita i la caga i, després de cagar-la, no sap reconèixer l'error perquè té molt d'orgull i demanar perdó és rebaixar-se, com ho és donar gràcies ("gràcies" i "perdó" són paraules tabú per a l'ego). Sempre l'ego remenant la cua i embolicant la troca...

Què hem de fer? Molt fàcil: frenar, respirar a fons, comptar fins a 10 o fins a 100, no reaccionar de seguida, deixar que passi el temps... Fàcil? Al principi potser no, però amb la pràctica veuràs que és possible i que funciona. Pots no respondre a una provocació. No hi ha res que emprenyi més a l'ego (i al provocador) que això. No és obligatori reaccionar. La pau es nodreix així. La guerra sempre és reactiva.

NB: Els mitjans de “comunicació” (Internet, ràdio, TV) serveixen per hipnotitzar el cervell carregant-lo amb una aclaparadora allau d'informació que és incapaç de processar. Omplint el cervell de notícies, piulades, imatges, música i informacions insignificants s'aconsegueix distreure'l perquè no arribi a pensar (i menys actuar, perquè reaccionar no és actuar, sinó tot el contrari). Tot aquest diluvi d'inputs incessants fomenten la reactivitat sistemàtica desactivant-nos la capacitat crítica, deixant-nos en un estat passiu (amb una aparença d'activitat frenètica) que afavoreix la mediocritat idiotitzada tot mantenint la inèrcia d'aquest status quo i fomentant la dominació col·lectiva. Són els mecanismes que el Poder utilitza per a perpetuar-se... amb la teva inconscient condescèndència.      

No passa res?

El 13-D s'acosta. Queden tres dies. Oficialment, no passa res. Ni el "nostre" govern ni el govern estatal es dónen per al·ludits. Els mitjans oficials (la immensa majoria, fora d'algunes excepcions a internet) tampoc no informen de res. Són tan idiotes que creuen que poden amagar la REALITAT. Confonen opinió publicada amb opinió pública. Per a ells, la democràcia és un sistema burocràtic controlat pels partits, no pas una cosa viva que neix del poble i succeeix al carrer. Estan acollonits, però fan mutis. Tenen por a perdre els privilegis, els sous, la bicoca. L'estat actual de coses se'n va en orris. S'inicia una nova etapa. Catalunya està dient prou. A veure qui ens atura. ¿El juez garzón? ¿La guàrdia civil? ¿Els mossos d'esquadra? ¿montilla, la seva dona i el fàmul carod? Voteu, els que pugueu. Voteu la LLIBERTAT. Voteu pensant en els vostres fills i els vostres néts. Ja n'hi ha prou, de servitud, de ser mesells. 300 anys d'indignitat són suficients.

A fer punyetes Sepharad i la tebior pujolista!

Walking shadow

"Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica."

Francesc Macià, 14 d’abril de 1931

Life's but a walking shadow, a poor player / That struts and frets his hour upon the stage / And then is heard no more: it is a tale / Told by an idiot, full of sound and fury, / Signifying nothing. -

William Shakespeare, Macbeth, Act V, Scene 5

Resultats VI

Aquest és el problema de prendre's la política seriosament: acabes enfangat fins al coll, perds els estreps i sempre trobes algú que descarrega la seva ira contra tu. Perquè la política és això: controvèrsia, polèmica, partidisme, sectarisme, fanatisme, la lluita pel poder, la imposició sobre els altres. Si no aconsegueixes distanciar-te una mica de l'escenari, l'escenari t'engull i els cavalls et passen a galop tirat per damunt.

No sóc partidari de l'intel·lectual escèptic-asèptic que es renta les mans situant-se en el seu pedestal més enllà del bé i del mal. Crec que cal comprometre's amb l'època que ens ha tocat viure i defensar allò que considerem que paga la pena defensar. Hi ha moments per a la batalla i moments per a la poesia. No sóc platònic (no crec en la societat perfecta ni en la doctrina del filòsof-rei), però si per alguna cosa hem de servir els filòsofs és per analitzar la realitat de forma crítica i col·laborar amb els que governen per tal que la seva tasca sigui profitosa. La política és l'art d'afavorir la majoria, la recerca del bé comú; potser per això és la cosa més seriosa del món, i més a hores d'ara que sembla que l'únic que interessa és el benefici privat, la idiotesa generalitzada.

Me'n podria desentendre, idiotitzar-me, retirar-me al meu jardí, rellegir els clàssics i escriure poemes sublims, angelicals... Podria fer-ho, però no ho faré. No puc. La meva implicació és inevitable. Lamento moltíssim els improperis que alguns oligofrènics han vomitat en llegir els meus textos. Van errats. Jo no sóc ni racista ni xenòfob ni feixista ni totalitari ni cap altre qualificatiu deningrant (que, curiosament, sempre han estat proferits en castellana llengua). Ni tan sols sóc nacionalista, sobiranista, independentista... Etiquetes de caire polític, massa tòpiques, que no s'adiuen amb el meu tarannà individualista. Al capdavall, només sóc un català que lluita per la seva catalanitat amb l'única arma que tinc: les paraules. I no penso callar.

Segueixo pensant que, en aquests moments, el millor per a Catalunya és un pacte entre CiU i ERC, un front catalanista que freni l'espanyolisme creixent que ens assetja des de fora i des de dins. ERC i CiU representen el veritable vot català. O ens entenem ara (i fem el 69) o perdrem una oportunitat històrica per a fer avançar aquest país cap al futur que més ens convé...

Perquè si Carod vol realment que el futur Govern es decideixi des de Catalunya el pacte nacional és l'única via

Racó Català: Per què és l'hora del pacte nacional?

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V

Resultats II

Suposo que el post d'anit necessita un aclariment, sobretot si tenim en compte les reaccions (al meu entendre desproporcionades) d'alguns lectors que s'han sentit ofesos per les meves afirmacions i han optat per l'insult més visceral. Porto tot el dia rumiant si val la pena allargar la ressaca d'un text escrit a rajaploma una nit de decepció. Ens agradi o no, les nostres expectatives sempre topen amb el principi de realitat. Tanmateix, l'anàlisi acurada d'aquesta realitat ha de ser el nostre objectiu primordial.

Els resultats d'ahir demostren que a Catalunya creix la idiotesa alhora que es confirma la progressiva descatalanització de l'electorat.

L'abstencionisme (43,23%) és preocupant en la mesura que planteja una curiosa paradoxa dins la democràcia: gairebé la meitat dels votants decideixen no decidir (sic).

La descatalanització es palesa a les xifres: els resultats que obtenen els dos partits estrictament catalanistes (CiU i ERC) són pitjors que els de 2003. A les eleccions de 2003 sumaven 1.568.749 vots (47,38%) i ahir van sumar 1.342.578 vots (45,58%). En canvi, la suma de vots de la resta de partits es manté si fa o no fa igual, amb l'agreujant d'un PSC més PSOE que mai liderat per José Montilla i la nova incorporació del partit anticatalanista dels Ciutadans.

Si barregem catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme... podríem entrar en un galimaties terminològic i conceptual de cal déu. M'ho estalviaré. Quan dic que CiU i ERC són els dos únics partits pròpiament catalanistes em refereixo a què són els únics que tenen una visió de la política des de Catalunya i per a Catalunya, cosa que no poden dir la resta de partits. Malgrat les diferències ideològiques (i sociològiques) que hi ha entre CiU i ERC, els uneix un sentiment comú de país, de pertinença a una terra, la consciència d'una identitat que cal salvaguardar...

La catalanitat no és solament una qüestió política -com pensen alguns-, sinó quelcom més profund i substancial que implica la totalitat de l'ésser i ens defineix com a individus dins una comunitat. És la llengua, la cultura i la voluntat de persistir en el llegat dels nostres avantpassats. Això no s'improvisa d'avui per demà, no pot ser impostat. Es tracta d'una convicció i d'un sentiment que està per damunt de les sigles polítiques.

Potser ha arribat l'hora d'escollir què volem de veritat: una Catalunya Catalana o una Cataluña descafeïnada, colonitzada, aigualida des de fora i des de dins pels enemics de sempre que, ara més que mai, tenen a l'abast la possibilitat real d'anorrear-nos definitivament. La cosa no és per a fer broma. Em doldria de veure que no som capaços d'unir-nos en un front comú quan més falta ens fa. Em doldria d'assistir a la claudicació dels més catalanistes lliurant en safata la nostra sobirania a les mans dels anticatalans. No sé si m'explico.

Probablement continuarà...

El veritable problema de Catalunya...

El veritable problema de Catalunya són aquests 2.630.162 (50,59% del cens) catalans idiotes que s'han abstingut de participar en el joc democràtic. ¿Per què? ¿S'estimarien més, potser, una dictadura? ¿No se senten "catalans", no senten seva la política catalana? ¿Estan fora del sistema? Aquesta Catalunya cada cop més des-integrada i in-vertebrada, cada cop més indiferent al seu propi destí... Aquest és el veritable problema de Catalunya.

Navegant navegant per aquest oceà virtual trobo un article titulat Els desarrelats que Domènec Martí i Julià va escriure el 3-XI-1901 a La Renaixença el qual podria servir per a reblar un post anterior que ha fet forrolla. Us copio dos paràgrafs de l'article en qüestió:

En castellà parlen aqueixos que creuen que és aristocràtic desnaturalitzar-se; en castellà aclamen i criden els esvalotadors d’ocasió; en castellà parla el gomós; reblerta de castellanismes flamencs és la conversa del jove obrer viciós; del castellà abusa el polític oligarca, i cap amor sent per la Pàtria catalana l’obrer d’idees radicals que segueix els que volen abolir la pàtria dels altres (...) Els desarrelats de Catalunya són els anormals del nostre poble, són els elements que més impedeixen la regularització de la nostra vida social, els que més retarden el benestar i el perfeccionament del nostre poble, els que realitzen una acció veritablement regressiva, els que, dient-se civilitzats i progressius, més s’oposen que el nostre poble reneixi dignificant-se i normalitzant totes les funcions de la vida social. Per això la tasca del catalanisme és nacionalitzar i arrelar els desnacionalitzats i desarrelats, que és lo mateix que dir humanitzar els catalans desnaturalitzats per sentiments malaltissos, per sentiments egoistes i per mancar-los l’amor de germanor, indispensable per al benestar i el progressiu perfeccionament dels pobles.

Abstencionista, desarrelat, desintegrat... Els estralls irreparables de totes les immigracions... Que cadascú tregui la seva pròpia conclusió... No n'hi ha prou amb carregar els neulers a "la classe política"...

NB1: Qui vulgui deslegitimar el resultat d’aquest referèndum a partir del baix índex de participació és un antidemòcrata. La gent és lliure d’anar a votar, d’anar-se'n a la platja o de quedar-se a casa veient partits de futbol. El resultat és el que és (un SÍ incontestable, contundent, aclaparador: 3 de cada 4 vots). La democràcia implica el risc de l’abstenció, però el joc és el joc i les regles són les regles. No caben hermenèutiques partidistes sobre els vots no comptabilitzats. Qualsevol altra lectura és pura demagògia.

NB2:

"Ribó afirmó también a este diario que la abstención «no es consecuencia de una fuerte tasa de inmigrantes, sino de la falta de cohesión social en sectores de la población de Cataluña». En apoyo a esta última afirmación, Ribó subrayó que, curiosamente, hay fuertes porcentajes de abstención y también de no en zonas barcelonesas propias de la alta burguesía y en otras eminentemente obreras."

Ribó: ¿I què provoca la manca de cohesió social, sinó la immigració (proletària o burgesa)? El desarrelament promou el ghetto, l'autisme, l'idiotisme generalitzat...

NB3:

"La capacitat de construir a poc a poc i amb paciència, que el nostre país ha demostrat sempre, possiblement ha jugat a favor del Sí. Els partidaris del No, els qui pensem que cal donar passos més rotunds cap a la sobirania, n'hem d'aprendre i seguir fent cada dia una mica millor la nostra feina. És veritat que no es pot construir res contra la ciutadania però també ho és que per a avançar cal traçar amb claredat el camí."

Per fi llegim coses assenyades a Can Vilaweb!

El grecs tenien una paraula...

Els grecs tenien una paraula per anomenar l'individu que "passava" de la cosa pública, que no participava en els afers comuns de la polis (ciutat): ἰδιώτης. L'idiota, per tant, seria el que s'estima més recloure's en la seva vida privada (idioteía) tot rebutjant la seva responsabilitat pública com a ciutadà d'una democràcia, o sigui, aquell que és incapaç de pensar i actuar més enllà de les seves ridícules i miserables necessitats particulars. Idiotikós també significa ignorant, vulgar, rude, plebeu, marginat, soldat ras...

Doncs bé, a partir d'avui, queda estadísticament demostrat que Catalunya és un país majoritàriament idiota.

Els que no som idiotes perquè hem anat a votar, a més, hem decidit el nostre futur i el futur dels idiotes la qual cosa té la seva lògica, ja que els idiotes és millor que no decideixein res perquè són idiotes.

Almenys al meu poble no som tan idiotes...







Aquí teniu el resultat del referèndum d'avui:

NO

NB1: Votar és un dret, no pas un deure; per tant, un té tot el dret del món a ser idiota voluntàriament.

NB2: Ningú pot discutir la victòria aclaparadora del SÍ. Només mig milió de catalans (un 10% de tot el cens) han votat NO. Aquesta xifra no arriba ni de bon tros als vots que ERC va tenir a les passades eleccions, però no oblidem que dins d'aquest mig milió de NOS hi ha els vots del PP i de no sé quantes plataformes... Jo crec que la veritable "jornada de reflexió" per alguns ha de ser demà... ¿Qui són aquesta gent que fa tant de soroll (sobretot a la catosfera) i que, en realitat, no representen ni el 10% de la població real de Catalunya? ¿En quin món viuen? ¿Tan cecs estan? (vid. les respostes a NB3)

NB3: Hi ha una altra mena d'idiotes: els que viuen dins la seva ficció (entelèquia idealista), somiatruites que no toquen de peus a terra i es neguen a acceptar LA REALITAT. Aquesta patologia idiòtica és típica de l'adolescència i esdevé molt perillosa si persisteix més enllà dels 30 anys. Els individus que la pateixen són immadurs de mena i el seu infantilisme mental els provoca frustracions sistemàtiques que, si no són reconduïdes com cal, poden amenaçar seriosament la pau de la col·lectivitat. L'única teràpia contra l'idiota utopista és una bona pallissa de REALITAT, però el remei no sempre funciona i l'idiotisme ideològic pot cronificar-se fins a l'autodestrucció fatídica.

NB4: Gracias Goyo!

NB5: Premsa internacional

Última classe...

Última classe d'alternativa a la religió amb 1r. d'ESO [Sincerament: l'única alternativa real a la religió és el nihilisme, però no tothom està preparat per a viure sense ficcions]

En Razik, a tall (mai millor dit) de comiat, m'ha clavat el pílot a la barbeta. Ha estat "un accident", esclar. Jo el tenia destapat a la mà i ell, entremaliat i juganer com d'habitud, ha empès la meva mà amb tanta mala sort que l'esmolada punxa del pílot ha traspassat la pell del meu mentó esquerre. Res greu. En veure l'efecte de la tinta blava barrejada amb el vermell de la sang, el paio ha dit: Profe, como los colores del Barça!

L'Ivan (el búlgar nouvingut) ja xampurreja algunes paraules molt nostrades: tonto, gilopollas, cabrón, capullo...

La Laura m'ha dit que no parla català porque no me gusta, porque yo soy castellana y española, profe, como mis padres... La Laura va néixer a Badalona fa 13 anys. És un exemple típicament montillero de xarneguisme militant. Si hem estat incapaços d'integrar aquella immigració, ¿em voleu dir com collons ens ho farem per a integrar aquesta d'ara? Catalunya es des-integra a camades. Si el paradigma és el Raval, ja podem plegar. RIP. Em fa l'efecte que no n'hi haurà prou amb programets televisius com Un lloc estrany...!

Que consti que estem parlant dels cadells de la tercera generació fruit d'aquella invasió demogràfica del tardofranquisme que va okupar sobretot l'àrea metropolitana barcelonina creant depriments ciutats-dormitori envoltades de polígons industrials. D'aquí treu els vots el PSC i, últimament, també ERC. Alguns fills de xarnegos se n'avergonyeixen i volen semblar més catalans que els mateixos catalans... No sé què és pitjor.

La Laureta, almenys, és sincera. Repeteix el que ha escoltat a casa tota la vida. Per a ella, hi ha una distinció molt clara entre "los catalanes" i "nosotros". La llengua segueix sent el tret diferencial. La llengua i alguna cosa més...

Ja ho sé. No hauria de parlar d'aquest tema. És políticament incorrectíssim. Hi ha el perill de relliscar cap a la xenofòbia, etc. T'exposes massa, Toni. Dedica't a la poesia. Millor amagar el cap sota l'ala, oi?

Una cosa és el que hauria de ser (o el que ens agradaria que fos) i una altra el que és (el que hi ha = la realitat = la veritat). ¿Què fer, doncs? Entomar-ho, adaptar-s'hi, suposo. Alguns, en canvi, s'estimen més seguir somiant truites amb el discurs multiculturalista i progre, tot aspirant a no sé què...

Jo no sóc gaire optimista. El que veig en perill és la Catalunya catalana, és a dir, el nostre horitzó cultural com a poble amb identitat pròpia. O com diu el preàmbul del nou Estatut:

Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps venidors.

La retòrica al servei del suïcidi cultural. Reconeguem-ho: l'artifici de la normalització ha fracassat. Els que ens hi entestem semblem idiotes (en el sentit etimològic del terme: aquest isolament catalanista tan nefast). La dialèctica autoafirmació/obertura és fotuda. No sé ben bé què hem de fer. Ni idea. Ser català no és cosa senzilla. L'enemic a fora i l'enemic a dins. L'autoodi. Els complexes. Etcètera. I la repera ja és quan intentes continuar endavant i, al·lucinat, descobreixes que són els més puristes i oficialistes (manaires pantumaqueros) els que, si poden, t'encamellen i et fan la tinyeta... Quina misèria! I tu els engegaries a pastar fang si no fos que encara "creus" que paga la pena escriure en català malgrat els obstacles... que sempre serem a temps de passar-nos al castellà o a l'anglès.

El que us deia al principi: sense ficcions és molt difícil viure.

PS: La noieta de la foto amb la senyera es diu Ari i viu a Sant Pere de Vilamajor. La vaig trobar posant "senyera" al Google imatges. Aquí teniu el seu web