LUZ

He visto el cielo en tu mirada. También en tu voz. También en tu alma serena de sirena que danza con los delfines en las aguas cristalinas de los mares del sur. He visto tantas cosas en nuestra LUZ. Tantas. Pureza. Arrebato. Pasión. Calma. Anhelo. Paciencia. Certeza. Determinación. No nos van a detener con sus razonamientos sensatos. Ellos no saben cómo tratarnos. Nos escapamos hace siglos de su prisión. Ahora volamos hacia horizontes remotos con alas de fuego. Ahora queremos querernos con verdadero amor. He visto tierras lejanas, planetas inexplorados, estrellas que brillan para nosotros… Y he visto tus dedos acariciando mi cara, suavemente, como se acaricia un niño recién nacido, porque soy eso en tus manos… Tú me naces y yo te nazco, hijos de nuestros sueños. He visto el abrazo que resume todos los abrazos y el beso que resume todos los besos. Nos he visto felices, desnudos, saltando y corriendo, cantando y bailando, locos de amor, locos de vida, locos de todo… He visto tantas cosas en nuestra LUZ, que mis ojos se han quedado prendados de belleza. No los abras. Deja que dibujen un cielo hacia adentro, nuestro cielo, nuestras palabras, nuestros silencios, cada latido que nos acerca al centro de lo que somos y de lo que seremos… ¿Puedes imaginártelo?

Pares

Són ells, que et van donar la vida. Un dia es van trobar i es van estimar. Ets el fruit del seu amor. Són ells, que t'han permès de créixer, nodrir-te, aprendre, reeixir en la vida. Amb penes i treballs i molta paciència, han  lluitat pel teu futur, mentre ara ells comencen a decaure... Els veus caminar a poc a poc, somrients, grans, i del teu cor vessa una tendresa infinita. Són ells, que sempre han viscut servint i sacrificant-se per als altres, primer per als fills, ara per als néts... Una vida plena de sentit. Savis, avancen cap al final del seu camí. Que tinguin salut i durin molts anys. No és pas agraïment, sinó veneració, el que sents. El seu exemple és i serà un far inextingible enmig dels dubtes i la foscor. Pura llum. Són ells, que encara es preocupen per tu, que resen per tu, perquè sempre han volgut la teva felicitat. Un amor incondicional. El més immens. Són ells, que et miren i t'escolten en silenci, contents, pensant que potser tota la seva feina no ha estat endebades. Nosaltres no fem l'amor, és l'amor el que ens fa a nosaltres.    

Escoltant el silenci

Estic aprenent a escoltar els teus silencis.

Les arrels i les ales creixen lentament, com totes les coses que valen la pena.

Paciència. Serenor. Compromís. Integritat.

No hi ha cap pressa.

Vam ser un esclat d'alegria a la primavera. Ara tardoregem.

Netejarem el camp, collirem les olives, en farem oli...

Dòcil amb el destí que em governa, no espero res, flueixo amb el sol que surt cada matí, deixo que la seva llum m'adreci les passes.

No, no espero res del futur, conscient que el present és un regal tan gran que no tinc paraules per agrair-lo.

Per això estic aprenent a escoltar els teus silencis.

Txxxxxxxxxxx...       

Fer pedres

 

Abans que surti el sol recullo pedres, les acarono, les apilo l'una sobre l'altra, fent composicions, figures que agafen entitat pròpia, que s'enlairen cap al cel amb un equilibri de bellesa intangible. Medito concentrat en el pur present. És teràpia zen. Els pensaments no poden interferir en els gestos, no hi caben dubtes ni sospites. Cada pedra es quedarà en la seva posició idònia, reposant sobre el punt de massa, desafiant la gravetat. No hi ha trucs. Només fe, paciència, confiança, màgia. Quan apartes les mans de la pila, en aquell instant que t'adones que se sosté sola, aguantes la respiració i agraeixes de tot cor el miracle. Cada pila és diferent, única, meravellosa. Que sigui efímera significa que, tard o d'hora, caurà. De vegades et dóna temps de fer la foto, de vegades dura dies i dies contra tot pronòstic. 

Ho anomenen Stone Balancing. Nosaltres en diem Fer pedres. On és el Toni? Fent pedres. En realitat les pedres ja estan fetes, el que faig és ajuntar-les, reordenar-les, inventar una figura amb la suma de totes. Perquè les pedres són com les persones: soles tenen la seva gràcia, però quan s'ajunten amb harmonia el resultat és d'una bellesa corprenedora. Efímera i fràgil és tota unió o reunió de persones. Des d'una parella fins a una família, un grup, una tribu, un poble... El mèrit rau en la conjunció que permet que cada peça continuï sent ella mateixa enriquint-se amb la presència de les altres. Com un castell humà, les piles de pedres representen el poder de la unitat, l'elevació a través de la sinergia, la combinació de forces que produeixen un resultat superior. Per això les contemplem amb respecte i adoració. 

Abans que surti el sol i després de pondre's. La resta del dia no faig pedres. Si cauen no les refaig, sinó que en basteixo de noves. Fa mesos que hi estic enganxat. Quan ho proven, moltes persones (sobretot els nens) s'hi enganxen de seguida. La ment diu NO, és difícil, impossible... però els dits són savis i descobreixen la manera de desafiar les limitacions mentals. La pràctica ho és tot. Si aconsegueixo fer algunes composicions, sé que la resta del dia mantindré l'equilibri, l'estabilitat. El que està fora és el que està dins, el que hi ha a dalt és el que hi ha a baix. Les pedres m'han ensenyat moltes coses. Es tracta de trobar el punt exacte en el qual és possible compartir sense desequilibrar-se, estimar sense deixar de ser tu, créixer sense perdre's... 

Què és una pedra sola? Ben poca cosa. Si som capaços de configurar plegats un NOSALTRES, obtindrem l'Obra Magna. El castell més alt és el que té la pinya més grossa. La pila més ferma és la que conté les pedres més estables. Si balla una, ballen totes. De la teva estabilitat depèn l'estabilitat dels altres. 

Prova-ho. És fàcil. La pedra et cridarà, escolta-la, ella et dirà on vol posar-se, deixa-la ser com és, no hi oposis resistència... Quan la pila estigui acabada, ajunta les mans, venera-la, dóna-li les gràcies. Tu no has fet res. Ella s'ha fet a través teu. Ara ella és sense necessitar-te. Te'n pots anar. Qui la vegi sentirà quelcom especial. Així contribueixes a l'embelliment del món i a la meditació dels altres. Stone Balancing. Fer pedres.

CaP RaS aRT

Stone Balance

Només els bojos

La força de l'amor ho pot tot. No has de tornar odi per odi ni insult per insult. Torna alegria per tristesa, felicitat per amargura, pau per violència. No perdis els nervis, keep calm, conserva la positivitat. Sovint la malícia és una barreja d'ignorància i ofuscació. Sigues comprensiu i compassiu amb aquelles persones que encara no han evolucionat prou. Tard o d'hora abandonaran les ombres i arribaran a la llum. És una qüestio de temps. Paciència. Recorda quan tu també eres cec i et rabejaves en la foscúria. La força de l'amor ho pot tot perquè l'amor és difusiu, expansiu, contagiós. Allò que regales et fa més ric. Estimar és la força més poderosa. Mai te'n penediràs, de fer el bé. Mai. Segueix el teu camí i ajuda als altres en allò que puguis. Tu seràs millor i el món serà millor. No ho dubtis. 

Reaccions

El que ens fa humans és la capacitat d'aturar l'automatisme acció-reacció, és a dir, ser conscients i meditar. Per això cal estar sempre alerta, ben desperts. La impulsivitat i la impaciència són símptomes d'immaduresa típics de bestioles i de jovent.

És l'ego el que desitja la satisfacció immediata. És l'ego el que jutja massa de pressa. És el puto ego el que es precipita i la caga i, després de cagar-la, no sap reconèixer l'error perquè té molt d'orgull i demanar perdó és rebaixar-se, com ho és donar gràcies ("gràcies" i "perdó" són paraules tabú per a l'ego). Sempre l'ego remenant la cua i embolicant la troca...

Què hem de fer? Molt fàcil: frenar, respirar a fons, comptar fins a 10 o fins a 100, no reaccionar de seguida, deixar que passi el temps... Fàcil? Al principi potser no, però amb la pràctica veuràs que és possible i que funciona. Pots no respondre a una provocació. No hi ha res que emprenyi més a l'ego (i al provocador) que això. No és obligatori reaccionar. La pau es nodreix així. La guerra sempre és reactiva.

NB: Els mitjans de “comunicació” (Internet, ràdio, TV) serveixen per hipnotitzar el cervell carregant-lo amb una aclaparadora allau d'informació que és incapaç de processar. Omplint el cervell de notícies, piulades, imatges, música i informacions insignificants s'aconsegueix distreure'l perquè no arribi a pensar (i menys actuar, perquè reaccionar no és actuar, sinó tot el contrari). Tot aquest diluvi d'inputs incessants fomenten la reactivitat sistemàtica desactivant-nos la capacitat crítica, deixant-nos en un estat passiu (amb una aparença d'activitat frenètica) que afavoreix la mediocritat idiotitzada tot mantenint la inèrcia d'aquest status quo i fomentant la dominació col·lectiva. Són els mecanismes que el Poder utilitza per a perpetuar-se... amb la teva inconscient condescèndència.      

Em feia il·lusió

Les campanes toquen les 12 del migdia del dia 12-12-12. El món s'havia d'acabar, però veig que tot segueix més o menys igual. Fa més fred, el sol llueix amb ganes, els estornells volen i revolen pel cel, la neu als cims, la mar immutable, algunes fumeroles per la plana, les beceroles d'una possible novel·la, els somnis intactes (que per això són somnis). Confesso que em feia il·lusió que el món s'acabés. Vet aquí que, si no s'acaba avui, haurem d'esperar fins al 21-12-12. Paciència, doncs. 

Si sou prou observadors, us adonareu que moltes coses del vell món estan canviant, i més que canviaran encara. El nou món s'obre pas entre les ruïnes de l'antiga catedral feta miques. No espereu cataclismes ni focs artificials. La Metamorfosi es produeix en l'interior de cada cor. Llucaran noves alternatives. Hi haurà primaveres pertot. Només cal estar atent i obrir els ulls. El que ha de venir no té res a veure amb el que coneixem. Tant de bo estiguem preparats i siguem dignes del futur.

Relats

Sovint n'hi ha prou amb estar, sense fer res, com una ombra silent que il·lumina amb la seva presència. Mentre el malalt dorm, recuperant-se de les ferides, has de romandre al seu costat, vetllant, perquè en obrir els ulls vegi que no estava sol i somrigui. N'hi ha prou amb la paciència, que és una forma de pregar sense paraules.

Sovint el parany consisteix a voler anticipar l'oracle. Aber wer kennt das Schicksal? Es können noch viele Dinge geschehen in deinem Leben, die du dir Jetzt nicht vorstellen kannst. ¿Per a què especular? La realitat és el relat que fem d'ella.

El límit de la paciència

Ahir vaig veure un cartell on s'anunciava el preu d'una casa: 525.000 euros. Fa justament dos anys, per aquesta mateixa casa en demanaven un milió. Malgrat l'ostensible rebaixa, segueix sense vendre's.

Em pregunto si ara som la meitat de rics que fa dos anys o si el que passa és que alguns (que ara ploren) fa dos anys eren el doble de barruts. També em pregunto què farem amb tantes vivendes buides i amb tantes butxaques buides. ¿Cal omplir-se de paciència o arribarà un dia que, amb el pap ben buit, qualsevol paciència serà impossible?