Podria entendre el neguit de les hores intempestives, bressolar-me en el pit de les blanques muses que em beuen fins a l'oblit, avançar a contracor per la sendera on habiten aranyes enormes i gegants bambús, visitar més platges verges o desvirgar nous horitzons...
Podria aturar-me un instant, potser unes hores, i ser pedra que mira, peus nus dins la sorra, solitud alliberadora quan els llavis aliens no reclamen saliva, quan el suc de la vagina s'estronca i em deixa somiar pel meu compte...
Podria fugir definitivament, deixar enrere totes les paraules, totes les màscares, tots els nusos que em lliguen als altres conys cors...
Clareja. La matinada arriba amb una aurèola divina.
Sé que som a les beceroles i que, en anglès (i en qualsevol llengua), perquè hi hagi happiness han de passar coses...
Dejo la máscara colgada de la percha del recibidor. Como el sombrero y todo el pasado. Como los juicios automáticos y aquellas estúpidas quimeras que me convirtieron en un pirata cojo y ciego. No. No soy eso que soñaba. No quiero ser nadie ahora mismo. No voy a serlo. Tal vez el brillo de la llama en la madrugada. Tal vez la ternura que se desliza sobre tu piel tatuada. Dejo la máscara y callo. Hablar demasiado es síntoma de inseguridad. Callo mil veces y recallo. Para vivir no hacen falta tantas palabras. Dejo la máscara colgada en la percha mientras me desnudo de mis fantasmas. Hay un susurro que emerge de lo profundo del alma y quiere hacerse carne, carne y sangre, carne y alba. Llaman futuro a la cobardía presente. Febrero es verano entre tus brazos. Nacen flores en las esquinas más insospechadas. Las piedras aspiran a lo más alto. Como nosotros: agua con agua, transparentes, sombras blancas
Sé que puedo ir más lejos de mí mismo, serme y sorprendrerme todavía más, abrir nuevos espacios y tiempos (o mejor suprimirlos para degustar la eternidad), empezar a olvidarme de esos parámetros que determinaron mi antiguo deambular, sentir que hay encanto en lo imprevisto, gozarlo y reencantarme como el niño que descubre por primera vez que el infinito habita dentro de su corazón, y ser hombre y mujer al mismo tiempo, serlo todo sin reparos, cielo y pájaro, susurro y beso, agua y pez, porque llegó la hora de comprometerse con la libertad suprema, aquella bendita loca que te empuja a la aventura una y otra vez, incesante, incansable, incombustible... Sí, sé que puedo ir más lejos de mí mismo y adorar el horizonte y renacerme de nuevo entre tus alas de hada-fénix, sirena de plenilunios, musa de ocasos sin cuento... Morir debe ser amanecer en otro lado.
Y he sido el cielo de tantos pasos que apenas puedo cantar mi canto. Tuve latidos que estremecieron todo mi cuerpo de arriba a abajo y atardeceres rotos por la marea contra las rocas negras del viejo puerto. Olas y nubes en la tormenta, gaviotas sobrevolando el tejado, colinas y valles donde pacen los caballos. Eso fui hace tanto tiempo que apenas recuerdo mis horas de soledad infinita. Anduve tan perdido por el bosque que olvidé las palabras humanas. Oh robles hermanos. Oh pájaros cantores. Oh viento que susurras el secreto de los dioses. Oh alma que acechas en la sombra, hambrienta y sedienta de luz, loca por ver lo invisible, loca por ser lo imposible, loca por volver al hogar, a la patria, al nido donde unos dedos sin nombre acarician tu piel inconsútil. Y eres mi parte más etérea, un arco iris lejano en el horizonte de mis sueños. Nada sirve cuando todo se evapora en el fuego más ardiente. Nada sirve cuando te rindes y aceptas que rendirse es el camino. Siempre hay brazos abiertos y faros para los náufragos. Porque somos eso: náufragos. Por eso nos reconocemos. Un niño perdido y una muñeca rota. Una niña perdida y un muñeco roto. Naufragando hace siglos, a la deriva, islas, escollos, arrecifes, acantilados, barrios marginales, pueblos abandonados, semilla de esperanza, lucha sin tregua, a la deriva, hace siglos, buscando sin buscar, y sin embargo encontrando, tejiendo el hilo de las casualidades, con este vacío dentro, con este vacío que no puede colmarse, con este vacío que se esconde tras los ojos ávidos de amor verdadero. Porque fuimos huérfanos. Porque fuimos gigantes. Porque todo lo fuimos y todo lo olvidamos. Ahora quiero ser tuyo. Estoy harto de ser mío. Ahora dejo de sufrir. Decido perderme. Decido regalarme. Decido fundirme con mi destino. Si existe la libertad, si de veras existe, consiste en dejar de ser uno mismo para serlo todo de todas las formas posibles. Y ser tuyo es una de ellas. Así, sin posesivos. Así, con la naturalidad de las flores que no cuentan sus pétalos. Con la sencillez de la hierba que crece sin saberlo. Así, como cae la noche, como sale la luna, como te quiero...
En la imaginación no hay decepción. Lo digo porque a veces la espera es más dulce que el encuentro. Lo digo porque soñarte crea espacios insólitos en mi cerebro. Y a pesar de todo, más tarde o más temprano, sé que llegará la hora de lo verdadero, cuando las palabras se escondan bajo de la cama y los gestos abran sus alas y todas las estrellas nos observen atentas, curiosas como niñas que descubren su primer orgasmo. Y habrá un instante preciso y precioso, un solo instante irrepetible donde todo el universo se concentrará en nuestros labios. Sueño ese instante y lo detengo. Lo siento. Lo soy. Lo somos. No duele soñarlo. Es como acariciar la distancia entre lo posible y lo incierto. Es como andar sobre el agua: el peso de tu cuerpo no te hunde, sino que te eleva, te alza hasta la cumbre de todos los abrazos. Hemos vivido tantas vidas que ahora merece la pena demorarse, entretenerse un poco, pasear por el borde del pantano, atisbar la salida del laberinto, gozar de la antesala de lo sublime, respirar lentamente y mirarse a los ojos sabiéndolo todo del otro, hasta sus más ocultos recovecos. Y llegará el silencio, el bálsamo sagrado de lo inenarrable. Nada que ver con cualquier recuerdo. Todo será nuevo. Seremos nuevos. Seremos ángeles. Dioses de barro. Carne incandescente. No cuentes las horas. Cuéntame cuentos con finales que son principios, porque cada segundo comienza el universo entero en la punta de tus dedos, en la punta de tu lengua, en la punta de tu sexo. Todo sexo. Todo aire. Todo luz y más luz en mitad de la noche. Todo fuego. Hay seres que nunca encajamos en el teatro de las ciudades y sus autómatas. Seres sensibles como flores silvestres. Salvajes. Indomesticables. Te sueño con parsimonia. Me sueño soñándote. Mañana será demasiado tarde. Es ahora, ahora mismo, que te tengo como el mar tiene las olas y el cielo el viento.
------&------
Recordaré els dies de Cap Ras com els més dolços de la meva vida. Aquí vaig ser en essència, sense adjectius, amb la banda sonora del mar i del vent, curull d'energia, solitari i alhora acompanyat per éssers de llum que em van ensenyar tantes coses... Les últimes llàgrimes que em quedin seran per aquesta Mar d'Amunt, emmarcada per la silueta del Cap de Venus i de la Serra Veritable, pels fars que esbandeixen la foscor, pels esculls que guarden els secrets dels corbs marins i les gavines... Recordaré Cap Ras sempre, inevitablement, com l'indret més bonic on mai he viscut. Llenceu les meves cendres aquí mentre sona una guitarra acústica i una harmònica...... Que el meu cor pengi per sempre més d'aquest cel tan blau i s'enfonsi en aquest mar tan nostre.... Us dono el meu amor i el meu somriure.... Canteu i balleu fins al final... Sigueu vosaltres mateixos sense concessions... Estimeu la natura, la llibertat i l'horitzó... Estimeu-vos.... Sigueu ocells i sigueu flors... Canteu i balleu.... Doneu-vos, regaleu-vos.... No us estalvieu cap abraçada ni cap petó.... Que la vida és generosa amb els valents que la viuen sense por... Canteu i balleu... Que us recordin pels vostres excessos i no per les vostres mesquineses... Que ningú pugui dir de vosaltres que vau ser miserables... Canteu i balleu fins al final... Us dono el meu somriure i el meu amor.... Que els àngels us acullin amb les seves ales.... Que Déu us beneeixi...
No vam tenir sort amb la loteria, però ens ha tocat la panera que sortejaven al videoclub del poble. El número premiat ha estat el 81 (81 = 9 x 9 / 8 + 1 = 9) perquè és la terminació de la grossa d'enguany [6381]. Analitzem aquest curiós número. Si el separem en dues parts (63 - 81) tenim que 6 + 3 = 9 / 8 + 1 = 9. Si sumem les seves xifres: 6 + 3 + 8 + 1 = 18 / 1 + 8 = 9. Si les multipliquem: 6 x 3 x 8 x 1 = 144 / 1 + 4 + 4 = 9. Si dividim el número per la meitat (6381 : 2 = 3190,5) i sumem totes les xifres del resultat (3 + 1 + 9 + 0 + 5) ens dóna 18 / 1 + 8 = 9. Si les multipliquem -el zero no compta- (3 x 1 x 9 x 5) dóna 135 / 1 + 3 + 5 = 9. Facis el que facis sempre surt el 9.
Ens vam casar el 9.9.89 (9 x 9 x 89 = 7209 / 7 + 2 + 0 + 9 = 18 / 1 + 8 = 9). La meva filla i la meva dona celebren el seu aniversari el dia 9 de mesos consecutius. Vam venir a viure a Vallromanes l'any 1999 (1 x 9 x 9 x 9 = 729 / 7 + 2 + 9 = 18 / 1 + 8 = 9 //7 x 2 x 9 = 126 / 1 + 2 + 6 = 9). Aquest és el post número 969 (9 x 6 x 9 = 486 / 4 + 8 + 6 = 18 / 1 + 8 = 9). Sens dubte, el 9 és el nostre número...
Simbologia del número 9: Representa la humanitat. És el número d'Adam. El número de la iniciació. El número de la comprensió. Assenyala el final d'una fase de desenvolupament espiritual i l'inici d'una altra superior. 9 són els graus de la iniciació, 9 els planetes del sistema solar, 9 els orificis del cos, 9 els esperits elevats que ens governen, 9 els mesos de gestació, 9 les Muses inspiradores... El 9 simbolitza allò excels, el màxim punt aconseguit, la superació individual i espiritual assolida per l'home. És la combinació de la seva realització com a persona visible i com a ésser superior en l'ordre espiritual. La seva figura és la circumferència (360º 3+6+0=9). Parmènides diu que és el número perfecte i de les coses absolutes. El 9 també representa la totalidat dels coneixements humans. És el número amb més sort per als pitagòrics. > Més informació
--&--
Infàmia literària: Hi ha paios que es fan dir "escriptors" i són capaços d'escriure "una manada de cigonyes" en un article de diari. ¿O és que aquest diari no té correctors? Hi havia, almenys, 9 possibilitats (el nostre diccionari és prou generós): Estol, esbart, vol, volada, voladúria, volior, ramada, bandada, grup... però no manada! Ni que les cigonyes fossin ovelles, cabres o bous... Sisplau, un respecte per les cigonyes.
9 h. Geografia. Hi ha 17 alumnes de Terrassa que han arribat 10 minuts tard per culpa d'un embús monumental a l'autopista. L'opció A és un article de LV (22.10.05) que parla de la desforestació amazònica. La dada més esgarrifosa és que cada any desapareix la superfície equivalent a Catalunya (30.000 km²). Faig números i comprovo que, si la selva amazònica ocupa una extensió d'uns 6 milions de km², encara trigarà 200 anys a desaparèixer. L'opció B és un text que parla de la urbanització de baixa intensitat a Catalunya, és a dir, habitatges unifamiliars i adossades amb jardí, un model de creixement que implica tota una sèrie de problemes. A l'última plana de l'examen hi ha un mapa d'Àfrica que representa els diferents conflictes (internacionals, fronterers, guerres civils, independentismes armats...)
11 h. Història de l'art. Economia. Literatura castellana. Grec. Hi ha més matèries optatives, però a la meva aula han tocat aquestes. Obres que apareixen a la prova d'art: Palau de la Música Catalana (Domènech i Montaner), Discòbol (Miró), Jardí de les delícies (Bosch), Vil·la Capra (Palladio), La llibertat guiant al poble (Delacroix), Columna trajana, Tapís de la Creació i Columnata de Sant Pere del Vaticà (Bernini). Quina casualitat que hagin sortit dos dels meus quadres predilectes: Jardí de les delícies i La llibertat guiant al poble. He tingut l'ocasió de contemplar-los en directe, el primer al Prado i el segon al Louvre. A l'examen de literatura castellana han posat un fragment del Quijote (II, 64):
Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer en el mundo y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad.
13 h. Queden 9 alumnes a l'aula. Cares de cansament. Això s'acaba. Ara ve quan lo maten... Que les muses inspirin els correctors!
Fa molts dies que no escric poesia. Massa dies. És un bon símptoma. En un blog meliquista i falsament profund com aquest la poesia no hi hauria de tenir cabuda, i menys recitada amb aquesta prosòdia almivarada de poeta entrellumat. ¿Per quins set sous hauria de distorsionar líricament la fluïda prosa primaveral que brolla amb natural desimboltura? Un poema és una debilitat. Un poeta és una víctima. Vaig sortir tan escaldat del darrer empatx poemàtic que no m'han quedat ganes de tornar a versificar. Les muses són totes unes malesputes.
Pura tendresa a l'obaga dels mots quan la febre del cos esdevé record. Pura tendresa de tardes d'hivern, mirades de mel, panteix de passió. Escolto Jezebel. El saxo i la veu. Pura tendresa. No hi ha res més que aquesta dolçor. Tu ja no hi ets. Resta el teu buit, sincer, sublim, evanescent, ressaca del deliri que vam ser. Pura tendresa, silenci roent, onada que beses l'arena, escuma d'aurores, salobre del vent. Tu ja no hi ets. No hi ha res més que aquesta certesa. Lentament, s'allunya el meu vaixell. Dormo la son dels poetes orfes de muses. Somio els teus llavis. Somio el teus ulls. Somio aquest vers. Pura tendresa. Escolto Jezebel. El sexe i la veu. Encara sóc teu...
A les 11 en punt sóc al portal de Travessera de Dalt, just davant de la parada del bus 24. La portera em confirma que és aquí i que encara no ha arribat ningú. Espero el Joan i el David. Hi ha un trànsit de por, molt de soroll, contaminació. Veig pintades a la mitjana que es queixen d'aquest fet. He pogut aparcar el cotxe en una zona blava propera. 2 € per una hora. Em sembla caríssim. Primer arriba el Joan. El David sempre fa tard. El David és el tècnic de la ràdio, l'encarregat d'assegurar l'enregistrament de l'entrevista. Són dos quarts de dotze passades quan agafem l'ascensor que ens pujarà fins a la sisena planta de l'edifici. En sortir al replà, escoltem que sona una música: La Traviata. Timbre. L'Enric triga una mica a obrir-nos. Quan ho fa, apareix tot vestit de negre: camisa negra, pantalons negres, cinturó negre, samarreta negra, mitjons negres... El calcer, en canvi, és clar, còmode, d'anar per casa. M'han dit que es molt tímid. Cert. El delaten els seus gestos continguts, la seva mirada...
L'estudi és ple de llibres, volums que folren les parets fins al sostre. Està dividit en dos ambients: a la dreta hi ha la taula d'escriptura presidida per l'ordinador; entrant a mà esquerra hi ha el sofà i el finestral cara a mar... Quin finestral! Em crida poderosament l'atenció el panorama que contemplo: Barcelona als nostres peus. Es veu tot, des de Montjuïc fins a la torre Agbar, les agulles de la catedral, la Sagrada Família... Un paisatge de teulades, terrats i antenes, a vista d'ocell, sobrevolant la ciutat...
Ens asseiem al sofà. Els tinc gairebé tots, però només he portat tres dels seus llibres (Bartleby, Montano i Pasavento), vull que me'n dediqui un. Em vaig passar el cap de setmana rellegint la seva Obra, anotant possibles preguntes. Comencem l'entrevista. Estic assegut entre el Joan i l'Enric sostenint el micròfon. El sol entra pel finestral. VM parla fluixet, amb calma, el seu to és cada cop més càlid. No resumiré l'entrevista. Quan el David me la passi a mp3, la penjaré sencera. Dura 3/4 d'hora. Jo, de vosaltres, no me la perdria. Si divendres de 20 h. a 21 h. sou prop del Vallès Oriental, la podreu escoltar al programa CAPVESPRE de Ràdio Vallromanes (94.2 FM).
Després de la gravació seguim xerrant... de la visió de Barcelona: a sota hi ha una palmera esponerosa, un carrer més avall viu Marsé, els avions que sobrevolen la costa rumb al Prat; de París, que no s'acaba mai; d'un relat que vol escriure titulat El sindicato de la musas...
Aquí teniu dues de les moltes preguntes que li vaig fer:
La musa et fa trempar les neurones, t'inspira sinapsis i ejacules versos. La musa és més aviat platònica. L'odalisca, en canvi, és més carnal, més epicúria, més dionisíaca: et fa trempar allò que penja, t'inspira fornicis i ejacules nèctar que ella (que no és tòtila) sap aprofitar... Muses n'hi ha 9; odalisques la tira...
La rehòstia és quan una musa, a més de musa, esdevé odalisca, o viceversa... Aleshores es produeix el miracle més miraculós de tots: el poeta ejacula a dojo i la vida és un cel, un paradís color de rosa... La llàstima és que (com TOT en aquesta vida) les muses i les odalisques caduquen. També caduquen els poetes. El que no caduca mai són els versos eterns.
