Roma

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara. 

Les llàgrimes són inevitables. 

Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida...

Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu. 

La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen. 

Aterro a Roma. La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que em va comprometre els quatre anys següents de la meva vida. Aquella carta potser va ser la carta més important que he escrit mai. Sense ella, ara no seria aquí, aterrant a Roma 37 anys després. Aquell adolescent ara té la barba blanca. L’única cosa que conserva d’aquella època és una guitarra vermella i la curiositat inesgotable, una tendècia imprudent a l’aventura, la mania d’aparaular vivències (aquells primers poemes escrits entre les pàgines d’una antologia de Màrius Torres)...

Les llàgrimes són inevitables. 

Últimament no sóc capaç de distingir si ploro de pena o d’alegria... Es pot plorar d’ambdues coses alhora? 

No han passat dotze hores i ja tinc saudades do Brasil... La saudade és un sentiment que remet al passat. En el meu cas, ben estrany, remet al futur: tinc saudades d’allò que viuré... enyoro les experiències que arribaran...  i les que ja m’estic perdent amb l’absència... però (paradoxalment) l’experiència de l’absència reforça les presències ulteriors.... 

Les llàgrimes són inevitables. 

La vida cada dia és més bonica, més màgica, més sorprenent, més meravellosa, més misteriosa, més imprevisible, més apassionant... Per això ploro. 

Roma és Amor. Depèn de com ho llegeixis. 

Rio de Janeiro 2

La veritable religió brasilera és la música. El concert de Maria Bethânia anit a Vivo Rio resumeix molt bé l’energia poderosa dels sons i la batucada. Brasil en estat pur.  

Plou a Rio. Ipanema deserta. Copacabana deserta. Els dies tropicals arriben a la seva fi. He sigut molt feliç aquestes dotze darreres setmanes. El passaport no em permet perllongar més dies la meva estada. Ha sigut el segon hivern aquí (on és estiu). Demà passat celebraré el meu aniversari, també per segona vegada en terres brasileres. No puc estar més agraït. 

He visitat els estats de São Paulo, Minas Gerais, Bahia, Paraná, Santa Catarina i Rio de Janeiro. He fet 6.000 km en cotxe i he caminat centenars de kms per selves i platges. Moltes platges. 

M’enduc l’aroma dels paisatges i el sabor de la seva gent. Els brasilers són càlids, oberts, generosos. Viuen una realitat dura (un país corcat per la corrupció i trinxat per la criminalitat), sense deixar de cantar i ballar, sense deixar de somriure. Una paixão que s’encomana. 

Sumant els tres viatges, hauré estat un total de 5 mesos al Brasil, uns 150 dies. És el país del món on més temps he estat, fora del meu. Em sento, doncs, abrasileirado. 

M’acomiado des d’aquesta cidade maravilhosa, que no està passant bons moments. 

Plou a Rio. Ploc també jo amb saudades anticipades. Trobaré a faltar l’aigua del coco verd, l’açaí amb granola i banana, la farofa, la xocolata Kopenhagen... Però sobretot enyoraré la calidesa, l’abraçada, la vibració elevada... Saudades humanes, incommensurables. 

Plou a Rio. Ploc també jo. Són llàgrimes d’agraïment. És una pluja de benediccions. Incommensurables. 

Picinguaba 5

Poder estar allà on vulguis, anar i venir, romandre o marxar, fent el que et plagui, sense haver de demanar permís a ningú ni haver de justificar-te. La llibertat és això. 

Posseir poques coses materials, usar els objectes imprescindibles, llogar abans de comprar, caminar amb la motxilla lleugera, minimalisme, simplicitat. Això és la llibertat.

No fer plans, viure al dia, improvisant, fluint amb espontaneïtat, seguint els senyals de l’univers i la teva pròpia intuïció. La llibertat és això. 

No sentir-te massa lligat a ningú, ni família, ni amics, ni amor, que cap relació limiti el teu vol. Això és la llibertat.

Aprendre cada dia coses noves, oblidar cada dia coses velles, crear més que creure, no rendir-te mai. La llibertat és això.

Cercar la veritat, la bellesa, la bondat, els llocs solitaris i salvatges on la natura conserva la seva energia pura, connectar-t’hi i descansar del món i dels humans. Això és la llibertat.

Confiar, confiar, confiar, no tenir por, saltar si cal saltar, fugir si cal fugir, besar si cal besar. La llibertat és això.

Ser tu mateix, autèntic, més enllà de morals i de consignes, més enllà de les obligacions o dels deures imposats, ser tu mateix sempre, arravatadament, fins al final. Això és la llibertat. 

No prendre’t gaire seriosament la vida (són quatre dies) ni prendre’t gaire seriosament a tu mateix (ets un ésser insignificant), somriure més que riure. La llibertat és això. 

Deixar de parlar, deixar d’escriure, abraçar el silenci, contemplar. Això és la llibertat. 

No seràs feliç fins que no siguis lliure.

Picinguaba 3

De vegades penso que vaig encarnar en aquest planeta per a observar els altres. El voyeurisme em sembla una activitat d’allò més plaent. La vida contemplativa. Sense jutjar ni voler intervenir en els afers aliens. Mirar, aprendre, passar de llarg. Gran part de la meva existència nòmada de viatger incansable es nodreix d’aquesta dèria. És un anar que no cansa. Anem anant amb lleugeresa i no acabem mai d’estar-hi completament. No cal. Surfegem o sobrevolem la realitat, que acostuma a ser una cosa avorrida i pesada. 

Fa una bona estona que observo els nens de la platja. Primer estaven jugant a enfilar-se en una barca ancorada, llençant-se, capbussant i tornant a pujar. Una activitat frenètica. Eren set o vuit. Ara són quatre els que es dediquen a enfilar-se a un gran arbre amb la desimboltura d’un mico. N’hi ha un (sempre hi ha el més agosarat) que ha assolit una altura considerable. Si cau es mata. Acaben una altra vegada a l’aigua, com peixos que són, de pell bruna i naturalitat insubornable. Els nois de la seva edat a Europa (o a qualsevol ciutat gran) estarien amorrats al mòbil o al portàtil. Em recorden la meva infantesa, que va ser la més feliç que puguis imaginar. 

De vegades penso que tot el que he fet a la vida només tenia un objectiu: tornar a ser aquell nen feliç... I em fa l’efecte que ho he aconseguit. Un nen amb barba blanca. 

Ubatuba

Contemplo el món des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, amb una xafogor enganxifosa que no em deixa pensar amb gaire clarividència. 

Neu a Catalunya. Un país bloquejat en tots els sentits. Bombes sobre la població síria. La meitat d’emissores de ràdio brasileres són religioses, amb predicadors incansables que esgaripen més que parlen. Us tradueixo la darrera bestiesa que he escoltat:

Sabem que estàs arruïnat, que els deutes et devoren, que no tens crèdit enlloc... Però si encara et queden 120 reals (30 euros) has de córrer cap al Banco do Brasil o el Banco Itaú per tal d’ingressar-los en aquests números de compte... Fes-ho ara mateix, el més aviat possible. Només 120 reals. Repetim números de compte... Veuràs com actua Jesús el Fill de Déu en els propers dies... La millor inversió de la teva vida!! (sic)

La desesperació, la pobresa, la ignorància, la fe... 

Bombes sobre Síria. Neu a Catalunya. Des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, la vida sembla més lleu... 

Som vulnerables. Vivim a la intempèrie. No hi ha certeses llevat de la mort. Mantenim la vertical quan tot tendeix a l’horitzontal. No és fàcil. La felicitat és un mite, com la llibertat. 

Existeix l’instant precís en el qual sents la brisa salada que t’amanyaga la cara... 

Existeix la bellesa d’aquest moment efímer i aquestes muntanyes tan verdes que s’ajeuen sobre el mar... 

Existeix l’amor... un altre mite.

Exili 13

Es tracta de deixar de fer cas (percepció) d'allò que no t'interessa i que provoca estats negatius al teu interior mental i emocional. La total indiferència, focalitzant l'atenció en altres qüestions positives o, simplement, buidant-te de continguts nocius i tòxics. És a dir, desconnectar de la TV, ràdio i internet. 

Veritat, Bellesa, Bondat, Llum... 

La llibertat és la capacitat de desvincular-te de tot i de tothom per aprendre a ser feliç sense dependències de cap mena. 

Primosten

Bufa el vent i rebufa sense enterbolir les aigües cristal.lines d’aquest Adriàtic dàlmata, d’un blau turquesa oníric.

No menges cada dia una escórpora a la brasa ni tastes el vi blanc de l’illa de Korčula, bressol de Marco Polo, aquell viatger mític que va arribar a la Xina.

El teu és un viatge més modest, no saps què busques exactament, però et deixes endur per la vida, ara amb aquest vent que bufa i rebufa i esquitxa d’aigua salada les estovalles on assaboreixes els plaers de la gastronomia i el gaudi inenarrable de la solitud benigna.

Aquell viatger mític que va arribar a la Xina...

Tu has arribat a Primosten i ja t’hi quedaries. 

Ser feliç deu ser això: voler quedar-se i tanmateix continuar el viatge...

Ho sap el pelegrí: demà hi haurà nous paisatges. 

 

Llum definitiva

 

Hi ha dues coses que mai no cansen: la BELLESA i la LLIBERTAT, contemplar-la i estar obert a totes les possibilitats. Sovint ser espectador (voyeur) és millor que actuar. Per això és tan plaent VIATJAR. Clar, que existeixen altres activitats atractives, no dic que no. Fer l’amor, per exemple, és un gaudi gustós, però (al capdamunt i al capdavall), vulguis o no, acaba esgotant. Menjar xocolata -un altre exemple llaminer- acaba empatxant. 

La bellesa pot ser contemplada o pot ser creada; en aquest segon supòsit, sobretot a través de l’ART, podem viure una vida significativament plena que eclipsi qualsevol altra proposta barroera o vulgar. Ho dic per experiència, de primera mà: res no et fa tan feliç com CREAR. El cel a la terra. Malauradament, els humans ens hem especialitzat a crear inferns, com ara les grans ciutats, les relacions tòxiques, odis, enveges, gelosies, guerres individuals o tribals... 

Hi ha la NATURA, que és mare i mestra, obra divina. Des del vol d’una gavina fins al cant del rossinyol, des del perfum de les flors als colors de la posta, des dels cims nevats a les platges verges... No hi ha res (i menys humà) que pugui superar totes aquestes meravelles. 

La rata humana ho emmerda tot. Tanmateix hi ha àngels que amaguen molt bé les ales i ens ajuden a creure una mica en el “mico sapiens”. Parlo (altra vegada) de l’AMOR el qual (al capdamunt i al capdavall, per darrere i per davant) acaba esgotant, certament, però alhora ens permet de viure un viatge apassionant ple de bellesa i llibertat (parlo d’amor incondicional, el sa, no pas de possessivitats i dependències malaltisses). Un amor lleu, bonic, amb la mesura justa del trobar a faltar, sense estridències ni dramatismes, dolç i suau, alat. 

I crearem i viatjarem i farem l’amor i menjarem xocolata i, algun dia, perduts en l’illa més remota dels somnis, desapareixerem per sempre més com desapareix l’escuma entre la sorra blanca..... i serem llum, LLUM definitiva.

(Written in Polzeath Beach, Cornwall 🇬🇧)

Els baladres florien

 

Els baladres florien quan va marxar. Baladres rosa, hibiscus vermells. La mar sense onades, silent. 

Mai ens acomiadem. Sempre tornem als llocs on vam ser feliços i als braços que ens van arrecerar.

Els baladres florien i el seu anhel: un horitzó per les ales, un somni fet de rialles, una promesa de pètals multicolors...

Florien els baladres quan va marxar, i tot era perfecte, lleuger, suau... 

Ningú coneix el misteri del deixar enrere i del retornar... 

Els rics no són feliços

Si els rics no son feliços és perquè els manca vida espiritual. En conec uns quants. Són pobres d'esperit. Les coses materials no omplen el cor ni l'ànima. L'acumulació de propietats i de capital implica una densitat feixuga, una vibració baixa. Per això cal contrarestar-la amb elevades dosis de despreniment, tot conreant els aspectes més subtils de la nostra essència. No existim per tal d'acumular objectes, sinó per avançar en el camí subjectiu, creixent cada dia com a éssers conscients i alliberats. 

A voltes

A voltes la vida ens empeny cap a regions ignotes, obrim la finestra, i allà on hi havia la lluna taronja ara hi ha la lluna blanca, el mar silenciós, la teva absència que no em deixa dormir gaire.

A voltes som pous sense fons que brollen plens d'aigua pura i fresca a Nova Zelanda.

No trobaré paraules per a tanta bellesa, per això em limito a transcriure allò que els dits decideixen.

A voltes no sé si t'estimo, suposant que l'amor sigui aquella força mítica que capgira el cor com un mitjó i el converteix en un cometa que travessa l'espai intergalàctic a la velocitat de la llum.

A voltes puc callar, i puc dormir, i puc abraçar-te. Llavors, el somni esdevé tangible i conec de primera mà el secret més ben guardat.

Ser feliç és tan fàcil...

Ser, estar, estimar

 

Hi ha tres factors fonamentals que determinen la teva vida: com et valores a tu mateix (autoestima), l'entorn on vius (context) i com et valoren els altres (relacions). O dit altrament: qui sóc, on estic, amb qui em relaciono. Ser - Estar - Relacions. La relació amb mi mateix (Self), la relació amb el lloc que m'acull (Natura) i la relació amb el proïsme (Amor). Tot, al capdavall, són relacions i energia, L'energia que genero i canalitzo, el feed-back energètic amb l'entorn i amb els altres. Pensaments - Sentiments - Accions. He de tenir molta cura del que penso, perquè això provoca certs sentiments i desencadena certes accions. Hem de ser conscients de tot plegat. L'amor comença per un mateix. M'ha d'agradar com sóc, on visc, què faig, perquè després pugui agradar als altres. I viceversa: només m'agradaran les persones que em transmetin aquests valors positius. Rebutjo pensaments negatius, llocs i relacions tòxiques. Només puc ser feliç si escullo allò que em fa feliç, començant per la millor versió de mi; perquè hi ha molts Tonis, però n'hi ha un que és el més guai. Aquest és el que ha de prevaler. 

La vida va de

La vida va de ser tu mateix i de pintar les hores de colors i de ballar sota la lluna i de banyar-se al mar nu i de somiar amb els ulls oberts i de besar amb els ulls tancats i de fondre's amb l'energia còsmica i d'aprendre i d'oblidar i de romandre dempeus quan tothom cau i de caure quan tothom s'aixeca i de fluir amb el riu incert i de cercar fràgils certeses i de dir la veritat i de contemplar la bellesa i de desprendre's d'allò que no et deixa avançar i d'enlairar-se amunt amunt i de volar i d'aterrar sense trencar-se i d'estimar la soledat i de donar donar donar sabent que l'univers t'ho tornarà multiplicat i de parlar quan tothom calla i de callar quan tothom parla i de saber acomiadar-se i d'entomar tota la màgia i de ser sempre valent i de defensar la llibertat i de crear crear crear i de riure i de plorar i d'abraçar sentint que abraces i d'estar en el pur present i de veure sortir el sol i de veure també la posta i de caminar borratxos d'horitzó i de tornar a ser nens i d'escoltar el silenci i de capbussar-se en el misteri i d'esperar que tot anirà bé confiant confiant i de cantar desafinant i d'adormir-se a la platja i de donar gràcies perquè som aquí sans i estalvis gràcies gràcies gràcies 

Perquè la vida va de tot això i de ser tu mateix i de fer feliços als altres. 

Happiness

Podria entendre el neguit de les hores intempestives, bressolar-me en el pit de les blanques muses que em beuen fins a l'oblit, avançar a contracor per la sendera on habiten aranyes enormes i gegants bambús, visitar més platges verges o desvirgar nous horitzons...

Podria aturar-me un instant, potser unes hores, i ser pedra que mira, peus nus dins la sorra, solitud alliberadora quan els llavis aliens no reclamen saliva, quan el suc de la vagina s'estronca i em deixa somiar pel meu compte...

Podria fugir definitivament, deixar enrere totes les paraules, totes les màscares, tots els nusos que em lliguen als altres conys cors...

Clareja. La matinada arriba amb una aurèola divina.

Sé que som a les beceroles i que, en anglès (i en qualsevol llengua), perquè hi hagi happiness han de passar coses...

L'art d'estar sol i les relacions

La gente se apega, y cuanto más te apegas a la otra persona, más se asusta la otra persona, más ganas tiene de escapar, porque hay una gran necesidad interior de ser libres.

El deseo de libertad es mucho mayor que cualquier otro deseo, es mucho más profundo que cualquier otro deseo.

De ahí que uno pueda sacrificar incluso el amor, pero no pueda sacrificar la libertad, no forma parte de la naturaleza de las cosas.

De ahí que la auténtica dicha sólo pueda ocurrir en tu soledad.

La soledad es un arte, sobretodo el arte de la meditación.

Estar completamente centrado en tu propio ser sin ansiar a la otra persona; estar en tal profundo reposo contigo mismo que no necesitas nada más, eso es la soledad.

Te proporciona dicha eterna.

Si primero estás arraigado en tu ser y luego te diriges a una relación, el fenómeno es completamente distinto.

En este caso puedes compartir, puedes amar y también puedes disfrutar este amor. Incluso cuando es momentáneo, puedes danzar, puedes bailar, y cuando desaparece, desaparece; no miras atrás.

Eres capaz de crear otro amor, de modo que no hay necesidad de apegarse.

Das gracias a tu amante, das gracias al amor que ya no está ahí porque te enriqueció y te proporcionó algunos atisbos de la vida, te hizo más maduro.

No obstante, esto sólo será posible si estás algo arraigado en tu ser.

Si el amor es todo lo que tienes, sin ninguna base meditativa, sufrirás, cada relación amorosa tarde o temprano se convertirá en una pesadilla.

Aprende el arte de estar solo, y dichosamente solo; entonces, todo será posible.

OSHO

Ser pare

Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això. 

Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena. 

Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al llarg del teu periple vital. La integritat de tota aquesta cursa humana, amb alts i baixos, llums i ombres. Si estimar és donar, l'amor paternal (i maternal) és donar-exemple. 

Què diran de tu, el dia que moris? Què dirà la teva filla? Què diuen ara? Tot això és relatiu.

Lo substancial és: Què et dius tu a tu mateix? Ets qui realment volies ser? Vius com volies viure? Amb fills o sense, és autèntica i plena la teva vida? Ets feliç? 

Esquivem preguntes i esquivem respostes. Ser pare, ser mare, ser fill, ser germà, ser parella, ser amic... Al capdavall, sempre es tracta del mateix: Qui sóc? Què faig? Què omple de sentit la meva vida? Quins somnis em mouen? Quins impulsos em remouen? M'estimo a mi mateix? 

Un fill acostuma a ser un mirall. L'amor és sobretot emmirallament.

Nomadisme

L'home ocell ha perdut la idea de niu. Solen ser elles, les que necessiten una home-sweet-home, un cau material on sentir-se arrecerades de la intempèrie, una cova pròpia on poder romandre "segures". L'home ocell ha canviat les arrels per les ales i troba el sedentarisme quelcom avorrit i poc saludable, per això és un cul inquiet i no para de voltar. Viatjar és retrobar la nostra ànima peregrina, fugir de la domesticació, créixer i aprendre, crear i crear-nos. L'home ocell se sent a gust caminant amunt i avall, agafant avions, en constant mutació existencial, perquè no és bo aturar-se ni conformar-se ni dir "ja-en-tinc-prou", perquè la vida és per a ser viscuda sense frens i sense pors, intensament, apassionadament. El que val per als llocs val per a les relacions. La llibertat és fruit de la veritat i del coratge. No hi ha felicitat sense llibertat. Menteixen els que prediquen la joia del no-desig, com ara els budistes. Deixar de desitjar, deixar de somiar, és començar a morir. Per això demà volo a la Foz do Iguaçú. Vull veure les cascades més impressionants del món. La llar de l'home ocell no és material, sinó que està feta de retalls del seu cor i anhels per desxifrar. Sempre al caire de la incertesa.

Kalunga

 

Tot el que no sé em fa sentir més humil. Som minúsculs davant la grandesa de la natura i de l'univers. Vivim autocentrats, en constant "mode selfie", tot gira al voltant del nostre melic, amb poca empatia pels altres. Parlo sobretot de mi, d'aquest ésser narcisista que només busca el seu interès, la seva felicitat. Onanista de mena. Com si voler ser feliç fos un delicte, quelcom lleig que has d'amagar. Hauríem de dedicar-nos en cos i ànima a "millorar el món", una vida "al servei" dels altres... I, en canvi, aquí estem, perpetrant el "gran pecat" de realitzar els nostres ridículs somnis... Per què els cristians tenen la virtut de fer-te sentir culpable quan ets massa feliç? Quina malaltia és aquesta que ve a dir: no et mereixes el plaer ni la felicitat? Estem bojos? És enveja? I si demà s'acaba, no hauré viscut el que havia de viure, amb plena llibertat i sense retrets? Els que voldrien fer-me dubtar, no són prou valents per a viure una vida autèntica. Mentrestant, faig via, que el temps és curt i queden moltes delícies per explorar...

LUZ

He visto el cielo en tu mirada. También en tu voz. También en tu alma serena de sirena que danza con los delfines en las aguas cristalinas de los mares del sur. He visto tantas cosas en nuestra LUZ. Tantas. Pureza. Arrebato. Pasión. Calma. Anhelo. Paciencia. Certeza. Determinación. No nos van a detener con sus razonamientos sensatos. Ellos no saben cómo tratarnos. Nos escapamos hace siglos de su prisión. Ahora volamos hacia horizontes remotos con alas de fuego. Ahora queremos querernos con verdadero amor. He visto tierras lejanas, planetas inexplorados, estrellas que brillan para nosotros… Y he visto tus dedos acariciando mi cara, suavemente, como se acaricia un niño recién nacido, porque soy eso en tus manos… Tú me naces y yo te nazco, hijos de nuestros sueños. He visto el abrazo que resume todos los abrazos y el beso que resume todos los besos. Nos he visto felices, desnudos, saltando y corriendo, cantando y bailando, locos de amor, locos de vida, locos de todo… He visto tantas cosas en nuestra LUZ, que mis ojos se han quedado prendados de belleza. No los abras. Deja que dibujen un cielo hacia adentro, nuestro cielo, nuestras palabras, nuestros silencios, cada latido que nos acerca al centro de lo que somos y de lo que seremos… ¿Puedes imaginártelo?

Què vols tu?

Volia viure davant del mar.
Hi visc.

Volia viatjar. 

Viatjo. 

Volia amor. 

Estimo. 

Volia llibertat. 

Volo... 

Voler. 

Volar.... 

Què vols tu? 

Ho saps? 

Només seràs FELIÇ quan 

aprenguis a CREAR el que vols 

i creguis que és possible... 

Creure. 

Crear... 

Voler. 

Volar... 

Què vols tu? 

Ho saps?